Autor: gaudirlacultura

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Trieste. Una ferida a Europa

Josep Llop

En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès sobre Trieste. Una ferida a Europa amb la participació de Simona Škrabec, professora, escriptora i traductora que presentarà Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu, ha preparat les tres ressenyes que teniu a continuació.

Trieste o el sentido de ninguna parte

JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.

El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.

En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.

En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).

S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.

Necròpolis

BORIS PAHOR: Necròpolis, traducció de Simona Škrabec, editorial Pagès, 2004, 256 pàg.

Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.

Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Saba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.

Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.

El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” .

Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.

El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències.

El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.

No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.

Trieste

DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.

Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes.  Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible,  com pertanyent al cànon triestí,  ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic,  Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.

Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa.  L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb  l’Holocaust centrat a  Trieste i construeix un relat  inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris

Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste.  Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a  un millor context sensorial.  La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.

La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis  o assassinats a  Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943.  Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers. 

Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa,  país que  va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.

El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”,   i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.

Categories
Llibres

El procés de Montjuïc

Josep Sauret

Antoni Dalmau i Ribalta

EL PROCÉS DE MONTJUÏC. Barcelona al final del segle XIX

Ajuntament de Barcelona-Editorial Base, 2010, 604 pàgines

Llibre molt documentat i també amb fotografies adients de la ciutat, dels personatges i de fets contemporanis. El procés de Montjuïc és el nom amb que ha passat a la història la tramitació de la causa judicial seguida després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona-7 de juny de 1896-.
L’autor s’ha documentat en arxius nacionals i estrangers, en la premsa de l’època i en moltíssims llibres que han tractat encara que sigui col·lateralment el tema. Són més de 600 pàgines que contenen també un índex onomàstic.


Per contextualitzar el tema l’autor ens situa a la Barcelona de finals del segle XIX, amb les repercussions de la Primera Internacional socialista -1876- i l’increment de l’anarquisme per tot Europa. En un annex molt treballat ens resumeix tots ela atemptats i troballes de bombes des de el 1884 fins el 1900 -59 artefactes esclatats amb 38 morts-.

Amb gran detall ens descriu els dos grans atemptats anteriors al de Banys Nous, el de la Gran Via -24 de setembre de 1893- i el del Liceu -7 de novembre del mateix any-. Hi trobem relació de les víctimes, petites biografies, descripció dels consells de guerra, els afusellaments, el ressò a la premsa nacional i internacional, la repressió, …

Seguint el mateix esquema parla de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. Aquí, si hi cap, aprofundeix encara més. Hi trobem per exemple un espai dedicat a les tortures a què foren sotmesos els detinguts, als torturadors, a la llei de repressió contra el anarquisme, a les irregularitats del procés, a la creació d’un cos de policia judicial,… i també explica amb detall les diferents hipòtesis sobre l’autoria, diferents de la versió oficial. Parla també de l’atemptat contra Cánovas del Castillo i altres de l’any següent com a venjança de les tortures.

Atemptat del Carrer de Canvis Nous, 7 de juny de 1896


Uns capítols molt importants són els que es refereixen a les excarceracions, a la campanya nacional e internacional per una revisió del procés que no arribà a produir-se. La implicació de Fernando Tarrida del Mármol -enginyer i un dels principals teòrics de l’anarquisme del moment- verdader impulsor de la campanya a la premsa internacional -fins i tot als Estats Units- i demanant també uns tribunals d’honor.
Fernando Tarrida (l’Havana 1861-Londres 1915) va ser un dels detinguts, processat inicialment i després exclòs de la causa. Va exiliar-se voluntàriament.

Finalment s’aconseguí l’obertura d’un sumari per investigar les presumptes tortures. La defensa aferrissada del que avui en diríem l’establishment de la guàrdia civil i de la policia acusant als presos per exemple d’autolesionar-se.

El llibre acaba amb la narració de l’indult, els desterraments de 1900 i la petició de revisió del procés durant la segona república que tampoc es produí.

Adjuntem unes vinyetes que es publicaren demanat la revisió del procés. En el llibre se’n parla -p. 502- però no hi surten les imatges. Curiosament n’hi ha una en català i tres amb text en castellà.

En el disseny hi trobem entre altres símbols maçònics, anarquistes i els noms encriptats amb imatges d’alguns dels torturadors en la primera.

Categories
Llibres

Sociedad Z. La Rusia de Vladimir Putin

Josep Sauret

Sociedad Z. La Rusia de Vladimir Putin

José Maria Faraldo

Báltica editorial, 2022

Llibre de butxaca, 130 pàgines que fa la impressió que s’ha escrit per encàrrec. Vull dir que l’editorial ha vist un possible nínxol de mercat i ha encarregat al llibre a una persona que coneix el tema. Tot això no treu mèrits a un bon resum de la societat i política russes des de 1989 al 2022.

L’autor

Professor titular de la Complutense de Madrid ha sigut docent i investigador a la Universitat Viadrina de Francfort i director de projecte al Centre d’Investigació d’Història Contemporània de Potsdam. Autor de diferents llibres sobre Rússia, entre altres: La Europa clandestina. Resistencia a las ocupaciones nazi y soviética. 1938-1948, La Revolución rusa. Historia y memòria i El nacionalismo ruso moderno.

José Maria Faraldo

El llibre

És una obra que descriu l’evolució històrica de Rússia i de la democràcia que va sorgir amb la perestroika– inici 1986-. Ens diu que ja amb Yeltsin va girar cap a un cert autoritarisme de manera que l’individu està sota l’estat i de la idea d’un estat fort.

Putin successor a la manera soviètica de Yeltsin governa el país d’una manera o altra des de 1999. Ha tingut una fase en què semblava destinat a convertir-se aliat d’Europa però Rússia vol tornar a ser un imperi.

L’autor ens explica el final del comunisme i la dissolució oficial de l’URSS el 1991 amb l’entrada d’un capitalisme salvatge que farà que un 4% de la població russa tingui totes les riqueses mentre ressorgeixen les màfies i els oligarques.

El 2000 puja al poder Putin nominat per Yeltsin que havia guanyat les eleccions de 1996 i havia preparat al país pel canvi al desmuntar les estructures federals que s’havien creat.

Putin s’ajuntarà amb l’Església Ortodoxa Russa  que serà un pilar del nou règim ja que li dona tradició i identitat d’Estat. Serà un guardià de les essències conservadores. Un altre pilar seran els oligarques russos addictes de manera que s’eliminaran els dissidents. Els partits no seran més que comparses en aquest nou règim cada cop més totalitarista, més autoritarista i sense separació de poders. Ens diu que s’ha creat un Estat amb apatia social, dependència absoluta del poder i escassa confiança en la llei.

Oligarques russos (de dalt a l’esquerda a baix): Román Abrámovich, Oleg Deripaska, Alisher Usmánov, Vladímir Potanin, Mijaíl Prójorov, Gennady Timchenko, Vaguit Alekpérov, Petr Aven i Arkady Rotenberg.

A l’era Dmitri Medvédev – president des de 2008 al 2012- es va intentar tornar a les bones relacions amb Occident, fet que va revertir Putin al tornar a la presidència.

El futur de Rússia no sembla clar, a l’estar basat en la venda de matèries primeres com el gas i el petroli que possiblement no tinguin un llarg futur. Tampoc ajuda una població decreixent que segons estimacions passarà dels 147 milions actuals a només 55 el 2075.

En aquesta situació Putin inventa un neoimperialisme conservador i repressiu contra tota oposició política que és un nou totalitarisme que allunya a Rússia del seu destí natural com part d’Europa. També sembla que els Estats Units d’Amèrica no han tingut cap interès en aquest acostament.

El llibre parla de les dues guerres de Txetxènia, de l’actual de Ucraïna, de com  a través de la propaganda ha configurat el seu sistema internament i està canviant la memòria del passat eliminant el que no li convé, no acceptant per exemple els crims soviètics.

En resum, un llibre de divulgació i fàcil de llegir.

Categories
Llibres

SOLO HAY UN DIOS

Josep Sauret

Títol: Solo hay un Dios. Breve historia de la evolución del Islam

Autor: Reza Aslan (Teheran 1972- )

Traducció: Ferrer/Milla

Ed. Indicios, setembre 2015

És un llibre que té uns anys però la temàtica és actual i no ha variat gaire. El problema segueix. Es tracta de com, a partir d’un millor coneixement d’una de les cultures importants del món -la musulmana- entendre millor el que passa avui dia tant a nivell local com internacional.

L’autor

Degut a la revolta iraniana de 1979 els seus pares es traslladen a viure als Estats Units. És llicenciat sobre estudis religiosos per la Universitat de Sta. Clara i te màsters per diferents universitats sobre teologia, belles arts i escriptura de ficció. És doctor en sociologia per la universitat de Califòrnia.

És dedica a donar classes en diferents universitats, a escriure i a fer de presentador de TV. Es defineix com a comentarista social i acadèmic. És anti Trump. Pertany a diferents instituts i associacions que busquen la pau i la seguretat en el món.

Nascut en una família xiïta es va convertir al cristianisme evangèlic als 15 anys i va tornar a la religió musulmana als 25. Un resum del seu pensament podria ser part d’un article seu al Washington Post de 2013 en que deia:

“No es que pensi que l’islam és correcte i el cristianisme és incorrecte. És que totes les religions no són més que un llenguatge compost de símbols i metàfores per ajudar a un individuo a explicar la fe”

Reza Aslan, 2013

L’obra

És el primer dels quatre llibres que ha escrit sobre temes religiosos. En ell hi trobem els orígens de la religió musulmana, la seva evolució, amb les moltíssimes lluites internes i com s’ha arribat a les versions radicals extremistes actuals.

Comença que a Aràbia, abans de l’islamisme, la religió en part venia de les costums tribals. També amb la coexistència pacífica entre àrabs i jueus descendents igual que ells d’Abraham. El fort sentiment de solidaritat tribal; la no igualtat de les lleis i tradicions de cada tribu. El poder de La Meca, gràcies a què la tribu beduïna més poderosa estava allà establerta i que hi havia la Kaaba – meteorit negre que representava el lloc sagrat i de peregrinació religiosa més important de l’Islam – que era on residien tots els deus pre islàmics. Mahoma el purificarà i consagrarà a Alà

L’autor escriu una biografia de Mahoma. Primer fins els 40 anys en què té les revelacions que li canviaran la vida, l’any 610 dc. Segueix la biografia incloent-hi les idees de la que serà la nova religió. A partir d’aquell moment es convertirà en profeta i intentarà arreglar els mals de la societat en què vivia. En  l’origen era una reforma social atenent a pobres i marginats el que pretenia, no crear una religió nova. Parla d’un únic déu i xoca amb la classe dirigent de La Meca que té molt lligats religió i economia. Finalment el 622 dc.- es produeix l’Hègira – fuig a Medina on forma una comunitat amb separació de poder temporal i religiós i inspira la Constitució de Medina que pretén la pau entre els jueus i els clans àrabs que ja hi eren i els nous emigrants que el seguien.

Porta a bon fi les reformes que pretenia a La Meca, declara il·legal la usura, fa passos per millorar la situació de la dona- pot heretar, pot divorciar-se,…- La tradició del vel i l’aïllament de les dones comença cap el 627 i no serà obligatori fins varies generacions després.

Mahoma actua com un dictador ja que la seva autoritat com a profeta i legislador és absoluta. És contrari a la guerra, accepta únicament la guerra defensiva. Acaba la guerra contra La Meca amb una estratègia i una amnistia. Mentre els seus adeptes creixen ràpidament i enormement de manera que no ajuda a assimilar els diferents pensaments.  Mor el 632 i comencen les lluites per la successió. Seran lluites pel poder disfressades d’ideologia. Mentre l’ islam anirà definint-se. El succeiran califes sense processos democràtics d’elecció, es discutirà si seran els responsables de mantenir les institucions de la fe o tindran autoritat secular.

Segueix la història amb guerres civils, assassinats i divisions. Apareixen diferents califats, entre ells el que funda Abderrahman que es converteix en paradigma de les relacions entre musulmans jueus i cristians. L’islam es fragmenta en sectes i cismes rivals. Les creuades no ajudaran a la unitat. Tampoc el colonialisme. Avui es dona la paradoxa que països sunnites teòricament més ortodoxes com Aràbia tenen males relacions amb els talibans d’Afganistan també majoritàriament sunnites. Per contra països de majoria xiïta com Iran i Iraq tampoc tenen bona relació després d’una guerra entre ells de 8 anys.

També, encara avui, es discuteix la funció del califa combinant els principis religiosos i socials de l’islam amb els ideals moderns de constitucionalisme i democràcia – hi ha professors teòrics, treballant en el tema-. L’aiatol·là Khomeini opinava que una sola autoritat religiosa suprema podia administrar els assumptes polítics i socials del poble tal com ho havia fet Mahoma.

Parla del gihad i com s’ha tergiversat la visió de l’Alcorà que la veia com una resposta defensiva a l’opressió i la injustícia amb el que seria una guerra justa. És evident que tan Hamàs com Hezbolà en fan una interpretació molt esbiaixada.

El llibre també ens parla de les relacions amb els jueus i amb les dones. Dels primers comenta que en l’inici llegien les mateixes escriptures i compartien iguals valors humans. El problema, la separació i l’odi han vingut amb les interpretacions que s’han fet al llarg del temps. Sobre les dones que transmeten el llinatge igual que les jueves, va ser un avançat en el seu temps. El canvi ha vingut amb el pas dels segles ja que entre altre coses mai les dones han pogut interpretar l’Alcorà.

Es pregunta sobre el futur i veu possibilitats de canvi degut a les traduccions de l’Alcorà a tots els idiomes, a l’emigració d’immigrants musulmans a Europa i Amèrica del nord. També Internet ajudarà a conèixer-nos millor i en darrer terme a la pau.

El llibre acaba aquí, amb un cert optimisme donat que la culpa dels problemes entre religions són les interpretacions que s’han fet de l’Alcorà segons ell errònies. No busca culpables en les altres religions.

L’autor ens dona una petita cronologia dels fets principals de l’islamisme i un glossari dels principals termes islàmics. També una extensa bibliografia i un índex temàtic.

A parer meu

Per acabar voldria fer dos reflexions totalment meves. La primera, la similitud entre l’evolució històrica del cristianisme i l’islamisme, lluites internes, apartar-se dels principis fundacionals en base a diferències religioses que realment son polítiques per aconseguir el poder, guerres quan teòricament es vol la pau,…

La segona, heu pensat per què els cristians sud-americans emigren a Europa pagant un bitllet d’avió i amb maletes i els musulmans del Mitjà orient o de l’Àfrica ho fan pagant a les màfies, en patera i sense equipatge? Només és un problema de oceà Atlàntic?

Categories
Cinema i sèries

El acusado

Josep Sauret

Títol: El acusado (Les Choses humaines
Director: Yvan Attal, 2021
Actors principals: Ben Attal i Suzanne Jouannet
Versió original amb subtítols

Pel·lícula francesa que hem vist en el cine a la fresca d’Alô-Alaior- que com cada any últimament es fa al pati del Convent de Sant Diego. Són ja 17 edicions durant juliol i agost.
És un film valent que toca un tema candent, una violació, d’una forma gens escabrosa i sense mostrar cap escena de sexe. Tot i així, és una pel·lícula molt dura. Té una posada en escena dinàmica que ens fa estar pendents constantment del que passa. Situada en el temps actual, a París, hi trobem molts temes d’interès com veurem.

Protagonistes

El noi, brillant estudiant de pares divorciats, famosos en els mitjans de comunicació. El pare periodista, té un programa de debat a la TV des de fa anys. La mare feminista militant radical. La noia només té 17 anys, jueua de pares separats, educada per una mare integrista que l’asfixia i viu només amb el seu pare i la nova parella amb la que es relaciona bé. Amb tot en el moment decisiu demana consell a la mare que li fa fer -denunciar la violació- el que diu el rabí.

Ben Attal

Desenvolupament.

A mida que transcorre el film les coses es van complicant i cada cop son menys clares, més grises. Les contradiccions i els canvis de les declaracions dels dos personatges. Les contradiccions ideològiques fonamentalment dels pares d’ell – el pare arriba a dir, fora del judici, que si ell fos el pare de la noia mataria al noi-. La mare que diu que no pot declarar com a ideòloga i si com a mare. Els amics d’ell que amb una juguesca estúpida han contribuït al fet.


Temes d’interès

Hi trobem el patiment de la noia en les successives explicacions d’allò succeït als diferents policies, als psicòlegs, als jutges,…Sembla una cadena interminable que li fa recordar els fets. Igualment passa amb l’agressor que tot i les excuses i els possibles atenuants, se’n penedeix del passat però no pot oblidar-ho i res l’ajuda a fer-ho.
El tema del consentiment de la noia passa per molts matisos. No diu que no, ho justifica per una suposada por.
La justícia. S’allarga tot molt, més de dos anys es tarda a fer la instrucció per el judici el que fa que el dit “judici del tele diari“ actuï repetidament cada cop que hi ha un nou pas en la investigació policial i judicial. La duresa amb que tracten als dos protagonistes els jutges.
Ningú dels advocats, de la fiscalia, dels jutges sembla adonar-se que independentment del fet i de la possible condemna estan destruint la vida de dues persones joves que se’ls hi ha truncat el futur per una sèrie de circumstàncies en què s’han vist involucrats. Possiblement no sigui la seva feina però no hi trobem sentiments, empatia, envers als protagonistes. Sembla que només busquen els fets i la condemna per al noi. En el judici la noia és un instrument per aquest fi, res més.


Un resum molt poc optimista seria que la justícia no és reparadora i sí castigadora per a tots els implicats.


La pel·lícula es pot veure a You Tube, Google Play, Amazon Prime Video, Apple TV, Rakuten TV sempre pagant alguna cosa. Sembla que per les sales de cinema va passar força desapercebuda.

Categories
Galeries i museus

Galeries a Maó

Josep Sauret

Sense dubte, un dels temes de l’estiu menorquí, ha estat la proliferació de galeries d’art d’alt nivell. Només aquest any, se n’han obert  vuit. Totes d’origen estranger, dedicades a l’art contemporani i que han recuperat espais en general degradats, naus industrials, cases antigues del casc antic…

La història sembla que va començar el 2018 amb la galeria Cayón recuperant un antic cine. Va seguir l’any següent Hauser & Wirth ubicant-se en una antiga nau militar per hivernar mariners que està situada dins el complex sanitari militar de l’illa del Rei del port de Maó. S’ha continuat amb dues galeries més el 2022 i una el 2023.

Ciutadella no es queda endarrere i recuperant a la colàrsega del port una antiga pedrera, una necròpolis talaiòtica i uns hortals, la Fundació Numa -propietaris uns francesos- ha inaugurat un impressionant espai dedicat enguany a l’escultura tant d’interior com d’exterior.

L’efecte crida sembla que ha sigut clar i ha portat la polèmica de què ajuden a pujar preus d’immobles, de què venen compradors amb jet privat emetent CO2, de què els artistes locals ningú els promociona,… També han aparegut botigues de productes de luxe i hotels d’altíssim nivell mai vistos fins ara a l’illa. Veurem si tot és una bombolla o es consolida.

Tàpies a l’ombra

Independentment de la oferta privada, hi ha les sales públiques d’exposicions que segueixen oferint el seu producte que en general no es ven i és més modest. Una excepció és el Centre d’Art Can Oliver que ofereix una exposició, Tàpies a l’ombra amb obres fonamentalment pensades i executades a l’estiu a la seva casa del Montseny on es relaxava en contacte amb la natura i la família. Presentem tres pintures com a mostra.

Can Oliver també és un esplèndid antic palauet – on hi vivia la família, en aquest cas uns armadors del segle XVIII- restaurat i adaptat per a exposicions permanents i temporals per l’Ajuntament de Maó.

Pensem que Antoni Tàpies és prou conegut i estudiat com per intentar aquí fer un estudi de la seva obra,  per la qual cosa que ens limitem a mostrar les teles que més ens han impactat.

Eduardo Chillida

Igualment passa amb una altra exposició que voldríem comentar i que també ens ha semblat magnifica. En aquest cas hi també molta escultura i té la particularitat que la major part es va fer en el seu taller de Sant Lluís. Es tracta d’obra d’Eduardo Chillida que presenta Hauser & Wirth galeria que el representa i que s’ocupa també del Chillida Leku un cop resolts els embolics produïts conseqüència de l’herència amb la família i el govern basc.

Hi ha escultura en marbre, en fusta i en ferro, també pintura i collages en molts casos. Mostrem també unes imatges de les peces que més ens han interessat.

Una reflexió final

Potser hauríem d’acabar amb la reflexió que es fan els menorquins. Què ens aporta? La resposta podria ser recuperar uns espais degradats, però un cop fetes les obres aporten molt poc a l’economia local, atès que ni els compradors, ni els venedors, ni els galeristes són de l’illa. També hi ha l’efecte esmentat d’increment de preus en el sector immobiliari que evidentment són un nou factor que hi contribueix. En fi, és un fenomen nou que cal veure com evoluciona i els avantatges i inconvenients per a la població autòctona.

Categories
Galeries i museus

Suburbis americans… de classe mitjana

                Joan Alcaraz

Exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”

CCCB, fins al 8 de setembre del 2024

Assessor: Francesc Muñoz

Comissariat: Philipp Engel

D’antuvi, el títol d’aquesta mostra em va plantejar un dubte conceptual. Si consultem Optimot, aquesta eina lingüística tan eficaç, ens adonarem que defineix “suburbi” com “barri perifèric d’una ciutat, sovint ocupat per classes socials baixes, amb mancances d’equipaments i baixa qualitat d’habitatge”.

I, en canvi, no és això, referit als Estats Units d’Amèrica, el que es reflecteix a l’exposició, sinó el típic entorn adreçat a les classes mitjanes que ha configurat, històricament, el somni americà, més semblant a les nostres urbanitzacions que a cap altra cosa.

McMANSIONS. ‘Dona amb McMansion al fons’ podria ser el títol alternatiu d’aquesta foto d’Angela Strassheim, de la qual també es poden veure al CCCB els seus experiments forenses, realitzats a cases on van tenir lloc crims reals. El fenomen de les McMansions, aquestes demostracions exagerades d’estatus, són també objecte d’una instal·lació a càrrec de la crítica Kate Wagner Angela Strassheim

I és que, qui no ha desitjat mai una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge? Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i, si pot ser, amb un veïnat amistós. Un entorn diferent de l’aglomeració i gentrificació de les grans ciutats, on sempre s’hi concentra el millor i el pitjor.

“Subúrbia” recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema. També analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic, que també n’hi ha.

Un model que ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment, tan vinculades a Nord-Amèrica. Un model residencial que té els seus orígens  a principis del segle XIX, que arriba al seu apogeu a mitjan segle XX i que també comportaria contradiccions derivades de la segregació racial, ètnica o de gènere.

El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. Això sí, es tracta d’un model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil. Els exemples d’això no cal anar a buscar-los als Estats Units: en trobem ben a prop de casa nostra.  

L’exposició del CCCB, molt completa, ho analitza a través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians. Visiteu-la i, per un moment, penseu que us podeu endinsar mentalment en el paradís, o sigui, en un espai privat que esdevé igualment espai públic.

«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.

A més, el canal Subúrbia de Filmin ofereix una selecció de pel·lícules relacionades amb l’exposició (disponibles fins al 8 de setembre de 2024).

https://www.filmin.es/canal/suburbia-por-cccb

Categories
Llibres

Magallanes

Josep Sauret

Magallanes. El hombre y su gesta

Stefan Zweig

Alfaqueque & Colllarin 2021

La primera publicació d’aquesta biografia té més de 80 anys. Tot i així he considerat interessant llegir-la. S’ha fet una bona exposició a l’Ateneu Barcelonès sobre l’autor i he vist una altra exposició a Maó sobre la primera volta al món en base a la botica que portaven els expedicionaris per curar les possibles malalties. Tot plegat m’ha portat a llegir el llibre.

Ja en el pròleg, Carlos Martínez Shaw catedràtic emèrit i especialista en l’època colonial ens diu que Magallanes no pretenia donar la volta al món i sí trobar un camí més curt per anar a l’Índia i  a les Moluques a comprar espècies. Tampoc Sebastian Elcano ho pretenia, simplement les circumstàncies varen empènyer-lo a seguir navegant cap a l’oest per tornar a casa.

Retrat del soldat i navegant portuguès Fernando de Magallanes (1480-1521). Aquest retrat és una variant retallada de l’exemplar que es conserva al Museu Naval de Madrid; l’original, segons Vargas Ponce, es trobava l’any 1787 a la casa del canonge de la catedral de Toledo Felipe Vallejo; va ser d’aquell quadre que Fernando Selma va treure el gravat que apareix a la Relació del darrer viatge a Magallanes (Madrid, 1788). L’origen d’aquestes tres obres es troba possiblement en una pintura del segle XVI que existia a la galeria del duc de Florència, atribuïda a l’escola d’Ángel Broncino.

El llibre tot i els anys transcorreguts sembla que te poquíssimes errades. La presentació dels personatges i la narració dels successos són molt correctes: estem davant d’un clàssic necessari per entendre l’esdeveniment. Hi ha altres edicions:

L’autor fa alguna cosa  més que una biografia ja que contextualitza la situació política de l’època i en conseqüència ens dona una idea clara de la geopolítica del moment.

Des de l’actualitat i des de un punt de vista historiogràfic hi hem trobat a faltar explicacions sobre les fonts i la bibliografia emprada. Suposem que té la seva lògica, atès que l’autor és un novel·lista, no un historiador. També la forma de relatar el delata com a escriptor.

Ens explica la importància de les espècies i ens posa l’exemple de què en algunes ciutats i estats el valor de les coses es calculava en base al pebre com si fos un metall noble. També que la cerca d’una nova ruta de les espècies seria com una mena de continuació de les creuades.

Hi trobem les empentes que donen a la navegació Enrique el Navegant– que només va pujar a un vaixell per la conquesta de Ceuta- i el rei Joan II quan s’arriba al Cap de Bona Esperança i com Portugal, el país més petit d’Europa només amb 500.000 habitants dominava el mar.

Hi llegim el sistema de colonització portuguès: establir relacions comercials pacífiques, construir factories, fortificar-les i finalment agafar les terres i les mercaderies per la força. En totes les fases hi va haver una missió ideològica religiosa.

Magallanes participa en tres expedicions a les Índies com un home més, sense comandament i sense arribar a les illes de les espècies. Es fa amic de Ludovico de Varthema i de  Francisco Serrao que li expliquen les meravelles de les illes.

A la tornada de l’última expedició, en què ha estat ferit i ha quedat coix, intenta obtenir favors del rei portuguès sense èxit. Té 35 anys i demana permís per prestar els seus serveis a un altre país i el rei li dona  a entendre que li és igual.

Junt amb Rui Faleiro que aspira a astrònom reial també sense èxit, desenvoluparan el projecte d’anar a les illes de les espècies navegant cap occident bordejant Amèrica.

Es casa a Sevilla amb una dona castellana i guanya el beneplàcit del Consell de la Corona. Aconseguirà signar junt amb Faleiro les Capitulaciones de Valladolid (22 de març de 1518) amb un emperador Carlos V de 18 anys en nom de la seva incapacitada mare. Es prepara un viatge de dos anys en què obtindran un 20% de tots els ingressos que vinguin dels nous territoris descoberts.

La preparació de l’expedició dura 17 mesos. Surten amb cinc naus. La disciplina és de ferro, Magallanes no confia ni en els capitans que no saben els plans, no tolerarà cap consell, tampoc cap dissentiment a les seves ordres.

Ja a Amèrica van trobant badies i desembocadures de rius, cap és l’anhelat pas per travessar el continent. Els informes i mapes que tenia definitivament han fallat, haurà de passar l’hivern a Puerto San Julian a 49º de latitud. Pel camí hi haurà hagut la revolta dels capitans de les naus encapçalats per Juan de Cartagena de la San Antonio.

Comença el racionament d’aliments, nou intent de revolta que hàbilment desmunta Magallanes. Dos capitans seran decapitats. Finalment troben el canal de Todos los Santos, posteriorment de Magallanes. Ara sí que consulta si cal seguir o tornar endarrere considerant la manca de provisions. Decideixen seguir els quatre vaixells que queden tot i l’oposició de la San Antonio que finalment desertarà i tornarà a Sevilla per l’est.

La nova travessia durarà 100 dies, tres vegades més que la de Colón, amb l’agregant que no tenen menjar ni beure, tenen problemes amb les veles, les cordes,… Hi  ha escorbut, es moren de gana…per fi el 6 de març de 1521 arriben a una illa, serà de les Filipines unes illes que cap europeu sospitava que existien.

Descansen, es refan i segueixen. Tenen problemes amb els nadius degut a les diferents cultures, religions, ànsies de domini dels espanyols,…A la petita illa de Mactán (després dita Si Lapulapu) hi ha un enfrontament i per excessiva confiança i desconeixement del territori Magallanes quedarà ferit de mort.

“La idea de Magallanes de mantener las islas Filipinas, con paz y amistad, para el reino y para la fe no tiene con tanto cuidado a sus sucesores, más mercantilizados: solo piensan en poner punto final a la expedición y apresurarse al regreso” (p. 301)

Segueixen els problemes amb els nadius, queden 115 homes dels 265 que varen sortir. Decideixen sacrificar la caravel·la més antiga per ser més eficaços els altres dos vaixells.

El novembre del mateix any arriben a Tidore una de les illes somniades per Magallanes segons les explicacions de Serrao. Un dels dos vaixells està malmès i sembla que no resistirà la tornada. Aquest aspecte junt amb l’interès de part dels homes de restar a les illes fa que es decideixi que torni només la Victoria i que la nau de la que fou capità Magallanes es quedi allà.

La tornada es farà buscant el camí conegut i que sembla més curt o sigui cap a l’oest. Hi haurà un problema seriós, el rei de Portugal, Manuel, ha dictat ordre d’apressar els vaixells de Magallanes i la ruta triada de tornada està controlada per les factories portugueses. Això implicarà en el millor dels casos no fer cap escala per descansar i aprovisionar-se.

Tornaran la gana, l’escorbut i els problemes. En un intent d’aprovisionar-se dels portuguesos perdran més homes. En queden 18. Per fi quasi 3 anys després de la sortida, el setembre de 1522 arriben a Sevilla, l´Edat Moderna ha començat. La terra és una esfera i els mars en formen un de sol i continu. El carregament d’un sol vaixell compensarà la pèrdua dels altres.

Antonio Pigafetta  que ha fet tot el diari de l’expedició, ha restat fidel a Magallanes i parla molt poc de Sebastian Elcano. Ningú heretarà a Magallanes ja que ningú de la seva sang es viu per demanar les capitulaciones. Les Moluques seran venudes a Portugal per l’emperador Carlos.

Antonio Pigafetta
Sebastian Elcano

Categories
Galeries i museus Llibres

Aurora Bertrana, una empoderada ben intensa

Joan Alcaraz

Exposició “Aurora Bertrana, polièdrica”
Vestíbul del Palau Robert
Fins al 29 de setembre del 2024

Interessant exposició i, a més, fàcil de veure per l’espai reduït que ocupa. El cas és que el vestíbul del Palau Robert barceloní s’afegeix a la commemoració dels cinquanta anys de la mort de la filla de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana amb una mostra divulgativa que desplega totes les seves facetes: també escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural i política, feminista, conferenciant, i alhora exòtica, moderna, compromesa i exiliada. Sembla que maçona, igualment.

Prudenci Bertrana

Una autèntica empoderada, com ara en diem, aquesta Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Una dona avançada al seu temps, en uns anys que sobretot els homes eren influents i prenien gran part de les decisions. Manaven, en definitiva. Sort que això, progressivament, s’ha anat acabant, i figures realment polièdriques com la de la Bertrana hi han contribuït de manera decisiva.

La petita exposició s’organitza per mitjà de plafons i vitrines amb material documental, fotografies i objectes, a més de tres àudios amb intervencions de la protagonista en diferents moments de la seva vida. El muntatge i el relat són un projecte d’Adriana Bàrcia, experta en l’obra de l’autora, de la qual es divulguen les primeres edicions dels seus llibres o una selecció de la seva àmplia correspondència amb contemporanis -gairebé tots senyors- com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Salvador Espriu.

Exposició al Palau Robert
Adriana Bàrcia comissària de l’exposició

Del segle XX al XXI

La comissària confronta primeres edicions amb la recuperació actual de l’obra de Bertrana per reforçar, diu Bàrcia, “la visió d’una autora del segle XX connectada al XXI”. En un altre dels plafons s’hi reflecteix el cercle amb el qual Aurora es relacionava, amb articles seus i un recull d’entrevistes, com les que la poeta, sindicalista i periodista Anna Martínez-Sagi va fer a Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Bertrana, unes quantes empoderades -potser hi faltarien, entre d’altres, Mercè Rororeda o Anna Murià– del període republicà.

En definitiva, l’autora de llibres en part exòtics com Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, Edelweiss, El Marroc sensual i fanàtic, Camins de somni, Tres presoners, Entre dos silencis o Vent de grop -duta al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat i dirigida per Francesc Rovira-Beleta– torna a demanar la nostra atenció. De la seva mà, empoderem-nos de nou, doncs, totes i tots.

Bibliografia destacada

Paradisos oceànics (1930)
Islas de ensueño (1933)
Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934)
L’illa perduda (col·laboració amb Prudenci Bertrana.1935)
El Marroc sensual i fanàtic (1936)
Edelweiss (1937)
Fenua Tahiti. Vision de Polynésie (1943)
«Poupées tragiques» (1943)
Le Tricorne (traducció. 1946)
Derboranza (traducció amb Ventura Gassol.1947)
«París» (1948)
Vértigo de horizontes (1952)
La isla perdida (1954)
Camins de somni (1955)
«El pomell de violes» (1956)
Tres presoners (1957)
Entre dos silencis (1958)
La nimfa d’argila (1959)
Ariatea (1960)
Robinsón Crusoe (traducció. 1960)
«Die hungringe hunde» Els gossos famolencs
Matinales (1964)
Oviri i sis narracions rnés (1965)
Prudenci Bertrana i la seva obra, “Una vida” (1965)
Fracàs (1966)
Vent de grop (1967)
Prudenci Bertrana en la intimitat (1968)
La ciutat dels joves (1971)
Memòries fins al 1935 (1973)
Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975)
Cendres (2022)
Nàufrags (2022)

Categories
Llibres

Les croades vistes pels àrabs

Josep Sauret

Las cruzadas vistas por los árabes / Les croades vistes pels àrabs

Amin Maalouf (Beirut 1949- )

Alianza editorial. El libro de bolsillo / Edicions de 1984. Col·lecció butxaca

Imatge principal del blog: Miniatura d’una batalla de la Segona Croada (edició del segle xiv de la Història d’Ultramar de Guillem de Tir)

L’autor

Periodista franco-libanès, va estudiar amb els jesuïtes. Ha viscut amb una certa permanència, almenys a Egipte, al Líban, a França, a Estambul, a Etiòpia i a Vietnam, en aquests dos últims països fent de corresponsal.

Escriptor també de novel·les, té el premi Goncourt de 1993, Le rocher de Tanios i és premi de les lletres Príncep d’Astúries del 2010.

El llibre

Amb un títol molt atractiu, té una certa antiguitat -primera edició de 1989 va per la sexta reimpressió en castellà- però, segueix sent molt actual donada la situació política de l’Orient Mitjà. Són gairebé 400 pàgines independentment de les notes, fonts i una cronologia i mapes molt il·lustratius.

Es basa en historiadors i testimonis de les cròniques musulmanes de l’època. Són dos segles que van des de l’arribada dels primers croats el 1096 fins a la pèrdua per part d’ells de Sant Joan d’Acre el 1291.

Hi trobem moltes lluites internes dins els musulmans d’una banda i dins els cristians per una altra, també les aliances segons convenia entre musulmans i cristians per anar contra algú altre i demostrant que la religió no era l’únic motiu de discussió, realment era el poder el que interessava.

Pels cronistes emprats i per una evident simplificació lingüística, tots els invasors eren frany (francs o provinents de França). Els musulmans no estaven units i tot i que en molts casos eren família entre els dirigents, no hi havia solidaritat entre ells, estaven fragmentats tot i ser més nombrosos que els invasors. Igual succeí amb els occidentals a mida que varen passar els anys, les divisions i la disparitat d’interessos foren continues.

L’autor amb base dels textos de les cròniques ens descriu acuradament les batalles, els setges, les intrigues entre els dos costats, que com hem dit, eren  variables amb el temps. Ens explica molt les traïcions, els canvis de bàndol, la importància dels lideratges. Com que la nació musulmana era molt superior en cultura -medicina, ciència, tècnica,…- havia perdut combativitat i tenia la saviesa del pacte -en aquest cas viure sota un protectorat frany– , de la resignació, de deixar lliure circulació a persones i mercaderies -pagant eh!-

Hi trobem també, l’encara lluita actual, entre sunnites i xiïtes que ve del segle VII de discrepàncies dins la família del profeta. També el no saber recollir els fruits de les batalles guanyades, les guerres de successió quan mort algun cabdill,…

Explica l’aparició de Nur-ad-Din Mahmud segon fill de Zengi  (Imad-ad-Din Zengi I) que el 1144 havia canviat la situació i reconquistat Edessa començant una recuperació musulmana. Nur-ad-Din és un home reservat, piadós i capaç de crear un aparell propagandístic com, el gihad (o la jihad) que aconseguí recuperar Damasc dels aliats del rei de Jerusalem i es convertí en un verdader líder. També recolzarà l’expedició de Xirkuh (Shirkuh en castellà), oncle del famós militar i soldà Saladí, a Egipte. Quan per fi aconsegueixen l’objectiu de fer-se els amos d’Egipte, Xirkuh mort i Saladí que ha participat en totes les campanyes serà nombrat el rei victoriós o soldà d’Egipte i de Síria.

Saladí que era ambiciós, bon guerrer i negociador, a base de victòries i pactes destacarà com la principal figura de l’Orient, serà el successor de Nur-ad-Din i aconseguirà unir, gràcies al aparell propagandístic heretat, als musulmans i conquerir Jerusalem el 1187 després de dominar Síria i aprofitar les disputes internes dels cristians.

Nur-ad-Din
Saladí

Evidentment les croades no acaben aquí. Ricard Cor de Lleó rei d’Anglaterra intentarà reconquerir Jerusalem sense èxit, tot i que aconseguirà mantenir una zona costanera important i signar una pau de 5 anys. El 1192 morirà Saladí i per continuar la tradició musulmana hi haurà guerra civil per trobar un successor.

La guerra santa cada cop te menys raó de ser. Els musulmans han recuperat Jerusalem, el Rei Ricard torna a Anglaterra i deixa uns cristians debilitats amb Acre com a capital.

El 1218 comença una nova croada amb objectiu Egipte. Arribarà Frederic II de Hohenstaufen el rei més poderós d’occident. Parla i escriu àrab i tindrà bones relacions amb Al-Kamil, nebot de Saladí que finalment ha  aconseguit el poder. Signen un acord en què es divideixen Jerusalem. El món musulmà s’indigna i ho considera una traïció. Durarà poc l’estada dels cristians a Jerusalem ja que en un cop de mà, el rei de Damasc An-Nasir Dawud la recupera.

Ricard d’Anglaterra
Frederic II

Hi haurà encara una altra expedició comandada aquesta pel rei de França Lluís IX que serà fet presoner i al tornar a ser lliure reembarcarà amb les seves tropes.

Seguiran les invasions dels mongols descendents de Genguis Kan  i les lluites internes en forma de cops d’estat i/o disputes per la descendència entre els diferents sobirans locals.

A poc a poc les ciutats dels frany minvaran i quedaran reduïdes a un conjunt rodejat per Mamelucs que son els nous dominadors de la zona, les seves fortaleses s’aniran desmantellant i el final, sense més ajuda europea, serà inevitable. Després de diferents pactes i treves parcials, el juny del 1291 cau Acre i els musulmans comencen a destruir totes les fortificacions costeres que podien servir als cristians per tornar.

Genet de la cavalleria mameluca segons un gravat de 1810
Setge d’Acre 1291

En el llibre hi trobem un curt epíleg interesant en què enllaça l’autor la situació dels 200 anys de les creuades amb l’actual en què els àrabs que foren l’origen de la religió i culturalment estaven més avançats en l’època, ja havien perdut el control del seu destí. Els seus dirigents eren kurds, turcs,…àrabs culturalment  però que en molts casos ni parlaven aquesta llengua. També, hi és present la incapacitat musulmana per crear institucions estables, per obrir-se a les idees que porten els europeus. Al final llança la idea que Orient segueix veient a Occident com un enemic natural i Israel seria l’actual estat dels croats.

En resum, un llibre molt detallat i documentat en què hi he trobat a faltar una introducció amb una contextualització de l’època en què passen els fets. Tot i que evidentment els motius de les expedicions a Terra Santa per part dels croats no les podien saber els relators musulmans que són les fonts emprades però sí la situació en què es trobaven els diferents reialmes-ciutats. Tampoc ens explica els motius de les croades des de l’òptica cristiana que podia haver-los indicat utilitzant altres texts encara que no fos l’objecte del llibre. De totes formes un llibre que ens permet reflexionar sobre un dels orígens de la situació actual a l’Orient Mitjà.