Jo no m’atraveixo a dir res, i encara menys, que sigui nou, sobre aquest immens rus, però el que han fet Oriol Broggi i Andreu Benito també ho és de descomunal, de dificultós, i tan senzill com sembla.
Una butaca, un actor, (un actoràs) i un públic que escolta atent durant 75 minuts les paraules, la vida, els retrets d’un home que ha fet del seu orgull la seva desgràcia. Una víctima del romanticisme, com tantes altres n’hi ha a la literatura, en aquest cas russa, fet destacable, i una proximitat física, que potser en algun moment et descol.loca, et definiria com un voyeur, sinó fos que ell t’hi convida, t’ho demana. Un monòleg que treballa tant el text com el silenci, aquest silenci que l’ha marcat tota la vida, i ara, davant nostre, en recull els fruits.
El treball de l’Andreu Benito és gegantí, sense exageració, és enorme i el públic ho sap, ho veu, i ho palpa als pocs minuts d’enfilar el text. Un plaer.
Adjunto un parell de crítiques: del diari Ara i de la revista Núvol
Gaudir la Cultura 
One reply on “I tant, quin orgull!”
Ahir vaig anar a veure aquest magnífic relat descriptiu i intimista. Un plaer de 75 minuts escolant la història. Si, QUIN ORGULL!!! tenir aquests actors, directors i teatre a casa nostra. Magistral!!!
M'agradaM'agrada