Francesc Messeguer
Blom, Philipp. Años de vértigo: cultura y cambio en Occidente, 1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010, trad. Daniel Najmías, 677 pàg. (Títol edició original, The Vertigo Years, Ed. Weidenfeld & Nicolson, Londres, 2008)
Imatge principal: Formes úniques de continuïtat en l’espai és una escultura futurista realitzada el 1913 per l’escultor italià Umberto Boccioni.
Philipp Blom
Nascut a Hamburg l’any 1979 Philipp Blom es va formar en història, filosofia i estudis jueus a Viena i Oxford, on es va doctorar en història. Es conegut sobretot pels seus llibres de divulgació històrica sobre la cultura europea, la Il·lustració i les grans transformacions socials dels segles XIX, XX i XXI. Es caracteritza per combinar recerca acadèmica amb una narració fluida i accessible. El seu llibre La fractura, publicat el 2014, se centra en la crisi de l’ordre liberal durant els anys d’entreguerres -1918-1938- i es considera la continuació d’Anys de vertigen.
Altres llibres de temàtica similar podrien ser aquests: The Proud Tower: A Portrait of the World Before the War, 1890-1914, de Barbara Tuchman i publicat l’any 1966, o The Sleepwalkers de l’historiador australià Christopher Clark i publicat el 2012, o Fin-de-siècle Vienna: Politics and Culture, el gran referent de no-ficció transdisciplinari escrit per l’historiador cultural Carl E. Schorske i publicat per Alfred A. Knopf l’any 1979.
L’obra
Anys de vertigen està ben armat pel que fa a bibliografia -fonts principals: diaris, revistes i llibres; fonts secundàries: articles i llibres. Blom no utilitza aquí les típiques referències numerades i explicitades al peu de cada pàgina o bé al final del llibre, sinó un recull final de notes ordenades per número pàgina i agrupades en el seu capítol corresponent. El llibre presenta també un índex analític al final.
L’obra s’estructura en quinze capítols. La majoria comença amb un esdeveniment que defineix l’any i és narrat en temps present i tercera persona. Blom ens els fa reviure amb els seus protagonistes. Per exemple, el capítol IX «Dones d’empenta» s’inicia amb l’arribada d’un grup de dones amb pancartes al Parlament britànic convidant als diputats a anar a Hyde Park a reunir-se amb elles per parlar del sufragi femení -21 de juny del 1908.
Dir també que aquest llibre de Blom no és una monografia especialitzada. Combina història interpretativa i cultural amb historia política, vida quotidiana, ciència, art, filosofia i psicologia col·lectiva. Anys de Vertigen és un llibre ambiciós.
Com hem vist el text ens convida a descobrir un món «des de dins», a posar-nos en la pell dels seus protagonistes. Blom, a tal efecte, ens aconsella que, abans de començar llegir el llibre, fem un exercici singular: imaginar que no sabem res del que ha passat a Europa i al món des de juliol del 1914 fins el 2000; ni de l’assassinat de Sarajevo ni de la batalla del Somme, ni del crac de la borsa ni d’Auschwitz ni d’Hiroshima, ni dels gulags ni del Mur de Berlín. L’exercici no és senzill, però ens obliga a posar-nos en la pell del bon historiador quan, per intentar fugir de tot presentisme, es veu obligat a fer aquest esforç constantment.
La tesi principal del llibre és que el segle XX comença l’any 1900, desafiant així la tesi, sovint indiscutible, segons la qual comença el 1918, és a dir, després de la Primera Guerra Mundial. Blom defensa que tot allò que dominarà el segle XX a Occident -socialisme, feixisme, art conceptual, mitjans de comunicació, consum de masses, feminisme o psicoanàlisi- ja era present entre 1900 i 1914.
A inicis del segle XX Europa creu marxar cap a un futur daurat, feliç i pròsper, però el món en què viuen els seus habitants està sotmès a grans tensions -industrialització accelerada, moviments obrers, urbanització massiva, noves tecnologies, feminisme, nacionalisme, antisemitisme i una crisi general de les velles certeses.
A França, en menys d’una generació s’ha perdut una guerra amb Alemanya (1871) i patit, entre d’altres, la humiliació de veure coronar Guillem II a la Galeria dels Miralls de Versalles, l’epicentre de la, fins aleshores, glòria real francesa. Però no només França trontolla sota la gran transformació d’Occident en curs, a Anglaterra, la mort de la reina Victòria l’any 1901 o la guerra dels Boers, minen la confiança, o la derrota de Rússia enfront del Japó de 1905 va provocar la irrupció d’aquest país com a gran potència i la pèrdua de gran part del prestigi de Rússia a l’Europa de l’Est.
Però hi ha, sobretot, un context general que explica millor l’abast i la profunditat de la transformació que s’està produint al vell continent. La industrialització esmentada fa que milions de persones abandonin les seves arrels i migrin a les ciutats, on són forçades a inventar-se una nova identitat en un lloc que els és desconegut. Es deixa sentir amb força l’alienació de la gent, la pèrdua d’autenticitat i d’unicitat. La vella casta governant, aristocràtica i rural ha entrat en fase terminal, emportant-se amb ella l’ordre social tradicional i els seus valors. La nova classe dirigent burgesa imposa el valor indiscutible del jo, i introdueix els seus propis ideals pragmàtics. El poder, en definitiva, ha passat a ser els diners i la indústria. La revolució científica i tecnològica del darrer terç del segle XIX ho ha trastocat tot. Electricitat i petroli, turbines de vapor i frigorífics, veuen néixer la societat, i el consum, de masses. Tot és cada vegada més gran -ciutats, producció industrial, rècords de velocitat, xarxes ferroviàries, població, cultura de masses, entreteniments, mitjans de comunicació.
El gramòfon permet escoltar òpera en mànigues de camisa i des de casa, i la senzilla i barata màquina de fer fotos de Kodak captar qualsevol moment de la vida quotidiana, i preservar així «l’encant de l’època com a moments en suspens i a plena llum». Els Grans Magatzems -Galeries Lafayette, Harrods, Macy’s- són «palaus del comerç i del crèdit», opulència a l’abast dels més humils. Analitzà el fenomen l’historiador George d’Avenel amb aquestes paraules: «el caràcter del nou luxe resideix en que és banal. No ens queixem, abans no hi havia res banal, només misèria».
Civilització i modernitat per a molts signifiquen el mateix: velocitat i neurastènia, identitats qüestionades, ments i cossos febles, però la majoria abraça amb delit la democratització i la globalització de l’entreteniment i les noves formes d’estar informada, de pensar i de decidir allò que li sembla bell. En qualsevol cas, però, es trastornen els comportaments, i la sensació de vertigen ho amara tot creuant línies divisòries culturals i ideològiques.
Freud, negant que tot enteniment i tota moral es basin en la raó i només en la raó, o Nietsche, descrivint la veritat com “un exèrcit mòbil de metàfores”, fan, ara més que mai, trontollar la que havia estat la ideologia tradicional dominant: la Il·lustració europea. Els mons de l’art i del pensament protagonitzen directament aquesta reacció marcadament irracional, o bé s’hi afegeixen majoritàriament. Quan la certesa esdevé un “bé escàs” la salvació resideix en l’instint, en les forces primitives. Aquest és un alçament des de la modernitat contra la mateixa modernitat, contra les identitats inestables de la població urbana. S’articula en la violència, en el culte a la masculinitat, en l’oposició al primer feminisme i en contra de la democràcia i en l’antisemitisme, però també en l’expressionisme, el cubisme i l’art abstracte, en el mateix feixisme i en el futurisme, pretenent utilitzar els avenços de la civilització contra la mateixa civilització. Tot això, segons Blom, és a la base dels totalitarismes que estan per arribar: el nazisme i l’estalinisme.
El seu text incideix especialment en el tema de la dona. La causa de l’emancipació total de la dona s’obre camí per si sola: “la batalla per l’ànima el segle XX, s’alimenta de tècnica, però es lliure amb el sexe”. La dona de la modernitat esdevé més enèrgica i l’home més insegur. El descens de les tasses de natalitat no és la prova d’una major competència social de la dona, sinó de la decadència de la masculinitat. La reacció és l’antifeminisme esmentat suara, l’homofòbia i l’eugenèsia. Segons l’escriptor nord-americà Henry Adams “la cultura del principi tradicional de la fertilitat femenina, la Verge, ha mort, i l’ha substituït la força de la Dinamo i el seu poder generador”. Blom recull el guant i considera a aquests dos emblemes causa principal dels canvis que es registren a la dècada de 1900: les màquines i la dona, la velocitat i el sexe.
Per anar acabant direm que es fa difícil la síntesi d’aquest llibre, perquè presenta un calidoscopi temàtic tractant un ventall de dades tan heterogeni com abundant, i, per altra banda, que els estudis de personatges fascinats i la fluida narració de les històries fan agradable i sovint divertida la lectura d’aquest llibre.
Com hem vist, Blom ens apropa a l’ambient vertiginós, alhora que excitant i aterridor, que acompanya el canvi cultural, social, polític i espiritual que té lloc a Occident. El text s’endinsa en un món que s’està desfent i on res tornarà al ser igual; on, per dir-ho en termes gramscians, el que és vell mor i el novell no acaba de néixer, o, per expressar-ho en els termes més poètics de Gonzalo Torrente Ballester, “donde da la vuelta el aire“.
Francesc Messeguer Clapés, ateneista, Badalona, 31/05/2026.
Més informació
Els anys de vertigen del segle XX. Conferència de Philipp Blom, historiador. Escola Europea d’Humanitats, Cicle: Les bases culturals i socials de l’Europa actual, 12 de febrer de 2018 a les 18.30h, Palau Macaya, Passeig de Sant Joan, 108, Barcelona.
Veure la conferència: https://vimeo.com/255868017?fl=pl&fe=cm
Gaudir la Cultura 