Organitzada amb el suport d’Òmnium Cultural Sabadell
Casal Pere Quart de Sabadell
Fins al 24 de juliol del 2024
Han passat quaranta anys de la seva tràgica desaparició, però molta gent continua recordant-lo. Molts pares i mares i, singularment, molts nois i noies -ara ja granadets- que van créixer amb els temes que cantava i amb la seva peculiar manera d’interpretar-los.
El barceloní (1946) Francesc Boix i Masramon –Xesco Boix per als amics i coneguts- va ser, sobretot durant els darrers anys del franquisme, l’època de la Transició i la suposada primera democràcia, un músic, animador i cantant de folk i de cançó infantil. De professió era mestre i feia també de pedagog, i va treballar com a comunicador en un sentit ampli.
Xesco Boix a l’Escola del Mar (Barcelona) l’any 1983 | Josep Mercadé
Fill del poeta Josep Maria Boix i Selva, era nebot de Maur Maria Boix, monjo de Montserrat, director històric de Serra d’Or i responsable de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Alumne dels jesuïtes, va pertànyer a l’aleshores mític moviment escolta de la mà de mossèn Antoni Batlle, gran impulsor de l’escoltisme al nostre país. En aquest ambient tan singular aprendria un munt de cançons que va saber incorporar al seu repertori. D’adolescent també va cantar a la Coral Sant Jordi.
Dels Beach Boys a Pete Seeger
En poques paraules, sentia la música i s’estimava profundament Catalunya. Però va ser als Estats Units -gràcies a una beca d’estudis amb músics com el seu germà Joan Boix i Eduard Estivill-, on entraria en contacte amb el moviment hippy i la música folk. Va assistir a actuacions de grups com The Beach Boys o Peter, Paul and Mary, o de cantants com Bob Dylan, Joan Baez o l’ídol històric de la música folk i més compromesa, Pete Seeger, de qui es faria amic.
Pete Seeger
Molt influït, doncs, per aquella música d’arrel, fundà amb un conjunt de cantants i grups el Grup de Folk (1966), que adaptà temes dels EUA i en creà de nous. Després formaria el grup Ara va de bo (1971), que es va centrar en la cançó infantil, tot recuperant temes populars catalans i també creant-ne d’altres. Tres anys després, en una nova etapa de la seva valuosa trajectòria, ja s’animaria a cantar en solitari, tot i que vinculat als grups El Sac i Els Cinc Dits d’una Mà.
El grup de cançó i animació infantil “Ara va de bo” grava el seu tercer LP Pere Poma a l’estudi Gema-1 (Sarrià), amb nens. N. Ventura i Xesco Boix, drets. J. Roura amb els nens
Enregistrà una munió de discos i cassets -trenta-cinc en total-, i publicà deu llibres. A més de Pete Seeger, del qual adaptà moltes peces, va ser un gran admirador d’un altre referent mític, Woody Guthrie. Han passat quatre dècades, però la seva obra i la seva trajectòria continuen sent molt valorades, i la prova és aquesta exposició, en ple centre de Sabadell.
I per què, precisament, a la cocapital -juntament amb Terrassa- del Vallès Occidental? Doncs, sobretot, perquè les dues organitzadores principals, l’Olga i la Gemma, són sabadellenques i havien posat des de fa un cert temps, en la recuperació de la memòria del Xesco, un impuls especial. Per això no és estrany que l’acte d’inauguració de la mostra resultés especialment atapeït, amb la presència de figures com la dibuixant Pilarín Bayés, el cantant i romancer Jaume Arnella, el cantautor Miquel Pujadó, l’actor i animador infantil Cesc Serrat o l’animador, també infantil, Rah-mon.
Pilarin BayésJaume Arnella
Qui sap animar, no sap animar-se?
Xesco Boix fou un personatge valent i compromès amb el seu país i la seva llengua. Llàstima que al llarg de la seva trajectòria patís diverses crisis depressives que finalment el portarien a llevar-se la vida. Va ser el 21 de juliol del 1984, tirant-se a la via del tren del Maresme, a l’altura de Malgrat de Mar. Ja passa, a voltes: qui sap animar, no sempre és el més animat…
En definitiva, una gran pèrdua. Tot i així, si el cos, malauradament, fa temps que ja no hi és, l’ànima, l’esperit i l’aportació de Xesco Boix segueixen ben vius. Aquesta mostra, que segurament recorrerà d’altres poblacions, n’és el millor testimoni.
Exposició permanent a la seu barcelonesa del Museu d’Arqueologia de Catalunya
Ja pensava que aquesta exposició m’agradaria i, per tant, hi anava ben predisposat, però la visita va superar les meves expectatives. La mostra permanent del MAC www.mac.cat -presentada en dos nivells- és una conjunció perfecta entre l’exhibició de valuoses peces originals, la reeixida explicació per mitjans audiovisuals i el molt complet relat.
Una gran ocasió, en definitiva, per tal que les i els que ens apassiona l’Imperi Romà -com ja vaig mostrar en la ressenya d’una altra exposició Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia – tinguem una ocasió important de gaudir aquesta passió. En el meu cas, compartida també amb l’Imperi d’Egipte i el dels inques -singularment per Machu Picchu. Però això són figues d’un altre paner…
L’exposició del MAC explica molt bé la història i la societat dels qui van ser els primers globalitzadors a l’Edat antiga, tot i que això, òbviament, cal relativitzar-ho. Els territoris de l’Imperi Romà -després dividit entre el d’Occident i Orient- van arribar a abastar, poc o molt, mig continent europeu, i a Gran Bretanya es van haver de deturar a Escòcia; algunes regions occidentals d’Àsia, i una llenca costanera del continent africà. Però el seu desenvolupament -amb la monarquia inicial, la república i l’imperi- és un compendi d’impuls des del poder, intercanvi de pobles i civilitzacions i estructuració social.
Una síntesi ben resolta
Què va ser, doncs, aquella globalització capdavantera? Com vivien els seus diversos habitants? Quina herència ens ha deixat Roma? Aquestes i d’altres preguntes queden molt ben contestades en el decurs de la visita a Imperium. Històries romanes. S’hi sintetitza molt bé la trajectòria històrica de la civilització que va tenir en Roma -i més tard, també en Constantinoble- el seu centre neuràlgic. La composició de la seva societat, amb el paper hegemònic -com pràcticament a totes- de les classes benestants, i la funció dels ciutadans, els militars organitzats en legions, els esclaus, els lliberts… També la subordinació -repetida al llarg de la Història, i per sort matisada en temps recents- de les dones, o l’intercanvi i interconnexió entre ciutats, ètnies, territoris…
En poques paraules, una exposició altament recomanable. I, com que és permanent, hi ha temps d’anar-la a veure. Però creieu-me: no trigueu massa. Ara que som en període de vacances, pot ser un bon moment.
Què estem dient, que el dictador Miguel Primo deRivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.
També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.
Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.
Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Losomni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).
Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “BibliotecaVerdagueriana”. El 1956, els “Manuals LingüísticsBarcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…
Un formidable no parar
Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.
Josep Maria CasacubertaLluís Carulla
Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural. En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels PaïsosCatalans (1984-2001).
A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els NostresClàssics-Autors Moderns”).
Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’OriolMagrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.
La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.
El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.
Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.
La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.
Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.
Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.
Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Difondre els clàssics i fer país.Joan Esculies, escriptor i periodista.
Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.
Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.
El Consell Assessor de l’Editorial Barcino.Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.
Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.
Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.
Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.
Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.
Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica.Rosa Montoriol, historiadora.
La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.
En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.
Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.
Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.
Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.
Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.
Barcino o la voluntat de ser.Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.
Josep Puy i Juanico Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940. Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos Col·lecció Àmfora Fundació Torre del Palau, Terrassa (2024)
Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.
Josep Puy, autor de “Miquel Almirall i Queralt. Memòries 1939-1940”
La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.
Miquel Almirall Miquel a la seva taula de treball a la UNESCO. Paris 1965 (Imatge extreta de l’Ateneu Terrassenc)
Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.
Monument commemoratiu del camp d’AgdeAgustí Bartra
I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…
Miquel Almirall, primer a l’esquerraMiquel Almirall
Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.
La Casa del Poble a Terrassa
L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.
Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.
M’agrada molt la guitarra flamenca, tan alada, tan juganera, i per això volia fruir com es mereix d’un concert dedicat a un dels seus màxims referents en el desè aniversari de la seva mort. I és que el ciutadà Francisco Gustavo Sánchez Gómez (1947-2014), conegut universalment com a Paco de Lucía, va ser un guitarrista i compositor de flamenc considerat, en el seu gènere, el millor de la història.
Poca broma, doncs! Però, en canvi, en aquest concert organitzat per la madrilenya Fundación Excelentiahttps://fundacionexcelentia.org/ van haver-hi, si no ben bé bromes, alguns detalls que van convertir el merescut homenatge al mestre en un esdeveniment una mica insòlit. Per començar, només van interpretar-se dues peces del Paco, més una altra composada a mitges amb el brillant pianista Andrés Barrios, un dels protagonistes del concert. I és que, a més de l’aportació de l’excel·lent guitarrista que és Alejandro Hurtado, la vetllada comptà amb la intervenció d’un pianista -el piano és, per damunt de cap altre, el meu instrument-, una cosa no tan habitual en un concert de música flamenca i aquesta, sí, tot un encert. Com va ser-ho la intervenció, tot acompanyant, en algunes peces, Alejandro Hurtado, del bon percussionista que és David Domínguez.
Alejandro HurtadoAndrés Barrios
Un altre detall ben poc afortunat: el concert no comptà amb la interpretació d’Entre dos aguas, la composició més emblemàtica de Paco de Lucía, sens dubte recordada per tothom. Direu, com pot ser? Doncs sí, va ser.
La vetllada s’inicià amb l’audició d’una altra música també emblemàtica: el meravellós -per dir-ho suau- Concierto de Aranjuez, del compositor valencià Joaquin Rodrigo. Van interpretar-la l’Orquesta Clásica Santa Cecilia i, a la guitarra, Alejandro Hurtado. Ah, quina música tan suggestiva, tan dolça, tan rutilant! I quin gust que dóna, una i altra vegada, d’escoltar!
Joaquín Rodrigo
En definitiva, un concert que, tot i els matisos esmentats, va valdre, en conjunt, la pena.
Teatre social i salut mental a partir d’una història basada en fets reals.
Teatre del Raval
Dies 2 i 16 de juny del 2024
El teatre és diversió, entreteniment, escenari de les millors -i també pitjors- expressions, passions i impulsos de l’ànima humana. Però el teatre, a partir de la seva creativitat intrínseca, també és un fet social, arrelat a un temps i una història amb els quals ens identifiquem, perquè sentim ben nostres.
A partir d’aquí, la companyia de teatre social Enraona Teatre https://enraonateatre.com/, dirigida pel prestigiós actor, director i productor teatral Joan Lluís Bozzo, ens ofereix, a l’acollidor Teatre barceloní del Raval, un treball de teatre-document per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de trencar el mur de silenci o, fins i tot, el menysteniment que massa sovint envolta i, singularment, aïlla les persones que pateixen trastorns de salut mental. A qualsevol edat i també els joves, grup en què principalment posa la mirada aquesta producció.
JOAN LLUÍS BOZZO, Actor, director i productor teatral i coaching actoral. President d’Enraona Teatre
L’obra cerca, molt oportunament, donar veu a aquestes persones i també a les seves famílies, que sovint se senten indefenses i incompreses i no sempre disposen dels recursos públics i institucionals -i també personals- necessaris. Trastorns i problemàtiques que, dissortadament, estan augmentant, a Catalunya i arreu.
La sinopsi de la producció és ben precisa: dues mares i dues filles adolescents relaten en primera persona les seves vivències en matèria de salut mental, atès que les filles, malauradament, pateixen la fatídica depressió i el no menys enutjós trastorn de la conducta alimentària.
La perspectiva entre ambdues generacions és, doncs, ben interessant i enriquidora, i els temes no poden ser més actuals: l’assetjament escolar, els abusos sexuals, l’ús de les xarxes socials, el suïcidi com a tan dolorós esclat final… En definitiva, difícils realitats que afecten les persones, les seves famílies -com en el cas, també, de Joan Lluís Bozzo, pare de la Maria, la principal protagonista, i de la seva mare i actriu a l’obra, Mariona Bosch– i les seves relacions íntimes i socials.
MARIONA BOSCH I NURI Actriu, cantant i directora de doblatge
Un missatge d’esperança, amb debat final
A Pots ser tu, puc ser jo no es maquilla ni es mitifica, en cap moment, la salut mental. Cada una de les escenes destil·la la duresa dels fets reals en què es basa l’obra, acompanyades de colpidors dibuixos de pacients ingressats al Centre ITA Salut Mental https://itasaludmental.com/#, que mostren de primera mà la cruesa de les seves vivències. Alhora, l’obra transmet un -necessari- missatge d’esperança i posa èmfasi en la importància, per part de les i els pacients, de demanar tot l’ajut, comprensió i empatia que els calgui.
Enraona Teatre entén, en definitiva, el fet teatral com a eina social, terapèutica, pedagògica i inclusiva. Per això, no és estrany -però tampoc resulta habitual en el marc de funcions escèniques- que, al final de l’obra, hi hagi un interessant debat al voltant dels temes i les problemàtiques que s’hi tracten. Un fòrum ben incisiu, conduït per professionals de l’entitat ITA Salut Mental -que ha intervingut a les teràpies de la Maria- i la psicòloga Núria Reig, amb la participació dels espectadors que ho desitgen. Persones interessades en el discórrer d’unes difícils circumstàncies que poden afectar-nos -ai!- a totes i tots.
El sentit romàntic de l’existència -tan present, no cal dir, en les arts- és de les coses que més paguen la pena en el món que ens ha tocat viure, també -ai!- tant ple d’odis, malvestats i destrucció. Per això, acostar-s’hi ens omple molt, alhora que ens compensa de tot el que pot amoïnar-nos.
Hi penso en ocasió d’un nou concert de Salvatore Adamo a Barcelona -el tercer que he anat a escoltar-li-, tal com hi vaig pensar fa dos mesos quan al Cap i Casal van irrompre l’art i la seducció d’un altre dels grans cantants romàntics de les últimes dècades, l’italià Al Bano. Vaig tenir també l’honor de posar-vos-el a l’abast des de “Gaudir la Cultura” https://gaudirlacultura.com/2024/03/22/al-bano-lesperit-romantic-a-barcelona/.
Adamo, per motius de salut -com Al Bano, té vuitanta anys-, havia hagut de postergar uns mesos aquest concert en el marc del Festival Mil·leni, però ha fet tot el possible per no perdre’s la cita amb Barcelona, una capital on és volgut, aplaudit i estimat. Per un enfervorit públic que, en la seva immensa majoria, depassa la setantena -ep!, jo, d’anys, només en tinc seixanta-nou- i que, a més d’aplaudir-lo i de proferir el clàssic crit de bravo!, també l’obsequià amb uns quants guapo i, fins i tot amb algun, encara més sensual, tío bueno. Què més pot desitjar, tot un cavaller de la seva edat, de veu dolça i tendra i que continua, també amb el concurs del seu cabell argentat, amb bona presència a l’escenari?
Corrua de rams de flors
En concerts d’aquesta mena sol haver-hi molt sucre, perquè l’amor i el plaer, com que són habitualment dolços, acostumen a portar-ne. Així, un dels ingredients del sucre és un bon ram de flors fent corrua cap a l’escenari de mans d’una dama madureta, a qui el cantant, delicadament, besa la mà i diposita el ram cap al fons, al costat dels seus -bons- músics. És el que vaig descobrir en els altres concerts i esperava tornar-ho a veure en aquest. Tota una, ben subtil, declaració d’amor a l’artista.
El sicilià i belga d’adopció -viu en un municipi situat a la zona sud de Brussel·les- ens interpretà diverses i ben conegudes cançons, en francès i en castellà, del seu ample i reconegut repertori, juntament amb una, Està nevant (Tombe la neige) que ha estat adaptada al català
Adamo: “Cau la neu” (Tombe la neige)
Melòdiques la majoria, i també de rítmiques, dissortadament no en va cantar dues de les que més m’agraden i que ara em permeto d’oferir-vos: Le silence -sobre la contraposició, tan interessant, entre el so i la seva absència-
i La beauté des femmes, en què Adamo, a la manera d’un trobador contemporani, ens fa pensar en els temps medievals de l’amor cortès
La beauté des femmes
Tant de romanticisme, tanta dolçor, tant d’amor… també poden arribar a deixar la boca molt seca. Però Adamo, per sort, disposava d’unes quantes ampolles d’aigua situades al costat dels rams de flors, i no parà de beure’n, sobretot durant les darreres cançons del concert. Un espectacle sense cap mitja part ni artistes convidats i que ens deixa un dolç perfum. El que correspon a les carícies tendres, a les expressions dolces, als cors inflamats. I què són, si no, l’amour, le plaisir?
En companyia de l’actor de musicals Ferran Frauca Harlem Jazz Club de Barcelona 10 de maig del 2024 En el marc del festival Barnasants
En l’íntim i suggestiu espai del Harlem Jazz Club, en ple Barri Gòtic barceloní, el conegut cantautor terrassenc Miquel Pujadó, devot -entre diverses devocions- de l’obra de Georges Brassens, ens oferí un interessant concert fet de versions de temes ben populars del poeta i cantautor francès, nascut a la ciutat occitana de Seta.
Miquel Pujadó Harlem Jazz ClubFerran FraucaGeorges Brassens
Cançons tan plaents com senzilles i elegants, tendres i enjogassades, amb un to de taverna, mitjançant les quals la ironia brasseniana -projectada generalment sobre les dones però també referida, quan calia, als homes- es desplegava arreu, com una de les expressions de la música i la cançó populars més representatives del segle XX.
Molt ben acompanyat, i a voltes reemplaçat, per Ferran Frauca, Pujadó -que també és un reeixit comentarista musical a Serra d’Or-, amb la seva veu ben timbrada, aconseguí fàcilment que el públic gaudís d’un bon vespre. Brassens, un dels autors que es troben en l’origen de la Nova Cançó -escolteu-ne, per exemple, les versions de Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Rafael Subirachs o les del propi Pujadó-, és un d’aquests referents que passaran anys i sempre trobarà qui el recordi.
Entre la vintena de temes interpretats, alguns de molt coneguts –La mala reputació, El goril·la, Pobre Martí, La bona Margot, Fernanda…-, Georges Brassens, de la mà de Miquel Pujadó, se’ns feu amic, company, gairebé germà. Les lletres de les seves cançons, variades i elaborades, fan sempre l’ullet a la intel·ligència i es revolten contra el comportament gregari. Va ser, en tot moment, un esperit lliure, i el sentit de la llibertat traspua pel conjunt de la seva obra. Bravo!
Comissariada per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala
Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa
Fins al 21 de juliol del 2024
Des de la seva mort, aquesta és la primera mostra dedicada al singular pianista i compositor de Vinaròs que va ser Carles Santos Ventura (1940-2017). Singular com a músic i intrèpid per la seva personalitat, que mai no va defugir el risc. Un artista que feia també de pescador a la costa nord del País Valencià, i que tota la vida va procurar deixar anar amarres cap a qualsevol persona i situació -al nostre entorn i arreu- que poguessin interessar-li.
Carles Santos
Per això no va dubtar, posem per cas, a comprometre’s a fons amb l’Assemblea de Catalunya quan aquest organisme protagonitzava, al nostre país, la lluita política, civil i democràtica als darrers anys del franquisme. El seu inconformisme -artístic, però també vital- explorava més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. El piano, un instrument que va començar a tocar als cinc anys, que va ser capaç, si calia, d’arrossegar pel carrer -en un afany de portar la música a l’espai públic- i que arribaria a abandonar -tot insultant-lo com a “moble inútil”- del 1971 al 1979.
Carles Santos
Concerts irregulars, al gust de cadascú
No hi ha cap aniversari rodó per justificar la mostra, el títol de la qual intenta respondre a la pregunta que Joan Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”.
A partir d’aquest repte, l’interès de l’artista per la música atonal impulsaria la seva proposta de concerts irregulars. El 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment durant tanta estona que el públic acaba marxant de la sala, sorollosament empipat. Així era el de Vinaròs, tot un homenot!
Un dels més coneguts integrants del Grup va ser el cineasta Pere Portabella, amb qui Santos va col·laborar a partir de l’articulació del tàndem cinema i música. Una altra col·laboració que la mostra reflecteix és la que va tenir amb l’artista multidisciplinària Mariaelena Roqué, amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a Companyia Carles Santos. Amb Roqué hi van entrar, a l’art del músic -que va tenir una intervenció destacada en la clausura dels Jocs Olímpics del 1992-, els vessants performàtic i plàstic.
Joan BrossaPere PortabellaMariaelena Roqué
En fi, un artista amb molta personalitat i, com dic, d’irregular intrepidesa. La Fundació Joan Brossacompleta l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit), a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la “Primavera Santos”.
Comissariat: Òscar Dalmau, comunicador de ràdio i televisió
Palau Robert, sala 3, fins al 19 de maig del 2024
És molt adient aquesta mostra per reivindicar com cal la figura de Núria Feliu, que des del Sants natal sabria projectar-se per tot Catalunya i més enllà. I també per superar el tòpic sobre qui, en ple franquisme, fou considerada per alguns com una mena de tieta entranyable, i no gran cosa més.
I això, per quins motius? Potser perquè l’inici de la seva trajectòria, a mitjan anys 60, va coincidir amb un dels moments àlgids de la Nova Cançó, i tot havia de ser molt d’autor i molt compromès, malgrat que la nostra artista, tot i no composar cançons, va estar sempre compromesa amb la llengua catalana -tot i que també cantaria durant un temps en castellà i en anglès- i amb la nostra cultura, tot mantenint una actitud antifranquista explícita.
Recuperar els gèneres populars
En tot cas, Núria Feliu i Mestres, amb el seu carisma indubtable, té un paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys 70. Músiques com cançons catalanes emblemàtiques i de cinema, el cuplet -del qual existia una memòria sentimental, mig esborrada pel franquisme- o el seductor bolero, que havia tingut un gran protagonisme en la postguerra. Boleros, en el seu cas, adaptats al català. Però també és capaç de connectar amb la chanson francesa, el country i indubtablement, amb l’eclosió del jazz, que la vincularà a grans referents nacionals i internacionals d’aquesta música preuada.
Tete Montoliu, Erich Peter, Billie Brooks, Núria Feliu
Aquesta llarga relació amb el jazz, impulsada inicialment pel prestigiós periodista i crític musical que va ser AlbertMallofré, cristal·litzaria en discos importants i actuacions ben emotives, en diverses de les quals els acompanyants al piano de la Núria eren els també inoblidables Tete Montoliu i Lucky Guri. Comptaven, igualment, els enregistraments al costat de figures internacionals del gènere com Erich Peter, Billie Brooks o Lou Bennet, entre d’altres.
Albert Mallofré
El gust per la música i l’espectacle que donava tot plegat va contribuir a fer més amable l’ambient d’una societat que, malgrat tot, continuava encara prou reprimida. Però l’art de la Feliu o el carisma dels noms més mítics de la Nova Cançó permetien -entre d’altres exponents, les arts plàstiques, no cal dir, o la literatura- respirar.
Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t
Unes vetllades inoblidables
De manera que Núria Feliu va saber estar, com dic, en el lloc i el moment oportuns. La seva empatia amb el públic ho posava ben fàcil. Totes les ocasions que va actuar al Palau de la Música Catalana, posem per cas, devien ser unes vetllades inoblidables, i per això aquesta exposició ens fa l’ullet quan s’intitula “Núria Feliu al Palau (Robert)” https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2024/nuria-feliu-palau/index.html. Precisament, en el marc de la mostra, el pròxim 15 de maig tindrà lloc, al Palau de la Música, un homenatge a la cantant amb la presència de referents molt destacats.
La popularitat de la Feliu, que va saber transcendir la música, és un element molt valuós que ella faria servir per reivindicar la catalanitat, l’atracció de l’espectacle en directe o -tornem a Sants, on venia, inicialment, llegums i conserves a la parada familiar del mercat- els valors de la vida de barri. L’ambient de les sales de festes i els envelats de les festes majors farien la resta. Un nou encert, doncs, el del polifacètic Òscar Dalmau en comissariar una mostra que omple, en certa manera, tota una època.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.