Etiqueta: Música

L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.

Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.

El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.

Col·lecció de discos del segell Gitanes: Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.

En aquest ambient, encara volgudament en blanc i negre, neix el que es coneixerà a tot Europa com la Chanson, que donà un planter de figures excepcionals, com hem dit sorgides de mons molt diversos, però que sempre buscaven el mateix: una altra manera d’explicar França als francesos. Músics, poètes, novel·listes, filòsofs, actors, dissenyadors, fotògrafs van formar part, o van donar suport a tota una generació que va saber fer del binomi paraula/música, quelcom molt proper i popular. Van cultivar la ironia, la melangia, el sarcasme, … van parlar de l’amor i del desamor, dels bons i mals costums, de política i filosofia, de reptes i frustracions. Es van adaptar i musicar poetes com  Prévert, Rimbaud, Eluard, Aragon, Baudelaire, Verlaine, Vian i un llarg etcètera. Curiosament algunes d’aquestes cançons van ser tan conegudes internacionalment, que van ser adaptades a diferents estils musicals, inicialment al jazz, i cantades per molts i diferents intèrprets, des de les potents veus dels crooners americans, als grans solistes de jazz, fins a conegudes figures del rock and roll i del pop posteriors: 1) La mer, 2) Les feuilles mortes, 3) C’est si bon, 4) La vie en rose, 5) Sous les ciels de Paris, 6) Douce France, 7) C’est magnifique en els seves versions franceses i les mateixes interpretades per 1) Bobby Darin, Bing Crosby, Django Reinhardt, George Benson, Erroll Garner, Robbie Williams, 2) Frank Sinatra, Louis Armstrong, Nat King Cole, Oscar Peterson, Eric Clapton, Bill Evans, John Coltrane, Chet Baker & Paul Desmond, 3) Louis Armstrong, Dean Martin, Eartha Kitt, 4) Louis Armstrong, Galliano & Marsalis, Diana Krall & Toots Thielemans, 5) Michel Legrand, Archie Shepp, 6) Nicholas Brothers, Stephan Grapelli, 7) Dean Martin, Ella Fitzgerald, Kay Starr, Eartha Kitt.

Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.

Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.

Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud . Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.

S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube

Barbara Arxiu sonor
Georges Brassens Arxiu sonor
Jacques Brel Arxiu sonor
Jean Ferrat Arxiu sonor
Léo Ferré Arxiu sonor

Serge Gainsbourg Arxiu sonor
Juliette Gréco Arxiu sonor
Yves Montand Arxiu sonor
Georges Moustaki Arxiu sonor
Serge Reggiani Arxiu sonor

La història en imatges …