Categoria: Viatges i itineraris

Cases-Fàbrica del Raval -Carrer dels Tallers – II

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 13 febrer 2025
2 comentaris a Cases-Fàbrica del Raval -Carrer dels Tallers – II

Carrer dels Tallers.

L’històric carrer dels Tallers comença fora de les muralles medievals i envoltada d’horts i terra de cultius. Gràcies al torrent de les rambles – l’aigua – per qüestions d’espai i salubritat si aposentaran carnissers, pelleters, corders/soguers, teixidors, forns de terrissers, artesans… per estar allunyats de zones poblades i de carrers estrets. Durant l’edat mitjana si varen establir els primers bordells de la ciutat. Carrer ple de misteris, llegendes, d’històries fosques, de bruixes, de jueus i gitanos.

El nom es diu que prové dels tallers dels qui tallaven carn i dels tallers que feien les teules.

Segles més tard s’inicia la industrialització amb les primeres fàbriques de vapor com la Bonaplata i de terrisses com can Tarrés.

Un edifici peculiar que fou propietat d’ “Energia Eléctrica de Cataluña S.A.” (1911-1923) com podem veure amb el rètol que figura en la seva façana, situat en el carrer de Tallers amb Ramelleres. Una de les primeres companyies elèctriques de Catalunya. Des de fa temps convertit amb habitatges.

L’impremta i papereria Llenas al carrer Tallers 32 amb Jovellanos. Botiga tècnica amb encant, art, cultura i tradicions que resisteix el pas del temps.

Qui no ha estat o coneix, molt a prop de la Casa Magarola en el carrer de les Sitges núm. 5, l’Ovella Negra. Testimoni de tradicions, encreuament de cultures, emocions, tipisme i modernitat. Barreja entre el vell i el nou. Racó emblemàtic, ple de records i de nostàlgies. Antic i mític bar/taverna, amb bona música, àmplia selecció de cerveses i caves, lloc de culte i tradició. Al carrer del Bonsuccés núm. 7 el bar restaurant Julivert Meu. A principis de la dècada dels 70, dos estils contraposats, l’antítesi, el contrast de l’un de l’altre. La tasca del “progre” del revolucionari envers el local del “pijo”, del senyoret, del vestuari i les formes correctes, de les classes benestants i adinerades. Les contradiccions del progressisme inconformista, del naixement de la nova cultura en contradicció de la moderació i del conformisme.

En el núm. 7 del carrer de Jovellanos, l’agost de 1888 diverses societats obreres que agrupaven a més de 5.000 treballadors van celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, així va néixer la Unió General de Treballadors, un dels primers sindicats de classe d’Europa. (documentació: faristol informatiu situat enfront del núm. 7).

En el núm. 52-60, en l’any 1903 s’instal.la a l’antiga fàbrica de sabó “Morera Hermanos i Cia.”, la redacció la rotativa i els tallers de l’històric diari “La Vanguardia” que connectava amb el carrer Pelai, avui convertit amb hotel.

El carrer Tallers va ser durant dècades, paradís musical – discos de vinil / discos Castelló – i lloc d’esbarjo per a joves – cocteleria Boadas, en el núm. 1 / lloc de trobada d’escriptors, periodistes i d’artistes.

Carrer que uneix les Rambles amb la plaça de La Universitat. Ha sigut un carrer que es resisteix al pas dels anys, on es van mutant els negocis segons gira el vent. És un dels carrers més coneguts i amb molta activitat del centre de Barcelona. Avui amb botigues de moda “rockera”, “underground”, tendes “vintage” de “piercings”, tatuatges, camisetes de grups “heavys i punkis”…

Casa Magarola carrer Tallers: Félix i Francesc de Magarola, l’any 1756, establir una fàbrica d’indianes de teixits de cotó estampats al carrer Tallers 22 i 22 bis. L’any 1779 inicien una gran reforma transformant la casa-fàbrica amb una gran casa senyorial – palau neoclàssic, amb porta i entrada principal amb escala noble. Formada per tres cossos verticals amb planta baixa, tres pisos i golfes. La façana és de pedra de Montjuïc. En el patí central es conserven dues de les antigues quadres, avui està cobert per una estructura. Va acollir diverses entitats culturals durant bona part del segle passat. L’any 2002 es fan obres per adaptar-lo com apartaments de nivell.

Documentació: barcelonaentremuralles.com

Casa Tarrés: Carrer Tallers, 45. En aquest carrer hi ha constància que s’havien instal·lat tallers de terrisseria abans del 1350. No va ser fins a l’any 1841 que Antoni Tarrés i Bosch va instal·lar el seu taller en aquest solar, on construir tres cases, un pati interior, un gran hort, naus per teixir i elaborar ceràmiques, un forn i altres construccions relacionades amb la terrissa.

En el pati va acollir una important activitat productiva de terracota amb forns de gerres del segle XVII i una important producció de balustres, medallons, elements ornamentals i plafons ceràmics que es trobaran en la majoria d’edificis barcelonins de l’època. L’any 1852 es construeix un edifici planta baixa i quatre pisos, tres grans forns, enormes soterranis per emmagatzemar llenya i diferents edificis relacionats amb el vidrat de les ceràmiques. La casa-fàbrica que es destinarà per l’ampliació de la fabricació de ceràmica, realitzarà les millors terracotes de mitjans segle XIX. L’edifici serà malmès pels bombardejos de la Guerra Civil. Es reconstruirà l’any 1939.

Túnel del temps del passatge més genuí i emblemàtic del Raval.

Actualment, el conjunt de la casa-fàbrica són habitatges d’estil neoclàssic. L’interior de l’illa que formava part de la fàbrica fou enderrocat l’any 2003 i es fa servir com a camp de pràctiques pels estudiants d’Arqueologia de la veïna Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquest solar s’adscriuria al “suburbium” de la romana Bàrcino, fora muralles, en concret a 645 metres de la porta nord-oest de la muralla, des d’on sortia en camí als actuals carrers dels Arcs i de Canuda fins a desembocar en l’actual carrer Tallers.

Les excavacions de la UB, té tres objectius:

Delimitar l’espai que ocupa el camp de pràctiques i l’antiga Casa de la Misericòrdia.
Completar de manera segura l’arquitectura de l’obrador del taller del ceramista Antoni Tarrés.
Conèixer amb precisió les diferents fases de l’obrador: la construcció de maons, les argiles, objectes ceràmics, adorns per façanes, la ceràmica vidriada i el seu gran talent per la decoració escultòrica en terracota.

En les campanyes d’excavació del taller d’Antoni Tarrés ha sigut possible configurar les diferents àrees funcionals de la terrissa:

Ubicació dels forns per coure les peces.
Basses de decantació per deixar reposar l’argila obtenir-ne diferents qualitats.¡¡
Molins per triturar l’argila d’on sortirà la pasta per fer els productes ceràmics i per moldre els elements minerals que formaren els vidriats de les peces i dipòsits i contenidors on es barrejava la pols d’aquestes minerals amb aigua.

Resta pendent més excavacions d’ubicacions d’altres forns i més dependències que no s’han pogut identificar.

Documentació: Universitat de Barcelona – Camp de pràctiques del grau d’arqueologia – Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I).

Llegat fabril al nucli antic de Barcelona

Feu clic per accedir a Cens%20Industrial%2011022013.pdf

Casa-fàbrica Bonaplata: coneguda com El Vapor, l’any 1833 al carrer Tallers al costat de les velles muralles s’inicia el període de la indústria moderna amb maquinària de filar i telers mecànics. Va ser la primera empresa a fer servir la màquina de vapor com a força motriu a Catalunya i a tot l’estat espanyol.

**Foto: Wikipedia / Demolició de la muralla – 1855 / Al fons la fàbrica Bonaplata**

Amb l’arribada d’aquestes noves tècniques metal·lúrgiques l’agost de 1835, sorgeix un creixent malestar de la situació entorn la classe obrera, la fàbrica va ser assaltada, tirotejada i cremada, durant la bullanga per un grup d’obrers i gent marginada en contra de la mecanització, pel fet que les màquines els prendrien la feina.

Durant els anys 1836 i 37, es van reparar i ampliar les instal·lacions de la fàbrica i és comprar una segona màquina de vapor.

L’any 1855 després de diverses fusions, consorcis i creacions de noves societats, l’empresa catalana “La Maquinista Terrestre i Marítima” adquireix procedent de la liquidació, la societat Bonaplata.

**Didàctica del patrimoni cultural /Catalunya m’agrada. cat**

**Foto: Betevé / Incendi de la fàbrica tèxtil de la família Bonaplata.**

Documentació: Catalunya m’agrada.cat – Meet barcelona.cat

Carrer Tallers, núm. 77: dos atemptats en un mateix edifici.

**Estat de l’atac terrorista 20-09-1977**
**foto: El nacional. cat**

L’any 1973 neix i s’instal.la en aquest edifici, El Papus – Revista d’humor crític, agressiu, satíric i neurastènic, arremetia contra el feixismeen un moment de fortes reivindicacions socials. El 20 de setembre de 1977 va patir un atemptat, per part d’un grup d’extrema dreta anomenat triple A, en forma de maletí-bomba, causant la mort del conserge i 17 ferits de diversa gravetat. El silenci de les institucions i la impunitat dels terroristes foren el llegat de la tragèdia. Set anys més tard un altre atemptat, en aquest cas per part de Terra Lliure, fa esclatar un artefacte a les oficines del SOC, sense víctimes.

Documentació: faristol, espai de memòria

Plaça Castella:

L’antic convent dels Pares Paüls de la Congregació de la Missió foren uns terrenys que envoltaven l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc. L’edifici va acollir i canviar la seva funció en distintes ocasions: convent, monestir, hospital militar, baluard, fàbrica, caserna militar, magatzem i presó. Aquest espai avui el coneixem com a plaça Castella.

Finalitzada la Guerra Civil, l’hospital i durant anys, es va fer servir per acollir els presoners rojos que havien resultat ferits en els batallons de treballs forçosos, amb el patètic nom de “Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers”. La Vanguardia del dia 5 de febrer de 1939 comentava així: “Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial”.

El desembre de 1942 l’hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca.

L’espai va ser enderrocat i l’ajuntament franquista el dia 12 d’octubre de 1943 va batejar com a Plaza Castilla.

Documentació: Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.

**façana casa-fàbrica C/ Tallers, 75 – Valldonzella**

Casa modernista Domènec Balet i Nadal, al carrer Tallers, 68 bis de l’any 1906. Planta baixa i tres pisos d’alçada, tres eixos verticals amb balcons individuals semicirculars de forja.

**Façanes cases-fàbrica C/ Tallers 76 al 80**

Finalitzem la visita a la plaça de la Universitat.

Documentació: Guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / barcelonaentremuralles.com / Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Memòria, Monument històric, Moviments socials, S. XIX, S. XVIII, S. XX

Establiments singulars Viatges i itineraris

Cases-Fàbrica del Raval – I

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 8 febrer 2025
3 comentaris a Cases-Fàbrica del Raval – I

La Història:

L’Ajuntament de Barcelona ha promogut el Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de Ciutat Vella per protegir 26 cases-fàbrica del Raval, construïdes a finals del segle XVIII i ben entrat el segle XIX, que incorporaven en un mateix conjunt l’ús productiu i l’habitatge i que explicant la transició del petit taller a la fàbrica de grans dimensions amb l’arribada de la màquina de vapor.

**Petita casa-fàbrica del carrer Riereta, 1**

La visita se centrarà en una petita part d’aquestes cases-fàbrica protegides del Raval, dins del districte de Ciutat Vella.

Hi ha censades unes 125 cases-fàbrica entre el barri del Raval i el de la Ribera -barri ple d’història- a llevant del Rec Comtal, al voltant de l’antic pla d’en Llull que englobà, també, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i l’anomenat barri de Santa Maria del Mar, amb la seva monumental església gòtica.

Construïdes en el segle XVIII, es cataloguen com a elements industrials d’interès patrimonials, per així evitar el seu enderroc i conservar la seva tipologia d’edificació que es caracteritza en una sola peça la fàbrica i residència. La seva construcció és d’estil militar, totes elles uniformes i semblant als aquarteraments. Molts d’aquests edificis no van ser protegits, i s’han enderrocat per tosques iniciatives immobiliàries i especulatives.

**Edifici del carrer de la Riereta 38 i 38 bis – Casa-fàbrica Gassó – d’aparença a les cases casernes d’estil militar.**

La Barcelona emmurallada va buscar un espai fora muralles per donar resposta al creixement industrial, que ens arribà influenciat d’Anglaterra, per l’estampat de teles – les conegudes Indianes – juntament amb el comerç de l’aigua ardent. La zona del Raval, entre el Rec Comtal i el llac d’aigua dolça, un terreny que no estava ocupat massivament i que donava joc a crear una industrialització urbana, amb construccions d’una sola peça la fàbrica i l’habitatge entre hortes, convents i hospitals – Sant Pau del Camp, horta de les Bombes i carrer de les Tàpies on es va projectar els coneguts Camps de les Indianes, amb el creixement de la proto-indústria i la proto-burgesia.

(El terreny que trepitgem avui dia del Raval era zona pantanosa, conegut com el Cagalell -antiga llacuna d’aigua dolça i neta del neolític-, espai entre el carrer Hospital, església de Sant Pau del Camp, avinguda del Paral·lel, la Rambla i a poca distància de la línia de la costa – al costat de l’estàtua de Colon).

El Raval i el Cagalell, han sigut llocs bàsics per entendre, posteriorment, la formació de la Ciutat. (Consulta del mapa de les rieres del neolític – Paleo Barcino – La desapareguda llacuna del Raval: la Vanguardia).

De resultes del Decret de Nova Planta, després de la guerra de Successió, la resistència a la centralització, el procés/increment gradual recaptatori, les tensions socials i culturals, que pertorbaren les economies i la perduda de l’autonomia local, el creixement de les poblacions, la revolució industrial arreu, la demanada i el comerç de teixits – el coto, la llana – el comerç de l’aigua ardent, i les necessitats existents culminaren en moviments regionalistes/nacionalistes encaminats a crear noves iniciatives econòmiques i culturals en diverses parts del país. L’any 1736 és produir un fort creixement de població. L’any 1751 la creació de 34 empreses. El 1784 hi havia més de 80 fàbriques d’Indianes a Barcelona. El procés de blanqueig i assecat era molt llarg i complex que requeria grans espais, perquè les teles eren humitejades i esteses al sol, d’aquí el nom que denominem el “camp o prat d’indianes”.

**Xemeneia de la Companyia de Filats de Cotó, Santaló Germans i Cia – Fabricació d’Indianes.**

***L’estampador d’indianes. Gravat de P.P. Moles i P.P. Montanyà inclòs en un pagaré a la fàbrica d’indianes de Joaquim Espalter i Rosás i Cia. Barcelona 1802 – AHCB***.

Aquest moviment va anar en augment fins a l’any 1856, que a conseqüència de l’arribada del vapor és produir un canvi econòmic important. Canvis d’orientació, de reestructuració i d’ubicació de les empreses; situant-les fora de les ciutats i barris habitables. Les fàbriques es construeixen i es traslladen fora de Barcelona, a Sant Martí, Gràcia… amb la creació de les noves Colònies Tèxtils, res a veure amb les cases-fàbrica.

L’any 1832 al carrer Tallers s’instal·la la primera indústria moderna, la fàbrica de vapor dels germans Bonaplata. L’any 1803 ja tenien un negoci d’Indianes a Barcelona mateix, la primera de Catalunya i d’Espanya.

**Foto:** **arquitecturacatalana.cat, d’autor desconegut.**
**Es pot veure el baluard dels Tallers acabat d’enderrocar. Al fons, a la dreta la fàbrica Bonaplata. 1856**

S’han protegit, un conjunt d’edificis a partir d’uns estudis detallats del seu valor patrimonial-històric/artístic i amb una tipologia industrial molt característica. Molts dels quals s’han conservat amb gran integritat. Altres, unes 17, s’han protegit parcialment i han sofert importants modificacions, atès el seu estat original. En tots aquests edificis protegits, no si permet construir-hi més metres quadrats de nova edificació, s’han de conservar tots els espais diàfans, es condiciona tot allò que perjudiqui i alteri el valor de l’edifici, i s’estableix que els espais industrials dels interiors dels patis d’illa no es modifiquin, sols és permès la seva conservació i manteniment, no es pot efectuar cap mena d’alteració en els espais diàfans industrials ni en planta baixa dels edificis que comportin alteracions del seu estat original, per preservar el seu valors original i la seva tipologia.

**Típic interior del pati/quadra de les cases fàbrica.**
**Foto “La Vanguardia”: La recuperada Can 60.**

Tots aquells altres edificis, que hagin d’efectuar modificacions, rehabilitacions, demolicions o altres transformacions, a part dels que estan catalogats, estan subjectes a un estudi previ per protegir-los, per si fossin objecte d’interès com a conjunt patrimonial històric.

Al marge d’aquestes 26 cases-fabrica, l’Ajuntament ha suspès 38 llicències d’edificis a punt de ser enderrocats i s’han efectuat estudi d’altres 64 per si són d’interès històric.

Segons la història a finals del segle XVIII, aquest despertar fabril, Barcelona trobà un espai deshabitat fora muralles ple d’horts i convents…, per acollir la creixent industrialització urbana. En aquest espai tan singular és on comença tanta història, molt abans que el Poble Nou es convertís en el “Manchester Català”.

És al Raval on comença la nostra memòria industrial i obrera, les arrels del nostre progrés social, justament en aquest embrionari activisme sindical i associatiu de Ciutat Vella.

**Novecento: el gran fresc italià de Bertolucci**

Les que han sobreviscut, ara son patrimoni urbanístic de la ciutat.

Un altre patrimoni que ha heretat la Ciutat ha sigut reconvertir les antigues fàbriques tèxtils en equipaments públics, com Can Batlló o la Fabra i Coats.

Es tracta de prevenir perdudes molt significatives a causa del deteriorament a mans d’especuladors immobiliaris i d’economies submergides. No es tracta de fossilitzar barris sencers sinó de recuperar part de la nostra història carregada de vivències per saber d’on venim, i preservar el valor total del conjunt i poder-ho explicar i entendre-ho.

**Casa- fàbrica Mir C/ Om, 10 els balcons estan dividits en dos habitatges, que ens dona idea de les petites dimensions dels pisos.**

La Ruta:

El punt de trobada va ser a la plaça de Raquel Meller i la primera visita, al carrer de l’Om, 10 antiga Casa fabrica Mir, d’estil neoclàssic, d’una tipologia arquitectònica que combinava l’ús de l’habitatge- la casa- amb l’ús industrial – la quadra, i un pati quadrat interior on s’organitzaven les activitats productives.

Segimon Mir l’any 1779 construeix una Casa-fàbrica de grans dimensions de 40 metres de façana i de cinc plantes d’alçada, de composició simètrica amb un únic portal central de doble alçada que donava entrada accés a les instal·lacions interiors. Anys més tard – 1832 – s’hi instal.la la foneria de Louis Perrenod, en paral·lel a la fàbrica “El Vapor” del carrer de Tallers. L’any 1850 s’hi instal.la la societat “Barcelonesa de Bronces y otros Metales”.

**Xemeneia és l’únic element que queda de l’antiga fàbrica de vapor Santaló -Torrens,** situada als jardins de Sant Pau del Camp – carrer de les Tàpies.

L’any 1797 els germans Pere i Joan Santaló fundant la societat destinada a la fabricació i comercialització d’indianes, amb la casa-fàbrica en un dels terrenys de les Hortes inferiors de Sant Pau, que arribarà a ser una de les més importants i de més llarga trajectòria de la ciutat. L’any 1832 es lloga les instal·lacions als germans Pau i Carles Torres, que crearan una fàbrica de teixits, amb la nova tecnologia del Vapor.

Casa-fàbrica Santaló-Torrens, C/ de les Tàpies – carrer de l’Hort de Sant Pau, a tocar de l’antic Monestir – Avui dia aquests antics magatzems i les seves instal·lacions estan destinades al “Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella”.

**Casa fabrica Santaló Torrens 1894 – Documentació:** *barcelonaentremuarlles.com **Foto**: Gaietà Barraquer i Roviralta.*

Casa-fàbrica Nadal, l’any 1782, Antoni Nadal compra uns horts, amb casa i sínia als voltants del monestir de Sant Pau del Camp, abans de l’obertura del carrer de les Tàpies, que limitava entre el carrer Nou i el carreró de les Hortes de Sant Pau. Magatzems de planta baixa i pis de 5200 metres quadrats amb un breu disseny de façana i petites finestres i grans portalades de pedra amb arc rebaixat i ull de bou d’influències de l’Escola d’Enginyers Militars, avui carrer de les Tàpies 3, 5 i 7, i el núm. 6 del mateix carrer amb 50 metres de façana i 22 de profunditat.

El nom del carrer de les Tàpies ve de l’existència d’una tàpia que separava les cases de les hortes de fora muralles.

**Casa-fàbrica Nadal – carrer de les Tàpies 3,5 i 7**

L’any 1794, Antoni Nadal comença a edificar al carrer Nou, cases de quatre plantes i tres escales destinades a habitatges de caràcter residencial per operaris i l’edifici del carrer de les Tàpies destinat a magatzems.

Avui el núm. 7 és una residència d’estudiants i caserna de la policia.

Can Ricart: antiga casa-fàbrica de filats de cotó, més tard el 1835 és construir i sol·licitar permís per instal·lar la màquina de vapor i a partir d’aleshores s’amplià la seva activitat al tissatge. Situada entre els carrers de Sant Oleguer, de les Tàpies i de Sant Pau del Raval, conservada parcialment. Avui hi ha el Centre Esportiu Municipal Can Ricart.

La casa-fàbrica Gassó és un conjunt d’edificis situats al carrer de Sant Pau, 84 i de la Riereta 37 – 37 bis parcialment conservats. De construcció purament d’estil militar.

Antoni Bonaventura Gassó i Borrull, important comerciant dedicat a la importació i exportació de mercaderies, va comprar l’any 1898 uns extensos terrenys situats a les antigues hortes de Sant Pau i construir un edifici de planta baixa, entresol i tres pisos a la cantonada dels carrers de Sant Pau i de la Riereta. L’any 1804, Gassó va construir un segon edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau, actual núm. 80.

Durant el bombardeig de la ciutat l’any 1842 dut a terme pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la fàbrica, com d’altres de la zona, queda bastant malmesa.

Casa-fàbrica Valentí – 1798, conjunt de dos edificis situats al carrer de la Riereta, 24 i 24 bis al Raval, l’any 1870 és produir un incendi, i és sol·licitar permís per instal·lar-hi un generador de vapor i la corresponent xemeneia.

Josep Valentí i Martí casat amb Ignàsia Colom i Tarrés, que estava emparentada amb Salvador Bonaplata i Corriol – un dels germans de la pionera empresa Bonaplata del carrer Tallers, famosa per ser la primera fàbrica de vapor de la península – 1832.

L’aparició d’aquesta nova maquinària i malgrat l’oposició de la gent, el barri del Raval es va omplir de vapors, molts es van ubicar en antics convents i cases-fàbrica. S’inicien moviments hostils, forts enfrontaments i protestes fins a provocar l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Els obrers tenien por de perdre la feina. Fou el punt de partida de la revolució industrial a Catalunya.

Casa-fàbrica Tous, carrer de la Riereta, 35. L’any 1833 Nicolas Tous i Soler construir la casa-fàbrica de teixits i filats; avui s’ha convertit en un conjunt de lofts de disseny de luxe articulat en concepte d’habitatges de coliving – cinquanta apartaments d’estil industrial novaiorquès – que comparteixen espais comuns en ple Raval de Barcelona.

La Casa-Fàbrica Torruella – Can Seixanta: Construïda entre 1832 i 1833, per Magí Torruella, amb una superfície de 5.500 metres quadrats, l’Ajuntament ha comprat l’antic recinte fabril per preservar el patrimoni industrial i la memòria obrera de la ciutat. Ha projectat la rehabilitació, a través de diversos col·lectius “Salvem Can 60”, Fundació Tot Raval i Sostre Cívic, per poder efectuar equipaments i habitatges públics en règim de cessió d’ús gestionada mitjançant una cooperativa.

Documentació: La Vanguardia.

És exemple de la tipologia de cases-fàbrica que barreja els usos industrials i d’habitatge en un context preindustrial i d’evolució dels models fabrils del teixit industrial urbà dels segles XVIII i XIX. La finalitat de la intervenció de l’administració, és valorar el patrimoni passat de la ciutat aprofitant la seva arquitectura i riquesa patrimonial del conjunt i reestructurar el seu contingut adaptant-lo a les noves necessitats del barri.

El sobrenom de Can 60 bé de la suma dels números que ocupa la fàbrica en el carrer de la Riereta 18, 20 i 22, l’altra teoria és conegut pel desgavell organitzatiu, de descuit i el desordre existent en el procés productiu… es deia que era un total “caos”!!

***foto:*** *El Periódico*-pati interior

Salvem el recinte històric fabril de Ciutat Vella Can 60

**Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora**

Casa-fàbrica Lloberas: Francesc Lloberas i Gelpí va obtenir la cessió d’un terreny, on faria construir la casa-fàbrica en els carrers Riereta núm. 13 i de l’Aurora núm. 14 bis del Raval de Barcelona. Edifici catalogat com a bé del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic al districte de Ciutat Vella, també s’incorporen al Patrimoni Industrial del Raval, la casa-fàbrica Balius, carrer de l’Aurora/ Riereta núm. 11 i 11 bis, veïna de la casa-fàbrica Terrés -any 1840 – amb dues d’estil neoclassicista.

**Casa-fàbrica Lloberas C/ Riereta, 13**

El Sr. Lloberas, l’any 1829, va tenir una primera fàbrica al carrer de la Cera. Amb l’obertura del carrer de la Reina Amàlia construir, l’any 1839, una nova fàbrica de teixits i una segona casa al carrer de les Carretes, que dotaven de l‘habitatge a la fàbrica del carrer de la Reina Amàlia. L’any 1842, obrí un altra fàbrica de filats al carrer Riereta amb el cos de la fàbrica al carrer de l’Aurora.

Avui en dia encara existeix, amb bon estat de conservació, magatzems, tallers i habitatges.

En el núm. 11, bis del carrer de l’Aurora, entre els anys 1978-1983, acollí el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona –CIFB; la seva façana vara ser una de les icones de renovació del barri del Raval. Alguns autors exposats foren Louis Daguerre, Robert Frank, Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Cornell Capa – germà del famós Robert Capa. L’exposició inicial fou inaugurada per Agustí Centelles, conegut fotoperiodista de les més famoses fotografies de la Guerra Civil. Hi ha una placa commemorativa a l’entrada de l’edifici.

Documentació: MACBA

**Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora núm. 11 – 12 i 12 bis**

Casa-fàbrica Domènech: edifici situat al carrer de l’Aurora,12, catalogat com a bé del patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella incorporat al Patrimoni Industrial del Raval com a Fàbriques i Cases Fàbrica. L’any 1841 el fabricant de teixits de cotó Josep Domènech i Farnés construeix edifici d’habitatges de planta i quatre pisos enfront del carrer l’Aurora. A l’interior hi ha dues quadres de doble murs i pilars de càrrega, com a zona industrial.

**Part de la façana original que sobresurt de la casa-fàbrica Dotres i Clavé al C/ Reina Amàlia, 41.**

Fàbrica Dotres i Clavé: Situada al carrer de Sant Pau, 116. L’any 1833, arran d’una amnistia tornen a Catalunya dos exiliats progressistes perseguits per Ferran VII, Gaspar Dotres i Miquel Clavé. Compren unes hortes de grans dimensions on construeixen el cos principal de la fàbrica amb la façana enfront del Monestir. La façana principal del carrer Sant Pau cantonada amb Reina Amàlia és l’únic que es conserva.

**Casa Dotres i Clavé C/ Sant Pau, 116**

Sant Pau del Camp: Monestir benedictí romànic molt ben conservat. Els primers documents daten de l’any 977, tot i que en la làpida de la tomba de Guifré II hi ha inscrit la data de l’any 911, a qui s’atribueix la creació del Monestir. En estar fora muralles, va ser atacat moltes vegades. El 985 les tropes d’Almanzor el varen destruir quasi per complet. A partir d’aquesta data és convertir sols en església.

**Foto:** Viquepèdia – pati interor casa Estruch

Casa-fàbrica Estruch: Pere Estruch era propietari d’uns terrenys, amb casa d’habitatges i dues quadres industrials emplaçades al voltant d’un pati central, que serviran de base per la construcció de la nova casa-fàbrica de teixits de cotó. L’any 1846 es construeix una gran parcel·la amb 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de Sant Pau. La casa segueix la tipologia de casa-fàbrica segons els criteris de l’època, la cantonada amb el carrer de Sant Pau farà les funcions d’habitatge pels directius i contramestres i la fàbrica pròpiament dita en el núm. 38 i 38 bis del carrer de la Reina Amàlia.

Anys més tard es construeix la xemeneia per convertir-se amb fàbrica de vapor. Des de l’exterior a través de l’entrada principal de l’edifici la podem veure.

Amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, l’any 2013, queden al descobert restes neolítiques. Els treballs arqueològics realitzats han permès recuperar nombrosos materials ceràmics, que han fet possible localitzar i ampliar molta informació de restes de l’època prehistòrica del neolític i del bronze en ple barri del Raval.

Casa-fàbrica Alabau: catalogada com a bé cultural d’interès local. Francesc Alabau i Forns ric teixidor de seda, propietari d’una fàbrica d’indianes en el núm. 16 i 16 bis del carrer Botella, ajuntar tres cases equipades amb 12 telers, que en fer les reformes pertinents van quedar una sola unitat amb una façana esgrafiada. Actualment està en procés de rehabilitació integral.

**Rehabilitació de la casa Alabau Carrer d’en Botella, 16**

Casa Ca l’Erasme

La casa-fàbrica Gònima, coneguda popularment com a Ca l’Erasme, (1746-1821). És un edifici senyorial d’estil neoclàssic amb una façana austera i un interior decorat amb valuoses pintures murals mitològiques. Era un conjunt d’edificis de planta baixa entresol i de tres pisos amb 12 escales dedicat a habitatges i a la fabricació de teixits estampats o indianes, del qual sobresurt la casa-palau del propietari, situada al carrer del Carme, 106 catalogada com a bé cultural d’interès local.

Edifici molt afectat pels bombardejos durant la Guerra Civil espanyola; així i tot, es conserva la casa Palau. L’interior es va veure completament modificat per a encabir-hi habitatges de lloguer. Encara es poden veure restes originals de pintures d’estil barroc. S’ha conservat la sala, o saló principal, amb important decoració pictòrica, en el sostre hi ha un fresc amb una escena del carro d’Apol·lo i diversos plafons murals, on s’explica la història de David.

Casa-fàbrica construïda en horitzontal, amb finestres i balcons molt grans en comparació a la resta d’edificis de l’època, situada enfront de l’església de Sant Llàtzer. Sembla una casa de les futures colònies tèxtils que apareixeran a les riberes dels rius en diverses conques a tot Catalunya.

Documentació: Guia Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / Ajuntament de Barcelona – Espais recobrats / Betevé / La Vanguardia / barcelonaentremuralles.com / Meet Barcelona / Open House Barcelona / Omnium.cat – fenciutatvella.com / MACBA / museuhistoriaciutat.cat / “les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Quaderns d’Història, Ajuntament de Barcelona.

Fotografies pròpies a excepció de les quals anomeno.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Memòria, Moviments socials, S. XIX, S. XVIII, S. XX

Llibres Viatges i itineraris

Trieste. Una ferida a Europa

Post author Per gaudirlacultura
Post date 23 gener 2025
Sense comentaris a Trieste. Una ferida a Europa

Josep Llop

En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès sobre Trieste. Una ferida a Europa amb la participació de Simona Škrabec, professora, escriptora i traductora que presentarà Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu, ha preparat les tres ressenyes que teniu a continuació.

Trieste o el sentido de ninguna parte

**JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.**

El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.

En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.

En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).

S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.

Necròpolis

**BORIS PAHOR: Necròpolis, traducció de Simona Škrabec, editorial Pagès, 2004, 256 pàg.**

Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.

Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Saba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.

Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.

El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” .

Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.

El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències.

El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.

No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.

Trieste

**DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.**

Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.

Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris

Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.

La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.

Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.

El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.

Etiquetes Narrativa, S. XX

Viatges i itineraris

L’ Univers Patxot

La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera

Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles

08470 Fogás de Montclús

El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.

És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.

Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.

Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.

**L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols**

Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.

Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.

D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.

En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.

Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.

Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana

Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.

Estudi de la Masia Catalana: **Cal Peu**

Estudi de la Masia Catalana: **Cal Cabré**

En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.

(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:

– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot

– Mecenatge de publicacions

– Sobre Rafael Paxot

– Fons documental

– Premi Rafael Patxot i Jubert

Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.

Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.

La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.

Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta

en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.

L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.

Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.

La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.

En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.

**Es pot llegir:**
**Qualsevol nit pot sortir el Sol**

Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.

**Façana posterior amb el rellotge solar invertit**

L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.

L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).

També hi ha l’audiovisual “Rafael Patxot, ciència i mecenatge“, de trenta minuts, amb referències a la vida i obra de Rafael Patxot.

Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…

Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.

Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.

Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.

La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.

Etiquetes Arquitectura, Biografia, Catalunya, Ciència, Educació, Exposicions, Guerra civil, Història, Itineraris, Memòria, Museus, S. XX

Viatges i itineraris

Els Jardinets de Gràcia VI

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 21 Agost 2024
2 comentaris a Els Jardinets de Gràcia VI

El Modernisme sisena part

Creats en l’any 1929 en el context de l’Exposició Internacional de Barcelona, els Jardinets de Gràcia són un bulevard que enllaça el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia. Foren dissenyats per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, estan dedicats a l’escriptor català Salvador Espriu, que durant uns anys va viure en una de les cases situades enfront dels Jardinets.

Hi ha tres obres dedicades a grans personalitats de les lletres catalanes Joan Maragall, Pompeu Fabra i Salvador Espriu.

1 – Placa de marbre blanc amb una figura femenina en relleu, obra de Josep Clara de l’any 1948, dedicada a la Lectura i a Pompeu Fabra, fill de l’antiga vila de Gràcia, per retre homenatge al lingüista creador de la gramàtica moderna de la llengua catalana.

2 – L’Empordà nova oda a Barcelona, escultura d’Ernest Maragall i Noble de l’any 1961, dedicada al seu pare, el poeta Joan Maragall i Gorina. Dues figures femenines ajagudes una davant de l’altra, una nua i l’altra amb una roba molt fina. Sense pedestal. Exemple de noucentisme tardà. Representen dues dones d’estil clàssic, que simbolitzen l’Empordà i Barcelona.

L’escultura es va traslladar al parc Cervantes en provocar crítiques per insinuar relacions lèsbiques. L’any 1985 fou reinstal·lada per l’alcalde Pasqual Maragall i Mira, net del poeta i nebot de l’escultor de l’obra.

3 – SOLC obra de Frederic Amat (2014): Barcelona homenatge a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom. Solc és una gran incisió de formigó al parterre central del jardí, que reprodueix la petjada que deixaria el monument a Francesc Pi i Margall de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, conegut amb el nom de “El Llapis”. L’obelisc “testimoni erecte” d’una part de la nostra convivència que va coexistir durant anys al voltant del nostre procés i entorn històric.

Documentació: Meet Barcelona – els Jardinets de Gràcia/ Web de Barcelona – www.barcelona.cat

El Cinc d’Oros: en realitat no és cap plaça. Abans de tenir un nom oficial el lloc era conegut com el cinc d’Oros. Hi havia un cercle gran en la intersecció del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i cinc rotondes més petites en cada cantonada, que recordava la carta del cinc d’oros de la baralla, fins que es va aprovar el 1915 erigir un monument de la Primera República i a Francesc Pi i Maragall, sols va quedar en un projecte. Hi ha constància que les petites rotondes al voltant del cercle principal eren sis i no cinc.

Els sis fanals s’instal·len l’any 1909 davant de les principals vies que allí conflueixen. El que desballesta el nom popular de Cinc d’Oros. Es varen retirar l’any 1957 i l’any 1985 s’instal·len, definitivament, a l’avinguda Gaudí.

L’Ajuntament republicà de 1931 va erigir a plaça el monument constituït per una columna de 19 metres d’alçada amb l’estàtua de la República, representada per la figura d’una jove nua símbol de la puresa i de la veritat i d’un medalló a la base en homenatge al president de la primera República Francesc Pi i Maragall. L’any 1936 va ser escenari de forts enfrontaments entre rebels i defensors partidaris de la República.

Amb la “caida de Barcelona” l’any 1939 l’ajuntament franquista va canviar el sentit del monument, convertint l’obelisc en símbol militar, retirant la República i el medalló. El símbol república serà substituït per un altre que simbolitza la “victoria de los heroicos soldados de España que liberaron de la tirania rojo-separatista la ciudad de Barcelona”, amb el conegut nom clandestí de “la plaza del loro”. Així mateix la Diagonal canvia per “Avd. del Generalísimo”.

Durant uns anys una àliga va coronar l’obelisc. Fins a la victòria aliada de la II Guerra Mundial, el règim franquista es veu obligat a retirar.la perquè recordava l’estètica del “filonazismo”.

Documentació i fotos estretes de : Singular historia de la plaza “Cinc d’Oros” de Edu García de 4 de novembre de 2014

L’any 2017 l’Ajuntament va recuperar el nom inicial de la plaça.

L’escultura de la plaça va instal·lar-se a la plaça Llucmajor l’any 1990, sense cap significat del seu origen republicà. L’any 2016 l’Ajuntament, finalment, canvia el nom de Llucmajor pel de Plaça de la República, explicant el sentit de l’escultura. Ara amb dues places, la del Cinc d’Oros i la de la República, queden enllaçades per una història que expressa el conflicte de “memorial de l’espai públic”.

Documentació: Singular història de la plaça “Cinc d’Oros”, i text extret de la placa commemorativa situada enfront del Monument.

**Convent i església de Pompeia – 1910**

Palau Bertran situat entre el Passeig de Gràcia núm. 109 amb l’avinguda Diagonal núm. 446-448 i la Riera de Sant Miquel núm. 2 al costat del convent i de l’església de la Verge de Pompeia, Diagonal núm. 450, que és un conjunt monàstic construït entre el 1908 i el 1915 per Enric Sagnier Villavechia. Actualment és l’edifici o casa Seat.

**Convent i església de Pompeia** **avui**

**Casa Bonaventura Ferrer**
**núm. 113** Enfront del
**SOLC: obra de Frederic Amat**

Casa Bonaventura Ferrer, edifici modernista P.G.113, la façana principal té soterrani, planta baixa, planta noble, tres pisos i terrat, mentre que la façana que dona a la Riera de Sant Miquel núm. 6, hi ha sols planta i pis

Edifici projecte i obra de Pere Falqués i Urpí, l’any 1906 al mateix temps va realitzar el disseny i projecte dels Bancs i Fanals de tot el Passeig de Gràcia.

Casa Joan Bertrand, núm. 115 construïda l’any 1901 amb ornaments eclèctics i pintures femenines que representant les quatre estacions de l’any, que decorant l’eix central de l’edifici. L’any 2003 es va renovar interiorment tota la casa per transformar.la en apartaments turístics, respectant íntegrament la façana.

Els següents edificis, fins a arribar a la Casa Fuster, han conservat façanes originals, que han sigut rehabilitats de forma integral, mantenint elements protegits. Les façanes dels propis edificis, que donen a la Riera de Sant Miquel, són menys ornamentals que les del passeig de Gràcia, estan definides com a façanes de galeries interiors de manzanes de l’Eixample, amb pilars singulars, bigues de fundició, vitralls i persianes de plecs verticals de fusta i altres enrotllables, típiques dels patis interiors. Edificis construïts l’1901, per l’arquitecte Leandre Serrallach i Mas(fou un dels mestres d’Antoni Gaudí). En el procés de rehabilitació i la unió de les cases s’han adaptat i adequant el seu interior als usos i necessitats actuals.

**Esquerra la Casa Dolors Salvadò, al fons la Casa de les Punxes, a la dreta la Casa Francesc Avellana. Els fanals, avui estan situats en la Avd. Gaudí.**

Casa Dolors Salvadó i Prim:

Romà Macaya i Gibert (1843-1923), industrial (1) és el propietari de la cruïlla que delimita el Passeig de Gràcia, Còrsega 312, Pau Claris i Argüelles (Diagonal -444), de 1477 metre quadrats, que donarà lloc a una de les illes més interessants de Barcelona. Els hereus de Dolors Salvadó i Prim, primera esposa de Romà Macaya i Sanmartí (fill de Romá Macaya i Gibert), projecta la construcció de l’edifici a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, entre els anys 1908-1910, amb façana principal enfront de la plaça del Cinc d’Oros.

**1913 – l’edifici més baix de l’Esquerra és el xalet Salamanca núm. 6 – A la dreta la casa Dolors Salvadò**

**Casa Comalat, façana del carrer Còrcega**

Romà Macaya també va projectar la Casa Palau Macaya (1898), del passeig de Sant Joan núm. 108, obra modernista de Josep Puig i Cadafalch. Serà la primera seu del Centre Cultura de la Fundació la Caixa.

En el núm. 442 de la Diagonal -façana principal – i el núm. 316 del carrer Còrsega amb Pau Claris, l’edifici modernista casa Colomat, dins de la mateixa illa.

Casa Rupert Garriga 1888 -1910. Casa xamfrà Passeig de Gràcia, 112 – amb carrer Còrsega, 321 /Avd Diagonal – Edifici modernista d’Enric Sagnier i Villavecchia. Després de la guerra fou alterada per construir.hi dues plantes més, però en aquest cas la reforma es va procurar que fos l’adequada i no es va alterar massa amb l’obra original.

**La Casa Rupert Garriga, enfront de l’Obelisc**

Casa Lluís Ferrer i Vidal 1914-1940’s – Passeig de Gràcia , 114 Xalet amb jardí, lamentablement molt modificada de resultes de l’última reforma on es varen remuntar dos pisos més, mutilant/eliminant la cúpula central. S’ha de destacar la gran tribuna del pis principal amb vitralls, que són els originals i la porta d’entrada amb l’escut familiar que presideix l’edifici, amb les inicials del nom del propietari.

Els set xalets o cases del Marquès de Salamanca – P.G. 114-122 – des de C/Còrsega al C/ Bonavista, de planta quadrada amb jardí a la façana principal, planta i dos pisos.

Foren un grup de set xalets eclèctics que va encarregar el marquès financer i polític José Salamanca a l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Els seus negocis immobiliaris van donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.

Cinc dels xalets estaven situats al passeig de Gràcia, un al carrer Còrsega i l’altre al carrer Bonavista.

Xalet 1, PG. 112 del 1865 – enderrocat l’any 1908

Xalet 2, PG. 114, enderrocat per construir la Casa Ferrer Vidal l’any 1915

Xalet 3, PG. 116 l’edifici central de grup del passeig, enderrocat el 1928

Xalet 4, PG. 118 enderrocat 1929

Xalet 5, PG. 120 cantonada C/ Bonavista, va desaparèixer a mitjan any 1930.

**Xalet Salamanca del carrer Còrsega al costat de la casa Rupert Garriga**

Casa Rupert Garriga, al costat del Marquès de Salamanca PG. cantonada Diagonal – PG.112 /Còrsega -321

**L’únic xalet que es conserva en el Carrer Bonavista**

Xalet 6, situat al C/ Còrsega, 325 separat de la resta de xalets, per estar situat a la cantonada la Casa Rupert Garriga.

Xalet 7, Bonavista 2, és l’únic que encara es conserva, actualment amb el núm. 4 del carrer Bonavista.

La “joia de la corona” dels jardinets

Casa Fuster: És el luxamodernista de Lluís Domènech i Montaner, construït l’any 1908, en el cor de Barcelona, encarregada pel pintor i industrial Mariano Fuster. La façana principal de l’edifici, avui convertit amb un elegant hotel de luxe, està en la corba a la important seqüència urbana del final del Passeig de Gràcia, 132……. Donant entrada al mateix barri de Gràcia i a l’icònic Hotel Casa Fuster. Entre els seus immillorables serveis, el Jazz Club on gaudir d’una experiència única.

Fotos i documentació: pròpies i de resums de: Pobles de Catalunya – Barcelona modernista i singular- Wikipedia – Vila de Gràcia/sud – Barcelofília

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Jardins, Modernisme, S. XX

Viatges i itineraris

Torre Bellesguard

És l’obra més desconeguda i a l’hora espectacular, on aquest geni universal de l’arquitectura posa a prova les seves novadores idees, abans de construir la Sagrada Família.

És un espai sorprenent, entremig del modernisme i el gòtic amb la signatura i marca inconfusible d’Antoni Gaudí.

Construït en el que fora un Castell medieval, entre llums i colors, pedres i trencadissos, forja i maons, arbres i jardins amb unes vistes espectaculars que girant a sobre de la ciutat de Barcelona, pràcticament en els seus 360 graus.

És una declaració palpable de Gaudí envers la seva estimació a Catalunya.

Construeix aquesta Torre als inicis de 1900 i la finalitza el 1917 seguin les indicacions de la vídua de Jaume Figueres, com a residència d’estiueig.

És un lloc molt especial carregat de simbolisme i d’història. Primer va ser un poblat ibèric després va ser un entorn medieval on varen passar Jaume I el Conqueridor, Martí l’Humà i fins i tot el bandoler Serrallonga, sense oblidar l’Històric 1714. Tot un ric passat cultural català.

En la seva construcció o reconstrucció cuidarà tot els aspectes que recorden la història com l’antic Palau i residència de Martí l’Humà, amb tota la seva càrrega simbòlica.

En efectuar les obres trobarà restes de l’antiga fortalesa del Castell, que mínimament conservarà.

Segons les explicacions del guia, Gaudí fou una ruïna per les fortunes que l’encarregaven les seves obres. Veurem al llarg de la visita, com el propietari a mesura que s’anava construint, a cada una de les plantes es reduïa el pressupost perdent monumentalitat, augmentant la senzillesa i la reducció de costos. A l’entrada i primera planta, les parets i les ornamentacions estan ben decorades i treballades, amb trencadissos ceràmics, vidrieres i finestres amb molta llum i els forjats de molts colors.

A les plantes superiors, sol hi ha parets pintades de blanc, ni rastre de llums, ni ceràmiques, ni forjats… senyal que a mesura que avancen les obres, malauradament no hi ha diners… finalment a les golfes, la construcció és de maó d’obra vista. Curiosament amb el fet de passar dels anys s’ha convertit amb l’estança més ben apreciada i admirada, igual que passarà amb l’edifici de la Pedrera. Cambra amb mínim material possible per a cobrir la superfície més gran, cuidant la llum i l’acústica.

La impressionant agulla de 34 metres d’alçada, finalitza amb un roser per sobre de la senyera, un xiprer i la corona comtal barcelonina símbol de la Renaixença i estàndard del poble català, amb la típica creu de Gaudí. Tota la construcció és un continu homenatge a Catalunya a la seva història i a les seves tradicions.

Tots els materials utilitzats són de l’entorn més proper, el que avui anomenem com a productes de “proximitat”.

L’edifici vist des de l’exterior és la figura amb el cap del dragó. El pinacle amb la creu figura la llança de Sant Jordi. A dos dels costats del terrat hi ha representat la cara del drac, en una li falta una de les fosses nasals.

Serrallonga fa servir aquest indret com a refugi i lloc de trobades. Al ser capturat i esquarterat en la plaça Reial, les seves restes varen ser repartides en els diversos indrets on varen tenir lloc les seves malifetes. Una cama, diu la llegenda, va anar a parar a Bellesguard. Gaudí coneixedor de la història del bandoler, en cada una de les portes d’entrada, en el pom o tirador i posar la forma d‘un fèmur en record del mític “Robin Hood” català.

Notes i apunts extrets del guia oficial de la visita efectuada el dia 18 d’abril / Betevé.

Fotografies pròpies.

Torre Bellesguard – va passar aquí

Etiquetes Barcelona, Catalunya, Història, Itineraris, Modernisme, Monument històric, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 12 Agost 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Cinquena part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat dret – nombres parells

Casa Andreu Anglada: passeig de Gràcia- Aragó, núm. 54. L’edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan el 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d’oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu d’una entitat bancària, avui ja desapareguda.

**Casa Andreu Anglada de l’any 1878 davant de la sortida del baixador de l’estació de tren al mig del carrer Aragó, inaugurat el primer de juliol de l’any 1902.**

Núm. 56 Passeig de Gràcia / Aragó, edifici clàssic-eclèctic amb influència de l’escola americana, que donen figura a la façana amb les seves dues columnes o torres cúbiques gegants que atorguen potència a les cantonades. L’any 1930 seu de la Química Cros, avui la marca Burberry.

**Casa Anglada davant de l’edifici de la Societat Anònima Cross – anys 1960’s – amb el carrer Aragó ja tapat.**

Casa Olano –anomenat el Elcano, núm. 60, construït 1880-85, entre mitgeres amb façana simètrica i d’ornamentació clàssica. L’escultura de Sebastià Elcano, a l’alçada del pis principal, dona pas a l’entrada de l’edifici vinculat al món basc, conegut, també com la Casa del Pirata. Va ser la seu del Govern Basc durant la Guerra Civil. Antonio Aguirre i Lluís Companys varen sortir junts d’aquesta casa cap a l’exili. Avui en els baixos la tenda de moda Replay.

L’any 1941 la botiga d’alta costura i venda de teixits Santa Eulàlia, que va néixer a la Rambla i després de molts canvis d’ubicació, es trasllada al Passeig de Gràcia núm. 60. Avui amb més de cent vuitanta anys d’història, la troben en el mateix Passeig de Gràcia, en el núm. 93.

Casa Viuda Marfà. Passeig de Gràcia, núm. 66 -xamfrà amb el carrer València. D’estil historicista, proper al modernisme, obra arquitectònica de Manuel Comas i Thos de l’any 1905, amb antiga entrada de carruatges i majestuosa i impressionant escalinata de marbre blanc. La primera planta gran galeria medieval amb arcs de mig punt i cristalleria emplomada. A les cantonades de l’edifici dues torres amb teulat de vessant a dues aigües. Es pot visitar l’entrada per ser l’Escola de Comunicació, Turisme i Empresa. Està enfront de l’Hotel Majestic.

Hotel Majestic: Passeig de Gràcia, núm. 68 Inaugurat l’any 1918, fins a l’any 1940 amb el nom de Majestic Hotel d’Anglaterra.

Inicialment, l’Hotel estava en el núm. 18 del carrer Fontanella cantonada Portal de l’Àngel – antiga Casa Manuel Baixeres. El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, per construir.ne un de nou al luxós Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, actual Hotel Majestic.

Casa Joan Coma: Passeig de Gràcia, 74

(1904-1907) d’Enric Sagnier i Villavecchia.

El que destaca de l’edifici és la senyorial tribuna central de pedra al pis principal, els balcons de baranes de ferro forjat i les columnes guarnides amb motius florals. Mereix especial atenció el coronament de la façana. Tots aquests detalls d’un gran gust modernista, d’encant i sobrietat, van fer guanyar el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’any 1908 organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.

Entre les obres de Sagnier trobem l’edifici de la Caixa de Pensions de Barcelona, l’església de Nostra Senyora de Pompeià o la Casa Doctor Genové, de la Rambla, 77.

Cinema Savoy: núm. 86 (1935-2001), fou l’únic cinema a la vorera dels nombres parells del passeig.

La Pedrera – Casa Milà: -Passeig de Gràcia núm. 92- Provença – Antoni Gaudí – 1905 -1912… sols una petita pinzellada:

Fou l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí entre 1905 i 1910 per a la família de Pere Milà i Camps, empresari tèxtil.
Ressalta la forma ondulada de la façana, les línies corbes on no hi ha cap paret mestra. Els amplis i asimètrics finestrals donen llum a l’interior. La forma de roca, amb els balcons de ferro forjat que figuren enfiladisses la fan inconfusible.

La planta principal era d’ús privat i la resta de pisos destinats a lloguer. Consta de sis plantes, un soterrani, unes golfes i un terrat amb xemeneies amb forma de soldats. Dos patis interiors, un circular i l’altre ovalat.

La Sra. Roser Segimon, compra als Ferrer-Vidal, un dels Xalets amb jardí, en el núm. 92 del passeig i l’enderroca perquè el seu marit Pere Milà, pugui complir la promesa feta a Antoni Gaudí, que coneix, després de veure i visitar la reforma de la Casa Batlló. Queda fascinat de l’obra efectuada i li encarrega la construcció de la seva pròxima residència, també en el mateix passeig, que amb el temps serà una de les joies de l’Arquitecte.

La Pedrera s’hauria de dir Casa Segimon, pel fet que la propietària era la Sra. Roser Segimon i Artells, nascuda a Reus, empresària i membre de la burgesia barcelonesa de l’època, que hi va viure fins a la seva mort l’any 1964.

Tot i que eren notables les desavinences amb Gaudí per la diferència de criteris en la construcció i decoració de l’edifici, fins al punt que van acabar querellant. A la mort d’Antoni Gaudí l’any 1926, la Sra. Segimon és desfer de bona part del mobiliari i decoració originals. Fins que la compra de la Pedrera per la Caixa d’Estalvis de Catalunya, es varen recuperar i restaurar molts dels elements decoratius.

Edifici propietat de la Fundació Catalunya – La Pedrera, declarada Patrimoni Mundial l’any 1984 per la UNESCO.

És obligatori la seva visita, per descobrir la grandiositat i espectacularitat d’una més de les obres del “Geni”.

De les set obres més visitades del modernisme barceloní: Sagrada Família – Casa Batlló – La Pedrera – Casa Amatller – Palau de la Música – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – i Parc Güell, quatre són d’Antoni Gaudí i Cornet.

Casa Codina: Passeig de Gràcia núm. 94, d’inspiració floral, a la que no li donem gran atenció, per estar just al costat de la Pedrera. Construït l’any 1898 de la mà de l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa. L’edifici presenta una façana de disseny simètric que destaca pels seus grans finestrals. Cadascun d’ells s’acompanya d’una barana de pedra amb formes florals i vegetals que li proporciona una gran vitalitat al conjunt.

L’edifici contigu, també, va ser obra del mateix arquitecte, d’aquí la seva excepcional semblança.

**Casas: Ramón Casas, núm. 96 – Codina, núm. 94 – Milà, núm. 92**

**Vinçon – 1980 –**
**Passeig de Gràcia, 96**

Casa Ramón Casas: núm. 96. Casa estudio del pintor modernista Ramón Casas i Carbó, projectada en 1899 per l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa, de gran valor històric. Impressionant la façana revestida d’una pedra magníficament llaurada. És d’admirar els adorns dels balcons, especialment el corregut de la primera planta, així com el retoc de la decoració en la filera de les finestres de l’últim pis de l’edifici.

La porta principal amb dues fulles de fusta noble i forja, està adornada amb metal·listeria daurada que dona una gran elegància.

L’any 1934 el jueu Enrique Levi i l’alemany Hugo Vinçon fundant l’empresa – Vinçon en el carrer de Rosselló – i un any més tard s’ajunta Jacint Amat.

Els Amat acabarien assumint la titularitat del negoci. Durant tota la seva existència mantindran sempre el nom del propietari inicial. L’any 1941 obra una botiga en els baixos de la Casa Casas i Carbó a tocar de la Pedrera.

Amb el pas dels anys Vinçon esdevindria un referent barceloní de la modernitat aplicada a la decoració i el mobiliari de la llar. Serà una tenda singular amb molta història i emblemàtica de Barcelona, acabarà ocupant la planta baixa i el primer pis, que fou la residència del conegut pintor.

La família Amat va prendre la dolorosa decisió de tancar el negoci, fet que es va produir en els darrers dies del mes de juny de 2015.

Ramon Casas va finançar, entre altres col·laboradors, l’emblemàtic establiment Quatre Gats, de llarga tradició de tertúlies, sopars, exposicions, reunions d’artistes, velades literàries, musicals i d’espectacles diversos. On Picasso va exposar la seva primera mostra individual l’any 1900. La pesa més destacada de la col·lecció de Casas va estar decorant la paret principal del local diversos anys – l’autoretrat en què apareix paladejant sobre una bicicleta tàndem junt amb el seu íntim amic Pere Romeu, actualment exposat en el MNAC. L’arquitecte dels Quatre Gats fou Josep Puig i Cadafalch.

**Ramón Casas i Pere Romeu – els Quatre Gats**
**la bicicleta Tàndem**

Casa Jacint Esteva: 5 blocs en el passeig de Gràcia 104 -108. Edifici residencial construït (1930-1939) per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, classificat dins del racionalisme.

S’allunya de l’estètica dominant al passeig, oferint unes façanes nues, pràcticament sense ornamentació, amb uns aplacats de tons beix a la façana -pedra artificial-. Als angles del xamfrà sobresurten els dos eixos prismàtics de les tribunes. Dalt, tres arcs de mig punt.

Estèticament, s’alinea dins una concepció racionalista molt propera al denominat moviment modern.

(poblesdecatalunya.cat)

Casa Francesc Avellana: 1899-1960’s. Edifici situat en la cruïlla del passeig de Gràcia amb Avd. Diagonal, construït l’any 1899 – fins 1960’s.

Construcció, efectuada originàriament abans dels famosos fanals modernistes de Pere Falqués, ni de l´obelisc de la República (1915), que després els franquistes transformaren amb la plaça que més tard la coneixem com el Cinc d’Oros.

Aquesta construcció original tenia cinc pisos d’alçada, amb tres balcons al cantó del passeig de Gràcia i cinc al costat de la Diagonal, per planta. Destacaven les dues tribunes de les cantonades coronades per unes cúpules i una cornisa de pedra molt treballada. La cornisa de pedra es desplegava per sobre de l’últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l’edifici.

Tots aquests elements varen ser esborrats per la febre de construccions afegides als edificis en l’època del porciolisme.

Molts habitatges van experimentar durant els anys 1950’s ”actes” vandàlics arquitectònicament parlant, afegint àtics i sobreàtics.

La lamentable remuntada aplicada en aquest edifici a començaments dels anys seixanta, afegint dos pisos més, varen despersonalitzar totalment la seva estructura.

Documentació: barcelofília -Viquipèdia i visites

Fotos: pròpies – barcelofília – pinteresc

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, S. XIX, S. XX

Arts plàstiques Viatges i itineraris

Per què Chicago?

Auditorim Chicago de Louis Sullivan, 1889

Casa Robie de Frank Lloyd Wright, 1908

77 west wacker drive de Ricardo Bofill, 1992

Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.

Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.

L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.

Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.

Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.

Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterrani n’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.

Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.

Home Insurance Building de William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.

Chicago Board of Trade Building, de Holabird & Root, 1930

Etiquetes Arquitectura, Estats Units d'Amèrica, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 5 Mai 2024
Sense comentaris a L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

Cap. IV bis La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia

Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.

Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).

Autora: Guillamet, Eva Copyright: © Diputació de Barcelona Crèdits: Eva Guillamet / Diputació de Barcelona 2016 Recinte Escola Industrial, Area C. Compte d’Urgell, 187, Barcelona

Can Batlló a l’Eixample

Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.

https://www.diba.cat/web/recintes/la-historia-de-l-escola-industrial

En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.

Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell l’any 1889 i posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.

Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.

**Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.**

Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.

L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).

Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.

Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.

Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).

**^{Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via}**

Casa Àngel Batlló C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.

**^{Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257}**

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.

**^{Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75}**

Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló

Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló.

L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.

L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.

**Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament**
**Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA**

Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.

Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.

Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…

Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló

**Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana**

Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.

Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:

Taller d’infraestructures: “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.

El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.

Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.

Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.

La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.

Salut i barri

Contacte: infraestructures.cb@gmail “

“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”

(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat – can Batlló: https://canbatllo.org)

Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.

**^{Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX}**

^{Documentació}^{: barcelonaentremuralles.com – casafabricabatllo – Viquipedia – escenahistòrica.cat – época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia visites}

^Fotos^{: Pinterest i propies}.

Ampliació de la nissaga

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 30 Abril 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Quarta part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:

Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.

Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)

Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)

Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)

**Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75**

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex

Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.

Casa Josep Borràs: núm. 77

L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.

En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.

També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.

Casa Vídua Almirall: núm. 83 (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.

Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.

La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.

Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.

Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex que visitant la ciutat.

En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.

Frontó Condal:

L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.

L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.

Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.

L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.

Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia i visites

Fotos: Wikipedia – Barcelofilia – pròpies

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XIX, S. XX