Categories
Teatre

Quan la primera seducció arriba amb perruca

Adolfo Marsillach en el paper de Marquès de Sade. Teatre Poliorama, Barcelona. 1968

Marat  Sade o el descobriment del teatre

1968, una grisa i apàtica Barcelona que només programava Els pastores i teatre de tresillo amb l’immenjable Martínez Soria. Dues nenes de 15 anys, que havien vist per televisió, per una televisió que deia unes mentides incommensurables, que a França la gent arrencava les llambordes del carrer per tirar-les a la policia dalt de cavall, que la Sorbona estava presa pels estudiants i que els obrers havien sortit de les fàbriques. Paris no era una festa, com deia anys abans Hemingway, però sí que era una oportunitat.

A la tardor, encara amb les fumarades de tot aquell brogit, que ens explicaven com podien els més grans, ens assabentem que arriba al Poliorama una obra que també havia capgirat Madrid. Un Marat Sade d’un tal Peter Weiss, que a Londres havia dirigit Peter Brook amb un èxit aclaparador. Que la porta, la dirigeix i l’interpreta en Marsillach, el que en diríem un home de teatre en majúscules, que burlava la censura amb un enginy envejable, que per cert havia fet la mili amb el meu oncle i durant molts anys li va enviar entrades quan venia a Barcelona. L’obra ja ve avalada per escàndols i disturbis durant els pocs dies que la van deixar fer a Madrid. Hi volem anar, i hi anem, acompanyades d’una mare, no fos cas que s’acabés a garrotades.

La il·lusió que ens despertava anar-hi no va ser res comparable amb l’efecte que ens causà l’entrada a l’interior del teatre. Allò no era un teatre, allò era talment el manicomi de Charenton. No es veien les llotges, ni els llums, ni les parets. Les cadires de platea i d’algun lateral (jo estava a un lateral una mica alçada i tenia una visió magnífica) també es veien retocades. Els bojos estaven tancats en gàbies, amb unes robes destrossades i unes cares demacrades pel dolor i la incomprensió, per la falta de guariments i uns carcellers monstruosos. Allò era terrible i meravellós alhora; allò era entrar en un món desconegut on tenies que deixar-te emportar, o no calia quedar-se. I tothom es quedava, com no! Si no ho havíem vist mai, no havíem sentit mai tanta angunia i plaer al mateix moment.

Els diàlegs eren avassalladors, les interpretacions més, les provocacions al públic mai vistes i ben rebudes, fins i tot quan queien octavetes des del sostre, cosa que van aprofitar els grups antifeixistes, per barrejar-les amb les seves. Parlaven de revolució, de canvis polítics, del poder, dels drets de la gent. Sade era meravellosament fastigós i Marat era el malalt lúcid. Com diu en Pou, que era un estudiant de teatre, que feia de carceller sense text, s’havia entrat en la modernitat teatral.

A Barcelona va durar més dies que a Madrid, perquè just feia poc que ETA havia assassinat al comissari Melitón Manzanas. Però poc desprès van assassinar un estudiant i les Universitats de Madrid i Barcelona es van posar en peu de guerra. El 4 de febrer es decretava l’estat d’excepció a tot Espanya. En Fraga no volia clausurar l’obra, però Peter Weiss, sí, i, tot i que se li va exigir a Marsillach que seguís, s’hi va negar. Es ben irònic que no la prohibís la dictadura, sinó el seu propi autor com a protesta a la repressió brutal a la que un estat agònic encara s’aferrava. Despès el propi Marsillach va afirmar que era la millor obra que havia fet com a director.

Poques vegades he tornat a sentir aquella barreja de sensacions tant fortes i inesperades, però allà vaig poder copsar que hi havia un món fóra del que jo vivia, que l’art i la paraula podien trasbalsar d’una manera com mai havia experimentat. Estava contenta, molt contenta.

https://www.josemariapou.com/media/upload/gif/cache/28427298_1501114820_1100.jpg
Programa de mà del Teatre Poliorama, Barcelona 1968
Categories
Teatre

Instruccions per enterrar un pare

Autoria:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Direcció:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Intèrprets:  Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa
Escenografia:  Elisenda Pérez
Teatre: Sala Flyhard

Ha mort l’avi. El seu únic fill no té diners per a les despeses de l’enterrament i ha d’idear algun pla per enterrar el seu pare, sense haver de pagar el preu desorbitat de la funerària.

Comentari
Aquesta comèdia planteja una situació que molta gent s’haurà trobat alguna vegada. En el moment d’enterrar una persona de la família, a part del dolor per la pèrdua, cal afrontar unes despeses funeràries que, si més no, no estaven previstes. Això és el que li passa al protagonista. Els autors porten la situació a l’extrem i denuncien les convencions socials que cal assumir, en aquests moments tan tristos, si vols seguir els costums establerts.

Encara que no està al nivell de la seva primera obra Ovelles (magnífica!), Carmen Marfà i Yago Alonso han escrit una comèdia amb uns diàlegs ocurrents que us farà passar una bona estona. A més, la intimitat de la sala Flyhard, amb només 40 butaques situades a banda i banda de l’espai escènic, fa que no ens perdem cap detall de tot el que passa.

Per reflexionar sobre les despeses que apareixen després de la mort.

Més informació


Categories
Teatre

Sacarina

Resultat d'imatges per a "sacarina maldà"
El Maldà convertit en un bar de moda

Autor: Davide Carnevali. 
Traducció: Albert Arribas. 
Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. 
Direcció: Sergi Torrecilla. 
Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. 
Escenografia: Claudia Vilà. 

En una Barcelona poc il·lusionant, dos actors sota la direcció d’un productor poc fiable i seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els doni l’oportunitat de portar una vida digna.

Comentari
Entrem al Maldà i ens trobem que han convertit l’espai habitual en un bar. Sis o set taules baixes i tres taules altes situades com els vèrtexs d’un triangle equilàter. No es veu cap escenari. Dubto on m’he de seure per veure-ho millor, perquè no sé on es farà la representació. Aquesta és la primera sorpresa que ens trobem els espectadors que hem decidit anar al Maldà, aquest antic palau del segle XVIII, a veure l’última producció de la Ruta 40.

Sergi Torrecillas, membre fundador del grup i que hem pogut admirar aquests dies com actor en l’obra de la Biblioteca de Catalunya Només la fi del món, és l’encarregat, aquesta vegada, de dirigir els seu companys en aquesta comèdia àcida sobre la precària vida dels joves actors i actrius que s’han d’obrir camí en el món del teatre i de les sèries televisives en una ciutat com Barcelona.

Comentari del programa Àrtic de BTV, recollit per El Maldà

L’acció va passant en les taules altes, situades estratègicament, de manera que els personatges semblen uns clients més del bar. Els joves, i no tant joves, aspirants han de fer feines poc estimulants esperant l’oportunitat que els pugui assegurar una continuïtat laboral i artística. Però en mig d’aquesta precarietat, se’ns presenta el personatge del productor televisiu sense escrúpols, que amb la seva capacitat de seducció, els portarà al terreny que més el satisfaci, tot afirmant, hipòcritament, que hem de renunciar al lluïment personal i pensar en el resultat col·lectiu.

Les interpretacions són molt naturals i creïbles. La proximitat dels actors als espectadors fa que es puguin captar tots els seus matisos. Segurament, la denúncia podria anar més enllà. Tot i així, el muntatge fa reflexionar sobre les dificultats que poden tenir en el món de l’espectacle, fins i tot, els mateixos actors que l’interpreten.

La meva fitxa de l’espectacle

Categories
Teatre

Justícia

Autoria: Guillem Clua. Direcció: Josep Maria Mestres. Escenografia: Paco Azorín. Repartiment: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova, Anna Ycobalzeta. Teatre: Nacional

Un jutge i diputat del Parlament de Catalunya es jubila. La seva família organitza una missa i un sopar per celebrar aquesta data tant important. Durant aquesta nit, li passaran pel cap tot una sèrie de records de la seva vida que no ha estat tant pulcra i honrada com aparenta.

Estem davant d’una obra molt gran. La durada, el repartiment, l’escenografia, la història. Tot és molt gran. Fins hi tot, diria que és desmesurat. El jutge Samuel Gallart és un home de prestigi. Els records d’aquest homenot fan passar, sobre l’immens escenari , bona part dels darrers 80 anys de la nostra història.

Les reflexions històriques són molt encertades. Veiem com determinades famílies importants del país es van haver d’adaptar a la nova realitat del franquisme, per prosperar i així anar recuperant el control econòmic i social que, en part, havien perdut. Aquest control passarà de pares a fills i arribarà fins als nostres dies. Pel camí els protagonistes es troben amb moltes situacions del seu temps. Em pregunto, calia que sortissin tants temes diferents en una mateixa obra? Matrimonis de conveniència, homosexualitat, corrupció, problemes matrimonials, repressió sexual i, fins i tot, creences en ovnis… Tot aquest excés fa que no ens trobem, al meu entendre, davant d’una gran obra.

I és una llàstima perquè la direcció és molt bona, amb una escenografia espectacular, que potser abusa d’alguns efectes exagerats, com en el final del primer acte. Les actrius i actors també estan molt bé, fins i tot en Josep Maria Pou que a mi, personalment, m’havia decebut en la seva interpretació del capità Ahab de Moby Dick. Aquí està excel·lent i força temps callat. Des d’aquests silencis, s’incorpora molt bé, modulant d’una manera justa els matisos del seu personatge.

Malgrat els excessos abans esmentats, la denuncia social i política, amb nom i cognoms en algun cas, és molt interessant i molt actual. La recomano amb un entusiasme moderat.

No vull acabar aquest comentari sense destacar una cita que el director fa i que em va sembla molt ocurrent. Us deixo amb la imatge i espero que la identifiqueu durant la representació.

Davallament de la Creu de Caravaggio (1604)

Més informació

Categories
Teatre

Només la fi del món

Cartell La Perla 29

Descripció: La Companyia La Perla 29 presenta Només la fí del món de Jean-Luc Lagarce (1957-1995) traduïda per Ramon Vila dirigida per Oriol Broggi i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert.

Comentaris: Difícil, molt difícil de comentar. Es veu i es percep la intenció de l’autor, sobretot si es coneix la seva biografia. Però l’obra està plena d’alts i baixos, no tant argumentals sinó per la distribució dels temps, també es pot atribuir a una decisió de la direcció. En tot cas, hi ha un recurs que es fa feixuc, que ho ralentitza massa, en excès, i és que una mateixa idea es repeteix de moltes maneres i en diferents moments de l’obra, recurs recurrent en molts novel·listes contemporanis. També fluctuacions de la intensitat argumental, una mica muntanya russa. El que sí cal ressaltar és la interpretació, la qualificaria de filigrana. Difícil de recomanar, quasi dues hores d’immensa tristesa, d’una falta de comunicació, que acabarà amb tot. En tot cas cal saber què es va a veure.

Categories
Teatre

Germanes

Descripció: Autoria: Wajdi Mouawad. Direcció: Roberto Romei. Escenografia: Roger Orra. Repartiment: Mònica López, Lluïsa Castells. Teatre: Tantarantana

Dues dones de 50 anys es troben en una habitació d’un hotel de luxe gairebé de casualitat. Són molt diferents, però totes dues tenen conflictes personals no resolts. Ben aviat s’adonen que, malgrat les seves diferències aparents, tenen més en comú del que es pensaven i, amb poc temps, es fan com a germanes.

Comentari: Ens arriba l’última obra de Wajdi Mouawad i ens trobem davant d’una altra radiografia de personatges que reflecteix les inquietuds de l’autor. Les preocupacions d’aquestes dues dones tant diferents, ens recorden els temes que hem trobat, sobretot, a la tetralogia La sang de les promeses, formada per LitoralIncendisBoscos, i Cels, totes vistes a Barcelona: l’origen, la guerra del Líban, els pares, el pas del temps que tot ho canvia, el destí inevitable. En aquest cas m’ha cridat l’atenció la defensa de la  llengua francesa davant la dominació cultural de l’anglès al Canadà. Recordem que Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968 en una família cristiana maronita. El 1977 es va refugiar amb la seva família a França,
fugint de la guerra del Liban. Al cap de sis anys de viure a París, les autoritats franceses van decidir no renovar-los els permisos de residència. Van viatjar fins al Quebec, on van aconseguir la nacionalitat canadenca. És de parla francesa i aquí la defensa i denuncia el seu retrocés davant l’anglès.

La posada en escena és molt encertada i l’actuació de les dues dones molt notable. Potser pot semblar una mica lenta, però crec que aquest ritme afavoreix el sentit i les reflexions dels dos personatges.

Aquí teniu més informació.

Categories
Internet i blogs amics Teatre

Llista de les obres de teatre que he vist

Descripció: Aquesta és una llista de totes les obres de teatre que he vist fins ara. Evidentment, la vaig posant al dia amb les noves representacions que vaig a veure. En les columnes corresponents trobareu el quadre artístic de cada espectacle. També hi ha una columna on un enllaç us portarà a una fitxa amb fotos, vídeos i crítiques de cada funció. Al final, també hi trobareu la qualificació que he posat, des del 2007, a cada obra.

Aquí teniu l’accés: ja.cat/pepbujosateatre 

Pep Bujosa

Categories
Teatre

Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers

Descripció: Autoria: Àlex Rigola. Direcció: Àlex Rigola. Escenografia: Màx Glaenzel. Repartiment: Pep Cruz, Alba Pujol. Teatre: Sala Beckett

En Josep Pujol té un càncer de pulmó avançat i la seva filla, l’actriu Alba Pujol, es posa en contacte amb el seu amic Àlex Rigola per fer una sèrie d’entrevistes al pare. Li van fent preguntes i es passen hores parlant de la vida i de com veu l’arribada de la mort. D’aquestes converses surt el guió que serà el text d’aquesta obra.

Crítica: És dura i colpidora però al mateix temps t’omple d’esperança i d’admiració quan veus sobre l’escenari com una noia parla del seu pare, que acaba de morir, i sobretot de les seves reflexions sobre la vida. El diàleg és tendre i emotiu, però gens sensiblé. Surten molts temes que ens afecten i que ens poden preparar una mica més cap aquest últim viatge.

Aquí teniu més informació, vídeos i algunes crítiques.

Pep Bujosa

Categories
Teatre

Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

Descripció: Autoria: Joan Yago. Direcció: Israel Solà. Escenografia: Albert Pascual. Repartiment: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira, Júlia Truyol. Teatre: Lliure de Gràcia.

Fa deu anys a l’Institut del Teatre un grup d’estudiants van presentar aquesta obra com a treball de final de carrera. Aquesta colla de companys formarien la Companyia La Calòrica que ha tingut un recorregut ple d’èxits (Fairfly, Els ocells,…). Ara la tornen a presentar amb tota la seva experiència. És una paròdia del final de la vida d’Isabel I i les seves relacions amb Ferran el Catòlic, el cardenal Cisneros, la seva filla Joana i Felipe el Hermoso.

Crítica: Un text molt ben escrit ens explica una part de la història dels reis catòlics  i ens desmitifica les seves figures, sobretot el “tanto monta, monta tanto”. La direcció i la posada en escena són brillants i les bones actuacions fan que aquesta sigui una comèdia fresca i irreverent que ens mostra la gran qualitat que tenen aquests joves, que des que es van conèixer a l’Institut del Teatre, han seguit junts amb un estil propi i ben consolidat.

Més informació aquí i aquí

Pep Bujosa