L’escriptor Pierre Lemaitre (París, 1951), un dels autors francesos més populars a casa nostra, tanca amb ‘Les belles promeses’ (Bromera, 2026) una de les sagues literàries dels últims anys, «Els anys gloriosos», una tetralogia sobre la fictícia família Pelletier, que serveix per a recórrer bona part del segle XX a França i que ha acompanyat als lectors contemporanis quasi tot el que portem de dècada, a tall de fulletó modernitzat. Xavier Aliaga, El Temps
Tenia altres llibres preparats per passar la calor, però aquest home em te fascinada. N’he parlat en altres ocasions, sobretot quan els crítics francesos i els lectors el van qualificar del nou Dumas (jo venero el Comte de Montecristo), i la saga anterior també la vaig gaudir moltíssim.
Ja estic pel segon de Els anys gloriosos i em rendeixo per cóm elabora les trames; cóm les explica; cóm té la capacitat d’endinsar-nos en la història recent de França, en aquest cas a partir del final de la II Guerra Mundial; cóm pot tractar temes històricament molt potents, a partir de fets domèstics, familiars, com ara el final del colonialisme, la guerra freda…; cóm dibuixa uns personatges que aviat els endevinaràs les reaccions. Et relata, amb una senzillesa només aparent, uns fets que el lector també ha de saber llegir entrelínies, sense grandiloqüències retrata una societat que no aprén res de l’experiència viscuda.
El seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut (Premi Goncourt, 2013), que va tenir fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar i que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, en els seus inicis com escriptor, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit. «Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó». El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.
Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons…». És un bon alumne de Balzac i de Zola, també. Barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre. I aparicions esporàdiques d’ell com a narrador, perquè no et distreguis, a mi sempre m’arrenca un somriure quan ho fa.
Sovint hi penso, els autors i autores de finals del XIX, que van arrassar en el fet lector en totes les capes de la societat, perquè van saber explicar-los qui eren. Per això es diu que llegir la novel.la de finals del XIX és la millor classe d’Història a la que es pot assistir. Ells i elles ho sabien i van teixir una complicitat que no s’ha donat mai més. I la premsa escrita en va ser la gran aliada i la que se’n va beneficiar. De fet, l’extensa novel.la victoriana és una de les més crítiques amb la societat que la promou. Les seves sonades denúncies van afavorir les moltes reformes que el Parlament britànic va desenvolupar des de 1832 a 1884: L’extensió del vot més enllà de l’aristocràcia, amb la qual cosa a finals del XIX els cens s’havia triplicat; la llei de l’educació pública; la legalització dels gremis; la llei de denuncies per agressió física a dones i criatures; la llei sobre el divorci i custòdia femenines; la llei per a capacitat de diners i riquesa pròpia per a les esposes, i finalment s’incrementen les denúncies sobre el matrimoni de conveniència, pràctica que va rebre crítiques ferotges de la pluma de novel.listes i filòsofs.
El fenomen de les “entregues” (ho prefereixo a fulletó) havia començat cap als anys 1830-1840 a França i ràpidament es va estendre a la premsa europea, catalana i espanyola. Els diaris publicaven cada dia o cada setmana un fragment de novel·la per fidelitzar lectors. I es va mantenir fins l’aparició de premsa més moderna i informativa; l’abaratiment del llibre; el creixement de noves formes d’oci (teatre popular, cinema a partir de 1900, revistes il·lustrades) i el canvi dels gustos literaris promogut per aquells que consideraven que l’ombra del Realisme i el Naturalisme era ja massa llarga, que el món havia canviat, i que es tenia que explicar d’una altra manera. Els -ismes i més tard la novel.la americana van irrompre amb força, molta força. El 1915 ja no en quedava res.
Bé, jo ja no espero el diari o el setmanari, només que l’amic Lemaitre tingui a bé seguir barrinant, i posar-me el cuquet per pensar mentre passo pàgines a veure què passa?. Aquestes quatre darreres lliurades a l’editor en cinc anys, em sembla un fet sols a l’abast d’un narrador superdotat.
Gaudir la Cultura 