Naixement de la modernitat. La República de Weimar
Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)
_____________________________
No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions i estats d’anims, apel·la al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.
A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.
Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.
Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.
Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.
A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.
La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.
Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.
Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell. Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.
La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques; ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.
Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.
El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.
Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.
===============================================
Gaudir la Cultura 