Els seus orígens provenen des de la beneficència medieval durant més de 600 anys i la necessitat d’adequar-se al seu temps atès el creixement de les necessitats assistencials i higièniques de la ciutat. El febrer de 1401, el Consell de Cent amb el Capítol de la Catedral de Barcelona acordaren unificar els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat, i donar lloc la construcció de l’Hospital de la Santa Creu al barri del Raval, clar exemple de gòtic civil català.
Interior de l’antic hospital de la Santa Creu – situat en el Raval de Barcelona, on el 10 de juliol de 1926, morir l’arquitecte Antoni Gaudí.
A causa de la gran transformació econòmica i social de finals del segle XIX i el gran creixement de Barcelona, era imprescindible recuperar espais airejats i buscar ambients no contaminants dels fums de les fàbriques que a causa del creixement de la població quedaren incrustades al mig de la ciutat.
Els avenços de la medicina científica i la incorporació dels principis higienistes, sumant les condicions gens favorables per dur a terme una bona assistència sanitària, feia necessari una nova ubicació de l’Hospital. En definitiva, l’Hospital va quedar petit i desubicat.
Antecedents de la unificació dels dos Hospitals
Pau Gil i Serra
Gràcies al llegat del banquer Pau Gil i Serra, el 15 de gener de 1902 es va col·locar la primera pedra del nou hospital, en un espai que avui està ubicat, entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret, Cartagena, Sant Quinti i el carrer Mas Casanovas/ronda del Guinardó.
A la mort del mecenes l’any 1896, els marmessors seguin el llegat del banquer barceloní nomenen una comissió per seguir les seves estrictes instruccions:
L’Hospital s’ha d’anomenar “Sant Pau”, per tant, a l’antic nom de la Santa Creu s’hi va afegir el de Sant Pau per respectar la voluntat del seu benefactor.
Ha de seguir els més moderns estàndards hospitalaris. El projecte es va inspirar en els últims recintes mèdics-hospitalaris de França, Alemanya i Països Baixos.
Els malalts s’han de separar per sexes.
L’adquisició dels terrenys i l’adopció del projecte s’han de fer per concurs.
Després de construït, s’ha de cedir a una corporació pública, que l’habilitarà i el gestionarà.
Estudi i visites dels diversos centres hospitalaris de nova creació d’Europa efectuades per Lluís Domènech que vàrem servir per dissenyar el projecte modernista.
Entre el 15 de gener de 1902 (data de la col·locació de la primera pedra) i 1911, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) va concebre un innovador projecte arquitectònic per reunir els hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau en un mateix solar.
Es va envoltar d’un equip d’artistes i artesans per forjar un modern i funcional recinte hospitalari mitjançant un complex i fascinant discurs estètic que cercava un ambient idoni per als malalts i personal sanitari.
Mosaics, ceràmica vidriada, escultura i vitralls que donen llum i color a tot el conjunt arquitectònic, recollint tota la simbologia més característica del modernisme català.
El seu disseny preveia la construcció de 48 pavellons independents integrats en una ciutat jardí de 145.500 metres quadrats i amb capacitat per a 1.000 malalts. Malgrat això, amb el pas del temps, aquest pla fou progressivament abandonat i mai s’arribà a completar.
L’harmonia i la simetria va ser una constant en la seva construcció. Els pavellons propers a l’entrada son més petits i van creixent en funció que ens endinsem a l’hospital, formant una esplèndida perspectiva a la vista.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va començar a funcionar el 30 de juny de 1916, però no va ser fins a l’any 1930 que s’inaugurarà oficialment per al rei Alfonso XIII. Lluís Domènech no va poder assistir a la seva inauguració. Traspassar el 27 de desembre de 1923; el seu fill Pere Domènech i Roura, va acabar aquest i altres dels seus projectes. Aquest vast complex hospitalari es va convertir en l’edifici civil més rellevant del modernisme català.
Inauguració oficial per Alfonso XIII. Al fons la Casa de Convalescència i a la dreta en primer terme Pere Domènech i Roura.
Distribució:24 pavellons d’infermeria i 24 de serveis generals i medico-sanitaris, dividits amb quatre parts: l’esquerra per les dones i a la dreta pels homes; la part superior per les malalties infeccioses i la part inferior per les malalties no infeccioses.
Els 24 Pavellons d’Infermeria: orientació est oest, amb una o dues plantes, amb 1, 2 o 3 sales de llits per planta, despatx mèdic, sala de dia pels malalts, torre d’aigua i habitacions d’aïllament.
Es dividien en sis pavellons de cirurgia, i dos pavellons de medicina, quatre per dones i altres quatre per als homes.
Els pavellons de dones situats a l’esquerra:
Pavelló de la Immaculada Concepció
Pavelló de la Mare de Déu del Carme.
1.- De la Puríssima Concepció: Pavelló de cirurgia femení. És el primer dels situats a l’oest de l’avinguda central del recinte.
2.- De la Mare de Déu del Carme: Pavelló de cirurgia general per a dones.
3.- De la Mare de Déu de la Mercè: pavelló de cirurgia, ginecologia i d’obstetrícia, tots tres pavellons amb la mateixa distribució, planta semisoterrada, d’un pis i una sala.
Pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Pavelló de la Mercè.
4.- De la Mare de Déu de Montserrat: construïts tots quatre durant la mateixa fase 1902-1912, amb la mateixa distribució però amb un pis més. És el quart i últim pavelló de l’ala oest, destinat a medicina general per dones.
Els pavellons d’homes situats a la dreta:
5.- De Sant Salvador: De cirurgia general masculina. És el primer dels situats a l’est de l’avinguda central del recinte.
6.- De Sant Leopold: De cirurgia general per a homes.
Pavelló Sant Leopold any 1912
i actualment rehabilitat i que es pot visitar.
Aquests 6 pavellons es van construir conjuntament amb els altres dos pavellons d’observació Santa Apol·lonia i Sant Jordi, i amb el pavelló d’Operacions durant la primera fase, entre 1902 i 1912, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Sant Manel, després de la seva finalització l’any 1923.
7.- De Sant Rafael: Construït entre 1914-1918, dedicat a cirurgia i traumatologia.
8.- De Sant Manel: Construït el 1923, és el quart i últim pavelló de malalts de l’ala est dels homes, construït a l’avinguda Central, dedicat a medicina general masculina, la construcció la finalitza el seu fill Pere Domènech i Roura. És simètric al pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Els pavellons masculins, situats a l’ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l’ala oest, dels que són simètrics. L’única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l’orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s’adapti com a balcó i l’entrada posterior se situï al pis de sota.
A l’esquerra el Pavelló del Carme, seguit del Pavelló de la Mercè, al fons el Pavelló de Montserrat amb dos pisos i sala. A la dreta el Pavelló d’Operacions.
9.- Un tercer pavelló de medicina idèntic al de Sant Manel i el de la Mare de Déu de Montserrat, no es va arribar a construir mai. Estava situat a l’ala est per sobre del pavelló infantil de cirurgia general Sant Frederic, fora de l’avinguda Central.
Els següents 15 pavellons no es varen arribar a construir:
10.- Un pavellóde ginecologia de dues plantes i una sala oval.
11 i 12.- Dos pavellonsde malalties especials, amb un pis i dues sales ovals, un per cada sexe.
13 i 14.- Dos pavellonsde sífilis, amb dos pisos i tres sales, un per dones i l’altre per homes.
15 i 16.- Dos pavellonsde tuberculosi amb dos pisos i tres sales.
Del 17 al 20.- Quatre pavellonsde tifus, amb un pis i tres sales.
21 i 22.- Dos pavellons de verola, amb un pis i dues sales.
23 i 24.- Dos petits pavellons d’aïllament.
Vista general del projecte de Lluís Domènech i Montaner. En color, actual recinte modernista que es pot visitar.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Salón Novedades: Cafè i Teatre 1869 -1884, Passeig de Gràcia, 2 i Ronda Sant Pere, 3 de fusta amb teulada a dues aigües i capacitat per a 1200 espectadors. Barcelofília-Barcelona desapareguda.
El passeig de Gràcia núm. 2 i 4, eix de la Barcelona moderna sorgida del pla de l’Eixample dissenyat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, té un inici de gran singularitat gràcies a aquestes dues cases germanes. Són dos blocs d’habitatges independents, amb evidents unions organitzatives i espais comuns, per a dos membres d’una mateixa família.
En el xamfrà de la Ronda Sant Pere amb passeig de Gràcia, es va inaugurar l’any 1869 el “Salón Novedades”, posteriorment Teatro Novedades, amb capacitat per a 1200 persones, on es feien obres de teatre, sarsuela i òpera. L’any 1884, va ser enderrocat i traslladat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, banda de muntanya. Els germans Isidra i Alexandre M. Pons i Serra varen adquirir el terreny.
En iniciar la vista, a recepció ens demanen la documentació i ens fan entrega d’una targeta, que a part de servir de control i seguretat, ens condueix per les estances, espais i pels ascensors que podem accedir i visitar.
Entrada principal Casa Pascual i Pons
Entre els anys 1890 i 1891, Enric Sagnier i Villavecchia va projectar i construir la casa habitatge per les famílies Pons i Pascual. La del xamfrà de la ronda de Sant Pere per a Alexandre Maria Pons i Serra (1859-1907), i la del carrer de Casp per a la seva germana Isidra, esposa de Sebastià Pascual i Bofarull. Inicialment, l’edifici havia d’anomenar-se Casa Pons i Pons.
Any 1892
Fou la primera casa, que és construir en el passeig de Gràcia, amb un tractament estètic i estructural unitari. L’immoble amb façana d’estil neogòtic, hi ressalten les dues espectaculars torres, una en cada cantonada. La que dona a la ronda Sant Pere és de disseny semicircular i la que dona al carrer Casp és poligonal. Però el seu principal interès ho trobem en l’interior. L’entrada senyorial amb una elegant i amplíssima escalinata de marbre ens dona la benvinguda i accés a la primera planta, a les dues residències familiars pertanyents a la pròspera burgesia catalana de l’època. Amb finestres d’espectaculars vitralls emplomats que representant escenes medievals, estances senyorials, llums de ferro i cristall, i una espectacular llar de foc feta de fustes nobles. Els treballs de decoració de l’habitatge, foren realitzats pels millors artesans de la ciutat. Per a la resta de plantes superiors, una mica més modestes, s’hi accedia per una porta i escala secundària destinada als habitatges de lloguer.
A peu de carrer, el local comercial més popular fou la Vaqueria Can Pons (1903-1940), promoguda per Maria Bonell viuda de Pons, després “Granjas La Catalana” (1908), situada en la ronda Sant Pere, núm. 1. Però l’establiment amb més renom va ser la Sastreria i Camiseria Comas, era la botiga amb marques mundials de vestidor masculí de més gran prestigi, sols assequible per la gent més rica de la ciutat. Situada en la cantonada ronda Sant Pere i passeig de Gràcia, núm. 2.
Vaqueria Pons, Ronda Sant Pere, 1 (1903 – 1940)
L’any 1982, Casa Comas va tancar les portes. El seu lloc va ser ocupat per Caixa Catalunya per fer exposicions de pintura.
(Fotografies i documentació Barcelofília i La Vanguardia)
Camiseria Comas – 1903
Cantonada Ronda Sant Pere- Passeig de Gràcia
La seva posició estratègica és indiscutible, just davant de la plaça de Catalunya. Convertint-lo en un dels edificis imprescindible de la ruta del Modernisme de Barcelona.
Cronologia:
L’any 1864 es constitueix la Societat Catalana d’Assegurances.
L’any 1922“Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija”, coneguda com “La Catalana”, compra l’immoble, i realitza la remuntada del cos més oriental de la façana de la ronda de Sant Pere, que en origen era més baix.
El 1948 Jesús Serra i un grup d’industrials, entre ells el comte Godo, adquireixen la societat Occidente, que, anys més tard, el 1959, es faria càrrec del control de “La Catalana”, creant el grup Catalana Occident.
Amb el rètol de Catalana Occident
Durant molts anys fou la seu corporativa de Catalana Occident, fins l’any 1971, que es trasllada a Sant Cugat del Vallès (a l’AP7), però encara en continua essent la propietària de la Casa del passeig de Gràcia.
L’any 1984, una profunda restauració i remodelació a càrrec dels arquitectes Martorell-Bohigas- Mackay i Espinet-Ubach, varen conservar, buscar i tractar de recuperar l’aspecte original dels exteriors, potenciant-ne l’impacte urbanístic, mentre conservaven els elements decoratius com l’escala noble, les xemeneies de fusta, les vidrieres i vitralls entre d’altres, molt malmesos.
Rosetó fusta de la xemeneia
Làmpada
Vitralls- xemeneia
Durant els anys 60 l’edifici va patir una cruel mutilació dels dos pinacles, perquè es volia aixecar un altre l’alçada de la finca. Finalment, no es va executar, en tota la seva magnitud.
Des de l’exterior no s’aprecia la nova alçada de l’última planta en estar molt enretirada de la façana principal. Es volia aixecar un altre pis efectuant una “porcioliona remunta” que va ser truncada per no obtenir els permisos necessaris per part de l’ajuntament, per poder efectuar les dimensions que es pretenien, argumenta’n que distorsionava visualment l’estètica de l’edifici. Tot i que les dues crestes quedaren malmeses i entre altres coses, varen ser restaurades en aquesta rehabilitació juntament amb la remodelació del terrat i de la teulada.
(L’ajuntament no va dictaminar amb el mateix criteri, d’impacte visual, quan varen autoritzar la construcció del “fastuós mausoleu de ciment armat-horripilant” de “El Corte Inglés” durant la dècada dels anys 60…)
L’any 1999 amb el procés d’adquisició de la companya MNA, el Grup Catalana de Occidente, passarà a denominar-se Seguros Catalana de Occidente.
Des de l’any 2017 a “petición del gobierno de España” trasllada la seva seu social al paseo de la Castellana, 4 de Madriz (?).
L’any 2023 formalitza l’adquisició de “Mémora”. El febrer d’aquest mateix any s’acorda fusionar les seves 4 empreses (Catalana Occident, Plus Ultra, Seguros Bilbao i NorteHispana). En referència a la denominació “Catalana”, que havia estat un potent actiu, la situació política actual “no hi ajuda” i passa a denominar-se únicament “Occident”.
L’octubre 2024 s’inauguren les noves oficines de GCO al carrer Méndez Alvaro, 31 de Madrid.
Del 2016 al 2021: Després de més de cent trenta anys des de la seva edificació, cinc anys d’obres, de rehabilitació i de restauració salven i reneix un Palau que durant dècades ha estat una postal icònica de la ciutat i de la plaça de Catalunya. Un dels projectes del més prolífic Enric Sagnier.
Cinc anys d’obres:
Quasi 40 anys després de la seva última remodelació, en aquesta segona intervenció es volia que la Casa s’adaptés als temps actuals convertir-la en un dels millors espais d’oficines i negocis de la ciutat i amb pàrquing. Es va efectuar un estudi urbanístic per adaptar part de la primera planta en despatxos i sales de reunions, conservant la seva essència original al màxim. La resta de l’edifici en oficines funcionals que s’adaptessin a les necessitats i a les exigències actuals i fomentar la interacció personal i la productivitat amb espais modulables i oberts, mantenint la dualitat entre l’edifici antic i el modern.
Conservació i restauració de la planta noble i façana
L’asseguradora catalana invertir uns 50 milions d’euros per la seva rehabilitació integral, que culmina a començaments del 2022.
En aquesta intervenció tan complexa, s’ha tractat d’unificar els dos antics habitatges en un sol Palau, amb l’accés directe pel vestíbul original de la planta baixa des del passeig de Gràcia, amb estucs, pedra de Montjuïc i formigó blanc; intentant recuperar i restaurar les peces originals de la primera planta que han sobreviscut fins als nostres dies. Aquesta unificació ha passat per remodelar els accessos verticals, ascensors i l’escala al voltant d’un celobert. Reintegrar el pinacle de base octogonal; reparar tots els elements deteriorats, conservant el seu estil original. Revisant i reparant algunes de les finestres gòtiques que estaven malmeses i integrar-les de nou amb els seus vitralls a l’esquema original de la façana.
Despatxos a llogar per hores de la planta noble
Dins de la restauració de la primera planta s’han habilitat despatxos i sales de reunions/conferències per a llogar per hores o dies, respectant el disseny i les estances senyorials existents i les seves decoracions al màxim.
Enric Sagnier, sols dos anys (1890-1891) va trigar a fer la cantonada més bonica de la plaça de Catalunya, que durant dècades ha estat una postal de la ciutat.
Tres anys de planells i cinc d’obres ha trigat l’estudi d’arquitectura Espinet/Ubach.
Tot i que des del carrer no es va apreciar, l’edifici s’ha remodelat i restaurat expandint-se cinc plantes de pàrquing subterrànies. Per restaurar els elements ornamentals, antigues vidrieres, forjats modernistes, fusteries, ceràmiques i altres… s’ha anat a la recerca dels “nets”, si ha estat possible, que van treballar amb Sagnier, conservant intacta la planta noble.
Acabades les obres i sense tocar gens la façana, aquest treball d’enginyeria ja forma part de la història de Barcelona.
Tal com manifesten els tècnics de l’obra Espinet-Ubach: “Amb el propòsit que el passeig de Gràcia no perdés una de les façanes més representatives s’hi ha practicat literalment la mineria. L’antiga Casa Pascual i Pons es mantenia dreta sobre els murs de càrrega. La façana s’ha conservat, però l’edifici se sustenta ara sobre pilars d’acer que van inserits al terra de la ciutat fins a situar-se a la mateixa cota que la línia L4 del metro. Una vegada aconseguida aquesta profunditat, es va començar a excavar la galeria que avui és el pàrquing subterrani, guanyant uns 600 metres quadrats de superfície disponible”.
Vista des del pis superior del forat interior de la nova escala secundària i dels ascensors equipats amb les noves tecnologies que dona accés a les noves oficines.
El Cimbori
El director d’immobles del Grup Catalana d’Occident, Óscar Andel, assenyala: “el compromís que la reforma del Palau Pascual i Pons, comptarà amb uns 14.000 metres quadrats i mantindrà i conservarà el patrimoni immobiliari amb la seva estratègia de gestió i visió a llarg termini. Que la remodelació disposarà de plantes diàfanes, equipades amb la darrera tecnologia i alta eficiència energètica. El projecte, a més habilitarà locals comercials, i construït 90 places d’aparcament”.
Tornant a la visita guiadaper David Gómez, és important assenyalar un altre element decoratiu modernista: el Cimbori, per on entra una mica de claredat, i genera la sensació, que a l’altra banda hi ha l’exterior. Però sols és una il·lusió, perquè en realitat està situat entremig d’una altra planta de l’edifici.
Un altre dels espais a visitar és el terrat, que majoritàriament està ocupat per l’empresa Apple, com espai privat d’esbarjo i relaxació, terrassa amb gandules que és una veritable enveja. Així i tot, hi ha una petita sala informal amb disponibilitat de bar, nevera i d’una petita cuina, per servir càterings, petits déjeuners, còctels o breaks, a llogar per reunions d’empreses o altres esdeveniments.
Travessem aquest espai i trepitgem la terrassa per admirar una impressionant vista de tota la plaça de Catalunya, al costat i a la mateixa alçada que el pinacle semicircular, on pocs barcelonins, tenim l’oportunitat de gaudir des d’aquest indret. També malauradament, ens dona la benvinguda les “fabuloses lletres del Tall-Britànic”…
Amb la targeta d’accés fem ús de l’ascensor i baixem cinc plantes, a les profunditats de l’L4 del metro. L’aparcament és veritablement singular. No té realment cinc plantes. En realitat és una rampa helicoidal que s’introdueix en el subsol, amb prou espai per estacionar els vehicles. Però la nostra sorpresa, va ser comprovar que estava completament vuit. De les 90 places d’aparcament a dures penes vàrem poder veure mitja dotzena de cotxes. Catalana d’Occident no ocupa les oficines, les arrenda a la Cambra de Comerç Francesa i majoritàriament el 90% de les places són de la multinacional Apple, que resten al servei dels seus empleats. Però com venen del futur, van dir que el que necessiten és un lloc on deixar les bicicletes i els patinets… Aggg !!!
A conseqüència de les obres l’emblemàtic xamfrà del passeig de Gràcia 4 i el carrer Casp, el cafè restaurant Navarra, que obri les portes l’any 1932, tanca el 2017, després de 85 anys funcionant. Barcelona perd un altre establiment simbòlic i representatiu d’una època.
(foto i article de La Vanguardia 4/11/2017).
Any 1931: El 31 d’agost del 2018, la cafeteria amb 87 anys d’història, situat en el núm. 2 del carrer Casp, serveix l’últim cafè. La cafeteria Bracafè, víctima del cotxe, està situat just el que ha de ser l’entrada del pàrquing.
Empreses i comerços instal·lats en l’edifici:
La Cambra de Comerç Francesa, és l’exemple de fidelitat de llogater; fa més de 95 anys que hi és…
Però la part més noble de l’edifici l’ocupa la multinacional Apple, que és el principal llogater amb més de 6.000 metres quadrats d’oficines, destinades a l’àrea d’investigació. Fa temps que contracta i alberga enginyers i experts en intel·ligència artificial. Sent una autèntica torre de Babel en idiomes, races i cultures entre els seus empleats. S’estan intensificant les ofertes de feina i el desenvolupament d’una IA generativa a AppleGPT.
A l’altre costat del passeig de Gràcia hi ha, just davant, la seva botiga icònica de l’Apple Store. Tot i que com ens manifesta el guia, no tenen cap mena de connexió, com si es tractés d’empreses diferents. Com a nota curiosa l’avui edifici de l’Apple Store, en els seus inicis, en una època molt determinada de la història de Barcelona, l’edifici era el famós Hotel Colón, també portava el segell de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.
Hotel Colon, obra d’Enric Sagnier 1916
El 26 de maig de 1897 s’inaugurà el Gran Cafè-Restaurant Colon i després de 5 anys d’èxit és convertir en hotel. El 1916 el vell establiment un cop reformat i ampliat, s’hi va aixecar un nou hotel de set plantes i 200 habitacions totes elles amb bany, obra d’Enric Sagnier, inaugurat l’any 1918 enfront de la Casa Pascual i Pons, formant part de la cantonada més famosa i emblemàtica de la plaça de Catalunya.
El desenllaç de la guerra civil i el canvi de règim consegüent va significar la desaparició de l’edifici. Sens dubte per haver estat durant anys la cara de la República. L’any 1941 és construir l’edifici classicista que albergar durant anys Banesto i actualment acull l’Apple Store.
(Fotografia i petita descripció de Lluís PERMANYER Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana)
L’any 2018, s’instal·la en el núm. 2 la curiosa botiga d’uns 50 metres quadrats de sabates exclusives Camper.
Adidas és últim llogater (any 2022) amb 2.300 metres quadrats en els baixos de l’emblemàtic edifici. Només aflora el comentari entre els visitants, que en els seus aparadors és visualitzant peces d’esport d’un color blanc, que desllueixen tot l’entorn.
Fins aquest extrem es pot considerar que la Casa Pascual i Pons és història de Barcelona.
Documentació: notes i fotografies de la visita efectuada el 17 de setembre de 2025, guiada pel Sr. David Gómez arquitecte tècnic del Grup Occident i pel nostre company Josep Rabat antic empleat de la companya – El llibre: Sagnier i els modernistes, l’ofici de l’arquitectura 1880- 1930, edició en català de 2021 – Edificis annexos a la Plaça del bloc Gaudir la Cultura -Wikipedia i GCO – La Vanguardia “vuit edificis pioners en Plaça Catalunya” – Carles Cols, El Periódico, 24 de febrer de 2023 – Lluís Permanyer Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana – Arquitectura i empresa: El projecte Casa Pascual i Pons d’Espinet + Ubach obre les portes.
De la figura d’Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), en parlarem pròximament, juntament amb altres excel·lents arquitectes del modernisme en un capítol a part.
Façana carrer Casp – passeig de Gràcia
L’arquitecte Espinet opina: “Aquesta casa, com en moltes altres històriques, s’hauria de crear un circuit perquè el públic les pugui visitar. Barcelona té un gran aparador històric- modernista, que no es poden visitar, per això hi ha tantes cues a la Pedrera i a la Casa Batlló.
Recorda que els grans arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Enric Sagnier van materialitzar, 66, 26 i 454 obres respectivament, en tota la ciutat. Quan la majoria de les persones no especialitzades en arquitectura coneixem unes poques de cadascun. El Palau de la Música, la Sagrada Família o el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo. És impossible no destacar la gran quantitat d’obres que va arribar a acumular Enric Sagnier. Dels grans arquitectes modernistes, és el que més en va deixar a la ciutat”.
El més gran, el millor jugador de bàsquet de la història. El núm. 23 dels Chicago Bulls va ser reconegut com el millor atleta del segle XX. Nascut a Brooklyn el 17 de febrer de 1963.
(1)
L’home que revolucionà i canviarà el bàsquet per sempre. No només jugava a bàsquet sinó que a més desafiava la gravetat. Quan saltava el món contenia la respiració, l’alè se’t congelava. A cada salt el temps s’aturava, flotava en l’aire. I a continuació… l’esmaixada. No solament eren dos punts, eren autèntiques obres d’art, poder, explosió, espectacle, encant, gràcia. Era el mestre del cel, dels tirs en suspensió, en elevar-se i gravitar per sobre dels seus rivals. L’estadi, les multituds emmudien, es quedaven sense respiració.
Jordan l’any 2014
Va crear una llegenda escrita amb foc. Per això quan es parla de la grandesa d’un jugador, no hi ha debat possible; només hi ha un sol nom i aquest nom és etern, és Michael Jordan. No és només un jugador, és un mite un símbol, una força indestructible, un guerrer metàl·lic, capaç d’intimidar als rivals només amb una mirada, era una màquina d’esquarterar perfecte. Tenia obsessió per guanyar, creant espectacle amb talent i harmonia, dominava la pista i la destruïa. Cada jugada era un cop per a la història. Va reescriure el joc.
Michael Jordan no sols jugava a bàsquet, era un depredador, un assassí, envaïa la pista com un huracà en calma. Abans d’ell el bàsquet era sols un esport; després d’ell va ser pur espectacle, una religió, era art i fúria, ràbia i precisió, talent i obsessió. El seu llegat no solament es mesura amb victòries, sinó amb moments i records immortals el “Flu Game”. No només jugava per guanyar, jugava per dominar.
El gest més icònic de Jordan: La llengua.
(2)
Amb quinze anys el varen excloure de l’equip de bàsquet de l’escola secundària, per manca de talent, poca tècnica i alçada insuficient.
Va quedar anestesiat, ensorrat, fulminat, però aquest dolor va ser el revulsiu necessari i l’espurna per encendre la gasolina que el va fer esclatar. Aquesta ràbia, aquest combustible interior inflamable el va motivar prou per entrenar sense descans, desafiant la seva ment i el seu cos. Enfortir la seva condició física i perfeccionar la seva tècnica. El camí no va ser gens fàcil, va estar ple de lesions, derrotes estrepitoses, decepcions fulminants… A cada caiguda, més motivació, més esforç físic, més entreno. No va parar fins a aconseguir millorar, molt més, les seves condicions atlètiques i augmentar el seu potencial i estructura física i mental, per a convertir-se en el jugador fonamental de la lliga dels equips universitaris.
L’any 1984, abandonarà la universitat per presentar-se al “Draft”. Aquest mateix any és seleccionat pels “Chicago Bulls”.
Aquella temporada s’emportaria el premi al millor “Rookie” de l’any batent, a més, el rècord de més punts en un partit de la història de la franquícia.
En la seva segona temporada va ser eliminat pel Boston Celtis de Larry Bird. Tot i que, en el següent partit conta el Boston, després de la gran actuació de Michael Jordan, Larry Bird va declarar: “Avui he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet”.
Larry Bird on three points. Tres vegades campió: 81-84 i 86
La temporada 1987-88, entra en joc de Scottie Pippen, els Bulls de Chicago es varen convertir amb la tempesta perfecta. Entre el 1991 i el 1993 guanyant tres anells consecutius, el primer “Three Peat” i es produeix la primera retirada prematura.
Campions de sis anells
(4)
I quan tothom creia que la seva retirada era definitiva, al cap de disset mesos, l’any 1995, torna de nou als Chicago Bulls.
L’any 1995 tres noms es van unir. L’univers els va ajuntar per a canviar la història del bàsquet i formar un triplet impossible de superar: Michael Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.
Hurricane Jordan
En els “Play-off els Orlando Magic” els eliminen. Molts es van atrevir a dir que Jordan ja no era Jordan. Però no us equivoqueu, acabaven d’encendre, de nou, la flama del depredador del Jordan més perillós, torna de nou amb el núm. 23 amb més ganes de sang, per fer que tothom se’n penedís. En la lliga del 96 va arrasar. 72 victòries, MVP, millor anotador de la lliga… I en els Play-offs a qui es troba??? Als Magic d’Orlando. Aquesta vegada sense compassió 4/0, va ser la resposta més brutal:
Air Jordan
“Mai tornin a dubtar de mi”!!
Michael Jordan núm. 45 dels Chicago Bulls condueix cap a la cistella contra Nick Anderson núm. 25 dels Orlando Magic al primer partit de les semifinals de la Conferència de Pascual de 1995 a l’Orlando Arena el 7 de maig de 1995 a Orlando, Florida. (fotografia de Barry Gossage/NBAE via Getty Images)
Una dinastia impossible d’ignorar. L’un, era el millor anotador, l’assassí silenciós, l’huracà incombustible, liderava amb ganes de victòries. L’altre, un tot terreny, anotador esplèndid, el millor escuder amb una visió total del joc que executava i distribuïa a més de ser un defensor letal. L’últim, la roca, el gladiador rebel, era un cos fet carn, trencava esquemes, de cada rebot en feia un acte de guerra, la feina bruta. Era un triplet complementari. Un volava, l’altre organitzava i el darrer col·lapsava i destruïa. Ho varen fer amb estil, amb força i amb una química que encara avui ningú ha superat.
Tornant a guanyar tres anells seguits (96-97 i 98) “second three peat”.
(5)
Entre tots dos: Onze anells!!
Abans que la normativa protegís als atletes, abans que el joc se suavitzés, quan les jugades eren a base de cops de puny i de colze, quan els rivals et feien malbé per veure fins quan resistia, el colpejaven a cada entrada per trencar-li el cos i la ment… existia un home que ja regnava, Jordan s’aixecava i es treia la pols, a cada empenta treia una motivació…
T’imagines a Michael Jordan i a Earvin “Magic” Johnson amb les regles d’avui, sense mans i cops al damunt, sense contactes agressius, amb defenses dèbils, jugadors que s’espanten amb el contacte i amb molts més espais per moure’s amb llibertat. Seria com una tempesta. Jordan els devoraria fent stepbacks, fadeaways, esmaixades, safates impossibles i quantitat de triples on veritablement es premien els llançaments.
Seria molt més fàcil tindrien les millors sabatilles, millor equip mèdic, tecnologia avançada, entrenadors personals, dietes ajustades i precises.
El bàsquet era una guerra i ell va ser el seu comandant suprem. El millor, el més fred, el més dur…
Jordan amb les noves regles, cada cop que tragués la llengua i abans de volar, el món sencer s’aturaria.
(6)
Aquells anys l’NBA estava sota el foc de l’època més salvatge de la lliga professional. M.J. no va ser gran només per ser uns dels millors anotadors, va ser gran perquè mai va retrocedir en una època tan dura. Va haver de sobreviure a monstres com Patrick Edwin, Charles Barkley, Kareen Abdul-Jabbar, Karl Malone, Larry Bird, Shaquille O’Neal o al mateix Magic Johnson, per després dominar-los.
Va guanyar sis anells de campió de l’NBA amb els Chicago Bulls, en vuit anys.
Va aconseguir una mitjana de més de 30 punts per partit, la mitjana més gran de la història de la lliga.
Va guanyar deu vegades el títol de màxim encistellador de la temporada regular.
Va ser escollit cinc vegades millor jugador – MVP – de la temporada regular.
Sis vegades com MVP de les finals.
Va formar part del millor quintet de l’NBA en deu ocasions.
Va ser escollit una vegada com a millor defensor de la temporada.
Va ser líder en robatoris de pilota durant tres anys.
I formar part del Dream Team dels JJOO de Barcelona 92, amb la medalla d’Or.
(7)
Phil Jackson: el 1989 entra com a entrenador en cap dels Chicago Bulls. Ésun dels principals artífexs, creador, motivador i figura clau del fenomen Jordan, junts guanyen sis títols durant les dècades del 1990.
L’any 1999 fitxa pels Angeles Lakers i torna a guanyar tres campionats seguits, del 2000 al 2002, i els dels anys 2009 i 2010. Es retirà de les banquetes la temporada 2010/11.
Phil Jackson i Michael Jordan
Com a entrenador sols perd tres finals, la primera temporada de l’any 1990 i dues dels anys 1994 i 95, curiosament durant la retirada temporal de M.J.
(8)
El Dream Team
La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 1992 a Barcelona i guanyar la medalla d’or. L’anomenat “Dream Team”, va ser el primer equip olímpic nord-americà que va incloure jugadors professionals actius de la National Basketball Association.
Johnson – Jordan
Drexler, “Magic”, Bird, ”Air” ,Barkley
El Dream Team: Magic Johnson, Michael Jordan, Scottie Pippen, Karl Malone, Patrick Ewing, John Stockton, Clyde Drexler, Chris Mullin, Larry Bird, Christian Laettner, Charles Barkley, David Robinson.
Jordan amb la seva determinació i treball incansable és convertir en una llegenda de l’esport en general i del bàsquet en particular. Com a rei de l’NBA i del bàsquet mundial va demostrar que els fracassos són el camí del triomf.
(9)
Palmarès:
Phil Jackson: tretze anells
És el tècnic més guardonat, onze anells: sis amb el “Chicago” del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998, i cinc amb “Los Angeles”, del 2000 al 2002 i els anys 2009 i 2010.
Com a jugador dels “New York Knicks”, dos anells – 1970 i 1973.
Tot un fenomen!!
Michael Jordan i Scottie Pippen: sis anells amb els Chicago Bulls del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998.
Earvin “Magic” Johnson: cinc anells, anys: 1980- 82- 85- 87 i 1988
Dennis Rodman:cinc anells, dos amb els “Detroit Pistons” anys 1989 i 1990 i tres amb el “Chicago Bulls”, dels anys 1996 al 98 juntament amb Jordan i Pippen.
Aquests quatre monstres, Magic, Jordan, Pippen i Rodman amb 19 temporades varen guanyar 13 anells.
Documents fotos i estadístiques: wikipedia – articles de tiktok -Tot es.pinterest.com – i revistes i articles de basquetmania/Jordi Robirosa
Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà AlejandroPadrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller; el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.
Lapenínsuladelascasasvacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, DavidUclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor. Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.
En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.
El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser, s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.
LaPenínsuladelascasasvacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.
DavidUclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). Lapenínsuladelascasas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.
Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.
M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.
Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries
Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!
Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.
Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci
El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.
Sí, aquests cartells són decó. Aquests cartells eren i són moderns.
Aquest any es celebra el centenari d’aquest art que va canviar conceptes i que es va apropiar del disseny industrial. El 28 d’abril del 1925 es va inaugurar a París l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes. Aquesta mostra va constituir un esdeveniment de transcendència significativa en l’evolució de l’art, l’arquitectura i el disseny de l’època. I Brussel.les hi torna a insistir, Per què? Perquè Brussel.les és la ciutat amb més art modern d’Europa. Amb permís del Chrysler i de Tamara de Lempicka, els més populars per al gran públic.
Aquest article vol reivindicar l’art deco a Catalunya, per a molts inexistent. Barcelona i Catalunya en aquell moment eren molt poc modernes, però malgrat tot la ciutat va fer l’Exposició Universal de l’any 1929 i alguna cosa varem pescar.
Els que em coneixen bé, saben de la meva predilecció per aquest art i sobretot per l’època que el va encoratjar. Així doncs, lluny de fer-me insistent, us porposo, si voleu, un repàs per algunes ressenyes que ja he fet en aquest blog.
Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.
Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.
Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.
Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.
En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.
Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.
Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.
A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.
Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.
(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.
Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.
Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.