Torna la Colombani

Quan et diuen LA i darrera el cognom, ho sabem tots, vol dir que t’has fet un lloc important en la disciplina que t’ocupa. Ara hi tenim una certa afició, potser massa lleugera, però sí és cert que hi ha autors sobre els quals s’endevina des del principi que trepitjaran fort. Aquest és el cas de La Colombani.

Ho dic ara perquè ja li he llegit els dos llibres que ha publicat en poc temps. Es una narradora d’històries, que suposo ha decidit que siguin sempre les mateixes: les de dones, les de les vides del desastre, de la pobresa, de la desgraciada opulència, d’un mal destí, d’un mal lloc, d’una tria fallida. I, tot i així, cada un dels llibres és ben diferent. Un petit tresor que t’atrapa per la història i per com la narra. Si té un patró en l’argument, també el té en la disposició de l’espai i el temps. Els diversos personatges, que viuen històries diferents, sempre es troben finalment, sense saber-ho, per algun motiu del temps o l’espai, al·liats més que necessaris, però només ho sap el lector. És una tècnica que li resulta còmode i eficaç pel que persegueix, que no és més que ensenyar les diferents cares del coratge de les dones.

Una lectura àgil, desprovista de tota ampul·lositat, que utilitza els temps per anar endavant en el que interessa, sense descripcions que ens facin perdre el fil, va per feina. Suposo que aquests, i la tendresa i mala consciència que desprèn el que hi descriu, són motius suficients per haver estat traduida a desenes de llengües i anar enfilant una edició darrera l’altra.