… escriure’l jo tal com voldria creure que l’hauria escrit ell en català. Durant un any m’he sentit una mica Mark Twain, un autor admirat i respectat arreu del món. És veritat que només ha sigut un somni, però quin somni!
Enfrontar-se de gran a Mark Twain de nou és un dels plaers més grans que pot tenir una lectora, i no diem, si sent una vinculació quasi orgànica amb la terra que ell descriu, la de tots els infants i joves que suposo encara hi porta a passejar. Com li passa a Màrius Serra.
Va viajar molt, moltíssim, 29 travessies transatlàntiques i una volta al món, i per a un nordamericà del Sud, allò era una exageració, per l’avidesa de coneixements que demostrava. Apart, es clar, els viatges per Estats Units. Desprès les seves cròniques han esdevingut famoses i una escola pel que en diem ara literatura de viatges.
Avui viatjarem pel Mississipi, en dues èpoques diferents: la primera quan ell era aprenent i desprès pilot dels steamboats, i una segona part, quan hi torna al cap dels anys, ja com un escriptor consolidat, i observa els canvis que el Sud esta patint, sobretot desprès de la Guerra de Secessió i de l’arribada del ferrocarril.
El que va portar Faulkner a reconèixer-li la condició del pare de la novel.la americana, al marge que Twain procedís com ell mateix del profund Sud i que no respongués al tipus característic de la Costa Est, va ser la seva contribució a la mitologia fundacional dels Estats Units, com a recreador d’una realitat i d’un llenguatge específicament americans.
Anterior edició en castellà del 2021 il.lustrada amb gravats de la primera edició nordamericana, realitzats per Edmund H. Garrett, John Harley i A. Burnham Shute
Entre el descobriment per l’espanyol Hernando de Soto, que el va anomenar Gran Rio del Espíritu Santo, i l’exploració pel francès La Salle, va passar gairebé un segle i mig, remarca Twain, però es va haver d’esperar força dècades fins que les riberes del Mississipí comencessin a acollir assentaments populosos que des dels inicis del segle XIX ja començaven a desenvolupar un comerç a l’alça. Embarcats en gavarres i xalanes, els primers solcadors del riu eren gent ruda i busca-raons, feta a les penalitats, que es va reciclar com va poder durant l’edat d’or dels vapors fluvials.
És el temps del jove Twain, que reflectirà amb humor, fidelitat i una mirada crítica, els tipus humans, gens exemplars i fins i tot escandalosos, als ulls dels custodis del bon gust de l’epoca, d’una terra de frontera, que reunia aventurers de tota condició, capaços de combinar les gestes i els pitjors excessos. Entre l’èpica, el realisme i la picaresca, Twain va obrir el camp per abastar els personatges vulgars i el llenguatge col.loquial, inclòs la parla dels esclaus. Abolicionista convençut, va retratar una societat que en el que és bo i en el que és dolent ha adquirit el rang de mitologia. La seva és una visió satírica, descarnada, però també tendra i, a vegades, fins i tot compassiva.
Us deixo: Comentaris al llibre al programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda i una Entrevista al traductor al MesNit de 3Cat
Johann Chapoutot és professor d’història contemporània de la Sorbona, està especialitzat en el nacionalsocialisme alemany i en història cultural de la política. És autor de més de 10 llibres traduïts a quinze llengües. Col·labora escrivint articles per mitjans de comunicació francesos. Té diversos premis pels seus treballs de investigació.
El llibre
Molt documentat amb moltíssimes notes a peu de pàgina -433- que ens indiquen l’origen de les idees que exposa. També, te un índex onomàstic molt útil per buscar tots els nombrosos personatges que es citen.
Tot i així, no és un llibre fàcil de llegir per persones poc vesades en la política alemanya de l’època. Per exemple, en alguns casos, no és fàcil identificar el càrrec que tenien algunes de les persones que hi surten.
També cal conèixer que el Reichstag equival al Parlament alemany. Que el president és el cap de l’Estat i el vota el parlament. Que el canceller és el cap del govern i el nomena el president. Els anomenats Länder en alemany, en singular Land, són els antics estats que es varen unificar en el Reich-govern central-.
Edifici del Reichstag a Berlín, Alemanya (Wikipedia Commons)
Síntesi
Partint d’un pròleg de ficció en què situa personatges morts, ens explica amb molt de detall com va anar el procés de convertir una república democràtica, anomenada RepúblicaWeimar (per la ciutat on va tenir lloc l’Assemblea constituent), en l’horror nazi.
La República de Weimar neix el 1919 a Alemanya, un país avançat culturalment. Geogràficament centrat a Europa i marcat per dues guerres terribles -1871 i 1914-.
Imatge: Un mapa de la República de Weimar de 1919 a 1937. Les línies vermelles i sovint segmentades són les fronteres de l’Imperi Alemany.
L’autor ens explica com del 1929 al 1933-34 l’esquerra més antiga, prestigiosa, poderosa i ben estructurada del món va ser escombrada en poc temps per la violència metòdica del moviment nazi que la va conjugar molt bé amb decrets llei que van deconstruir l’Estat de dret existent des de dins. Fonamentalment, el relat, el farà a través dels principals personatges que hi varen intervenir.
Hi trobem l’ascens del NSDAP -Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors- que passarà de partit marginat a salvador de la pàtria com a conseqüència de diversos factors. No només l’econòmic, amb la conseqüent inflació desbocada i la seva alta tassa d’atur, l’únic determinant.
La gran manifestació nazi a Weimar davant del Führer Adolf Hitler. Octubre de 1930 (Wikipedia Commons)
Hi ha un capítol dedicat a Heinrich Brüning el canceller del Reich des de 1930 i les seves polítiques per arreglar la pèssima situació econòmica. Són polítiques que avui anomenem d’austeritat, increment d’impostos, reducció de salaris, del dèficit i de la despesa social. Les eleccions de setembre del 1930 seran un fracàs per als partits excepte el NSDAP que passa del 2,8% al 18,3% de vots. El govern no cau gràcies a l’apuntalament dels socialdemòcrates -SPD- i que Hitler es conforma a començar col·laborant en el govern dels lands que aniran tenint eleccions properament abans del govern central.
Heinrich Brüning 1885-1970 (Wikipedia Commons)
A finals del 1931 les idees sobre política econòmica intervencionista de Keynes comencen a arribar i alguns professors universitaris hi creuen. La política econòmica no canviarà i el canceller segueix intentant eliminar les reparacions de guerra conseqüència de la pau de Versalles.
A nivell polític, el NSDAP- partit de Hitler- ja participa en el govern de tres lands sempre des del ministeri de l’interior que domina els aparells d’informació, de repressió i totes les etapes d’educació.
Un altre capítol el dedica al mariscal Paul von Hindenburg, ex combatent de la Gran Guerra, després anomenada Primera Guerra Mundial, i que fou el president del Reich des del 1925 al 1932. És un home gran, protestant, monàrquic que li repugnen les idees weimarianes així com els sindicats i els comunistes. Ell i la seva camarilla seran el portaveu dels junkers -aristòcrates del nord, grans terratinents-.
Paul von Hindenburg 1847-1934 (Wikipedia Commons)
Un nou personatge serà Alfred Hugenberg, home de negocis d’ideologia ultranacionalista i antisemita. Amb formació intel·lectual sòlida el defineix com un precursor dels Murdoch i Berlusconi. Serà president de Krupp, cofundador del comitè Ucraïna lliure que vol desvincular-la de Rússia. Compra agències de notícies i un grup de premsa, també UFA (Universum Film AG), empresa de producció cinematogràfica. El seu lema serà “tres setmanes d’un treball de premsa i tothom es posa d’acord sobre una veritat”.
Alfred Hugenberg (Wikipedia Commons)
Hi ha una unió de dretes a les eleccions del 32 per presentar un candidat comú que serà Hitler. El DNVP (Partit Nacional del Poble d’Alemanya) és un partit pro-empresarial sense matisos. Gràcies a l’ajut de l’SPD es manté el govern i el canceller Brüning segueix. Hindenburg defensa el manteniment de l’OSTHILFE – ajuda a l’est, latifundis-.
El Reichstag decideix la política del govern i elegeix el president. El jurista i professor Carl Schmitt col·loca els fonaments d’una república presidencialista autoritària basada en aplicar l’article 48 de la Constitució de la República de Weimar (1919) com un dels articles més coneguts i controvertits, perquè va permetre al president de la República assumir poders extraordinaris en situacions de crisi.
El paràgraf 2 (article 48, apartat 2), diu aproximadament el següent (traduït al català): Si la seguretat i l’ordre públic dins del Reich són greument pertorbats o amenaçats, el President del Reich pot prendre les mesures necessàries per restablir-los, si cal mitjançant l’ús de la força armada. A aquest efecte pot suspendre, temporalment, totalment o parcialment, els drets fonamentals establerts als articles 114, 115, 117, 118, 123, 124 i 153 de la Constitució.
En resum: a) L’article 48.2 autoritzava el president a governar per decret en casos d’emergència. b) Podia suspendre drets fonamentals (com la llibertat personal, d’expressió, de reunió, etc.). c) Aquests poders van ser utilitzats repetidament durant la República de Weimar i, finalment, Hitler els va aprofitar per instaurar la dictadura nazi el 1933.
Carl Schmitt (Wikipedia Commons)
El 30 de maig de 1932 Brüning és substituït per Franzvon Papen. El canvi s’ha orquestrat pel president fora del Parlament. Serà una mena de govern de concentració nacional amb nombrosos aristòcrates i burgesos vinculats a la indústria química, als nazis i als latifundistes. El pla és reformar el país i fer una reconquesta cristiana i moral enfront al comunisme. Intentarà fer una política liberal. Hi ha un clima de violència gran al país.
Franz von Papen (Wikipedia Commons)
El NSDAP està en una dinàmica positiva en les eleccions als estats federats (lands). Es dissol el parlament i el 31 de juliol de 1932 hi ha eleccions legislatives, els nazis són el partit més votat i obtenen el 37,3% dels vots amb 230 escons de 608.
Assalt a l’estat del benestar per part de nazis i comunistes. Necessitat de restablir el principi de responsabilitat individual. Volen reformar la constitució que els hi asseguri el poder sense fi. El govern del Reich ha de ser independent dels partits. Tornar al vot per majors de 25 anys, reforçar els drets de la segona cambra -Reichsrat-.
Serà difícil de governar. El president del Reich, von Hindenburg ofereix en presència del canceller del Reich von Papen, la vicecancelleria a Hitler que no l’accepta. Juga fort, vol la cancelleria i el poder total de l’Estat. Von Papen forma govern. Davant una moció de censura que sap que perdrà, intenta dissoldre el parlament. Hermann Göring, president del Reichstag (1932-1933), contràriament al que indica el reglament no el deixa i cau el govern.
Hermann Göring (Wikipedia Commons)
Es fixen noves eleccions legislatives el 6 de novembre del 1932. Joseph Goebbels inspirarà la campanya del NSDAP. Ho té fàcil, criticar un govern de barons no elegits, alts funcionaris i milionaris. Les eleccions són un fracàs pel partit nazi, tot i que es manté com el primer partit d’Alemanya (33,09%). Tot i així, i vist el fracàs anterior, Hindenburg tornarà a pensar amb von Papen un cop que Hitler insisteix amb la posició maximalista.
Finalment el nominat serà Kurk von Schleicher, el 15 de desembre, un aristòcrata, general, que des del 1930 de la mà del president havia fet i desfet governs. Schleicher buscarà ensorrar a Hitler trencant el partit si és possible. S’acosta als sindicalistes intentant mantenir l’estat del benestar. També als terratinents. Busca una majoria nacional-social fora dels tradicionals partits polítics. Serà l’última oportunitat enfront al nazisme. Mantenint algun ministre per donar estabilitat farà un petit gir cap a l’esquerra. No ho aconseguirà.
Kurk von Schleicher (Wikipedia Commons)
Hi trobem un capítol dedicat a com el partit i Hitler es van acostar als empresaris i com aconseguiren la seva adhesió ajudats en part per la negativa de Brüning de modificar el seu programa deflacionista i plantejar un estat policial fort que elimines la violència.
Estem en un món de traïcions, de canvis de bàndol. Schleicher ofereix la vicecancelleria a Gregor Strasser, un nazi de la primera hora que no està d’acord amb el rumb del partit nazi i que està intrigant per crear un nou partit separat. Arriba a tenir una entrevista amb Hindenburg. No prospera el tema.
Gregor Strasser (Wikipedia Commons)
Es parla d’un govern de coalició entre la dreta liberal autoritària i els nazis, amb les condicions de Hitler, ell com a canceller i von Papen com a vicecanceller. Apareix von Ribbentrop, burgès, educat entre Alemanya i Suïssa, casat amb una rica hereva que farà de mitjancer entre ells i Oskar von Hindenburg el fill del president i que té un gran ascendent sobre el seu pare. Von Ribbentrop fou un home de negocis que es va convertir en confident de Hitler, tot i que poc considerat per Goebbels i altres dirigents de primera hora. Ambaixador davant la cort del Regne Unit, fou ministre d’assumptes exteriors el 1936. Condemnat en els judicis de Nuremberg, fou ajusticiat.
Joachim von Ribbentrop (Wikipedia Commons)
El president Hindenburg prefereix un govern Papen – Hitler. Veu que tot s’esquinça després de la dimissió de Brüning. El país està en una campanya electoral permanent.
Schleicher pretén lligar als nazis al poder mitjançant la integració de les SA i les SS. No ho aconsegueix per l’oposició del SPD, els sindicats i els terratinents. També perd el control de l’exercit al no poder nombrar el ministre de Defensa i haver d’acceptar el candidat dels Hindenburg, el general von Blomberg. Finalment i amb pocs canvis de ministres, Hitler és nombrat nou cap de govern – canceller – el 30 de gener de 1933.
von Blomberg (Wikipedia Commons)
El 2 d’agost del 1934 mort el president Hindenburg. Hitler havia demanat agrupar les funcions de canceller i president. L’1 d’agost del 1934, un dia abans de morir Hindenburg, fusiona per llei els dos càrrecs. Es fa un plebiscit sobre el tema. El vespre abans Oskar von Hindenburg fa un discurs a la ràdio en què proposa “agrupar les funcions de canceller i de president en la persona d’Adolf Hitler que el meu pare, ara immortal, ha triat ell mateix i designat com a successor al capdavant de l’Estat“
Oskar von Hindenburg (Wikipedia Commons)
Evidentment, el govern del partit nazi guanya el plebiscit.
Epíleg
Finalment l’autor en l’epíleg ens proposa un resum de la situació alemanya del 1932 i que nosaltres fem un paral·lelisme amb la situació actual ja que en molts aspectes hi ha coincidències.
“ Tantes coses que l’enumeració podria ser una mica pesada: una política d’austeritat, dogmàtica, que agreuja la crisi i la misèria; un poder executiu que adopta mesures de destrucció del model social alemany a cops de 48; una esquerra socialdemòcrata que sosté aquesta política a fi, diu, d’evitar el pitjor; un règim polític que, a partir de 1930, es presidencialitza … el regne de camarilles; … una derrota dolorosa en las legislatives; no tenir en compte els resultats de les eleccions; la condemna dels extrems; … la defensa de la nació, els valors i la propietat seran sempre més preferibles que l’esquerra; … pànics morals que resumeixen totes les pors vinculades a l’evolució dels costums (feminisme, homosexualitat, mode de vida urbà) … la política obertament pro empresarial, feta de subvencions …
La novel·la Revolución (Revolução) d’Hugo Gonçalves és la narració d’un període clau en la història de Portugal que s’inicia al final de la dictadura salazarista de l’Estado Novo, el cop d’estat del 25 d’abril de 1974, el convuls i incert Procés Revolucionari en Curs (PREC) desencadenat després de la Revolució dels Clavells i la difícil acomodació del país a la nova realitat democràtica que succeí aquest PREC. La trama gira al voltant d’una família, els Storm, portuguesos d’origen britànic per part de pare, amb un bon nivell de benestar, i dels tres fills amb històries oposades i, d’alguna manera, extremes. La filla gran, Maria Luisa és una idealista d’esquerra, militant del Partit Comunista Portuguès (PCP) i perseguida per la policia política de la dictadura, la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat). La filla mitjana Pureza, conservadora, tradicional, catòlica que busca formar una família burgesa tradicional. El petit Frederico és un jove immadur a qui el cop d’estat sorprèn quan està a punt de ser mobilitzat per a la guerra colonial a Angola.
Aquests personatges centrals representen respostes diferents al trauma col·lectiu: la militància clandestina, el desig de normalitat i l’hedonisme juvenil. Aquesta tripartició simbòlica permet a Gonçalves explorar les dimensions política, social i generacional de la Revolució, sense reduir-les a un discurs únic. Aquests i els altres personatges secundaris es mouen al voltant d’un conflicte central entre l’obediència autoritària i la incertesa democràtica. El PREC després del cop militar divideix la família de la mateixa manera en què es divideix la societat portuguesa i radicalitza les posicions de tothom, de manera que la família es situarà en pols oposats i enfrontats.
La narració és directa, clàssica, amb un sentit cronològic continu amb capítols llargs i ben delimitats en la definició i seguiment de cadascun dels personatges. Queda molt remarcat en el llibre la capacitat de l’autor de reflectir com els aspectes personals acaben per determinar els polítics i a l’inrevés, com la vivència dels personatges del procés de canvi social ve condicionada irremeiablement per les seves pors, anhels, secrets, dols i assumptes no resolts.
El llibre original és de l’any 2023 i la traducció castellana de l’editorial Libros del Asteroide és de 2025 amb 528 pàgines. Hugo Gonçalves (Sintra, 1976) és un escriptor i periodista portuguès. És autor de diverses novel·les, entre las quals O coração dos homens (2006), Enquanto Lisboa ardeo Rio de Janeiro pega fogo (2013), Filho da mãe (2019; finalista dels premis P.E.N. Clube y Fernando Namora), Deus Pátria Família (2021; semifinalista del Premio Oceanos) i Filho do pai (2025). Aquesta novel·la Revolución s’ha convertit en un dels grans èxits editorials de la literatura portuguesa recent i ha obtingut el Prémio Literário Fernando Namora 2024, un dels més importants del país.
Tóibín, irlandès de naixement i cosmopolita de vocació, va viure a Barcelona entre 1975 i 1978, posteriorment hi va tornar els anys 1988 i 1989 i una darrera temporada l’any 1992. Actualment té casa a la Vall Fosca, des d’on sovint escriu. Nascut a Enniscorthy el 1955 és una de les figures literàries més rellevants de tot l’àmbit d’expressió anglosaxona. La seva obra comprèn la novel·la, la narrativa breu, l’assaig, el teatre i la crítica literària. La seva obra s’ha traduït a més de trenta idiomes. Entre els seus darrers llibres destaquem El Mag, ressenyat per Miquel Nistal en aquest mateix Blog.
“La ciutat ha canviat; la ciutat segueix sent la mateixa.” Colm Tóibín comença així el pròleg exclusiu d’aquesta edició especial, un retrat personal que va escriure a principis dels noranta del segle passat i que, encara avui, continua sent una obra literària de referència sobre la nostra història, cultura i costums.
Aquest llibre ve a ser d’una crònica bàsicament de Barcelona, però amb força referències a tot Catalunya, sobre la història, els costums, el caràcter, els personatges o les festes que es fan al país.
Relata vivències dels anys 70 i 80 a la ciutat, que llegides a dia d’avui provoquen una certa nostàlgia d’aquella Barcelona preolímpica, que els que comencem a tenir una edat, vam viure intensament.
Comença descrivint el Barri Gòtic, la catedral, el Pi, Santa María del Mar i les seves històries. Parla dels locals com Zeleste al carrer de l’Argenteria, del Pastís, del Gambrinus, del barri “Xino” i molts d’altres llocs.
Va recorrent la ciutat repassant alguns dels edificis emblemàtics i ens explica la vida dels personatges : Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i naturalment Gaudí. De cada personatge en destaca la seva trajectòria, ja sigui personal o política.
També ens parla dels grans pintors i de les seves històries entre Barcelona i París: Ramón Casas, Santiago Rossinyol, Picasso, Dalí o Miró, però també apareixen Mir, Casagemas, García Lorca…
Analitza el que ell anomena l’època daurada de la República i el seu impacte a la ciutat: Macià i Companys, el poder dels anarquistes, els fets de maig del 1937, la guerra, els bombardejos i les conseqüències de la postguerra i el franquisme.
Ens parla dels costums dels catalans sobre el menjar i les festes, dracs i gegants, la Patum, Sant Jordi… Fa memòria de les platges abans de l’arribada del turisme, del cava, de la Barceloneta i, naturalment, del Barça…
Visita Girona i la Costa Brava, la Catedral, el barri del Call, les platges gairebé verges i amb poques edificacions.
Finalment tracta els fets polítics més rellevants des de l’adveniment de la democràcia, retorn de Tarradellas, Suárez, Jordi Pujol, Maragall, Bohigas… fins acabar en els canvis urbanístics, arquitectònics i d’afluència de turisme a partir de Jocs Olímpics de Barcelona del 92.
En definitiva, una crònica de la ciutat que vam conèixer i que cada dia trobem més a faltar.
Miquel Berga (Salt, 1952) és professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ha escrit nombrosos estudis sobre literatura anglesa, especialment sobre George Orwell.
És autor, entre altre títols, d’Un aire anglés (2018) i Una educació (2021). El 2019 va publicar Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres. El 2013 va editar i traduir el volum Un hotel en la Costa Brava de Nancy Johnstone, l’aventura de dos idealistes anglesos envoltats del remolí de la Guerra Civil que, d’alguna manera, han donat peu a aquest llibre: Eileen, Retrat d’un matrimoni que ha obtingut el XLVII Premi Joanot Martorell.
Editat i traduït per Miquel Berga
Miquel Berga comença aquest llibre amb una cita de Julian Barnes:
Ajuntes dues persones que no havien estat mai juntes… i neix alguna cosa nova i el món canvia. Potser en aquell moment ningú se n’adona, però això no importa. D’alguna manera, el món ha canviat…Llavors, en algun moment, més aviat o més tard, un dels dos se’n va. I allò que s’en va és més gran que la suma que feien tots dos. Potser això no és possible matemàticament parlant. Però emocionalment sí que ho és, de possible.
El llibre comença per relatar-nos com es va conèixer la parella i com van decidir unir les seves vides. Els seus inicis precaris en un llogaret rural de Wallington, amb cabres i gallines. Orwell (el seu nom real era Eric Blair) es guanya en prou feines la vida fent articles i tambe publica Dies a Birmània, un llibre devastador sobre els mals del colonialisme després de les seves experiències havent servit allà durant 5 anys a l’Imperi Britànic. Orwell comparteix
“cabòries, ideals i ambicions personals amb una dona intel·ligent i vitalista que no espera flors i violes d’aquell matrimoni, però que està disposada a viure l’aventura amb il.lusió i compromís”.
Molt joves europeus que, per la seva edat, no havien participat en la Primera Guerra Mundial, tenien la sensació de què no havien pogut cumplir amb el que d’ells es podia esperar, de què tenien un deute pendent amb la societat. La Guerra Civil espanyola els hi va brindar l’oportunitat de pagar aquest deute pendent. Orwell va ser un d’ells.
Creia fermament que, si volia mantenir la possiblitat d’escriure amb llibertat, ara calia deixar la ploma, agafar el fusell i matar feixistes. Va venir a Espanya pel seu compte i gràcies a l’avançament de cent lliures que li havien fet per un llibre sobre la vida dels miners anglesos. N’han parlat amb l’Eileen i ella hi està totalment d’acord i vindrà a Espanya, a prop del seu marit, de seguida que sigui possible per poder-lo ajudar en la causa que comparteixen i viuran una particular “lluna de mel“.
L’Eileen farà el seguiment de les galerades i assumirà les decissions que calguin. Ella va aconseguir portar a terme la publicació dels escrits del seu marit. Orwell va viure a Barcelona l’eufòria dels començaments de la guerra, va allistar-se a les milícies del POUM i va fer una setmana de preparació a la caserna Lenin abans d’emprendre el viatge cap al front d’Aragó. No obstant, ben aviat se n’adonarà de que la guerra no és el que imaginava, Troba “boira, fred, fang, immundícia i pudor arreu”. Vegeu també les ressenyes dels dos llibres d’Andy Durgan Voluntarios por la Revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española i El POUM. República, revolució i contrarevolució en aquest mateix blog gaudirlacultura.com
Manuel Barceló i Cabanes, el primer de l’esquerra del grup ubicat en primer pla, comparteix fotografia amb George Orwell, el personatge més alt que sobresurt al fons de la imatge / Agustí Centelles (26 de desembre del 1936) Tot Barcelona
Orwell queda decebut, la guerra no és el que esperava, i l’exercit republicà està format majoritàtiament per joves inexperts amb armament rudimentari. Comença a veure que aquella guerra serà difícil de guanyar. Es ferit de gravetat i torna a Barcelona. Comprova com ha canviat Barcelona des que va marxar al front, s’han perdut els aires triomfalistes d’aquell començament.
Miquel Berga aprofita per narrar-nos els conflictes interns entre els diferents partits de l’esquerra republicana que van portar a la parella a haver d’abandonar el país a corre-cuita, perseguits sota la sospita de col·laborar amb l’enemic. De tot això en donarà un testimoni demolidor a “Homenatge a Catalunya” i, més tard, a “Mil nou-cents vuitanta-quatre”, on ho convertirà en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris.
Pròleg de Miquel Berga
Quan tornen a Anglaterra, un altre conflicte els espera, comença la Segona Guerra Mundial. L’agost de 1941 Orwell comença a col·laborar amb la BBC. Ha sigut refusat com a soldat per la seva mala salut, però el soldat frustrat se sent útil. També col·labora amb el setmanari socialista “Tribune“. Tot això li permet tenir més temps per escriure la novel·la que té a dins, la cèlebre “Animal Farm, La rebel·lió dels animals“. Molts dels fets que es narren a la present novel·la ens són explicats a través de les cartes que va escriure l’Eileen.
La resta del llibre descriu totes les penúries económiques i físiques que va patir la parella durant els temps de guerra i el periple d’Orwell en solitari després de la mort de l’Eileen Tot està relatat amb una prosa fluida i molt ben documentada. El llibre és de molt bon llegir i aporta noves i interessants dades sobre la vida d’aquests dos personatges, tan vinculats per sempre més a la nostra Guerra Civil. Amor i guerra. L’aventura personal i el compromís polític d’una parella excepcional.
Stefan Zweig, un escriptor austríac molt prolífic en la seva producció literària. Va tocar gairebé tots els gèneres: novel·la, assaig, biografies, articles, relats breus, etc. Tanta va ser la seva producció que, després de la seva mort per suïcidi el 1942, va ser una mica deixat de banda pels editors. Fa uns anys, però, s’ha recuperat la seva figura i s’han reeditat moltes de les seves obres.
Aquesta que avui us proposo, escrita el 1936, relata la història de Joan Calví (Jean Cauvin, 1509-1564), teòleg nascut a França i establert a Suïssa, confrontada amb la vida de Sébastien Castellio (Sébastien Castellion, 1515-1563), també teòleg, francès i establert a Suïssa. Ambdós personatges varen compartir la seva fe en la Reforma Protestant, això sí, amb dues visions totalment contraposades.
CalvinoCastellio
Zweig contrasta l’humanisme de Castellio des de Berna enfrontat al fanatisme de Calví a Ginebra, durant el segle XVI. Repassa la trajectòria de Calví i el seu paper fonamental dins la Reforma i el pensament humanista de Castellio. També repassa la figura de Miquel Servet (Miguel Serveto) fins que va ser cremat a la foguera per les pressions de Calví.
Miquel Servet (Miguel Servet, Miguel de Villanueva, 1511 – 1553). Gravat de Christian Fritzsch (1695–1769)
Algunes cites
“Calvino logró convertir toda una ciudad, todo un Estado de miles de ciudadanos, hasta entonces libres, en una férrea maquinaria de obediencia capaz de exterminar cualquier iniciativa, de impedir cualquier libertad de pensamiento en beneficio de su doctrina exclusiva.”
“Sobre la conciencia de un hombre ningún poder terrenal debería tener jamás autoridad.”
“Matar a un hombre no es defender una doctrina, sinó matar a un hombre.” (Castellio sobre l’execució de Servet)
“En 1535, Calvino establece el primer compendio de la doctrina evangélica, el manual y la guía, la obra canónica del protestantismo.”
“Calvino convertirá una república democrática en una dictadura teocrática.”
“Un autoconvencimiento tan espléndidadmente obtuso, convierte a un hombre en caudillo.”
“El hombre tiende constantemente al mal… como cualquier persona es vista desde el principio como sospechosa de pecado, todo el mundo debe someterse a vigilancia.”
“El Calvínismo ha creado en las naciones por él dominadas el tipo de correcto, cumplidor, el que humilde y firmemente se pliega al conjunto, el tipo de funcionario perfecto. Weber en su famoso estudio sobre el capitalismo, ha demostrado que nada ayudó tanto a preparar el fenómeno de la industrialización como la doctrina Calvínista de la obediencia absoluta.”
Més sobre Castellio contra Calvino
Sebastián Castellio: el defensor de la libertad de conciencia que se enfrentó a Calvino
La Massacre del dia de Sant Bartomeu (en francès: Massacre de la Saint-Barthélemy) fou l’assassinat en massa d’hugonots francesos durant les Guerres de religió de França del segle xvi. Els fets van començar el 24 d’agost de 1572 a la ciutat de París i es van estendre durant els mesos següents per tot França. Obra de François Dubois.
Es tracta de la primera novel·la d'una saga, la Saga Sefardí, formada per sis títols més: "El florir dels til·lers als Balcans", "Crepuscle als Balcans", "Fantasmes sobre els Balcans", "La llegenda de Lluna Levi", "El conte de Benjamin Baruh" i "A l'altre costat de la nit". Publicat a Iugoslàvia el 1986, va rebre els premis literaris més prestigiosos i va ser un fenomen social. Aquí només s'ha traduit el primer volum.
Les protagonistes d’aquesta història van viure el temps de la desfeta. Abans d’esclatar la Gran Guerra, hi havia algun tipus d’ordre a l’estranya mescla de quatre pobles apinyats en aquella terra, coneguts amb el nom de bosnians. Tenien diferents festes, menjaven diferents cuines, celebraven i dejunaven en diferents dates, però depenien sempre els uns dels altres, encara que sense arribar mai a admetre-ho. Coexistien amb un etern i latent sentiment de controvèrsia i alhora se sentien lligats entre sí.
A partir d’una ficció de fets reals, de la família de l’autora, ens explicaran aquell rusc tan divers, aquelles procedències tant diferents, aquelles diàspores, que en aquest cas procedeixen de l’expulsió dels jueus d’Espanya, aquells que varen conservar un castellà del s. XV, el ladino, que ha pogut arribar als nostres dies, naturalment evolucionat.
Narrat amb un llenguatge càlid i mesurat, dóna un toc de gran sensibilitat, i reflecteix al llarg de la novel·la els paisatges, els ambients, la diversitat de cultures, costums de Sèrbia i Bòsnia, gent que vivien en una treballada harmonia, mantenint cadascú el seu llegat cultural. No és un llibre sobre determinats fets històrics o polítics, és la transformació que aquests determinen sobre la gent. I la gent viu. I engegem amb uns pòsits que venen de lluny (1) El declivi otomà resultat de les guerres balcàniques i el creixent nacionalisme serbi. Una Sarajevo per a mi desconeguda, igual que Belgrad. Unes ciutats amb vida pròpia, properes culturalment a una Viena austrohongaresa, veïna del que s’anomenava el polvorí d’Europa.
La trama principal es centra en les filles d’un matrimoni jueu sefardita, instal.lat a Sarajevo ja força abans de l’inici de la I Guerra Mundial. De fet el llibre comença el dia de l’atemptat i cóm cadascú es buscarà la vida, en l’intent de ser independent i sobreviure en una època marcada pel sotmetiment de la dona a l’home, a la família, i a la religió, i és igual de quina religió parlem. Menció especial a la mare de la família, l’Ester, una matriarca tendra i dura alhora, respectada i estimada pels seus fills, pel seu entorn i que veu venir els esdeveniments, dotada d’un sisè sentit, bona voluntat i arrelada als costums familiars i religiosos.
I desprès de la Primera, vindrà la IIa Guerra Mundial. I desprès… És un llibre de supervivents, sobretot femenines.
Una lectura amb la que aprens i busques qualsevol estona per agafar-la, i per ajudar-te d’informació, si cal. Tot i que jo l’he alternat amb altres lectures. És un llibre amable que pretén donar a conéixer, de forma exhaustiva, potser massa i tot, un racó d’Europa marcat pel conflicte des de sempre, i també cóm corrents culturals tan diversos hi volien conviure. Ah! i si teniu curiositat lingüística llegireu frases en el ladino sefardita del segle XV, això sí, sempre referenciat. Ja veureu que ara té influències del romanés.
Els Balcans abans de la I Guerra Mundial
El nou mapa europeu després de la Gran Guerra
El 29 de novembre de 1945 es va proclamar la nova república socialista de Iugoslàvia consolidant la unió de sis repúbliques (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro). Aquest estat va perdurar fins a la seva desintegració el 1991.
Papallones negres era com els bosnians van anomenar els bocins de paper cremat, dels llibres cremats, que van voletejar durant dies i dies la ciutat de Sarajevo, desprès que l’agost del 1992 s’incendiés la seva preciosa biblioteca. En Grasset ho va explicar molt bé, quan va sortir el llibre. Finalment el 2014 es va tornar a inaugurar la seva reconstrucció.
El llibre que li fa aquest homenatge és un relat impressionant. La vida quotidiana durant el setge de Sarajevo, les relacions entre les persones, entre els veïns i cóm canvien les prioritats. És d’una tendresa guaridora. Una nova fita, un nou encert de Periscopi.
El setge de Sarajevo es presenta com una erosió constant de la vida de la gent, no com una successió de grans esdeveniments bèl·lics o polítics, potser per aquest motiu se’ns fa tan proper. Alló que molts pensem quan veiem la devastació de la guerra. I ens preguntem cóm sobreviuen els que no moren?
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
Papallones negres és una novel·la sòbria iprofundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
Andy Durgan:El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur, 2025
L’autor
Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.
El llibre
Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia del partit.
Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Nin i altres dirigents i al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.
Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.
Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.
Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.
En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.
Més informació
Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història
Fa temps que la vaig llegir, en castellà, perquè la traducció catalana ha tardat molt, massa. L’autor, a dia d’avui, encara no té entrada a la Wikipèdia en català.
És el que fa el boca orella dels lectors quan descobreixen un llibre com aquest, quan no tens referències de l’autor i de la seva obra. Els best sellers, a vegades, no s’han de “fabricar” els lectors són el millor termòmetre, no els calen maquinàries publicitàries. Aquest és el segon llibre que ha escrit Amor Towles, i el primer ja va sorprendre el mercat anglosaxó.
La meva tendència a visitar llibreries comporta veure que les editorials o els llibreters incorporin informació a aquells llibres que, sense un aparell publicitari dels grans, estan buidant les prestatgeries o les taules expositores, quan no són els propis lectors que se’ls demana que deixin la seva opinió adjuntada a un exemplar del llibre, amb una fitxeta i un clip. Fins aquí la cosa manual, ara ve l’altra: opinadors a la web, als mitjans, i a les xarxes socials: instagramers i influencers una mica cultivats. Doncs bé no he trobat cap opinió que no fos més que favorable, que es desfés en elogis. Per tant, a la meva llibreria de referència pregunto: què és això, que a tot arreu esclata. I em responen: és una història rodona.
I per què? I aquí em temo que seré poc original, desprès del que he llegit i he conversat: és una gran novel.la i és l’elegància personificada. És una molt bona història explicada amb el sentit mil.limètric del que ha de ser una novel.la per a un públic ampli, lector habitual i del segle XXI. L’argument per sí sol ja et guanya pels personatges peculiars i emblemàtics que acompanyen a l’encisador protagonista; per com es desenvolupen els fets; per un llenguatge polit, temprat; per situar-nos en un moment important de la Història, etc…
Si m’he animat a fer aquesta ressenya, tot i pensar que tothom ja coneixerà la novel.la i l’ha pogut llegir, és perquè als lectors del club de lectura que compartim des de fa anys literatura, els ha fet un efecte poc habitual, els ha seduït, a tots 20 participants. Cosa gens freqüent, quan les lectures normalment provoquen opinions diferents i sovint controvertides, cosa que fa les tertúlies molt enriquidores. Aquesta ha estat avorrida, plena d’onomatopeies.
Ara que ve el bon temps, i encara no farà calor, esperem-ho!, si no l’heu llegida, és una lectura que us farà encara més agradable la primavera.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.