Categoria: Teatre

Teatre

Justícia

Autoria: Guillem Clua. Direcció: Josep Maria Mestres. Escenografia: Paco Azorín. Repartiment: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova, Anna Ycobalzeta. Teatre: Nacional

Un jutge i diputat del Parlament de Catalunya es jubila. La seva família organitza una missa i un sopar per celebrar aquesta data tant important. Durant aquesta nit, li passaran pel cap tot una sèrie de records de la seva vida que no ha estat tant pulcra i honrada com aparenta.

Estem davant d’una obra molt gran. La durada, el repartiment, l’escenografia, la història. Tot és molt gran. Fins hi tot, diria que és desmesurat. El jutge Samuel Gallart és un home de prestigi. Els records d’aquest homenot fan passar, sobre l’immens escenari , bona part dels darrers 80 anys de la nostra història.

Les reflexions històriques són molt encertades. Veiem com determinades famílies importants del país es van haver d’adaptar a la nova realitat del franquisme, per prosperar i així anar recuperant el control econòmic i social que, en part, havien perdut. Aquest control passarà de pares a fills i arribarà fins als nostres dies. Pel camí els protagonistes es troben amb moltes situacions del seu temps. Em pregunto, calia que sortissin tants temes diferents en una mateixa obra? Matrimonis de conveniència, homosexualitat, corrupció, problemes matrimonials, repressió sexual i, fins i tot, creences en ovnis… Tot aquest excés fa que no ens trobem, al meu entendre, davant d’una gran obra.

I és una llàstima perquè la direcció és molt bona, amb una escenografia espectacular, que potser abusa d’alguns efectes exagerats, com en el final del primer acte. Les actrius i actors també estan molt bé, fins i tot en Josep Maria Pou que a mi, personalment, m’havia decebut en la seva interpretació del capità Ahab de Moby Dick. Aquí està excel·lent i força temps callat. Des d’aquests silencis, s’incorpora molt bé, modulant d’una manera justa els matisos del seu personatge.

Malgrat els excessos abans esmentats, la denuncia social i política, amb nom i cognoms en algun cas, és molt interessant i molt actual. La recomano amb un entusiasme moderat.

No vull acabar aquest comentari sense destacar una cita que el director fa i que em va sembla molt ocurrent. Us deixo amb la imatge i espero que la identifiqueu durant la representació.

Davallament de la Creu de Caravaggio (1604)

Més informació

Teatre

Només la fi del món

Descripció: La Companyia La Perla 29 presenta Només la fí del món de Jean-Luc Lagarce (1957-1995) traduïda per Ramon Vila dirigida per Oriol Broggi i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert.

Comentaris: Difícil, molt difícil de comentar. Es veu i es percep la intenció de l’autor, sobretot si es coneix la seva biografia. Però l’obra està plena d’alts i baixos, no tant argumentals sinó per la distribució dels temps, també es pot atribuir a una decisió de la direcció. En tot cas, hi ha un recurs que es fa feixuc, que ho ralentitza massa, en excès, i és que una mateixa idea es repeteix de moltes maneres i en diferents moments de l’obra, recurs recurrent en molts novel·listes contemporanis. També fluctuacions de la intensitat argumental, una mica muntanya russa. El que sí cal ressaltar és la interpretació, la qualificaria de filigrana. Difícil de recomanar, quasi dues hores d’immensa tristesa, d’una falta de comunicació, que acabarà amb tot. En tot cas cal saber què es va a veure.

Només la fi del món

Teatre

Germanes

Descripció: Autoria: Wajdi Mouawad. Direcció: Roberto Romei. Escenografia: Roger Orra. Repartiment: Mònica López, Lluïsa Castells. Teatre: Tantarantana

Dues dones de 50 anys es troben en una habitació d’un hotel de luxe gairebé de casualitat. Són molt diferents, però totes dues tenen conflictes personals no resolts. Ben aviat s’adonen que, malgrat les seves diferències aparents, tenen més en comú del que es pensaven i, amb poc temps, es fan com a germanes.

Comentari: Ens arriba l’última obra de Wajdi Mouawad i ens trobem davant d’una altra radiografia de personatges que reflecteix les inquietuds de l’autor. Les preocupacions d’aquestes dues dones tant diferents, ens recorden els temes que hem trobat, sobretot, a la tetralogia La sang de les promeses, formada per Litoral, Incendis, Boscos, i Cels, totes vistes a Barcelona: l’origen, la guerra del Líban, els pares, el pas del temps que tot ho canvia, el destí inevitable. En aquest cas m’ha cridat l’atenció la defensa de la llengua francesa davant la dominació cultural de l’anglès al Canadà. Recordem que Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968 en una família cristiana maronita. El 1977 es va refugiar amb la seva família a França,
fugint de la guerra del Liban. Al cap de sis anys de viure a París, les autoritats franceses van decidir no renovar-los els permisos de residència. Van viatjar fins al Quebec, on van aconseguir la nacionalitat canadenca. És de parla francesa i aquí la defensa i denuncia el seu retrocés davant l’anglès.

La posada en escena és molt encertada i l’actuació de les dues dones molt notable. Potser pot semblar una mica lenta, però crec que aquest ritme afavoreix el sentit i les reflexions dels dos personatges.

Aquí teniu més informació.

Internet i blogs amics Teatre

Llista de les obres de teatre que he vist

Post author Per Pep Bujosa
Post date 14 febrer 2020
Sense comentaris a Llista de les obres de teatre que he vist

Part del full de càlcul que conté la llista d'obres

Descripció: Aquesta és una llista de totes les obres de teatre que he vist fins ara. Evidentment, la vaig posant al dia amb les noves representacions que vaig a veure. En les columnes corresponents trobareu el quadre artístic de cada espectacle. També hi ha una columna on un enllaç us portarà a una fitxa amb fotos, vídeos i crítiques de cada funció. Al final, també hi trobareu la qualificació que he posat, des del 2007, a cada obra.

Aquí teniu l’accés: ja.cat/pepbujosateatre

Pep Bujosa

Teatre

Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers

Post author Per Pep Bujosa
Post date 14 febrer 2020
Sense comentaris a Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers

Descripció: Autoria: Àlex Rigola. Direcció: Àlex Rigola. Escenografia: Màx Glaenzel. Repartiment: Pep Cruz, Alba Pujol. Teatre: Sala Beckett

En Josep Pujol té un càncer de pulmó avançat i la seva filla, l’actriu Alba Pujol, es posa en contacte amb el seu amic Àlex Rigola per fer una sèrie d’entrevistes al pare. Li van fent preguntes i es passen hores parlant de la vida i de com veu l’arribada de la mort. D’aquestes converses surt el guió que serà el text d’aquesta obra.

Crítica: És dura i colpidora però al mateix temps t’omple d’esperança i d’admiració quan veus sobre l’escenari com una noia parla del seu pare, que acaba de morir, i sobretot de les seves reflexions sobre la vida. El diàleg és tendre i emotiu, però gens sensiblé. Surten molts temes que ens afecten i que ens poden preparar una mica més cap aquest últim viatge.

Aquí teniu més informació, vídeos i algunes crítiques.

Pep Bujosa

Teatre

Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

Post author Per Pep Bujosa
Post date 11 febrer 2020
Sense comentaris a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

Descripció: Autoria: Joan Yago. Direcció: Israel Solà. Escenografia: Albert Pascual. Repartiment: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira, Júlia Truyol. Teatre: Lliure de Gràcia.

Fa deu anys a l’Institut del Teatre un grup d’estudiants van presentar aquesta obra com a treball de final de carrera. Aquesta colla de companys formarien la Companyia La Calòrica que ha tingut un recorregut ple d’èxits (Fairfly, Els ocells,…). Ara la tornen a presentar amb tota la seva experiència. És una paròdia del final de la vida d’Isabel I i les seves relacions amb Ferran el Catòlic, el cardenal Cisneros, la seva filla Joana i Felipe el Hermoso.

Crítica: Un text molt ben escrit ens explica una part de la història dels reis catòlics i ens desmitifica les seves figures, sobretot el “tanto monta, monta tanto”. La direcció i la posada en escena són brillants i les bones actuacions fan que aquesta sigui una comèdia fresca i irreverent que ens mostra la gran qualitat que tenen aquests joves, que des que es van conèixer a l’Institut del Teatre, han seguit junts amb un estil propi i ben consolidat.

Més informació aquí i aquí

Pep Bujosa