Nota d’edició: Aquest text és un resum del “Pacte Nacional per la Llengua” que inclou només un diagnòstic (la situació de la llengua catalana a Catalunya) i els Acords del Pacte (els objectius o nou horitzons i els àmbits d’aplicació sectorials). En un altre apunt es desenvoluparan les mesures proposades. És un resum fet amb intel·ligència artificial i revisat per un humà.
1. Una situació sociolingüística complexa: entre els avenços i la fragilitat
El document sobre el Pacte Nacional per la Llengua s’inicia amb una constatació clara: la situació del català és objecte d’una preocupació creixent en la societat catalana contemporània. Aquesta inquietud no sorgeix d’una crisi sobtada, sinó d’una percepció acumulada al llarg de les darreres dècades, especialment des de l’inici del segle XXI. El català ha experimentat avenços significatius des de la recuperació de les institucions democràtiques, especialment pel que fa a la seva oficialitat, la seva presència en el sistema educatiu i la seva consolidació com a llengua de l’administració. No obstant això, aquests èxits conviuen amb dinàmiques regressives que afecten l’ús social efectiu de la llengua.
El contrast entre coneixement i ús és un dels eixos centrals de la diagnosi. Una part molt significativa de la població entén el català i és capaç d’utilitzar-lo, però no ho fa de manera habitual en la seva vida quotidiana. Aquest fenomen és especialment visible en àrees urbanes i en determinats sectors socials, on el castellà o altres llengües ocupen una posició dominant en les interaccions informals. Això posa en evidència que el coneixement lingüístic, per si sol, no garanteix la vitalitat d’una llengua.
A aquesta situació s’hi afegeixen factors estructurals de gran impacte. D’una banda, els canvis demogràfics derivats de les migracions recents han incrementat la diversitat lingüística de la societat catalana. De l’altra, la globalització i l’expansió de l’anglès com a llengua franca internacional han alterat els equilibris lingüístics en àmbits com la tecnologia, l’educació superior i l’audiovisual. El resultat és un ecosistema en què el català ha de competir amb llengües de gran potència demogràfica, econòmica i cultural.
Vegeu el gràfic 1 sobre “Població de Catalunya segons lloc de naixement i edat (2024)”. En les franges d’edat de 25 a 39 anys la població nascuda a l’estranger supera el 40%. En les franges d’edat de 70 a 85 o més anys, la població nascuda a la resta de l’estat supera el 40%.
En aquest context, el Pacte Nacional per la Llengua vol evitar tant el catastrofisme com l’autocomplaença. El català no és una llengua en perill immediat de desaparició, però sí com una llengua que es troba en una situació de fragilitat relativa. Aquesta fragilitat es manifesta en la dificultat per consolidar-se com a llengua d’ús generalitzat en tots els àmbits de la vida social. La diagnosi, doncs, no és només descriptiva, sinó que té una clara orientació prospectiva: si no s’actua, les tendències actuals poden derivar en una pèrdua progressiva de centralitat del català.
2. El Pacte com a resposta de país: consens, planificació i ambició
Davant d’aquesta situació, es planteja la necessitat d’una resposta col·lectiva d’ampli abast: el Pacte Nacional per la Llengua. Aquest Pacte no es concep com una iniciativa governamental puntual, sinó com un acord estratègic de país que ha d’implicar institucions, forces polítiques, agents socials, econòmics i culturals, així com la ciutadania en general. La seva legitimitat rau precisament en aquesta voluntat de transversalitat i de consens.
El Pacte es defineix com una eina de planificació lingüística a mitjà i llarg termini, basada en el coneixement rigorós de la realitat sociolingüística i orientada a l’obtenció de resultats mesurables. Aquesta dimensió planificadora implica superar la improvisació i establir objectius clars, calendaritzats i avaluables. Al mateix temps, el Pacte subratlla la necessitat de disposar d’indicadors que permetin fer un seguiment de l’evolució de l’ús del català i de l’impacte de les polítiques aplicades.
Un dels elements més rellevants del Pacte és la seva ambició: no es tracta només de protegir la llengua, sinó de reforçar-la com a llengua plenament funcional i compartida. Això implica garantir que el català pugui ser utilitzat amb normalitat en tots els àmbits —des de l’educació fins al món laboral, passant per la cultura, la tecnologia i les relacions socials quotidianes. El català ha de ser, en aquest sentit, una llengua útil, necessària i atractiva.
Vegeu el gràfic 2. “Valoració de les necessitats de polítiques lingüístiques d’impuls al català per grups d’edat”. Els més grans de 50 anys són els més favorables a la immersió lingüística, als requisits lingüístics i a les campanyes per als no catalanoparlants. Les franges d’edat de 25 a 34 anys són menys favorables a les campanyes per a la promoció de l’ús entre la població que no el parla
El Pacte Nacional per la Llengua insisteix en la idea que la política lingüística no pot recaure exclusivament en les institucions públiques. Tot i que aquestes tenen un paper fonamental, l’èxit del Pacte depèn en gran mesura de la implicació activa de la societat. Empreses, entitats, mitjans de comunicació i ciutadans tenen una responsabilitat compartida en la configuració dels usos lingüístics. El Pacte, per tant, apel·la a una corresponsabilitat col·lectiva.
3. Del coneixement a l’ús: un canvi de paradigma imprescindible
Un dels girs conceptuals més importants que introdueix el document és el canvi de paradigma en la política lingüística. Durant les dècades posteriors a la recuperació de l’autogovern, l’objectiu principal va ser garantir el coneixement del català per part de tota la població. Aquest objectiu es va materialitzar especialment a través del sistema educatiu, que va esdevenir l’eina principal de normalització lingüística.
Tanmateix, el context actual és diferent. El nivell de coneixement del català és relativament elevat en comparació amb el passat, però això no es tradueix automàticament en un ús generalitzat. El problema central ja no és tant que la gent no sàpiga català, sinó que no el fa servir de manera habitual. Aquesta constatació obliga a replantejar les prioritats de la política lingüística.
Vegeu el gàfic 3. “Evolució 2003-2023 del % de parlants (majors de 15 anys) segons el grau d’ús diari del català” El percentatge del conjunt de parlants de català “únics, habituals o que combinen el català i una altra llengua“ ha disminuit en 20 anys d’un 54,7% a un 43,3% i la mitjana d’un 48,5% a un 38,5%.
El nou paradigma posa l’accent en l’ús efectiu de la llengua. Això implica intervenir en els factors que condicionen les decisions lingüístiques dels parlants: les normes socials, les actituds, les percepcions de prestigi i utilitat, i les dinàmiques d’interacció. S’assenyala, per exemple, la tendència a canviar automàticament de llengua davant d’un interlocutor percebut com a no catalanoparlant, una pràctica que limita les oportunitats d’ús del català.
Fomentar l’ús requereix, per tant, crear contextos favorables. Això pot implicar des de garantir que els serveis es prestin en català fins a incentivar-ne l’ús en entorns laborals o digitals. També implica reforçar la confiança dels parlants i legitimar socialment l’ús del català en totes les situacions. En definitiva, es tracta de passar d’una política centrada en l’oferta (ensenyar la llengua) a una política que també incideixi en la demanda (fer-la servir).
4. Principis rectors: una política lingüística inclusiva i eficaç
El Pacte es fonamenta en un conjunt de principis que orienten totes les actuacions. Un dels més destacats és el del plurilingüisme integrador. El document reconeix que la societat catalana és lingüísticament diversa i que aquesta diversitat és un valor. La promoció del català no es planteja en termes d’exclusió d’altres llengües, sinó com la construcció d’un espai compartit en què el català actuï com a llengua comuna.
Un altre principi fonamental és el dels drets lingüístics. El document defensa que tots els ciutadans han de poder viure plenament en català si així ho desitgen, la qual cosa implica garantir que puguin ser atesos en aquesta llengua en tots els serveis públics i, progressivament, també en els privats. Aquest enfocament situa la llengua en l’àmbit dels drets civils, més enllà de les preferències individuals.
La cohesió social és un tercer eix central. El català es concep com un instrument d’integració que pot contribuir a evitar la fragmentació de la societat en comunitats lingüístiques separades. Per això, el document insisteix en la importància de promoure’l com a llengua compartida, especialment en contextos de gran diversitat d’orígens.
Finalment, el Pacte incorpora els principis d’eficàcia i avaluació. Les polítiques lingüístiques han de ser concretes, basades en proves i sotmeses a mecanismes de seguiment. Això suposa un pas cap a una governança més moderna i orientada a resultats, en què les decisions es prenen a partir de dades i es revisen en funció del seu impacte real.
5. Horitzons estratègics: cap a una llengua comuna i funcional
El Pacte estableix una sèrie d’horitzons estratègics que defineixen el model de societat lingüística al qual es vol arribar. Un dels principals és l’augment del nombre de parlants habituals de català. Això no es limita a incrementar el coneixement, sinó que implica aconseguir que més persones adoptin el català com a llengua d’ús en la seva vida quotidiana.
Tenint en compte les mitjanes de creixement total de la població i el creixement migratori dels darrers anys, es proposa com a objectiu que el nombre de persones que saben parlar català augmenti en almenys 600.000 entre els anys 2025 i 2030, és a dir, en 100.000 parlants per any. (Pacte Nacional per la Llengua)
Un altre objectiu és garantir la presència del català en tots els àmbits d’activitat. La llengua ha de ser plenament operativa en l’educació, l’administració, l’empresa, la cultura i la tecnologia. Això requereix eliminar barreres i assegurar que el català sigui una opció viable i competitiva en tots aquests contextos.
La transmissió intergeneracional és també un element clau. El document subratlla la importància que el català es transmeti de pares a fills, especialment en un context de creixent diversitat lingüística. Aquesta transmissió no es pot donar per descomptada i requereix condicions socials que la facin possible i desitjable.
En conjunt, aquests horitzons apunten cap a un model en què el català sigui no només una llengua coneguda, sinó una llengua necessària, útil i central en la vida social. Es tracta, en definitiva, de consolidar-lo com a llengua comuna sense negar la pluralitat lingüística.
6. Àmbits d’actuació: una intervenció transversal
El Pacte identifica diversos àmbits en què cal intervenir de manera prioritària. L’educació continua sent un pilar fonamental, però amb un enfocament renovat que combina la garantia del català com a llengua vehicular amb la millora de les competències lingüístiques i l’acollida dels nous parlants.
En l’àmbit universitari i de la recerca, es planteja la necessitat de reforçar la presència del català en la docència i en la producció científica, tot evitant que quedi relegat per la pressió de l’anglès. Això és especialment rellevant en un context d’internacionalització creixent.
Pel que fa a l’administració, el Pacte insisteix en el dret efectiu dels ciutadans a ser atesos en català. No es tracta només d’una qüestió normativa, sinó de garantir que aquest dret es compleixi en la pràctica quotidiana.
En el món laboral i empresarial, el repte és incorporar el català com a llengua de treball i de relació amb els clients. Això implica tant incentius com mesures de sensibilització.
Finalment, els àmbits cultural, audiovisual i digital apareixen com a espais estratègics. L’augment de l’oferta en català i la seva presència en les noves tecnologies són condicions indispensables per assegurar la seva vitalitat en el futur.
7. Debilitats estructurals: obstacles a superar
El document identifica una sèrie de debilitats que dificulten la plena normalització del català. Una de les més importants és la manca d’ús espontani en determinades situacions, sovint associada a inseguretats lingüístiques o a percepcions de manca d’utilitat.
També es destaca l’incompliment de la normativa existent, que en alguns casos limita l’efectivitat de les polítiques lingüístiques. Això posa de manifest la necessitat de millorar els mecanismes de supervisió i aplicació.
Els canvis sociolingüístics derivats de la diversitat demogràfica constitueixen un altre repte. La incorporació de nous parlants al català no és automàtica i requereix polítiques actives.
Finalment, l’entorn digital es presenta com un espai especialment desfavorable, dominat per llengües globals que dificulten la visibilitat del català.
8. Una estratègia global: coordinació i transversalitat
El Pacte defensa que la resposta a aquests reptes ha de ser global i coordinada. Les polítiques sectorials, per si soles, són insuficients. Cal una acció transversal que impliqui tots els àmbits i que asseguri la coherència de les actuacions.
Això implica una coordinació estreta entre departaments de l’administració, així com la implicació d’altres actors socials. La llengua es concep com una qüestió que travessa totes les polítiques públiques, des de l’educació fins a l’economia.
9. El paper de la ciutadania: hàbits i actituds
Un dels missatges més insistents del Pacte és que el futur del català depèn en gran mesura dels comportaments individuals. Les decisions lingüístiques quotidianes —en quina llengua ens adrecem als altres, quina llengua fem servir en determinats contextos— tenen un impacte acumulatiu molt important.
Per això, el Pacte apel·la a la responsabilitat individual i col·lectiva. No es tracta només de garantir drets, sinó també d’assumir compromisos. El català ha de ser percebut com una llengua de tothom, independentment de l’origen o la llengua inicial dels parlants.
10. Cap a una nova etapa de la política lingüística
El conjunt del Pacte configura una proposta coherent i ambiciosa. El Pacte Nacional per la Llengua es presenta com una eina per afrontar una nova etapa, caracteritzada per la complexitat sociolingüística i per la necessitat d’anar més enllà de les polítiques tradicionals.
El diagnòstic és clar: el català té una base sòlida, però necessita reforçar el seu ús social. La resposta passa per un canvi de paradigma, una acció transversal i una implicació col·lectiva. L’objectiu final és consolidar el català com una llengua comuna, funcional i amb plena capacitat de futur en una societat diversa i globalitzada.
El Pacte presenta fortaleses importants: diagnosi rigorosa, enfocament transversal i voluntat de consens. No obstant això, també planteja interrogants: la capacitat real d’aplicació, la dependència de factors socials difícils de controlar i la necessitat de recursos sostinguts. A més, el context global i digital pot limitar l’impacte de les polítiques si no s’actua amb ambició.
Més informació per mantenir el català extreta de les xarxes socials
Deu trucs per mantenir el català amb gràcia
L’hàbit més productiu per a catalanitzar el teu entorn és no passar-te al castellà per defecte. Laura Serra, Ara 1-08-2025
https://www.ara.cat/llengua/10-trucs-mantenir-catala-gracia_1_5403414.html
Cinc consells per mantenir el català en una conversa
RAC1 “La primera pedra”, Abel Espinosa. Actualitzat: 27/11/2024 18:55
https://www.rac1.cat/societat/20241127/213886/cinc-consells-mantenir-catala-conversa.html
Decàleg ‘Mantinc el català’
https://mantincelcatala.cat/decaleg/
Gaudir la Cultura 