Etiqueta: S. XX

Categories
Llibres

Memòria i història republicana

El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor Gonzalo Pontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de Pasado y Presente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i  per a millorar el futur.

Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)

El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella  i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i la Catalunya republicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.

Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es)
El cinquè capítol desenvolupa la qüestió agrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36.  Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents  no va ser el motiu principal del suport  i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.  

El capítol 7, la virada de la República explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A la Revolució d’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació  del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.

El capítol novè, el pacte antirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura  de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.

Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)

En el capítol desè, el Front Popular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral  i van donar suport total a la rebel·lió militar

El capítol onzè, l’aixecament militar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República.  El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, la cultura republicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.

Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)

Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor  per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia  de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació  de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.

Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936

És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.

Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.

Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana  de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.    

Categories
Llibres

Dones de guerra

Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.

Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.

M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.

Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries

Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!

Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.

Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci

El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.

Categories
Arts plàstiques Cròniques

L’Art Deco ja té 100 anys

Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.

Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.

Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.

Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.

Chicago

Guastavino

Guia del pobles de Catalunya

La Chanson

El Glamour I i II

La Gran Novel.la Americana: GNA

Els feliços anys 20

Weimar

Gershwin

Berlin ens faria moderns, I i II

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

El company Ferran Ballesté ha fet ressenyes sobre passejades per Barcelona que passen revista a alguns dels edificis de l’època

Categories
Llibres

Edith Wharton, corresponsal

Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.

Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.

Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.

Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.

En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.

Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.

Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.

A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.

Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.

(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.

Categories
Llibres

El barman del Ritz

Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.

Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.

Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.

Categories
Teatre

Les coses excepcionals = extraordinàries, insòlites, inusuals, úniques

Així vaig acabar el dia de Sant Jordi, una festa única per un final amb terrabastall. No és la primera vegada que la fan, però cada cop col.lapsen. La sala és tan petita, que al final, la resta d’espectadors semblen els teus veïns de l’escala, amb els que t’hi entens, es clar.

Tinc una mena d’assessor teatral o de l’espectacle en general, que em va demanar que el dia de Sant Jordi no em cansés gaire, perquè tocava acabar-ho bé, de traca i mocador. I així va ser.

Resumint molt, molt: el més important és el públic, i la història i quina història, quanta tendresa. Tota la resta no existeix, o volen fer que no existeixi, i per això és tan captivadora, tan propera, tan benefactora.

Us deixo la crítica que al seu dia va fer Núvol, que també explica la companyia, els objectius, etc. Una peça com aquesta és una màquina de portar gent al teatre, encara més de la que hi va actualment, però només es pot fer en petit format, petit, molt petit.

Categories
Cròniques

1948. Palestina: Àrabs, jueus i altres conflictes

Josep Sanmartí

Nota de l’editor: Aquesta és la segona Crònica de 1948 que escriu Josep Sanmartí Sala, llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, ha estat professor i director del C.E. Montseny i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanques https://perlesnegresblog.wordpress.com/

Palestina: Àrabs, jueus i altres conflictes…un mapa turbulent

El 7 d’octubre del 2023 l’organització palestina Hamàs que governava “de facto” la franja de Gaza va fer una atac sorprenent a un festival musical  en el que moririen més de mil persones israelites i altres 200 van ser agafades  com a “ostatges”. El fet ha ocupat espai a molts informatius de la premsa o mitjans audiovisuals i a la primavera  del 2025  segueix  essent notícia gairebé diària en el que es coneix com el conflicte/guerra de Gaza que ha anat creixent en intensitat i bel·ligerància i està afectant Síria, Líban, i a la resta de l’Orient Mitjà. A l’abril  del 2025 el conflicte segueix obert i des de aquell octubre s’apunta que les víctimes palestines passen de 60.000 i les jueves de 1.700…

Cal recordar també que l’any 1917, en plena  Primera  Guerra Mundial,  la Societat de Nacions (organisme internacional creat per reconduir les relacions entre imperis i estats per tal d’establir unes bases per un món que desitjaven que estigués marcat per la pau) acordà una declaració coneguda com la Declaració Balfour  (una carta del ministre d’Afers estrangers britànic) sobre com actuar en la zona de Palestina que controlaven. En el manifest s’apuntava la voluntat de crear “una llar nacional pel poble jueu a Palestina”. Tanmateix  apuntava que no es faria res que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que ja existien al territori.

A partir d’aquell moment començà una immigració jueva que atreia a nous pobladors que arribaren principalment de països del centre i de l’est d’Europa  i que provocà, l’any 1936, una protesta dels palestins en la que mostraven el seu recel a aquella arribada massiva de jueus.

El mateix David Ben-Gurion, nascut a Polònia (aleshores part de Rússia) emigrat a Israel als 20 anys el 1906 -en aquell moment sota control de l’Imperi otomà-, que arribaria a ser primer ministre d’Israel (1948-54 i 1955-1969) i militant de l’Irgun, exposava que les protestes dels palestins responien a què consideraven que els jueus nouvinguts els usurpaven la seva pàtria.

Unes dades demogràfiques que ajuden a entendre aquella complexitat:

 Població totalÀrabsJueusAltres
1910700.000550.000100.00050.000
1922850.000700.000 82.00066.000

Aquella època va ser complexa i també violenta. A tall d’exemple el 1938 hi ha certificada la mort violenta (per terrorisme) de 77 britànics que eren els administradors del territori, 255 jueus i 503 àrabs.

L’any 1945, acabada la 2a Guerra mundial, al  territori de Palestina  seguia estant sota comandament britànic i les dues comunitats l’àrab (amb 1.250.000 persones) i la jueva (560.000) seguien violentament enfrontades, i els britànics també acumulaven víctimes a causa de la radicalització de l’Irgun.

Un altre any remarcable en aquest aspecte és el 1946, acabada la 2a Guerra Mundial, amb el conegut holocaust dels jueus pels nazis, moment en què a Jerusalem es produí la voladura de l’Hotel Rei David, seu de l’Administració britànica (91 morts, britànics, àrabs i jueus) perpetrat pel “terrorisme jueu de l’Irgun”, una organització que volia aconseguir  l’establiment d’un Estat jueu utilitzant qualsevol mètode, entre ells la violència ja fos contra la població àrab de Palestina, o contra les autoritats i forces armades britàniques.

Atemptat 29 de juny 1946 
Hotel King David Jerusalem.
Víctimes: 28 britànics, 41 àrabs, 17 jueus i 5 d’altres nacionalitats.
(la majoria de les víctimes eren civils)

La Resolució 181 de les Nacions Unides

Finalitzada la segona Guerra Mundial i feta pública la persecució, deportació i extermini (eliminació sistemàtica)  dels jueus en els camps de concentració, l’any 1947 les Nacions Unides (creades en acabar la 2ª Guerra Mundial) aprovaren la Resolució 181, que creava  i reconeixia dos estats en aquell cobejat territori: l’israelià i el palestí.

La partició del territori   estava  recolzada  pels sionistes i Estats Units junt amb la URSS, França i l’Amèrica llatina. Els palestins no ho acceptaren en considerar que havien estat maltractats pel que feia a la demografia i al repartiment de la terra. El president nord-americà Truman, justificaria  als que li aconsellaven una altra divisió  que necessitava recolzaments electorals:”He de atender a cientos de miles que ansían el triunfo de los sionistas; no tengo centenares de votos de miles de árabes entre mis votantes”. Truman va reconèixer l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948, onze minuts després que s’independitzés com a estat.

El conflicte però, no es tancà i la violència continuà…

El Pla Dalet i la guerra àrabo-israeliana de 1948

El febrer de 1948 Ben-Gurion, considerat un dels principals mentors de l’Estat israelià, posà en marxa l’anomenat i controvertit Pla Dalet en què s’ordenava l’ocupació de pobles i ciutats àrabs i l’expulsió dels seus habitants…, fou aquell el primer conflicte obert amb el món àrab.

Amb l’inici de la Guerra àrabo-israeliana de 1948 es produí un èxode palestí molt notable després de finalitzar el mandat britànic en aquell territori  quan les tropes britàniques abandonaren Palestina el maig del 1948. Es coneguda  com la Nakba, que en àrab significa Catástrofe o Desastre ja que va suposar l’expulsió forçada de més de 700.000 persones palestines, la destrucció de pobles i masos per les forces armades israelianes i  la negació del dret dels palestins a retornar-hi. Molts d’aquests refugiats  s’establiren a Gaza.

Exili palestí el 1948

Una nova Nakba

Es pot considerar que els seus  descendents  estan vivint una nova Nakba com es pot llegir a la premsa o  veient en els diferents mitjans de comunicació, o en lectures  com la de Mosab Abu Toha, poeta, acadèmic i editor palestí  nascut a Gaza el 1992. El 2024 ha publicat al castellà el seu llibre de poemes:  Cosas que tal vez halles ocultas en mi oído. Poemas desde Gaza.

Mosab Abu Toha

Dels més de 50 poemes que s’hi recullen en reprodueixo només un:

LAS CALLES PALESTINAS

Las calles de mi ciudad no tienen nombre:

Si un palestino muere por un francotirador o por un dron,

nombramos la calle en su honor.

Los niños aprenden mejor los números

cuando pueden contar cuantas casas o escuelas

fueron destruidas, cuántos padres y madres

fueron heridos o arrojados a la cárcel.

Los adultos en Palestina solo usan el carné de identidad

para no olvidar

quiénes son.

Les altres guerres

Israel ha viscut diferents guerres amb àrabs i palestins: 1956 guerra del Sinaí; 1967 guerra dels 6 dies (amb el resultat de què Israel passarà a controlar Gaza i Cisjordània que varen passar a ser territoris ocupats i comportarà la construcció dels primers assentaments de colons jueus en aquests territoris), Guerra del Yom Kipur 1973, 1987 i 2000, Intifades, 1991 Guerra del Golf (Saddam Hussein pretenia l’alliberament de Palestina), 2006 conflicte amb el Líban, a partir de 2008 conflictes pels assentament  a  Gaza que el 2023 explotà de nou i s’ha anat estenent i afectant a Síria, Líban…. I Trump arriba a la presidència d’USA al gener de 2025 amb aspiracions d’apropiació del territori de Gaza…

La Guardia Mora

L’Espanya franquista al 1948 no va reconèixer la creació de l’Estat d’Israel i així continuà fins més enllà de la seva mort. Cal recordar que  aquells anys al noticiari  NODO, que es passava a tots els cinemes, es podia veure amb bastanta freqüència  al “Generalísimo Franco”, en molts actes  exteriors, que gairebé  sempre  anava  acompanyat i protegit  per una vistosa i ben uniformada guàrdia formada sempre per homes de la seva confiança: la Guardia Mora  que l’acompanyà  entre el  1936 -1956. La independència del Marroc, aquest darrer any, va posar punt i final a aquesta “curiositat”. Resulta singular que l’Estat Espanyol reconegués finament l’Estat d’Israel al 1986, tot coincidint amb el moment en què s’entrava a la Comunitat Econòmica Europea, on els països que la conformaven sí que el reconeixien.

Guardia Mora va ser una unitat militar d’elit d’origen marroquí que va exercir les funcions de guàrdia personal del dictador Francisco Franco

Mapa polític d’Àfrica 1948

En observar el mapa polític d’Àfrica aquell any 1948  s’aprecia el gran  domini que hi exercien els  països europeus d’aquest continent. Espanya també hi va tenir possessions o colònies, més modestes en extensió. En els llibres i enciclopèdies de text utilitzades a l’escola durant els anys 40 i 50  es mencionaven i s’hi estudiaven les possessions africanes d’Espanya a Àfrica: Ceuta, Melilla, Sahara, Ifni, Fernando Poo, Guinea Equatorial i Río Muni.

Mapa d’Àfrica als anys 40

Després de la Segona Guerra Mundial les relacions internacionals es construirien  a partir d’un sistema  conegut amb el nom de  Guerra Freda  on  s’enfrontaren ideologies relacionades amb els models polític-econòmic  que encapçalaven Estats Units i Rússia respectivament, que comportaria  diferents conflictes armats  i es perllongaria  fins el 1991 amb la desaparició de l’URSS.

Altres conflicte bèl·lics de 1948

Aquell mateix any 1948 hi havia  també altres conflictes bèl·lics: la guerra a la Xina  (Mao/Chiang: Comunistes/Nacionalistes), i el mateix passava  a Corea que quedaria igualment  dividida entre dues ideologies polítiques,  o a l’Índia britànica,  encara que aquí la divisió tingué una altra característica de caràcter fonamentalment religiós, ja que  donaria lloc a un Pakistan musulmà i una Índia hinduista.

En aquell  1948 el domini d’Occident sobre el món comença a perdre força i, a no tardar, amb l’inici del declivi dels imperis europeus, canviarà l’estructura dels països africans a causa dels processos independentistes de les possessions africanes.

Categories
Viatges i itineraris

 El Castell de la Torre del Baró

Una Passejada amb història

Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.

És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.

El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.

A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.

La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.

Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.

   Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net

L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.

L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.

És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.

                                                          Fotos:  noubarris.net

Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.

                             No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:

Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.

Foto: noubarris.net

La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.

De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.

El 47 – L’any 1978
          El 47 – la pel·lícula del 2024                                                                 
Categories
Viatges i itineraris

El búnquer de les Madrigueres – Platja del Vendrell

Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra

A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.

En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.

Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.

Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.

La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:

“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.

Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.

S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.

José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953.
Foto de Judith Casaprima Sagués  09-03-2022   3CAT

El Gernika i els poemes

Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.

El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…

Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane.  La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.

“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”

La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.




Fotografies: Diari de Tarragona

Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores –  3CAT (4 anys en un bunker a la platja).

Fotos: Pròpies

Categories
Viatges i itineraris

Les Planes – Estació Modernista

Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916. 

 L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.

  • (1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).

L’Estació:

Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.

L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.

petita central sots-elèctrica

L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.

 A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.

Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.

Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció. 

L’antic bar-restaurant l’Elèctric:

L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.

Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.

Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.

L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.

En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.

Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.

Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).

Fotografies: Pròpies.

Breu història dels ferrocarrils:

Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.

El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.

 Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília

L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.

Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.

El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC. 

Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto.  Irene Codina Sorolla Barcelofília

Arquitectures noucentistes a les estacions del Tren de Sarrià (1912-1931)

En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.

Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.

Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916

Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.