Així vaig acabar el dia de Sant Jordi, una festa única per un final amb terrabastall. No és la primera vegada que la fan, però cada cop col.lapsen. La sala és tan petita, que al final, la resta d’espectadors semblen els teus veïns de l’escala, amb els que t’hi entens, es clar.
Tinc una mena d’assessor teatral o de l’espectacle en general, que em va demanar que el dia de Sant Jordi no em cansés gaire, perquè tocava acabar-ho bé, de traca i mocador. I així va ser.
Resumint molt, molt: el més important és el públic, i la història i quina història, quanta tendresa. Tota la resta no existeix, o volen fer que no existeixi, i per això és tan captivadora, tan propera, tan benefactora.
Us deixo la crítica que al seu dia va fer Núvol, que també explica la companyia, els objectius, etc. Una peça com aquesta és una màquina de portar gent al teatre, encara més de la que hi va actualment, però només es pot fer en petit format, petit, molt petit.
Nota de l’editor: Aquesta és la segona Crònica de 1948 que escriu Josep Sanmartí Sala, llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, ha estat professor i director del C.E. Montseny i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/
Palestina: Àrabs, jueus i altres conflictes…un mapa turbulent
El 7 d’octubre del 2023 l’organització palestina Hamàs que governava “de facto” la franja de Gaza va fer una atac sorprenent a un festival musical en el que moririen més de mil persones israelites i altres 200 van ser agafades com a “ostatges”. El fet ha ocupat espai a molts informatius de la premsa o mitjans audiovisuals i a la primavera del 2025 segueix essent notícia gairebé diària en el que es coneix com el conflicte/guerra de Gaza que ha anat creixent en intensitat i bel·ligerància i està afectant Síria, Líban, i a la resta de l’Orient Mitjà. A l’abril del 2025 el conflicte segueix obert i des de aquell octubre s’apunta que les víctimes palestines passen de 60.000 i les jueves de 1.700…
Cal recordar també que l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions (organisme internacional creat per reconduir les relacions entre imperis i estats per tal d’establir unes bases per un món que desitjaven que estigués marcat per la pau) acordà una declaració coneguda com la Declaració Balfour (una carta del ministre d’Afers estrangers britànic) sobre com actuar en la zona de Palestina que controlaven. En el manifest s’apuntava la voluntat de crear “una llar nacional pel poble jueu a Palestina”. Tanmateix apuntava que no es faria res que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que ja existien al territori.
A partir d’aquell moment començà una immigració jueva que atreia a nous pobladors que arribaren principalment de països del centre i de l’est d’Europa i que provocà, l’any 1936, una protesta dels palestins en la que mostraven el seu recel a aquella arribada massiva de jueus.
El mateix David Ben-Gurion, nascut a Polònia (aleshores part de Rússia) emigrat a Israel als 20 anys el 1906 -en aquell moment sota control de l’Imperi otomà-, que arribaria a ser primer ministre d’Israel (1948-54 i 1955-1969) i militant de l’Irgun, exposava que les protestes dels palestins responien a què consideraven que els jueus nouvinguts els usurpaven la seva pàtria.
Unes dades demogràfiques que ajuden a entendre aquella complexitat:
Població total
Àrabs
Jueus
Altres
1910
700.000
550.000
100.000
50.000
1922
850.000
700.000
82.000
66.000
Aquella època va ser complexa i també violenta. A tall d’exemple el 1938 hi ha certificada la mort violenta (per terrorisme) de 77 britànics que eren els administradors del territori, 255 jueus i 503 àrabs.
L’any 1945, acabada la 2a Guerra mundial, al territori de Palestina seguia estant sota comandament britànic i les dues comunitats l’àrab (amb 1.250.000 persones) i la jueva (560.000) seguien violentament enfrontades, i els britànics també acumulaven víctimes a causa de la radicalització de l’Irgun.
Un altre any remarcable en aquest aspecte és el 1946, acabada la 2a Guerra Mundial, amb el conegut holocaust dels jueus pels nazis, moment en què a Jerusalem es produí la voladura de l’Hotel Rei David, seu de l’Administració britànica (91 morts, britànics, àrabs i jueus) perpetrat pel “terrorisme jueu de l’Irgun”, una organització que volia aconseguir l’establiment d’un Estat jueu utilitzant qualsevol mètode, entre ells la violència ja fos contra la població àrab de Palestina, o contra les autoritats i forces armades britàniques.
Atemptat 29 de juny 1946 Hotel King David Jerusalem. Víctimes: 28 britànics, 41 àrabs, 17 jueus i 5 d’altres nacionalitats. (la majoria de les víctimes eren civils)
La Resolució 181 de les Nacions Unides
Finalitzada la segona Guerra Mundial i feta pública la persecució, deportació i extermini (eliminació sistemàtica) dels jueus en els camps de concentració, l’any 1947 les Nacions Unides (creades en acabar la 2ª Guerra Mundial) aprovaren la Resolució 181, que creava i reconeixia dos estats en aquell cobejat territori: l’israelià i el palestí.
La partició del territori estava recolzada pels sionistes i Estats Units junt amb la URSS, França i l’Amèrica llatina. Els palestins no ho acceptaren en considerar que havien estat maltractats pel que feia a la demografia i al repartiment de la terra. El president nord-americà Truman, justificaria als que li aconsellaven una altra divisió que necessitava recolzaments electorals:”He de atender a cientos de miles que ansían el triunfo de los sionistas; no tengo centenares de votos de miles de árabes entre mis votantes”. Truman va reconèixer l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948, onze minuts després que s’independitzés com a estat.
El conflicte però, no es tancà i la violència continuà…
El Pla Dalet i la guerra àrabo-israeliana de 1948
El febrer de 1948 Ben-Gurion, considerat un dels principals mentors de l’Estat israelià, posà en marxa l’anomenat i controvertit Pla Dalet en què s’ordenava l’ocupació de pobles i ciutats àrabs i l’expulsió dels seus habitants…, fou aquell el primer conflicte obert amb el món àrab.
Amb l’inici de la Guerra àrabo-israeliana de 1948es produí un èxode palestí molt notable després de finalitzar el mandat britànic en aquell territori quan les tropes britàniques abandonaren Palestina el maig del 1948. Es coneguda com la Nakba, que en àrab significa Catástrofe o Desastre ja que va suposar l’expulsió forçada de més de 700.000 persones palestines, la destrucció de pobles i masos per les forces armades israelianes i la negació del dret dels palestins a retornar-hi. Molts d’aquests refugiats s’establiren a Gaza.
Exili palestí el 1948
Una nova Nakba
Es pot considerar que els seus descendents estan vivint una nova Nakba com es pot llegir a la premsa o veient en els diferents mitjans de comunicació, o en lectures com la de Mosab Abu Toha, poeta, acadèmic i editor palestí nascut a Gaza el 1992. El 2024 ha publicat al castellà el seu llibre de poemes: Cosas que tal vez halles ocultas en mi oído. Poemas desde Gaza.
Mosab Abu Toha
Dels més de 50 poemes que s’hi recullen en reprodueixo només un:
LAS CALLES PALESTINAS
Las calles de mi ciudad no tienen nombre:
Si un palestino muere por un francotirador o por un dron,
nombramos la calle en su honor.
Los niños aprenden mejor los números
cuando pueden contar cuantas casas o escuelas
fueron destruidas, cuántos padres y madres
fueron heridos o arrojados a la cárcel.
Los adultos en Palestina solo usan el carné de identidad
para no olvidar
quiénes son.
Les altres guerres
Israel ha viscut diferents guerres amb àrabs i palestins: 1956 guerra del Sinaí; 1967 guerra dels 6 dies (amb el resultat de què Israel passarà a controlar Gaza i Cisjordània que varen passar a ser territoris ocupats i comportarà la construcció dels primers assentaments de colons jueus en aquests territoris), Guerra del Yom Kipur 1973, 1987 i 2000, Intifades, 1991 Guerra del Golf (Saddam Hussein pretenia l’alliberament de Palestina), 2006 conflicte amb el Líban, a partir de 2008 conflictes pels assentament a Gaza que el 2023 explotà de nou i s’ha anat estenent i afectant a Síria, Líban…. I Trump arriba a la presidència d’USA al gener de 2025 amb aspiracions d’apropiació del territori de Gaza…
La Guardia Mora
L’Espanya franquista al 1948 no va reconèixer la creació de l’Estat d’Israel i així continuà fins més enllà de la seva mort. Cal recordar que aquells anys al noticiari NODO, que es passava a tots els cinemes, es podia veure amb bastanta freqüència al “Generalísimo Franco”, en molts actes exteriors, que gairebé sempre anava acompanyat i protegit per una vistosa i ben uniformada guàrdia formada sempre per homes de la seva confiança: la Guardia Mora que l’acompanyà entre el 1936 -1956. La independència del Marroc, aquest darrer any, va posar punt i final a aquesta “curiositat”. Resulta singular que l’Estat Espanyol reconegués finament l’Estat d’Israel al 1986, tot coincidint amb el moment en què s’entrava a la Comunitat Econòmica Europea, on els països que la conformaven sí que el reconeixien.
Guardia Mora va ser una unitat militar d’elit d’origen marroquí que va exercir les funcions de guàrdia personal del dictador Francisco Franco
Mapa polític d’Àfrica 1948
En observar el mapa polític d’Àfrica aquell any 1948 s’aprecia el gran domini que hi exercien els països europeus d’aquest continent. Espanya també hi va tenir possessions o colònies, més modestes en extensió. En els llibres i enciclopèdies de text utilitzades a l’escola durant els anys 40 i 50 es mencionaven i s’hi estudiaven les possessions africanes d’Espanya aÀfrica:Ceuta, Melilla, Sahara, Ifni, Fernando Poo, Guinea Equatorial i Río Muni.
Mapa d’Àfrica als anys 40
Després de la Segona Guerra Mundial les relacions internacionals es construirien a partir d’un sistema conegut amb el nom de Guerra Freda on s’enfrontaren ideologies relacionades amb els models polític-econòmic que encapçalaven Estats Units i Rússia respectivament, que comportaria diferents conflictes armats i es perllongaria fins el 1991 amb la desaparició de l’URSS.
Altres conflicte bèl·lics de 1948
Aquell mateix any 1948 hi havia també altres conflictes bèl·lics: la guerra a la Xina (Mao/Chiang: Comunistes/Nacionalistes), i el mateix passava a Corea que quedaria igualment dividida entre dues ideologies polítiques, o a l’Índia britànica, encara que aquí la divisió tingué una altra característica de caràcter fonamentalment religiós, ja que donaria lloc a un Pakistan musulmà i una Índia hinduista.
En aquell 1948 el domini d’Occident sobre el món comença a perdre força i, a no tardar, amb l’inici del declivi dels imperis europeus, canviarà l’estructura dels països africans a causa dels processos independentistes de les possessions africanes.
Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.
És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.
El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.
A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.
La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.
Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.
Torre del Baró del Pinós – foto: noubarris.net
L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.
L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.
És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.
Fotos: noubarris.net
Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.
No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:
Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.
Foto: noubarris.net
La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.
De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.
Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra
A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.
En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.
Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.
Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.
La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:
“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.
Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.
S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.
José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953. Foto de Judith Casaprima Sagués 09-03-2022 3CAT
El Gernika i els poemes
Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.
El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…
Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane. La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.
“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”
La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.
Fotografies: Diari de Tarragona
Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores – 3CAT (4 anys en un bunker a la platja).
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
Tal com vaig dir en el primer capítol, hi ha censades 125 cases-fàbrica. Impossible nomenar-les totes. Sols he fet referència a una petita part d’aquest gran patrimoni que hem de conservar i protegir. En aquest apartat faré una petita pinzellada en algunes de les més notables ubicades en Ciutat Vella per la seva notable rellevància. En especial, per raons personals, les situades en el carrer de la Reina Amàlia i en el seu entorn.
Casa Pau Llobera – Hotel Continental:
Antic convent de Sant Bonaventura any 1670. El 1836 el maquinista Louis Perrenod instal.la una foneria. El 1839 és venut a uns industrials, un d’ells, Pau Llobera instal.la una màquina de vapor per moure torns. El 1841 un hostaler compra l’edifici on tan sols es conserva l’estructura i l’antic claustre amb el nom de Fonda d’Orient. El 1882 va ser reformat de nou, el claustre avui és el Saló Comtal de l’Hotel. L’any 1925 passa a denominar.se Granja Orient. L’any 1929 nova reestructuració de la façana. El 1931 és convertir finalment en Hotel Orient. Durant la Guerra Civil és ocupat per la CNT i es destina a hospital militar i el soterrani a refugi antiaeri. Avui dia pertany a la cadena Atiram, situat a la Rambla dels Caputxins, 45-47 / carrer de la Unió.
Hotel Orient i façana de la casa-fàbrica del carrer de la Unió
En els núm. 3 – 5 del carrer de la Unió (es conserven les façanes de dues cases-fàbrica) hi ha uns comerços i habitatges que conserven el seu encant. L’edifici del núm. 10 millor conservat, avui convertit en un hostel.
L’Hotel també va ser una casa-fàbrica
Carrer del Carme: El seu nom prové de l’antic convent del Carme dels carmelites calçats. És un carrer ple d’història, amb quantitat d’edificis a visitar que va des de l’església de Betlem a la Rambla, fins a la plaça del Pedró, passant per la font de Santa Eulàlia, l’Hospital i Capella de Sant Llàtzer, l’antic Hospital de la Santa Creu, per on creua el passatge de l’Hospital amb l’antiga Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina, el Teatre Anatòmic, el Col·legi de Cirurgia, la Biblioteca de Catalunya, i l’antiga casa de Convalescència que acull l’Institut d’Estudis Catalans.
En el carrer del Carme, núm. 46-48 i plaça Joan Amades, 51 el grup escolar Milà i Fontanals. I al llarg de tot el carrer, podem admirar aquests altres edificis d’interès:
Antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu
Epifani Fortuny núm. 23 – Josep Vintró núm. 25 – Pau Vilaregut núm. 30 – Lluís Papiol núm. 31 – Jacint Compte núm. 53 – Antoni de Monasterio núm. 59 i Ca l’Erasme de Gònima núm. 106 (vegeu cap. I). Moltes d’elles d’estil neoclàssic i o d’estil modernista català, catalogades com a bé cultural d’interès local.
La casa Ramon de Martí és un edifici situat als carrers del Carme núm. 24 i de Montjuïc del Carme. L’any 1861 va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos. L’any 1870 obertura d’uns magatzems. El 1885, l’indià Francesc Mitjans Canal efectua unes reformes d’estil modernista, en els baixos i s’inaugura el magatzem de la coneguda llenceria “El Indio”. Durant l’Exposició de 1929 fou un gran reclam comercial, amb revista pròpia dels seus dissenys.
L’any 1941 es va traspassar el negoci a la societat Baldà i Riera, finalment va tancar el 2015. L’edifici tot i estar catalogat com a patrimoni artístic i bé cultural d’interès local presenta símptomes d’un profund deteriorament.
Façana esgrafiada
carrer del Malnom
Carrer del Carme, 76: la façana conserva esgrafiats, falses finestres i elements arquitectònics de cortinatges i de figures humanes. Edifici molt deteriorat, enfront veiem el carrer del Malnom, més deteriorat si cap.
Com pot anomenar-se un carrer així?
Segurament el nom es deu al reflex d’un moment viscut de la seva història.
Quan es va tirar la muralla que passava per la Rambla per tal d’ampliar la ciutat de Barcelona, el Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic. És allà on s’enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució. Tothom apunta al fet que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida.
Doc: bdebarna.net
En el carrer d’en Botella, núm. 13, enfront de la Casa Alabau (vegeu cap I), el 14 de juny de 1939, en un edifici auster i senzill va néixer “ese niño del Raval – Manuel Vázquez Montalbán”.
Impregnat pel seu barri natal sempre va fer dures crítiques i cròniques de la seva ciutat atrotinada, tot i que la transformació que ha sofert el Raval ha vingut acompanyada d’un espectacular canvi de cultures, nacionalitats, religions, costums i condicions.
En l’entrada de l’edifici hi ha una placa en record de l’escriptor i periodista.
Casa de Manuel Vázquez Montalbán
Casa-fàbrica i passatge Bernardí Martorell:
Casa Martorell – façana del carrer Sant Rafael.
Interior del Passatge Bernardí Martorell
Entre el carrer de l’Hospital núm. 99 i el carrer de Sant Rafael, 18-20; conjunt arquitectònic catalogat com a bé cultural d’interès local. L’any 1824 el fabricant de teixits de cotó arrenda la casa-fàbrica, que anys més tard pot comprar.
L’any 1848 Bernardí Martorell encarrega i reestructura la casa-fàbrica per un conjunt de quatre escales de veïns amb 18 botigues, cinc pisos amb 24 habitacions i terrat, avui encara existents, que configuren l’estructura de l’actual passatge Martorell. L’estructura del carrer de l’Hospital fora enderrocada, la del carrer Sant Rafael encara es conserva. Tot el recinte catalogat com a bé cultural d’interès local. Hi visqueren diverses generacions dels Martorell.
Façana molt vistosa i ben conservada d’estil neoclassicisme – historicisme arquitectònic
La casa-fàbrica Comas:
L’estàtua va ser construïda per la foneria Comas i es va haver de muntar una bastida més alta que el mateix monument, obra de l’empresa “Torras Herrerias y Construcciones.” Fotografía: La Vanguardia.
La Foneria-carrer Sant Vicenç
Foneria Comas, edifici situat al carrer Ferlandina, 32 – Sant Vicenç, 30 – i la Paloma, 15 bis. L’any 1845 Josep Comas i Serrallonga construir una casa de planta baixa i dos pisos. La Foneria funcionà després de la seva mort i es va especialitzar amb estàtues de bronze com la del general Esparteo -1886- la del monument a Colon -Exposició Universal de 1888, o la del general Prim 1892. Avui en dia l’edifici està destinat a habitatges.
L’any 1855 l’empresari de foneria i maquinista Comas presenta un projecte per reformar una quadra i instal·lar una altra foneria, situada entre els carrers del Tigre núm. 27, el carrer de la Paloma i el carrer Sant Vicenç. Espai avui conegut com “La Paloma”.
Ambdós edificis estan catalogats com a bé del Patrimoni Industrial, Arquitectònic-Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella. Una vegada va cessar la seva activitat industrial, l’any 1903, es va obrir com a Sala de Ball i de Festes. L’any 2007 va tancar. Avui encara manté el seu aspecte exterior com la nau industrial inicial. Setze anys més tard s’ha reobert, com a sala de festes, mantenint tota la seva essència.
La Foneria – al fons La Paloma
Interior de la Paloma – Foto: Metròpoli
La Paloma enfront de la Foneria – carrer Sant Vicenç
Un cop s’acabà l’activitat industrial, l’espai es convertí en la popular sala de ball La Paloma.
Casa-fàbrica Rupert-Laporta
És l’ampliació de l’antiga casa-fàbrica Rupert (1888-1910) de ronda Sant Antoni amb Valldonzella. Durant molts anys va ser la tenda estrella de la marca Electrodomèstics Miró.
L’edifici avui està en lluita per ofertes especulatives del gremi del totxo, tot i que és un espai patrimonial protegit per l’Ajuntament de Barcelona. Resta, com altres edificis emblemàtics de la Ciutat, pendent de què passarà…
Casa-fàbrica Rupert-Laporta – Situada enfront de l’antiga fàbrica de Cervesa.
Amb l’enderroc de les muralles, Louis Moritz inaugura la fàbrica l’any 1864 a la Ronda de Sant Antoni, 41 aprofitant les pedres de l’antiga muralla per la seva construcció. Després de la remodelació de l’any 2011, encara poder gaudir d’aquestes pedres en la planta baixa i en el refugi antiaeri.
Doc: moritz.com
Carrer de la Reina Amàlia:
Carrer de les Carretes
En el núm. 3 de Reina Amàlia, la casa-fàbrica Lloberas, amb estructura típica de casa-fàbrica de filats, patí interior de màquines, porta central d’arc de mig punt i amb la inscripció de la data de construcció de l’edifici “1839”. Actualment hi ha petits tallers i habitatges.
Al carrer de les Carretes, just a la part de darrere de la casa LLoberas existeix l’edifici del mateix any, que formaven part dels habitatges que pertanyerien a la fàbrica.
casa-fàbrica Lloberas
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Albert Prat
C/ de la Reina Amàlia, 6
Carrer de la Reina Amàlia núm. 6 – Casa-fàbrica de teixits Albert Prat.
En el núm. 10 el taller de construccions Pere Colomer, conjunt d’edificis -cases-fàbrica – entre el carrer de la Reina Amàlia núm. 10 i la Ronda de Sant Pau, núm. 46, avui finques enderrocades. L’any 1854, instal.la una màquina de vapor en una de les quadres. En el núm. 10 s’anunciava així: “Fundición de piezas de hierro y construcción de màquinas de vapor, molinos harineros y prensas de todas clases”.
La casa-fàbrica Sagrera: en el carrer Reina Amàlia, 11 – 11 bis. La façana principal, que donava al carrer, estava destinada als habitatges. Les quadres se situaven en el patí interior.
L’any 1838 el fabricant de filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell sol·licitar permís per construir un edifici de planta baixa i tres pisos. El 1844 instal·lar una màquina de vapor. A principis del segle XXI, la casa fou “okupada”, (2002-2007) i molt deteriorada. Un cop desocupada i enderrocada s’hi han construït una promoció de nous habitatges.
Reina Amàlia 11 i 11 bis de nova construcció i l’antiga casa núm. 13
L’any 1840 Salvador Sagrera cedí una cessió de domini i és construir una altra casa-fàbrica en el núm. 13 de planta baixa i quatre pisos, seguin el mateix projecte que l’anterior.
Doc: wikipedia
La casa-fàbrica Sagrera
“I en aquest núm. 13 la casa dels meus avis paterns…”edifici d’habitatges que continua amb la mateixa estructura de finals del segle XIX. Fou la residència dels avis des d’inicis del segle XX. L’àvia despatxava en una parada de gallina del Mercat de Sant Antoni. El pare, per descomptat, va estudiar fins a acabar el batxillerat en la veïna Escola Pia de Sant Antoni, alternant els estudis amb el treball d’aprenent en una impremta-tipografia del carrer de la Cendra núm. 18-20. Passada la guerra civil torna a la feina d’impressor, on va arribar a cap de taller. El primer domicili de casats dels pares vara ser en aquest edifici.
Impremta carrer de la Cendra, 18-20
Carrer Cendra
Reina Amàlia núm. 13
Casa-fàbrica Tomàs Mestres,de filats i teixitsen el núm. 18.
Mercat de Sant Antoni
En el núm.30-32 existia la casa-fàbrica Torres i Bellbey: El fabricant de productes químics Jaume Torres i Bellbey, l’any 1859 demanar permís per instal·lar màquina de vapor. L’any 1860 es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona amb les seves pròpies novetats. L’edifici es va enderrocar per a la construcció d’un bloc d’habitatges de Núñez i Navarro.
Casa Estruch, en el núm. 38 – 38 bis(vegeu cap. I)
Casa Dotres i Clavé del carrer Sant Pau, 116 i Reina Amàlia, 41 (vegeu cap.I).
I finalitzem la visita del carrer de la Reina Amàlia, enfront de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp. El nom del carrer Amàlia està dedicat en honor a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, reina consort i tercera esposa de Ferran VII d’Espanya.
Altres llegats “menys” històrics:
No tot erenflors i violes ni bons costums, pas el contrari. El Raval de l’època preindustrial (1751-1900) era un dels barris més densos i degradats d’Europa, amb una esperança de vida limitada a causa de les llargues jornades laborals, tractes vexatoris, abusos i pèssimes condicions higièniques i de vida insalubres.Època plena d’infeccions plagues i epidèmies. D’una forta explotació laboral, revoltes socials, amb fortes repressions per part dels patrons i de càstigs exemplars a tots aquells que es manifesten i provocant aldarulls, acomiadaments, pallisses i detencions.
Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada:
Centre penitenciari, des de l’any 1839 al 1936. Començar a funcionar com a presidi municipal de correcció, d’homes i dones. Situat a l’actual plaça de Folch i Torres, just on es troba l’IES Milà i Fontanals al barri del Raval de Barcelona. Molt poca gent que viu a l’antic districte cinquè coneix la història d’aquest espai on les condicions dins dels murs eren extremes, la reclusió i el càstig eren exorbitants i les malalties es convertien en epidèmies mortals.
Plaça Folch i Torres – Institut Milà i Fontanals
La seva capacitat era d’unes 300 persones, però hi va haver confinats fins a 1500 presos que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. L’any 1904 obri la presó Model al carrer Entença i varen traslladar a tots els homes. La presó de dones o la Presó Vella, com se la va anomenar a partir del trasllat dels homes, va caure en el més estrepitós oblit. Els terres i les parets queien a trossos, les condicions de les preses eren del tot inhumanes, malvivien en condicions insalubres i deplorables.
L’envoltava el pati dels cordelers, on es feien les execucions públiques.
El dia de l’alçament militar de l’any 36, els anarquistes varen posar fi i enderrocar la que va ser la pitjor presó que ha existit a Barcelona.
Retrat de Ramon Casas de l’execució d’Aniceto Peinador al Pati dels Cordelers de la presó.
Els Corders. Un gremi maleït:
El Raval / C. Cendra
Els corders eren aquell gremi de mestres que es dedicaven a fer cordesque servien per a l’ús domèstic i naus comercials. Les sogues, també, s’utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. L’exclusió social dels corders arribava fins a l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses com a la resta dels feligresos.
Els condemnats que anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall”, l’actual carrer Corders, on tenien establertes les seves botigues al barri de la Ribera.
També hi havia fabricants de corders als voltants de l’actual plaça de Joaquim Folch i Torres, per la presència de la presó de dones…
Documentació: Històries de Barcelona.- Documentació: Tot Barcelona – vikipedia – metròpoli.
Gravat d’una execució a Tyburn Tree – Londres 1640
Documentació: La guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural.
L’històric carrer dels Tallers comença fora de les muralles medievals i envoltada d’horts i terra de cultius. Gràcies al torrent de les rambles – l’aigua – per qüestions d’espai i salubritat si aposentaran carnissers, pelleters, corders/soguers, teixidors, forns de terrissers, artesans… per estar allunyats de zones poblades i de carrers estrets. Durant l’edat mitjana si varen establir els primers bordells de la ciutat. Carrer ple de misteris, llegendes, d’històries fosques, de bruixes, de jueus i gitanos.
El nom es diu que prové dels tallers dels qui tallaven carn i dels tallers que feien les teules.
Segles més tard s’inicia la industrialització amb les primeres fàbriques de vapor com la Bonaplata i de terrisses com can Tarrés.
Un edifici peculiar que fou propietat d’ “Energia Eléctrica de Cataluña S.A.” (1911-1923) com podem veure amb el rètol que figura en la seva façana, situat en el carrer de Tallers amb Ramelleres. Una de les primeres companyies elèctriques de Catalunya. Des de fa temps convertit amb habitatges.
L’impremta i papereria Llenas al carrer Tallers 32 amb Jovellanos. Botiga tècnica amb encant, art, cultura i tradicions que resisteix el pas del temps.
“Energia Eléctrica de Cataluña S.A.”
L’Ovella Negra
Qui no ha estat o coneix, molt a prop de la Casa Magarola en el carrer de les Sitges núm. 5, l’Ovella Negra. Testimoni de tradicions, encreuament de cultures, emocions, tipisme i modernitat. Barreja entre el vell i el nou. Racó emblemàtic, ple de records i de nostàlgies. Antic i mític bar/taverna, amb bona música, àmplia selecció de cerveses i caves, lloc de culte i tradició. Al carrer del Bonsuccés núm. 7 el bar restaurant Julivert Meu. A principis de la dècada dels 70, dos estils contraposats, l’antítesi, el contrast de l’un de l’altre. La tasca del “progre” del revolucionari envers el local del “pijo”, del senyoret, del vestuari i les formes correctes, de les classes benestants i adinerades. Les contradiccions del progressisme inconformista, del naixement de la nova cultura en contradicció de la moderació i del conformisme.
Papereria – impremta Llenas
En el núm. 7 del carrer de Jovellanos, l’agost de 1888 diverses societats obreres que agrupaven a més de 5.000 treballadors van celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, així va néixer la Unió General de Treballadors, un dels primers sindicats de classe d’Europa. (documentació: faristol informatiu situat enfront del núm. 7).
l’Ovella Negra
Carrer Jovellanos
El Julivert Meu
cocteleria Boadas
La Vanguardia
En el núm. 52-60, en l’any 1903 s’instal.la a l’antiga fàbrica de sabó “Morera Hermanos i Cia.”, la redacció la rotativa i els tallers de l’històric diari “La Vanguardia” que connectava amb el carrer Pelai, avui convertit amb hotel.
El carrer Tallers va ser durant dècades, paradís musical – discos de vinil / discos Castelló – i lloc d’esbarjo per a joves – cocteleria Boadas, en el núm. 1 / lloc de trobada d’escriptors, periodistes i d’artistes.
Carrer que uneix les Rambles amb la plaça de La Universitat. Ha sigut un carrer que es resisteix al pas dels anys, on es van mutant els negocis segons gira el vent. És un dels carrers més coneguts i amb molta activitat del centre de Barcelona. Avui amb botigues de moda “rockera”, “underground”, tendes “vintage” de “piercings”, tatuatges, camisetes de grups “heavys i punkis”…
Casa Magarola carrer Tallers: Félix i Francesc de Magarola, l’any 1756, establir una fàbrica d’indianes de teixits de cotó estampats al carrer Tallers 22 i 22 bis. L’any 1779 inicien una gran reforma transformant la casa-fàbrica amb una gran casa senyorial – palau neoclàssic, amb porta i entrada principal amb escala noble. Formada per tres cossos verticals amb planta baixa, tres pisos i golfes. La façana és de pedra de Montjuïc. En el patí central es conserven dues de les antigues quadres, avui està cobert per una estructura. Va acollir diverses entitats culturals durant bona part del segle passat. L’any 2002 es fan obres per adaptar-lo com apartaments de nivell.
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Magarola
Casa Tarrés: Carrer Tallers, 45. En aquest carrer hi ha constància que s’havien instal·lat tallers de terrisseria abans del 1350. No va ser fins a l’any 1841 que Antoni Tarrés i Bosch va instal·lar el seu taller en aquest solar, on construir tres cases, un pati interior, un gran hort, naus per teixir i elaborar ceràmiques, un forn i altres construccions relacionades amb la terrissa.
En el pati va acollir una important activitat productiva de terracota amb forns de gerres del segle XVII i una important producció de balustres, medallons, elements ornamentals i plafons ceràmics que es trobaran en la majoria d’edificis barcelonins de l’època. L’any 1852 es construeix un edifici planta baixa i quatre pisos, tres grans forns, enormes soterranis per emmagatzemar llenya i diferents edificis relacionats amb el vidrat de les ceràmiques. La casa-fàbrica que es destinarà per l’ampliació de la fabricació de ceràmica, realitzarà les millors terracotes de mitjans segle XIX. L’edifici serà malmès pels bombardejos de la Guerra Civil. Es reconstruirà l’any 1939.
Túnel del temps del passatge més genuí i emblemàtic del Raval.
Actualment, el conjunt de la casa-fàbrica són habitatges d’estil neoclàssic. L’interior de l’illa que formava part de la fàbrica fou enderrocat l’any 2003 i es fa servir com a camp de pràctiques pels estudiants d’Arqueologia de la veïna Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquest solar s’adscriuria al “suburbium” de la romana Bàrcino, fora muralles, en concret a 645 metres de la porta nord-oest de la muralla, des d’on sortia en camí als actuals carrers dels Arcs i de Canuda fins a desembocar en l’actual carrer Tallers.
Les excavacions de la UB, té tres objectius:
Delimitar l’espai que ocupa el camp de pràctiques i l’antiga Casa de la Misericòrdia.
Completar de manera segura l’arquitectura de l’obrador del taller del ceramista Antoni Tarrés.
Conèixer amb precisió les diferents fases de l’obrador: la construcció de maons, les argiles, objectes ceràmics, adorns per façanes, la ceràmica vidriada i el seu gran talent per la decoració escultòrica en terracota.
En les campanyes d’excavació del taller d’Antoni Tarrés ha sigut possible configurar les diferents àrees funcionals de la terrissa:
Ubicació dels forns per coure les peces.
Basses de decantació per deixar reposar l’argila obtenir-ne diferents qualitats.¡¡
Molins per triturar l’argila d’on sortirà la pasta per fer els productes ceràmics i per moldre els elements minerals que formaren els vidriats de les peces i dipòsits i contenidors on es barrejava la pols d’aquestes minerals amb aigua.
Resta pendent més excavacions d’ubicacions d’altres forns i més dependències que no s’han pogut identificar.
Documentació: Universitat de Barcelona – Camp de pràctiques del grau d’arqueologia – Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I).
Casa-fàbrica Bonaplata: coneguda com El Vapor, l’any 1833 al carrer Tallers al costat de les velles muralles s’inicia el període de la indústria moderna amb maquinària de filar i telers mecànics. Va ser la primera empresa a fer servir la màquina de vapor com a força motriu a Catalunya i a tot l’estat espanyol.
Foto: Wikipedia / Demolició de la muralla – 1855 / Al fons la fàbrica Bonaplata
Amb l’arribada d’aquestes noves tècniques metal·lúrgiques l’agost de 1835, sorgeix un creixent malestar de la situació entorn la classe obrera, la fàbrica va ser assaltada, tirotejada i cremada, durant la bullanga per un grup d’obrers i gent marginada en contra de la mecanització, pel fet que les màquines els prendrien la feina.
Durant els anys 1836 i 37, es van reparar i ampliar les instal·lacions de la fàbrica i és comprar una segona màquina de vapor.
L’any 1855 després de diverses fusions, consorcis i creacions de noves societats, l’empresa catalana “La Maquinista Terrestre i Marítima” adquireix procedent de la liquidació, la societat Bonaplata.
Didàctica del patrimoni cultural /Catalunya m’agrada. cat
Foto: Betevé / Incendi de la fàbrica tèxtil de la família Bonaplata.
Documentació: Catalunya m’agrada.cat – Meet barcelona.cat
Carrer Tallers, núm. 77: dos atemptats en un mateix edifici.
foto: elnacional.cat – El Papus
Estat de l’atac terrorista 20-09-1977 foto: El nacional. cat
L’any 1973 neix i s’instal.la en aquest edifici, El Papus – Revista d’humor crític, agressiu, satíric i neurastènic, arremetia contra el feixismeen un moment de fortes reivindicacions socials. El 20 de setembre de 1977 va patir un atemptat, per part d’un grup d’extrema dreta anomenat triple A, en forma de maletí-bomba, causant la mort del conserge i 17 ferits de diversa gravetat. El silenci de les institucions i la impunitat dels terroristes foren el llegat de la tragèdia. Set anys més tard un altre atemptat, en aquest cas per part de Terra Lliure, fa esclatar un artefacte a les oficines del SOC, sense víctimes.
Documentació: faristol, espai de memòria
El papus – carrer Tallers 77
Plaça Castella:
Sant Pere Nolasc.
L’antic convent dels Pares Paüls de la Congregació de la Missió foren uns terrenys que envoltaven l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc. L’edifici va acollir i canviar la seva funció en distintes ocasions: convent, monestir, hospital militar, baluard, fàbrica, caserna militar, magatzem i presó. Aquest espai avui el coneixem com a plaça Castella.
Finalitzada la Guerra Civil, l’hospital i durant anys, es va fer servir per acollir els presoners rojos que havien resultat ferits en els batallons de treballs forçosos, amb el patètic nom de “Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers”. La Vanguardia del dia 5 de febrer de 1939 comentava així: “Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial”.
El desembre de 1942 l’hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca.
L’espai va ser enderrocat i l’ajuntament franquista el dia 12 d’octubre de 1943 va batejar com a Plaza Castilla.
Documentació: Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
façana casa-fàbrica C/ Tallers, 75 – Valldonzella
Casa modernista Balet i Nadal
Casa modernista Domènec Balet i Nadal, al carrer Tallers, 68 bis de l’any 1906. Planta baixa i tres pisos d’alçada, tres eixos verticals amb balcons individuals semicirculars de forja.
Façanes cases-fàbrica C/ Tallers 76 al 80
Finalitzem la visita a la plaça de la Universitat.
Documentació: Guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / barcelonaentremuralles.com / Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
L’Ajuntament de Barcelona ha promogut el Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de Ciutat Vella per protegir 26 cases-fàbrica del Raval, construïdes a finals del segle XVIII i ben entrat el segle XIX, que incorporaven en un mateix conjunt l’ús productiu i l’habitatge i que explicant la transició del petit taller a la fàbrica de grans dimensions amb l’arribada de la màquina de vapor.
Petita casa-fàbrica del carrer Riereta, 1
Típica casa-fàbrica del Raval
La visita se centrarà en una petita part d’aquestes cases-fàbrica protegides del Raval, dins del districte de Ciutat Vella.
Hi ha censades unes 125 cases-fàbrica entre el barri del Raval i el de la Ribera -barri ple d’història- a llevant del Rec Comtal, al voltant de l’antic pla d’en Llull que englobà, també, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i l’anomenat barri de Santa Maria del Mar, amb la seva monumental església gòtica.
Construïdes en el segle XVIII, es cataloguen com a elements industrials d’interès patrimonials, per així evitar el seu enderroc i conservar la seva tipologia d’edificació que es caracteritza en una sola peça la fàbrica i residència. La seva construcció és d’estil militar, totes elles uniformes i semblant als aquarteraments. Molts d’aquests edificis no van ser protegits, i s’han enderrocat per tosques iniciatives immobiliàries i especulatives.
Edifici del carrer de la Riereta 38 i 38 bis – Casa-fàbrica Gassó – d’aparença a les cases casernes d’estil militar.
La Barcelona emmurallada va buscar un espai fora muralles per donar resposta al creixement industrial, que ens arribà influenciat d’Anglaterra, per l’estampat de teles – les conegudes Indianes – juntament amb el comerç de l’aigua ardent. La zona del Raval, entre el Rec Comtal i el llac d’aigua dolça, un terreny que no estava ocupat massivament i que donava joc a crear una industrialització urbana, amb construccions d’una sola peça la fàbrica i l’habitatge entre hortes, convents i hospitals – Sant Pau del Camp, horta de les Bombes i carrer de les Tàpies on es va projectar els coneguts Camps de les Indianes, amb el creixement de la proto-indústria i la proto-burgesia.
(El terreny que trepitgem avui dia del Raval era zona pantanosa, conegut com el Cagalell -antiga llacuna d’aigua dolça i neta del neolític-, espai entre el carrer Hospital, església de Sant Pau del Camp, avinguda del Paral·lel, la Rambla i a poca distància de la línia de la costa – al costat de l’estàtua de Colon).
El Raval i el Cagalell, han sigut llocs bàsics per entendre, posteriorment, la formació de la Ciutat. (Consulta del mapa de les rieres del neolític – Paleo Barcino – La desapareguda llacuna del Raval: la Vanguardia).
De resultes del Decret de Nova Planta, després de la guerra de Successió, la resistència a la centralització, el procés/increment gradual recaptatori, les tensions socials i culturals, que pertorbaren les economies i la perduda de l’autonomia local, el creixement de les poblacions, la revolució industrial arreu, la demanada i el comerç de teixits – el coto, la llana – el comerç de l’aigua ardent, i les necessitats existents culminaren en moviments regionalistes/nacionalistes encaminats a crear noves iniciatives econòmiques i culturals en diverses parts del país. L’any 1736 és produir un fort creixement de població. L’any 1751 la creació de 34 empreses. El 1784 hi havia més de 80 fàbriques d’Indianes a Barcelona. El procés de blanqueig i assecat era molt llarg i complex que requeria grans espais, perquè les teles eren humitejades i esteses al sol, d’aquí el nom que denominem el “camp o prat d’indianes”.
Xemeneia de la Companyia de Filats de Cotó, Santaló Germans i Cia – Fabricació d’Indianes.
L’estampador d’indianes. Gravat de P.P. Moles i P.P. Montanyà inclòs en un pagaré a la fàbrica d’indianes de Joaquim Espalter i Rosás i Cia. Barcelona 1802 – AHCB.
Aquest moviment va anar en augment fins a l’any 1856, que a conseqüència de l’arribada del vapor és produir un canvi econòmic important. Canvis d’orientació, de reestructuració i d’ubicació de les empreses; situant-les fora de les ciutats i barris habitables. Les fàbriques es construeixen i es traslladen fora de Barcelona, a Sant Martí, Gràcia… amb la creació de les noves Colònies Tèxtils, res a veure amb les cases-fàbrica.
L’any 1832 al carrer Tallers s’instal·la la primera indústria moderna, la fàbrica de vapor dels germans Bonaplata. L’any 1803 ja tenien un negoci d’Indianes a Barcelona mateix, la primera de Catalunya i d’Espanya.
Foto:arquitecturacatalana.cat, d’autor desconegut. Es pot veure el baluard dels Tallers acabat d’enderrocar. Al fons, a la dreta la fàbrica Bonaplata. 1856
S’han protegit, un conjunt d’edificis a partir d’uns estudis detallats del seu valor patrimonial-històric/artístic i amb una tipologia industrial molt característica. Molts dels quals s’han conservat amb gran integritat. Altres, unes 17, s’han protegit parcialment i han sofert importants modificacions, atès el seu estat original. En tots aquests edificis protegits, no si permet construir-hi més metres quadrats de nova edificació, s’han de conservar tots els espais diàfans, es condiciona tot allò que perjudiqui i alteri el valor de l’edifici, i s’estableix que els espais industrials dels interiors dels patis d’illa no es modifiquin, sols és permès la seva conservació i manteniment, no es pot efectuar cap mena d’alteració en els espais diàfans industrials ni en planta baixa dels edificis que comportin alteracions del seu estat original, per preservar el seu valors original i la seva tipologia.
Típic interior del pati/quadra de les cases fàbrica. Foto “La Vanguardia”: La recuperada Can 60.
Tots aquells altres edificis, que hagin d’efectuar modificacions, rehabilitacions, demolicions o altres transformacions, a part dels que estan catalogats, estan subjectes a un estudi previ per protegir-los, per si fossin objecte d’interès com a conjunt patrimonial històric.
Al marge d’aquestes 26 cases-fabrica, l’Ajuntament ha suspès 38 llicències d’edificis a punt de ser enderrocats i s’han efectuat estudi d’altres 64 per si són d’interès històric.
Segons la història a finals del segle XVIII, aquest despertar fabril, Barcelona trobà un espai deshabitat fora muralles ple d’horts i convents…, per acollir la creixent industrialització urbana. En aquest espai tan singular és on comença tanta història, molt abans que el Poble Nou es convertís en el “Manchester Català”.
És al Raval on comença la nostra memòria industrial i obrera, les arrels del nostre progrés social, justament en aquest embrionari activisme sindical i associatiu de Ciutat Vella.
Novecento: el gran fresc italià de Bertolucci
Les que han sobreviscut, ara son patrimoni urbanístic de la ciutat.
Un altre patrimoni que ha heretat la Ciutat ha sigut reconvertir les antigues fàbriques tèxtils en equipaments públics, com Can Batlló o la Fabra i Coats.
Es tracta de prevenir perdudes molt significatives a causa del deteriorament a mans d’especuladors immobiliaris i d’economies submergides. No es tracta de fossilitzar barris sencers sinó de recuperar part de la nostra història carregada de vivències per saber d’on venim, i preservar el valor total del conjunt i poder-ho explicar i entendre-ho.
Casa- fàbrica Mir C/ Om, 10 els balcons estan dividits en dos habitatges, que ens dona idea de les petites dimensions dels pisos.
LaRuta:
El punt de trobada va ser a la plaça de Raquel Meller i la primera visita, al carrer de l’Om, 10 antiga Casa fabrica Mir, d’estil neoclàssic, d’una tipologia arquitectònica que combinava l’ús de l’habitatge- la casa- amb l’ús industrial – la quadra, i un pati quadrat interior on s’organitzaven les activitats productives.
Segimon Mir l’any 1779 construeix una Casa-fàbrica de grans dimensions de 40 metres de façana i de cinc plantes d’alçada, de composició simètrica amb un únic portal central de doble alçada que donava entrada accés a les instal·lacions interiors. Anys més tard – 1832 – s’hi instal.la la foneria de Louis Perrenod, en paral·lel a la fàbrica “El Vapor” del carrer de Tallers. L’any 1850 s’hi instal.la la societat “Barcelonesa de Bronces y otros Metales”.
Xemeneia és l’únic element que queda de l’antiga fàbrica de vapor Santaló -Torrens, situada als jardins de Sant Pau del Camp – carrer de les Tàpies.
L’any 1797 els germans Pere i Joan Santaló fundant la societat destinada a la fabricació i comercialització d’indianes, amb la casa-fàbrica en un dels terrenys de les Hortes inferiors de Sant Pau, que arribarà a ser una de les més importants i de més llarga trajectòria de la ciutat. L’any 1832 es lloga les instal·lacions als germans Pau i Carles Torres, que crearan una fàbrica de teixits, amb la nova tecnologia del Vapor.
Casa-fàbrica Santaló-Torrens, C/ de les Tàpies – carrer de l’Hort de Sant Pau, a tocar de l’antic Monestir – Avui dia aquests antics magatzems i les seves instal·lacions estan destinades al “Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella”.
Casa fabrica Santaló Torrens 1894 – Documentació: barcelonaentremuarlles.com Foto: Gaietà Barraquer i Roviralta.
Casa-fàbrica Nadal, l’any 1782, Antoni Nadal compra uns horts, amb casa i sínia als voltants del monestir de Sant Pau del Camp, abans de l’obertura del carrer de les Tàpies, que limitava entre el carrer Nou i el carreró de les Hortes de Sant Pau. Magatzems de planta baixa i pis de 5200 metres quadrats amb un breu disseny de façana i petites finestres i grans portalades de pedra amb arc rebaixat i ull de bou d’influències de l’Escola d’Enginyers Militars, avui carrer de les Tàpies 3, 5 i 7, i el núm. 6 del mateix carrer amb 50 metres de façana i 22 de profunditat.
El nom del carrer de les Tàpies ve de l’existència d’una tàpia que separava les cases de les hortes de fora muralles.
Casa-fàbrica Nadal – carrer de les Tàpies 3,5 i 7
Indianes Antoni Nadal
L’any 1794, Antoni Nadal comença a edificar al carrer Nou, cases de quatre plantes i tres escales destinades a habitatges de caràcter residencial per operaris i l’edifici del carrer de les Tàpies destinat a magatzems.
Avui el núm. 7 és una residència d’estudiants i caserna de la policia.
Can Ricart: antiga casa-fàbrica de filats de cotó, més tard el 1835 és construir i sol·licitar permís per instal·lar la màquina de vapor i a partir d’aleshores s’amplià la seva activitat al tissatge. Situada entre els carrers de Sant Oleguer, de les Tàpies i de Sant Pau del Raval, conservada parcialment. Avui hi ha el Centre Esportiu Municipal Can Ricart.
CEM Can Ricart
La casa-fàbrica Gassó és un conjunt d’edificis situats al carrer de Sant Pau, 84 i de la Riereta 37 – 37 bis parcialment conservats. De construcció purament d’estil militar.
Casa-fàbrica Gassó
Antoni Bonaventura Gassó i Borrull, important comerciant dedicat a la importació i exportació de mercaderies, va comprar l’any 1898 uns extensos terrenys situats a les antigues hortes de Sant Pau i construir un edifici de planta baixa, entresol i tres pisos a la cantonada dels carrers de Sant Pau i de la Riereta. L’any 1804, Gassó va construir un segon edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau, actual núm. 80.
Durant el bombardeig de la ciutat l’any 1842 dut a terme pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la fàbrica, com d’altres de la zona, queda bastant malmesa.
Casa-fàbrica Valentí – 1798, conjunt de dos edificis situats al carrer de la Riereta, 24 i 24 bis al Raval, l’any 1870 és produir un incendi, i és sol·licitar permís per instal·lar-hi un generador de vapor i la corresponent xemeneia.
Josep Valentí i Martí casat amb Ignàsia Colom i Tarrés, que estava emparentada amb Salvador Bonaplata i Corriol – un dels germans de la pionera empresa Bonaplata del carrer Tallers, famosa per ser la primera fàbrica de vapor de la península – 1832.
L’aparició d’aquesta nova maquinària i malgrat l’oposició de la gent, el barri del Raval es va omplir de vapors, molts es van ubicar en antics convents i cases-fàbrica. S’inicien moviments hostils, forts enfrontaments i protestes fins a provocar l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Els obrers tenien por de perdre la feina. Fou el punt de partida de la revolució industrial a Catalunya.
Casa-fàbrica Tous
Casa Tous
Casa-fàbrica Tous, carrer de la Riereta, 35. L’any 1833 Nicolas Tous i Soler construir la casa-fàbrica de teixits i filats; avui s’ha convertit en un conjunt de lofts de disseny de luxe articulat en concepte d’habitatges de coliving – cinquanta apartaments d’estil industrial novaiorquès – que comparteixen espais comuns en ple Raval de Barcelona.
La Casa-Fàbrica Torruella – Can Seixanta: Construïda entre 1832 i 1833, per Magí Torruella, amb una superfície de 5.500 metres quadrats, l’Ajuntament ha comprat l’antic recinte fabril per preservar el patrimoni industrial i la memòria obrera de la ciutat. Ha projectat la rehabilitació, a través de diversos col·lectius “Salvem Can 60”, Fundació Tot Raval i Sostre Cívic, per poder efectuar equipaments i habitatges públics en règim de cessió d’ús gestionada mitjançant una cooperativa.
Documentació: La Vanguardia.
Can seixanta
Carrer de la Riereta 18, 20 i 22
És exemple de la tipologia de cases-fàbrica que barreja els usos industrials i d’habitatge en un context preindustrial i d’evolució dels models fabrils del teixit industrial urbà dels segles XVIII i XIX. La finalitat de la intervenció de l’administració, és valorar el patrimoni passat de la ciutat aprofitant la seva arquitectura i riquesa patrimonial del conjunt i reestructurar el seu contingut adaptant-lo a les noves necessitats del barri.
El sobrenom de Can 60 bé de la suma dels números que ocupa la fàbrica en el carrer de la Riereta 18, 20 i 22, l’altra teoria és conegut pel desgavell organitzatiu, de descuit i el desordre existent en el procés productiu… es deia que era un total “caos”!!
Foto: Ramón Sales-BCNRO
Can 60
Casa-fàbrica Torruella
foto: El Periódico-pati interior
Salvem el recinte històric fabril de Ciutat Vella Can 60
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora
Casa-fàbrica Lloberas: Francesc Lloberas i Gelpí va obtenir la cessió d’un terreny, on faria construir la casa-fàbrica en els carrers Riereta núm. 13 i de l’Aurora núm. 14 bis del Raval de Barcelona. Edifici catalogat com a bé del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic al districte de Ciutat Vella, també s’incorporen al Patrimoni Industrial del Raval, la casa-fàbrica Balius, carrer de l’Aurora/ Riereta núm. 11 i 11 bis, veïna de la casa-fàbrica Terrés -any 1840 – amb dues d’estil neoclassicista.
Casa-fàbrica Lloberas C/ Riereta, 13
El Sr. Lloberas, l’any 1829, va tenir una primera fàbrica al carrer de la Cera. Amb l’obertura del carrer de la Reina Amàlia construir, l’any 1839, una nova fàbrica de teixits i una segona casa al carrer de les Carretes, que dotaven de l‘habitatge a la fàbrica del carrer de la Reina Amàlia. L’any 1842, obrí un altra fàbrica de filats al carrer Riereta amb el cos de la fàbrica al carrer de l’Aurora.
Avui en dia encara existeix, amb bon estat de conservació, magatzems, tallers i habitatges.
En el núm. 11, bis del carrer de l’Aurora, entre els anys 1978-1983, acollí el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona –CIFB; la seva façana vara ser una de les icones de renovació del barri del Raval. Alguns autors exposats foren Louis Daguerre, Robert Frank, Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Cornell Capa – germà del famós Robert Capa. L’exposició inicial fou inaugurada per Agustí Centelles, conegut fotoperiodista de les més famoses fotografies de la Guerra Civil. Hi ha una placa commemorativa a l’entrada de l’edifici.
Documentació: MACBA
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora núm. 11 – 12 i 12 bis
Casa-fàbrica Domènech: edifici situat al carrer de l’Aurora,12, catalogat com a bé del patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella incorporat al Patrimoni Industrial del Raval com a Fàbriques i Cases Fàbrica. L’any 1841 el fabricant de teixits de cotó Josep Domènech i Farnés construeix edifici d’habitatges de planta i quatre pisos enfront del carrer l’Aurora. A l’interior hi ha dues quadres de doble murs i pilars de càrrega, com a zona industrial.
Casa Dotres i Clavé-C/ R. Amàlia
Part de la façana original que sobresurt de la casa-fàbrica Dotres i Clavé al C/ Reina Amàlia, 41.
Fàbrica Dotres i Clavé: Situada al carrer de Sant Pau, 116. L’any 1833, arran d’una amnistia tornen a Catalunya dos exiliats progressistes perseguits per Ferran VII, Gaspar Dotres i Miquel Clavé. Compren unes hortes de grans dimensions on construeixen el cos principal de la fàbrica amb la façana enfront del Monestir. La façana principal del carrer Sant Pau cantonada amb Reina Amàlia és l’únic que es conserva.
Casa Dotres i Clavé C/ Sant Pau, 116
Sant Pau del Camp: Monestir benedictí romànic molt ben conservat. Els primers documents daten de l’any 977, tot i que en la làpida de la tomba de Guifré II hi ha inscrit la data de l’any 911, a qui s’atribueix la creació del Monestir. En estar fora muralles, va ser atacat moltes vegades. El 985 les tropes d’Almanzor el varen destruir quasi per complet. A partir d’aquesta data és convertir sols en església.
Foto: Viquepèdia – pati interor casa Estruch
Casa Estruch
Casa-fàbrica Estruch: Pere Estruch era propietari d’uns terrenys, amb casa d’habitatges i dues quadres industrials emplaçades al voltant d’un pati central, que serviran de base per la construcció de la nova casa-fàbrica de teixits de cotó. L’any 1846 es construeix una gran parcel·la amb 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de Sant Pau. La casa segueix la tipologia de casa-fàbrica segons els criteris de l’època, la cantonada amb el carrer de Sant Pau farà les funcions d’habitatge pels directius i contramestres i la fàbrica pròpiament dita en el núm. 38 i 38 bis del carrer de la Reina Amàlia.
Anys més tard es construeix la xemeneia per convertir-se amb fàbrica de vapor. Des de l’exterior a través de l’entrada principal de l’edifici la podem veure.
Amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, l’any 2013, queden al descobert restes neolítiques. Els treballs arqueològics realitzats han permès recuperar nombrosos materials ceràmics, que han fet possible localitzar i ampliar molta informació de restes de l’època prehistòrica del neolític i del bronze en ple barri del Raval.
Casa-fàbrica Alabau: catalogada com a bé cultural d’interès local. Francesc Alabau i Forns ric teixidor de seda, propietari d’una fàbrica d’indianes en el núm. 16 i 16 bis del carrer Botella, ajuntar tres cases equipades amb 12 telers, que en fer les reformes pertinents van quedar una sola unitat amb una façana esgrafiada. Actualment està en procés de rehabilitació integral.
Rehabilitació de la casa Alabau Carrer d’en Botella, 16
Casa Ca l’Erasme
La casa-fàbrica Gònima, coneguda popularment com a Ca l’Erasme, (1746-1821). És un edifici senyorial d’estil neoclàssic amb una façana austera i un interior decorat amb valuoses pintures murals mitològiques. Era un conjunt d’edificis de planta baixa entresol i de tres pisos amb 12 escales dedicat a habitatges i a la fabricació de teixits estampats o indianes, del qual sobresurt la casa-palau del propietari, situada al carrer del Carme, 106 catalogada com a bé cultural d’interès local.
Edifici molt afectat pels bombardejos durant la Guerra Civil espanyola; així i tot, es conserva la casa Palau. L’interior es va veure completament modificat per a encabir-hi habitatges de lloguer. Encara es poden veure restes originals de pintures d’estil barroc. S’ha conservat la sala, o saló principal, amb important decoració pictòrica, en el sostre hi ha un fresc amb una escena del carro d’Apol·lo i diversos plafons murals, on s’explica la història de David.
Foto: Meet-barcelona
Casa-fàbrica construïda en horitzontal, amb finestres i balcons molt grans en comparació a la resta d’edificis de l’època, situada enfront de l’església de Sant Llàtzer. Sembla una casa de les futures colònies tèxtils que apareixeran a les riberes dels rius en diverses conques a tot Catalunya.
Casa Ca l’Erasme
Documentació: Guia Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / Ajuntament de Barcelona – Espais recobrats / Betevé / La Vanguardia / barcelonaentremuralles.com / Meet Barcelona / Open House Barcelona / Omnium.cat – fenciutatvella.com / MACBA / museuhistoriaciutat.cat / “les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Quaderns d’Història, Ajuntament de Barcelona.
Fotografies pròpies a excepció de les quals anomeno.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.