La trena

Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura

Autoria: Laetitia Colombani

Direcció: Clara Segura Crespo

Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)

Una trena d’amistat

Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.

No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.

La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.

Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.

Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)

Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduisme i catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah, Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.

Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.

Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.