La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.
Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.
George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.
Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.
Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.
Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.
Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.