Categories
Llibres

Una mica de cànon

A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.

Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.

El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.

Hi ha una edició en tapa dura de Lumen, i una altra en rústica de De Bolsillo i per a la lletjor també, tapa dura i butxaca

Categories
Llibres

Una llibreria a Berlín

Aquesta novel·la és el testimoni de l’autora, Françoise Frenkel, d’un tram important de la seva vida. Aquesta dona nascuda a la regió de Lodz (Polònia) l’any 1889 i d’origen jueu es forma a la Universitat de la Sorbonne. Apassionada de la cultura francesa, amb el seu marit Simon Raichenstein, obrirà la primera llibreria francesa a Berlín, en els anys d’entreguerres. L’any 1933 amb l’arribada dels nazis al poder, el seu marit s’exiliarà a París. La llibreria La Maison du livre français serà un referent de la cultura francesa a Alemanya tot i la política obstructiva i antijueva del règim nazi. L’any 1939, poc abans de l’inici de la guerra, tanca la llibreria i marxa cap a París. La invasió de maig de 1940 i el posterior col·lapse francès, marquen l’inici del periple de l’autora pel sud de França amb l’espasa de Damocles de la deportació durant un llarg període que culminarà amb la fugida cap a Suïssa a l’estiu de 1943.

La novel·la fou escrita en el seu exili suís els anys 1943-1944 i publicada tot just acabada la guerra. És l’única obra escrita per Françoise Frenkel, que morirà a Niza l’any 1975. En tot el llibre no es fa cap esment del marit que va ser detingut el juliol de 1942, deportat i assassinat a Auschwitz.

Aquest llibre d’edicions de 1984, es va publicar el 2019, amb un pròleg de Patrick Modiano i una traducció al català de Mia Terradas. Consta de 320 pàgines, les trenta últimes són un annex amb fotografies i documents reals de la història de l’exili i la lluita per la supervivència de l’autora. Després de la seva mort l’any 1975, es va perdre el rastre d’aquesta dona excepcional, fins que en 2015 va ser reeditat en francès, amb l’ajuda del Premi Nobel de Literatura Patrick Modiano. L’èxit va portar a les traduccions i edicions com aquesta de la col·lecció Mirmanda d’edicions de 1984.

Categories
Llibres

No diguis res

Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

Aquest llibre és una narració documental. Explica una visió dels Troubles, el conflicte nord-irlandès que és el període d’agitació i violència política que es va desenvolupar a Irlanda del Nord durant una bona part de la segona meitat del segle XX. Comença amb el segrest de Jean McConville el desembre de 1972; segrest i desaparició, ja que aquesta dona, vídua i mare de deu fills no tornaria mai més a casa seva. Tots els protagonistes d’aquest relat són reals, contemporanis nostres i, en molts casos, ben coneguts. Assistirem a la formació del pacífic moviment pels drets civils de la minoria catòlica, la resposta violenta i segregadora de la majoria unionista o realista i com lentament, a finals dels anys seixanta, es va gestant la reacció a un IRA moribund amb una nova estructura de resposta violenta, l’IRA provisional (els provos). No cal explicar més; l’acció va seguint un relat més o menys cronològic amb els moments més importants d’aquesta sagnant guerra irregular i amb els seus nombrosos protagonistes al llarg de més de quaranta anys fins gairebé el dia d’avui. Els acords de Divendres Sant (abril de 1998), intenten posar fi al conflicte. Aquest acord també va ser aprovat en dos referèndums pel poble d’Irlanda del Nord i pel de la República d’Irlanda. El problema no està resolt i el llibre no acaba aquí. De fet, la tercera part de l’obra (Reparacions) ens explica tots els problemes que s’arrosseguen com a conseqüència de dècades de violència molt crua.

El llibre no pretén ser una història exhaustiva de la política i violència de l’Ulster durant aquesta fase històrica; bàsicament s’estudien les relacions humanes i polítiques dels paramilitars catòlics, així com dels problemes que se’n deriven de la memòria d’aquells fets. Es fan alguns esments als voluntaris de les milícies unionistes, però l’objectiu no és un estudi global de la violència a l’Ulster, per a això hi ha moltes obres que l’autor cita al final.

La lectura del llibre és totalment addictiva; t’enganxa de manera brutal des de la primera pàgina i costa de deixar-lo quan vas a dormir: són 464 pàgines d’un relat intens acompanyades per gairebé cent pàgines de notes i bibliografia. Hi ha una molt bona selecció de fotografies (no gaires, però molt adients) que acompanyen alguns dels moments de més tensió del relat. L’autor Patrick Radden Keefe és redactor de The New Yorker i amb aquest llibre va guanyar el premi Orwell de no ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. Us animo a llegir-lo, no us defraudarà.

Categories
Llibres

Un verdor terrible

Benjamín Labatut

Anagrama – 2020 – 212 pàgines

Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.

En alguns moments el to novel.lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.

Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic , de la seva estança. 

Fritz Haber, científic, de familia jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra)  Mundial.

Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.

I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…

Algunes cites:

“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”

(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”

 “Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)

Categories
Llibres

LUTER

Buscant la veritat, va canviar la historia.

Antoni Gelonch – Editorial Viena – 2018 – 340 pàgines

Més que d’una biografia, és tracta d’una reflexió sobre el paper que va jugar el pensament de Luter en els origens de la societat moderna.

Resulta molt adient ara que es va fer 500 anys de la Reforma protestant, per adonar-se de la influència del personnage en diferents esferes de la societat i de la cultura.

Comença amb una introducció general sobre l’Europa del 1500 i repassa els intents anteriors de reforma de l’església católica com els de Pierre Valdo, John Wycliffe o Jan Huss, que no van acabar reeixint. 

Mostra l’estreta relación que Luter va tenir amb el poder, defensant en tot moment els nobles i les poderosos, en contra del poble.

Va saber difondre els seus arguments contra el Papa, contra Roma i contra els seus enemics fent un ús de la impremta realment innovador per l’apoca. Luter va ser responsable del 20% de totes les obres publicades en les impremtes alemanyes entre 1500 i 1530

D’un carácter irascible, va filies i fòbies, amb amics, enemics i odiats, que força vegades eren els mateixos. Entre les seves fixacions hi trobem un antisemitisme permanent.

Contrariament a la influència que el protestantisme va tenir en la revolució francesa, els diferents corrents de la Reforma no van arribar mai a tenir cap presència al nostre país. Aquest és un debat que tenim pendent.

Algunes cites:

“… els protestatnts han excel.lit en valors com l’amor al treball, l’honradesa i l’estalvi, tot considerant l’ociositat com un vici particularment reprovable.

“Mentre que la fè catòlica es perd en la mística, la fè protestant es constitueix a l voltant de la pràctica.”

“ …més de 100.000 camperols van ser esclafats pels senyors i pel severíssim judici de Luter.”

“El luteranisme és un dels progenitors de la cultura moderna, perquè lluitant contra la cultura eclesiàstica va obrir portes a l’autonomia personal.”

“La reforma protestant va ser un preludi imprescindible de la modernitat com pas del món medieval a l’època moderna.”

Al final del libre hi ha una breu explicació sobre cadascuna de les diferentes branques de les esgésies reformades. A mi, francament, m’ha costat trobar les diferències entre unes i altres.

Categories
Llibres

Toni Sala : no és casualitat, és ofici

Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.

Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.

Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.

Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.

Categories
Llibres

Taschen, una il·lusió fugaç

Als que ens agraden els llibres, i diria els llibres ben fets, coneixem i busquem amb afany els de l’editorial Taschen. Llibres que les llibreries amb fons d’art tenen, però naturalment no tot. Sí que algunes de les llibreries saldistes, esporàdicament n’ofereixen un bon assortit, i així pots anar adquirint monografies generalistes a molt bon preu.

Taschen va ser fundada el 1980 per Benedickt Taschen (1961). Aficionat als còmics, de molt jove, als 19 anys, va obrir una llibreria a Colònia, la seva ciutat natal, on va començar a vendre i publicar còmics. Va detectar un possible nou mercat: editar llibres d’art, fotografia, disseny, moda, eròtica a preus populars; posar a l’abast d’un públic majoritari i no necessàriament expert, llibres ben editats i profusament il·lustrats. Fins llavors aquestes publicacions eren patrimoni de grans editorials especialitzades en art, dirigides a un públic entès i elitista. Va passar de ser llibreter a editor i va tenir èxit. Taschen actualment és una de les editorials independents més importants del món, i possiblement l’única que tingui una cadena de llibreries de rang internacional on només venen llibres publicats per l’editorial.

Doncs bé, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi han obert una llibreria, una pop up store a Barcelona, només des del 20 d’abril fins el 16 de maig. Les pop up van néixer als Estats Units fa vint anys, des de llavors no han parat d’augmentar. Cal que les botigues estiguin situades en llocs cèntrics, de pas, algunes fins i tot en festivals de música. Sovint el seu disseny va a càrrec d’arquitectes i d’artistes de renom internacional, però tampoc calen grans inversions, una idea original, trencadora pot aconseguir l’èxit més rotund. Com diu Benedickt Taschen, és una oportunitat per no estar a Internet. Fa poc, en una entrevista a El País, va manifestar: «Internet no apel·la tots els sentits. No és tàctil, no té fragància»

Així doncs és una acció que fan molt sovint per fer prospecció de mercat. Per exemple, a Nova York es va intentar, però allà es veu que la gent no té massa temps per passejar i anar de llibreries i ho fan per internet, i la van tancar; a Madrid, desprès de dos intents fallits, ara ja en tenen una d’oberta al barri de las Salesas, amb una inauguració on la prensa s’hi va bolcar; aquí, tot i ser la festivitat del dia del llibre, van tenir que suplicar a la prensa que se’n fes ressó i van ser només La Vanguardia i Time Out, i algun lletraferit de les xarxes socials, que ho van fer, en canvi l’èxit de públic ha estat remarcable. Tot això m’ho han explicat ells mateixos una mica estupefactes, jo prefereixo no afegir comentaris. Esperem que vegin que aquí, els lectors encara tenim ganes i possibilitats de passejar, de moment.

Fotografies Marcel Albet i Mercè Bausili

Categories
Llibres

La Comuna de París de Louise Michel

Per Josep Sauret

M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871,  rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898.  Es tracta  de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.

L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.

Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.

Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)

Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.

Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i  del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.

Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.

Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.

El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.

Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.

Hi ha una frase referent  a la repressió que ens diu:

La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva

Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.

Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.

Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.

Louise Michel lors de sa déportation à Nouméa en Nouvelle-Calédonie, 1873-1880 : gravure © Costa/Leemage

Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.

En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.

Categories
Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

La Comuna de París

Què fou la Comuna de París?

La Comuna de París fou  la sublevació que vingué a continuació de la humiliant derrota de França en la guerra Franco-prussiana (18 de març – 28 de maig de 1871). Un matusser intent de desarmar la Guàrdia Nacional provocà una insurrecció i l’elecció d’un Consell Municipal que rebé el nom de Comuna, amb totes les connotacions revolucionàries del terme. El govern encapçalat per l’orleanista  Adolphe Thiers, es retirà a Versalles, on l’Assemblea Nacional monàrquica refusà adoptar cap compromís com va fer la Comuna. Un cop reunida una força militar suficient, París va ser reconquerida amb la pèrdua d’un gran nombre de vides humanes. Milers de membres de la Guàrdia Nacional que lluitaven a favor de la Comuna van ser assassinats, i d’altres van ser condemnats durament, fet que deixà un rastre de rancúnia sense precedents” [Diccionari d’Història Universal Chambers].

Què significa la Comuna de París en la historiografia?

“La Comuna de París (10/03 a 28/05 de 1871) va ser un dels fets polítics més importants del segle XIX. Un esdeveniment revolucionari que en el seu moment va provocar una enorme commoció social i política a nivell internacional i que durant dècades va ser un referent en la lluita del moviment obrer, evocat, entre d’altres, com, «Le temps des cerises» obra de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, la primavera mítica del roig de les ensenyes i de la sang. El seu ressò, en forma de substrat ideològic o de models d’activisme, arriba també fins als nostres dies (l’exemple més conegut és la bandera vermella) i moltes de les seves propostes polítiques tornen a ocupar avui un espai en el debat públic (sostenibilitat ambiental i ecologisme, funció emancipatòria de l’art, abolició de la prostitució, separació treball riquesa…) malgrat que la immensa majoria de la població, fins i tot a França, ja no en conserva cap record” [Presentació de la Jornada UPEC El temps de les Cireres].

Jornada sobre La Comuna de París, 150è aniversari

Organitzat per la  UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya  la jornada del dia 12 de maigEl Temps de les Cireres” celebra el 150 aniversari de la Comuna de París. Les places presencials ja estan totes ocupades, però es podran veure i seguir per Internet. Aquí teniu l’enllaç per veure les sessions en directe.

París durant la Comuna, Le Monde Illustré, maig de 1871.

Ponents i programa de la Jornada

Els ponents de la Jornada són: Julián Vadillo, professor associat de la Universidad Carlos III de Madrid; Mathilde Larrère, professora d’Història del s. XIX i membre del Consell d’història de la ciutat de París; Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la UB; Kristin Ross,  professora de Literatura Comparada de la NYU i autora del llibre Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París; Miquel Salas del consell editorial de la revista Sin Permiso; Rosa Sans, directora Fundació Cipriano García – CC OO; Carles Martí, vicepresident UPEC; Teresa Abelló. professora d’Història de la UB; Xavier Domènech, historiador i professor de la UAB; Àngel Duarte, catedràtic d’Història de la UdCo; Albert García-Balañá, professor d’Història de la UPF; Núria Iceta, editora de L’Avenç.

Podeu consultar el programa complet aquí; Una revolució ciutadana (1ª sessió); La Comuna de París en la Història de l’esquerra (2ª sessió); L’impacte de la Comuna a Catalunya i a Espanya (3ª sessió).

A continuació presento una breu selecció personal d’alguns llibres i articles que tracten el tema de la Comuna de París:

Historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray.

Sinopsi: Al març de 1871, la classe treballadora de París, indignada per la seva falta de poder polític i cansada de ser explotada, va prendre el control de la capital. Aquest llibre és l’excepcional història de la Comuna, de les heroiques batalles lliurades en la seva defensa i de la sagnant massacre que va acabar amb l’aixecament. Un apassionant experiment revolucionari que en pocs mesos va aconseguir substituir l’exèrcit per una milícia ciutadana, acabar amb la ingerència eclesiàstica en els afers estatals, introduir el dret universal a l’educació i reconèixer als funcionaris públics el mateix salari que percebien els treballadors. Fins que les forces repressores van desencadenar una ofensiva sense precedents sobre la capital francesa. Un bany de sang que va costar la vida a desenes de milers de rebels, afusellats per soldats enemics. Lissagaray, un jove periodista que no només va viure els fets, sinó que va lluitar per la Comuna a les barricades, narra la glòria de la resistència a París, els grans èxits aconseguits per la revolució i el valor de les dones i homes que van donar la seva vida per la causa de la llibertat.

Cronología de la Comuna de París

Breu cronologia redactada per Miguel Salas i publicada a Sin Permiso, 21-03-2021. Descriu sintèticament els principals fets de 1870 i 1871, especialment des del 18 de març al 28 de maig de 1871.

El significado de la Comuna de París. Entrevista a Kristin Ross

Kristin Ross i Manu Goswami a Sin Permiso 25/03/2021.

En el seu llibre, Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Kristin Ross defineix amb claredat totes les polèmiques que es van desenvolupar al voltant la Comuna i sosté que van condensar en falses polaritzacions: anarquisme versus marxisme, camperols versus obrers, terror jacobí revolucionari versus anarcosindicalisme, etc.

Ara que la Guerra Freda s’ha acabat i que el republicanisme francès està esgotat, Ross argumenta que podem alliberar la Comuna d’aquesta esclerosi. Aquesta emancipació pot revitalitzar al seu torn a l’esquerra contemporània perquè actuï i pensi en funció dels desafiaments actuals. Cap obra posa més èmfasi en l’afirmació de Marx segons la qual el major assoliment de la Comuna de París va ser la seva existència i el seu funcionament concrets.

Por qué celebramos la Comuna de París

Text històric de William Morris, un dels grans revolucionaris britànics del segle XIX i un dels millors exponents del “socialisme llibertari”. Publicat a Sin Permiso 25/03/2021.

William Morris va ser, en les paraules de E.P. Thompson, l’únic revolucionari anglès de segle XIX que va acceptar obertament i sense reserves la causa revolucionària. Gran artesà, dissenyador, poeta i escriptor, Morris sempre guardava una profunda preocupació per les causes artístiques i humanes i, amb el pas el temps, aquests mateixos ideals el van portar a creuar el que ell anomenava el «riu de foc» i ha esdevenir un socialista compromès.

A mesura que les seves conviccions revolucionàries s’enfortien, es va tornar cada vegada més nítida la importància de la memòria de la Comuna de París de 1871. Com recorda Kristin Ross, entre tots els socialistes britànics, va ser Morris qui va defensar amb més fermesa el llegat viu de la Comuna, a la qual va descriure com «la pedra angular del nou món que està cridat a ser».

William Morris (Walthamstow, Anglaterra, 24 de març de 1834 – 3 d’octubre de 1896) va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic

Els pioners: la Comuna de París (1871)

Article de Marc Geli Taberner publicat conjuntament a Ab Origine i a Catarsi Magazin, explica el context històric, la guerra franco-prussiana que suposà l’enfonsament del Segon Imperi de Lluís Napoleó i l’adveniment de la III República Francesa (1870-1940. També mostra una llista de les principals mesures socials i d’alguns dels seus dèficits i errors. Finalment, també analitza el possible llegat de la Comuna.

Les oblidades de la Comuna de París

Article d’Emma Baudais publicat a Ab Origine sobre les dones que van ser presents des del 18 de març de 1871, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Louise Michel (Vroncourt-la-Côte, Haute-Marne, 29 de maig del 1830 – Marsella, 9 de gener del 1905) fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París; va ser també escriptora, poeta i educadora.

La Comuna de París: l’alternativa possible

Article de Marcello Musto que defensa que la Comuna va significar una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució. Publica a Catarsi Magazin,18 de març de 2021.

“Barricade de la Place Vendôme, rue de la Paix durant la Commune de Paris de 1871”.

La Commune (Paris 1871)

Film documental dirigit per Peter Watkins amb guió de Peter Watkins i Agathe Bluysen, any 2000, 345 m, Productora 13 Productions, La Sept-Arte, Le Musée d’Orsay.

Sinopsi: París l’any 1871; mentre que un periodista de Versalles TV transmet informació falsament tranquil·litzadora, es crea una Televisió Comunal, que reflecteix l’opinió dels insurgents de la capital francesa. Així, aquestes dues cadenes cobreixen la revolució i el govern de la Comuna de París, entre el 26 de març i el 28 de maig de 1871, d’una manera totalment diferent. El canal públic oficial, TV Nacional de Versalles, dona una versió oral i excloent dels esdeveniments, que contrasta amb la de la recentment creada TV Comunal. Aquesta última pretén donar la paraula als mateixos ciutadans que l’altra televisió nega i emmordassa. Però no només això sinó que pretén donar la paraula també als actors que encarnen aquests ciutadans, i que tenen la seva opinió sobre les injustícies que cent trenta-tres anys després perviuen en la societat contemporània.

Bibliografia bàsica

Rougerie, Jacques: “La Commune et les Communards”, Folio, 2018

Merriman, John M. “Masacre: vida y muerte en la Comuna de París de 1871”; [traducció: Juanmari Madariaga], Ed. Tres Cantos, Siglo XXI de España, 2017

Ross, Kristin: “Lujo comunal. El  imaginario político de la Comuna de París“, Akal 2016

Michel, Louise: “La comuna de París: historia y recuerdos Louise Michel”; [pròleg de Dolors Marín], Ed.  LaMalatesta Tierra de Fuego, 2014

Serman, William: “La Commune de Paris (1871)” Ed. Fayard, 1999

Olivier, Albert: “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Categories
Llibres

Vita de Melania G.Mazzucco

Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.

Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.

Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.

Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel.la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.

Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel.lícula.