Autor: gaudirlacultura

Categories
Llibres

La Gran Estrategia de Felipe II

Josep Sauret

La Gran Estrategia de Felipe II

Geofrey Parker

Alianza editorial. Madrid, 1998

L’autor

Geoffrey Parker (Nottingham 1943- ). Historiador britànic deixeble de John H. Elliot, que ha treballat molt l’Espanya dels segles XVI i XVII i d’una forma especial Felip II i Flandes. Catedràtic de les Universitats americanes de Illinois, Yale i Ohaio i abans de la Columbia Britànica (Canadà) i St. Andrews (Escòcia)

El llibre

Estudi molt complet. Ben documentat amb fons primàries i referències a molts altres treballs. El llibre detalla molt bé les conspiracions els diferents i minuciosos plans per les batalles, els personatges, els seus llinatges,… explica amb detall la problemàtica que es produeix amb la mort en edat jove d’alguns reis o prínceps futurs reis. Llibre irregular atès que tracta temes amb molta profunditat i d’altres els obvia. Té una bona cronologia que engloba el món que afectava a Felip II 1527(1558)-1598 i un índex que inclou noms i conceptes.

Retrat de Felip II (1565) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenç. (Museu del Prado)

El contingut

En base a la història d’aquells anys i que ens explica, respon la pregunta que es fa en la introducció sobre l’estratègia que tenia Felip II en les seves decisions polítiques. Un rei que va governar 42 anys, que només va tenir 6 mesos tranquils sense cap guerra i que Castella va fer 4 fallides de pagament.

Una possibilitat que apunta l’autor sobre l’estratègia és que mai n’hi va haver (almenys escrita en un document) i que el testament polític de Carles I va seguir vigent durant tot el període en què va governar el seu fill com a pla estratègic. En el testament es demanava una llarga pau basada en pactes, favors,… i mantenir els territoris heretats.

França sempre es va sentir envoltada del poder espanyol, Flandes, el Franc-Comtat (o Comtat de Borgonya), Anglaterra durant un temps… i en conseqüència a part de les seves guerres internes de religió, sempre va ser un enemic de Felip II.

Una frase del llibre que donen idea del tarannà del rei i de l’opinió de l’autor que la cita al respecte de la ideologia reial.

Pongo a Dios por testigo que nunca moví guerra para ganar más reinos, sinó para conservarlos en religión y paz (Carta al comte duc d’Olivares de Felip II)

Així, no va voler fer cas a la Junta Magna quan recomanava amb insistència l’expansió de l’imperi a la Xina i al Japó.

Felip II va ser un rei totalment absolutista situat en un imperialisme messiànic i això junt amb la lentitud de les comunicacions degudes a la magnitud de l’imperi i les distàncies entre els diferents regnes, va frenar moltes decisions preses amb retard. Va substituir les lentes reunions amb la Junta, els Consejos, i els ministres per informes, teòricament per guanyar temps. Ho volia saber tot i prendre les decisions. Tenia amplia i bona informació en tots els àmbits però amb retard.

No donà autonomia als seus governadors i subordinats però va seleccionar bé als que havien de complir les seves ordres. Feia de senyor, de ministre i de secretari de manera que molts cops la decisió que prenia ja era equivocada doncs les circumstàncies havien evolucionat.

Va viatjar poc en proporció a la magnitud dels reialmes, dels temes i de la necessitat que tenia de conèixer-los in situ. Els enormes problemes immediats no li permetien pensar en el llarg termini i l’estratègia coherent amb la monarquia mundial que governava.

La defensa de la fe catòlica era el seu principal motor tot i els desacords amb el Papa, junt amb la ingerència amb la jerarquia eclesiàstica pels nomenaments de càrrecs. La unió amb Portugal el segon motor, tot i que sembla que un cop aconseguida no va saber explotar els enormes potencials guanys. Mantenir Flandes sempre va ser un interrogant.

En el segle XVI hi ha grans canvis en l’art de la guerra. Defensen millor les muralles baixes i gruixudes en forma d’estrella i rodejades de fossar. Això implica més cost per ambdós bàndols, necessitat d’exèrcits més grans per mantenir setges. Guanyar les guerres cada cop és més difícil i costós.

Països Baixos

El 50% població era urbana, tenien un govern no centralitzat mentre s’incrementava els partidaris del luteranisme. Aquesta regió sempre fou deficitària econòmicament. Espanya no va permetre cap tolerància religiosa  incrementant la Inquisició. Retard en la presa de decisions, es va mantenir el govern per control remot fins l’últim detall (intent d’ inventar el treball a distància amb comunicacions precàries).  El 1566 hi va el duc d’Alba amb un intent de finançar l’exèrcit amb l’alcabala (impost sobre vendes), lògicament nous problemes. Apareixen els mendigos del mar (protestants exiliats en general) ajudats per francesos. Hi ha intents d’assassinar a Guillermo d’Orange. El Rei surt dels països baixos el 1559 i ja no hi torna. El 1573 arriba Lluís de Requesens i intenta la pau. El 1575 hi ha una altra fallida de pagaments i Juan d’ Àustria cedeix a les peticions per aconseguir pau ja que no hi ha diners per mantenir l’exèrcit, els Estats generals reunificats tindran poder per determinar la futura organització política i religiosa. El 1577 torna la guerra fins 1609. El 1648 reconeixement de la independència de 7 províncies de les 17 que formaven els Països Baixos.

Anglaterra

La Reforma canvià les aliances internacionals. Els Països Baixos volen la pau amb Anglaterra un dels seus principals socis comercials. Hi ha pressions del Papa per envair Anglaterra. El 1570 es produeix l’excomunió d’Isabel II en una Anglaterra inestable. Hi ha un intent de substituir-la per Maria Estuardo d’Escòcia que executaran el 1587. En el temps es parla de possibles casaments de Felip amb les dues. Hi ha fracassos reiterats amb les relacions degut a donar prioritat als problemes del sud d’Europa i als Països Baixos.

Per fi el 1585 després d’anys de dubtes i que Drake hagués desembarcat a Galícia, Felipe II accepta conquistar Anglaterra. El pla era que l’armada espanyola (comandada per el Marqués de Santa Cruz) que portava els aprovisionaments es trobés en la zona del canal amb l’armada que venia dels Països Baixos (comandada pel Duque de Parma) amb el gros de l’exèrcit de Flandes que havia que desembarcar a l’altre costat del pas de Calais. Els propòsits varen fracassar més que per les tempestes que també, pels dubtes, les ordres i contraordres de Felip II que varen confondre als comandaments. També per la casi nul·la comunicació entre els caps de les dos flotes que no aconseguiren ajuntar- les a part de les causes esmentades per la manca de port en la zona a desembarcar i conquerir. Evidentment, els vaixells anglesos també varen fer la seva feina en aquest camp al no permetre gràcies a la seva artilleria el clàssic abordatge de les seves embarcacions.  Un altre motiu del fracàs seria tenir els anglesos tripulacions i vaixells (que maniobraven més ràpid i amb el casc més baix que els  permetia un millor tret artiller) més adaptats a les condicions del mar atlàntic que els espanyols i en conseqüència la superioritat numèrica de les tropes espanyoles no es va poder posar de manifest. Tampoc va servir de res la diplomàcia que amb èxit havia aconseguit neutralitzar a tots els qui podien ajudar a Isabel II.

Segons l’autor no s’ha de treure mèrits al govern anglès que dins els seus mitjans (tenien també escassos recursos econòmics) es va preparar a consciència per l’eventual batalla marina i desembarcament, sent capaç de desbaratar els plans espanyols.

El rei després de sentir que Déu l’havia abandonat i sofrir una certa depressió va tornar a fer plans per la defensa del catolicisme a Anglaterra que no varen seguir ja que començaren problemes en altres llocs. A França Enric de Navarra havia guanyat als catòlics, hi havia un nou aixecament a Holanda, el problema d’Antonio Pérez i l’Aragó i finalment, la salut del rei que era dolenta i s’acostava el seu fi.

Amèrica i colònies portugueses

L’autor en parla molt poc, sembla que l’estratègia per la primera era extreure recursos i que arribessin a Castella, per la segona mantenir la situació encara que costes diners

Prospect theory (teoria prospectiva)

Els governs i les persones que els formen tendeixen a pensar en termes de pèrdues i guanys i no en actius assumint més riscos per evitar pèrdues que per obtenir guanys.

Felip II havia sumat a les seves possessions heretades l’imperi portuguès i Filipines que costaven més que els ingressos que aportaven a la corona. Havia perdut el títol d’emperador del Sacre imperi romà. Sembla que sense saber-ho va aplicar la prospect theory.

Algunes causes per no poder mantenir l’imperi

Per problemes de recursos es feien guerres amb pocs mitjans que només encoratjaven als enemics i es perdien els recursos esmerçats sense resultats.

L’Imperi estava dispers, sense llengua, ni moneda, ni lleis, ni institucions, ni plans de defensa, ni sistema econòmic comuns. Excessius fronts oberts en tot moment.

Poca empatia de Castella i el rei amb els altres territoris, no consideraven els seus posicionaments, prepotència. Considerar que els interessos d’Espanya i de Déu eren els mateixos.

Impostos al creixement industrial, aranzels interiors, expulsió dels moriscos, encunyació de moneda de coure sobre valorada.

Conclusió

Un llibre amè que analitza amb molt detall (exemple la descripció de la flota espanyola i anglesa en la batalla d’Anglaterra) alguns aspectes de la política exterior de Felip II (a Europa) i deixa de banda d’altres tan o més importants (Amèrica i colònies portugueses). Interessant per certs aspectes de la política europea del rei, per veure com actuava respecte als seus consellers, per les relacions amb els Papes i amb altres monarquies,…

Categories
Llibres

El pare de l’independentisme

Joan Alcaraz

Per Catalunya

Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l’exili (1954-1959)

Agustí Barrera i Puigví – Robert Surroca i Tallaferro

Col·lecció Camí Ral, núm. 48

Rafael Dalmau, Editor (2023)

Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.

Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945

L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.

Robert Surroca
Agustí Barrera

Un arbre de sòlides arrels

L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.

Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…

A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Museu casa Lis – Salamanca

Josep Sauret

Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco.
La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.

Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.

La claraboia que tanca el pati interior central

La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.

Ballarina de porcellana


Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.

Nina alemanya

En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.

«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.


Més informació

Podeu trobar més informació i fotos a:

Museu Casa Lis: webs https://www.museocasalis.org/

Tienda Del Museo Art Nouveau y Art Déco De La Casa Lis https://www.latiendadelis.com/

Amigos Casa Lis: https://www.amigoscasalis.org/

Sala de muebles del Museo Casa Lis – Foto de Pau Sánchez


Categories
Llibres

El món escalfat de la Guerra Freda

Joan Alcaraz

Agustí Pons
Catòlics, comunistes i cia.
Intel·lectuals catalans i Guerra Freda
Edicions de 1984 (2024)

Agustí Pons

D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.

Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

La Primavera de Praga, un dels escenaris decisius de la Guerra Freda

Dos àmbits que van saber establir punts de contacte, a partir del lema d’un dels referents de l’època, Alfonso Carlos Comín: “Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia” Ed. Laia, 1977. Aquesta conjunció i molts altres aspectes d’interès els explica molt bé el conegut periodista i escriptor Agustí Pons , autor, entre altres obres, de les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I cal fer notar que Pons dedica el seu llibre a la figura d’Ángel Pestaña, un dirigent anarcosindicalista que l’any 1920 va anar a Moscou i no va entendre’ns amb els dirigents comunistes.

He parlat de Comín, però pel llibre també desfilen altres intel·lectuals essencials de l’època: el filòsof Manuel Sacristán, l’escriptor i polític Jordi Solé Tura, l’editor i escriptor Xavier Folch, l’escriptora Teresa Pàmies, l’escriptor Manual Vázquez Montalbán, el poeta Francesc Vallverdú… Tots ells i elles vinculats al PSUC, un partit que en aquells anys era, sobretot, “el partit”, també com a principal impulsor de l’Assemblea de Catalunya. Hi apareixen igualment els anomenats “companys de viatge” dels anteriors, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas o Antoni Tàpies, a més d’altres referents, com Joan Triadú.

Josep Benet
J.M.Castellet
M. Sacristan
Alfonso Carlos Comín

En definitiva, ni el nostre país ni l’Estat espanyol podien quedar al marge de la Guerra Freda. És ben clar que la prolongació de la dictadura franquista es correspon, en gran mesura, amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats europeus. En l’àmbit de la cultura, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van intentar influir en el món convuls de l’època mitjançant, singularment, dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als EUA i el Consell Mundial de la Pau en relació a l’URSS.

L’ombra allargada de Lenin

L’autor comença parlant de Vladímir Ílitx Lenin perquè és ben clar que, amb ell -i a partir de la doctrina de Marx-, el comunisme començà a influir decisivament en la marxa del món. Però passarien els anys i també quedaria clar que considerar-se marxista no volia dir, necessàriament, ni ser ben bé comunista -tot i les singulars posicions els euros- ni donar suport al règim soviètic, malgrat haver-hi referents que mai van abjurar d’aquest suport.

A Catalunya, l’evolució del PSUC, l’herència del qual, a partir d’uns quants canvis, han assumit els Comuns, es relliga també amb la trajectòria dels catòlics més avançats -o cristians, com jo prefereixo dir-ne-, tot i que aquests, actualment, hagin perdut pistonada. Queda lluny, posem per cas, l’exemple de Josep Benet, que havia militat a Unió Democràtica i els darrers anys de la seva vida s’aproximà al PSUC. I és que ja no som als temps de la Caputxinada (1966) ni de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat (1970). I encara sort del pontificat reformista -no pas revolucionari- del papa Francesc.

En definitiva, Catòlics, comunistes i cia. és una obra molt interessant, que ens remet a un passat proper que ha conformat, en una mesura important i ben significativa, les nostres vides.

Categories
Música

Al Bano, l’esperit romàntic a Barcelona

Per Joan Alcaraz

Concert d’Al Bano dins la gira “É la mia vita”

Teatre Coliseum (Barcelona)

19 de març del 2024

Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.

Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un Teatre Coliseum https://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.

Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va  projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla.  Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…

Al Bano Carrissi: “Caruso”

Força, domini i empatia

Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.

Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power

Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat,  a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino,  Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.

Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!

Vista del ressort que el cantant té a Brindisi
Categories
Música

Alidé Sans: força aranesa, determinació occitana

Per Joan Alcaraz

Alidé Sans. Presentació d’Arraïtz

Concert organitzat en el marc del festival Barnasants. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona

10 de març del 2024

Arribo al recinte del Tradicionàrius, a Gràcia http://www.tradicionarius.cat/, i em trobo en una situació insòlita: no hi ha seients per desig de l’artista, que prefereix que la gent seguim la seva actuació a peu dret. Amb tants concerts als quals he assistit, no recordo que això sigui habitual. I encara sort que només es tracta de cadires a retirar. I encara sort que em deixen seure al fons de la sala, tot i que, de tant en tant, m’haig d’aixecar si vull veure l’escenari, perquè pràcticament tothom està a peu dret…

Alidé Sans
Alidé Sans

Tot i així, la circumstància té sentit. La cantant aranesa Alidé Sans https://www.alidesans.com/ vol que vibrem al ritme de la seva música, d’arrel tradicional però passada pel sedàs de la modernitat. Amb ella com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. I amb una banda que completen Gerard Farré (teclats), Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric). Tots els components del conjunt, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en el projecte musical de l’Alidé és molt important el cant polifònic.

Una sonoritat potent, doncs, enmig de la qual la protagonista, amb la calidesa de la seva veu, és evident que s’hi troba ben còmoda. L’objectiu del concert és presentar el seu tercer disc, Arraïtz (arrel), editat per Dmusical https://www.youtube.com/c/Dmusicalcat/playlists.

La producció es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó temes de tradició oral. Per tal de fer-se’ls seus, ha recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada. A partir d’un patrimoni cultural molt ric que ara es projecta, amb eficàcia, a les generacions més joves.

Guitarres distorsionades i efectes vocals

Els temes del disc, per tant, ens remeten a la tradició, però la seva sonoritat és innovadora, amb guitarres distorsionades i efectes vocals. El concert al Tradicionàrius ho va reflectir prou bé, i el públic, com diem a peu dret, quedaria molt complagut, en una vetllada d’un vespre de diumenge per tornar ben content a casa. Temes com Eth gòi, Ara montanha o Eth riu són exemples ben representatius d’aquest impuls.

Tot plegat mostra que les arrels d’Alidé Sans són ben  sòlides, com a filla del polític i activista cultural Jusèp Loís Sans Socasau i la cantant Lúcia Mas. A més, l’Alidé és, des de l’any passat, l’alcaldessa de Bausen, un petit poble aranès amb uns 70 habitants censats, en què un equip de tres dones coordina l’assemblea veïnal. Democràcia de base, en defintiva, amb vocació de participació i transparència.

Bausen
Bausen

I, en tot aquest marc, no podia faltar-hi la col·laboració del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) https://caoc.cat/ en la difusió del concert i del disc. L’occitanisme, entre nosaltres, no deixa de ser una activitat minoritària, però no per això ben viva, i des de l’Aran molt representativa de tradicions ancestrals, realitats de present i aspiracions de futur.

Categories
Galeries i museus Llibres

Stefan Zweig ens dóna la benvinguda a l’Ateneu

Per Joan Alcaraz

Exposició Stefan Zweig. Autor universal

Sala de carruatges de l’Ateneu Barcelonès

Fins al 31 de març del 2024

Stefan Zweig. Autor universal

De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor,  ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.

La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.

L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.

Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.

Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.

Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.

Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal. 

Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí

Categories
Música

Luar na Lubre acaben amb la sequera… però només des de Santiago

Per Joan Alcaraz

Luar na Lubre

Concert al Festival Barnasants

Paral·lel 62. Barcelona

15 de febrer del 2024

En pocs dies he pogut connectar amb Galícia per dues raons ben diferents. La darrera, les eleccions pròpies d’aquesta nació, que no han donat ben bé els resultats que, si més no la gent com jo, esperàvem. O sigui, un nombre d’escons per al Bloque Nacionalista Galego que li haguessin permès accedir a la presidència de la Xunta. I la primera, ben pocs dies abans, l’actuació a Barcelona del mític grup de folk Luar na Lubre https://luarnalubre.com/, en el marc del magnífic i sempre estimulant Festival Barnasants. Un concert de presentació del recull antològic de la reputada banda. En definitiva, una actuació de primera…

Irma Macías, actual vocalista de Luar na Lubre

Per tant, vaig triar molt bé en anar-los a escoltar. Coneixia -i m’encantava- la seva tan emblemàtica com bella cançó Chove en Santiago, de la qual tenen versió pròpia i també una altra de conjunta amb un dels millors cantautors espanyols, Ismael Serrano. Però admeto que no els havia seguit massa més, de la mateixa manera que em refermo en el convenciment que és un luxe sentir-los. Per la seva valuosa trajectòria de prop de quatre dècades, plasmada amb vint discos -dos dels quals d’or- i més de 2.500 concerts arreu del món. Precisament, s’acaba d’editar un llibre-disc que recull tot el seu univers, amb aportacions de seixanta personalitats de la música, la literatura i el periodisme.

Ismael Serrano, cointèrpret de Chove en Santiago

Plou a Santiago de Compostel·la, sí. I plou tant bé, i tant intensament, que tens la sensació que Luar na Lubre (Llum de la Lluna al bosc sagrat dels celtes) han aconseguit acabar amb la sequera… però ho han fet, ai!, a Galícia, on la pluja descarrega habitualment molt més que a la Mediterrània. Els membres de Luar na Lubre són capaços de fer aquest miracle, tal com l’altre dia vaig poder comprovar, metafòricament, al fins fa poc Teatre Barts, actual Paral·lel 62.

L’art i la tradició cèltica, en estat pur

Un recinte que, malauradament, només presentava una mica més de mitja entrada per tal d’escoltar un conjunt tan singular i amb tanta personalitat musical. L’art i la tradició cèltica, en estat pur, de la mateixa manera que també Milladoiro -grup format el 1979, set anys abans que Luar na Lubre– la representa.

En definitiva, les tan característiques gaites i un seguit d’altres instruments ens van alegrar plenament la nit, de la mateixa manera que la pujada electoral del BNG -a mi, si més no, i suposo que a la majoria o tots els membres de la banda- ens l’estimula.

La gaita, instrument emblemàtic de la música celta

Feijóo és gallec, sí, com ho eren Fraga Iribarne i -ai!- Franco. Però també ho era Castelao i ho són Luar na Lubre, Milladoiro i Ana Pontón. A Galícia s’hi juga igualment, i no per poc, el futur de l’actual estat  espanyol. D’un àmbit que, si té cultures i nacions pròpies, han de poder exercir com a tals a Europa i al món.

Santiago de Compostel·la
Categories
Galeries i museus

Al museu més antic, fent l’animal

Per Joan Alcaraz

El Museu Martorell, el més antic dels públics de Barcelona i de Catalunya, ha reobert recentment les portes al passeig de Picasso, en un dels extrems del Parc de la Ciutadella. Ha estat restaurat i reconvertit en un centre d’exposicions que combina noves tècniques amb conservació del patrimoni. La restauració ha durat tres anys, i s’hi han invertit 6,2 milions d’euros, però el patrimoni, la cultura i el Cap i Casal bé que s’ho valen.

El naturalista Francesc Martorell i Peña, que dóna nom al museu

I així, el nou Centre Martorell d’Exposicions  https://museuciencies.cat/el-nat/les-seus/centre-martorell-dexposicions/, a més de les noves tècniques, conserva alguns dels elements patrimonials que presentava l’any 1882, en què va ser inaugurat. El centre consta de dos espais expositius i una sala polivalent. El seu propòsit és oferir exposicions científiques sobre temàtiques que tenen, actualment, gran impacte social. Àmbits relacionats tant amb la crisi climàtica i la biodiversitat com amb l’exploració de les fronteres actuals del coneixement.

Ara mateix, s’hi presenten dues exposicions temporals: Natura o cultura? Una visió des del museu de ciències naturals, produïda pel mateix museu, i WOW. Animals de museu: ciència, tècnica i art, una mostra amb la col·laboració del Parque de las Ciencias de Granada. A més, col·laborarà amb altres centres propers, com ara el Zoo barceloní, la Universitat Pompeu Fabra o l’Institute of Science and Technology, ubicat al recinte de la Maternitat.

La primera de les exposicions esmentades constitueix un recorregut per la història dels museus de ciències naturals que recupera l’esquelet de l’Avi, el mític elefant del Zoo de Barcelona de principis del segle XX que s’havia exposat a l’antic Museu de Zoologia.

I WOW, per a mi la mostra més interessant de les d’ara, recorda la feina dels taxidermistes amb sis escenes, molt interessants, d’animals naturalitzats. Per això em va resultar ben plaent passejar-m’hi l’altre dia, tot fent -pobre de mi!- l’animal. Hi ha un grup de quinze cabres salvatges saltant en estampida, dues zebres en lluita i una lleona caçant nyus. No us ho perdeu…

Animalons que ja no fan por, a la magnífica exposició WOW

La Ciutadella del Coneixement

El nou Centre Martorell s’uneix a l’Hivernacle, el magnífic i també restaurat -ja tocava!- Palau de vidre que té al costat, en el procés de recuperació dels edificis que l’Exposició Universal del 1889 va deixar a dins del parc. Són -Museu i Hivernacle-, les primeres peces visibles del que s’ha anomenat Ciutadella del Coneixement. Una ciutadella que, fa només uns pocs segles, ens remetia a espanyolització i, per tant, repressió.

L’Hivernacle de Barcelona, també peça bàsica de la Ciutadella del Coneixement

Tant de bo que el conjunt no trigui massa a ser efectiu. I és que es tracta d’un projecte científic i urbanístic que vol convertir el parc en un node de coneixement, divulgació, recerca i innovació. En el seu marc, també es rehabilitaran el Castell dels Tres Dragons i l’Umbracle, els tres edificis de recerca de l’antic Mercat del Peix -amb les obres pertinents ja en marxa- i el Centre de Biociències del CSIC. Tot plegat convindreu que paga la pena…

Tornant al Museu Martorell, es va inaugurar, com us deia, l’any 1882 per encabir les col·leccions de ciències naturals i arqueològiques que havia donat en herència a la ciutat el naturalista Francesc Martorell i Peña. El 1924 va passar a ser el Museu de Geologia, i el 2010 va tancar. Actualment es redacta el projecte per recuperar la façana de l’edifici, una obra que es podria fer al setembre.

Categories
Establiments singulars

Paraula de cafè

Per Joan Alcaraz

El Cafè de les Paraules

Avda. de Josep Tarradellas, 92, Barcelona

Al Cap i Casal, com és obvi, hi ha molts bars i cafeteries. Però a la zona de l’Esquerra de l’Eixample on jo visc, a la ratlla limítrof que és l’avinguda de Josep Tarradellas, es troba un establiment que paga molt la pena. Fins i tot anava a dir que és el segon millor espai per a prendre cafè i altres consumicions similars -degudament acompanyades d’entrepans i tastets- de Barcelona, però crec que això seria exagerat. En tot cas, i pel que jo conec, el primer és, indiscutiblement, la gran i magnífica cafeteria de l’Hotel Casa Fuster, que s’integra en la superba arquitectura de Lluís Domènech i Muntaner, als Jardinets de Gràcia.

Us estic parlant d’un negoci que té un nom molt suggeridor, el Cafè de les Paraules,  https://www.instagram.com/elcafedelesparaules/                         com si les seves parets, cadires, taules, llums.., parlessin i fossin, fins i tot, capaces d’escoltar tot el que es diu en el seu ambient. Bé que ens ho pot assegurar, per exemple, un dels seus clients coneguts, el cantautor i bon amic Joan Isaac, que viu a prop i acostuma a seure en una de les tauletes situades a l’exterior del local.

Joan Isaac

Un espai que darrerament ha canviat de propietaris i va estar tancat uns mesos. Sort, perquè seria una llàstima que aquest magnífic Cafè de les Paraules no hagués estat capaç de reobrir. Amb la seva música tan selecta i ben triada: piano de jazz, per exemple, o, l’altre dia, chanson francesa, amb la mítica Milord, de la no menys inoblidable Édith Piaf. Amb els seus llums, que donen tanta calidesa al local. Amb una petita llibreria, un piano, un sofà d’època. Amb atractives figuretes de metall, un gramòfon, una airosa planta, subtils làmpades, petits quadres -un de gran, també-, una tauleta artística… Què més voleu, consumidores i consumidors de cafè, té i altres exquisideses?

Donar tot el valor a la paraula

En uns quadrets s’hi inscriuen frases que volen ressaltar la potència de les paraules en el nostre destí. “La vida no es más que pequeñas y enrevesadas palabras que crean un único instante”. O “Soñar, compartir, crear, construir. Palabras”. O encara, pintada sobre el vidre del quadre gran, “Para saber hablar es preciso saber escuchar”.

És una llàstima que aquests interessants aforismes estiguin escrits en castellà, però això caldria parlar-ho amb  l’anterior propietària, i ara mateix deu ser difícil de posar-s’hi en contacte. I, a més, les expressions resulten contradictòries amb el suggestiu -en català, no cal dir- nom de l’establiment. Ja se sap: de contradiccions lingüístiques -també, i sobretot, pel que fa a l’anglès-, al nostre país n’hi ha diverses…

Però el més important, en aquest Cafè de les Paraules de l’avinguda Tarradellas cantonada amb Londres, és l’ambientació, tan deliciosa com acollidora. Creieu-me: paraula de cafè!