Categories
Llibres

El capitalisme. I el seu setè de cavalleria. 

Alfons Durán-Pich

Parcir Edicions / 2022. 280 pàgines.

El llibre és una historia del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral.lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.

Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.

Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.

El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes.  Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica. 

Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.

Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.

Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.

Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.

El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.

Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.

Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.

Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.

Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.

Segons J.S Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres. 

Categories
Llibres

Una història global sobre la Guerra Freda

La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar  els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta.  També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que  com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho  continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu  i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.

La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)

Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)

L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre  de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut  de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la  crisi econòmica  de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà.  La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.

Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)

De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra;  és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de  les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències  de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions  del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions  amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.

Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)

Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.

El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)

El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys  (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.

Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)

Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.

Categories
Llibres

L’ocupació de Catalunya

Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.

El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.

La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que  els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.

El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)

La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.

El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro,  director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.

Categories
Llibres

Quin parell!

Editorial Tusquets, 2022. 302 pàg.

Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.

Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.

El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.

L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.

La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava

Categories
Llibres

La sorpresa de Benvolguda

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

Primeres línies de la novel·la

Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.

La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.

Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.

No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.

Categories
Llibres

La humanitat. Una historia d’esperança.

Rutger Bregman Ed. Empúries 2021 462 pàgines

Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.

Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.

En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.

Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”

Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme.  Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicología social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.

El mal és més fort, però el bé és més abundant.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (i 2)

Impremta del s. XV

Podeu consultar la primera part, aquí

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________________

4. El llibre i la impremta manual

Al final de l’Edat Mitjana, el món del treball va evolucionar i l’augment de la població a les ciutats va fer aparèixer en millor mesura els comerciants; el comerç va augmentar l’activitat mercantil i es va fer necessari l’ús de la moneda. Al trànsit del final de l’Edat Mitjana i el començament de l’Edat Moderna va aparèixer una màquina per a la impressió de textos i publicacions, més ràpida i eficient, la impremta, de Johannes Gutenberg. La xilografia és l’antecedent de la impremta, que era lenta i impedia la realització de moltes còpies de llibres, a més la fusta es deteriorava. Per aquestes raons es va voler aconseguir un aliatge de metall emmotllable.

El llibre imprès constitueix un pas més en la història de la forma del llibre. Els primers llibres sortits de la impremta al segle XV encara imitaven els còdexs quant a format, enquadernació, reserves per a les inicials, etc.; però eren realitzats amb paper imprès en comptes de papir o pergamí manuscrit. També cal tenir en compte que abans d’utilitzar la impressió amb tipus mòbils, van realitzar altres llibres mitjançant la tècnica xilogràfica d’origen xinès.

Des del punt de vista social i de les idees els llibres impresos, que vol dir fer còpies sistemàticament, van representar la circulació del coneixement com mai havia passat abans. Un dels exemples més diàfans és que Luter, gràcies a “les còpies”, va poder donar visibilitat i publicitat a les seves teories reformistes, a les seves 95 tesis enganxades a la porta de l’església de Wittenberg.

4.1. El llibre xilogràfic

La xilografia consisteix a imprimir amb una planxa de fusta on prèviament s’ha tallat la imatge desitjada amb un burí o una gúbia. Es sol utilitzar una sola matriu (taula, tac o bloc) per pàgina. Un cop entintada, s’aplica sobre ella el paper mitjançant una premsa plana (tòrcul) i s’obté així la impressió del relleu. Aquesta tècnica és originària de la Xina i una de les xilografies més antigues que es coneix es va realitzar a Japó a l’any 770. A Europa, les primeres xilografies conegudes es van realitzar a finals del segle XIV i començaments del XV. Pel que fa al llibre xilogràfic, també anomenat llibre bloc o llibre tabelari, el més antic conegut es va realitzar a la Xina i data de l’any 868, segons el text del llibre. El primer llibre xilogràfic europeu és la denominada “Bíblia Pauperum” de 1430 i en total, a Europa, el número de llibres impresos amb aquesta tècnica amb prou feines supera la trentena de títols. Entre tots ells sumen un centenar d’edicions aproximadament. A partir de 1480 ja no en queda constància de cap, encara que la tècnica va continuar utilitzant-se per a les il·lustracions fins a finals del segle XV. Els llibres bloc no superaven les cinquanta pàgines i s’imprimien per una cara, les fulles s’enganxaven entre si per la cara no impresa, de manera que semblava imprès per les dues cares. Amb l’aparició de la impremta, i a causa del laboriós procediment requerit per a aquesta tècnica, aquests llibres van començar a desaparèixer a mitjans del segle XV.

___________________________________________

4.2. El llibre tipogràfic

Tradicionalment es considerava la impremta de tipus mòbils com un invent europeu de mitjans del segle XV, però el cert és que es tracta també d’un invent xinès. A partir de l’any 960 van utilitzar a la Xina caràcters mòbils de fusta per imprimir les grans històries dinàstiques i un cànon budista. Això no obstant, s’atribueix l’invent a Pi Sheng, que el 1045 va fabricar els primers tipus mòbils d’argila endurida al foc utilitzant motlles de metall; Al segle XV els xinesos ja havien aconseguit perfeccionar considerablement el seu sistema de composició i impressió tipogràfica.

A Europa, necessàriament s’havien de conèixer aquests antecedents a mitjans del segle XV, ja que els viatges diplomàtics i comercials amb Orient ja estan constatats des de l’any 1247. Tanmateix, es considera que la impremta moderna es va crear aproximadament l’any 1440 a Estrasburg per Johannes Gutenberg, a partir de l’adaptació d’una premsa de raïm renana i utilitzant tipus mòbils de plom. Els tipus mòbils o lletres soltes constituïen les imatges a imprimir, es combinaven per formar paraules i podien reutilitzar-se per compondre altres textos. Era un sistema que s’intentava materialitzar a diferents parts d’Europa des de feia temps, i això és el que fa dubtar de l’autèntic origen de la primera impremta europea. Sembla que al voltant de l’any 1452 Gutenberg, comptant encara amb el suport financer de Johann Fust, comença a compondre la Bíblia de 42 línies, també anomenada Bíblia llatina o Bíblia de Gutenberg, que és l’única obra que se li pot atribuir amb seguretat. Poc després, Fust es va associar amb el cal·lígraf de Gutenberg i se sap que van imprimir molts llibres i més exemplars. La difusió de la impremta és molt ràpida per tota Europa, sobretot, gràcies a tipògrafs ambulants que, des d’Alemanya, van portar l’invent a diferents llocs: el monestir de Subiaco a Itàlia (1462), Basilea (1468), Viena (1470), París (1470), etc. Doncs bé, després d’Alemanya el primer país europeu que va tenir impremta va ser Itàlia, convertint Venècia en el primer centre tipogràfic l’impressor més important del qual va ser Aldo Manucio. A França, la impremta es va introduir el 1470 i els tres centres tipogràfics més importants van ser París, Lió i Rouen. Als Països Baixos, Lovaina i Bruges el 1473 i Anvers, el 1481, van tenir la seva primera impremta. A Espanya, la impremta es va introduir amb retard, els seus inicis són dubtosos, però actualment s’accepta com a primera obra impresa el Sinodal d’Aguilafuente, incunable conservat a la catedral de Segòvia. Durant el segle XV, vint-i-sis ciutats espanyoles van disposar d’impremta, de les quals van sortir al voltant d’un miler d’edicions.

Biblia de Gutenberg

4.3. Els incunables

Als llibres impresos entre la data d’aparició de la impremta i l’any 1500, se’ls anomena incunables (del llatí incunabula, al bressol) per al·lusió al recent naixement de la impremta. El límit de l’any 1500 va ser proposat per Philippe Labbé el 1653, però no és prou exacte perquè a molts països, on la impremta es va introduir més tard, se sol allargar el període d’incunables cinquanta anys més. A més, al voltant d’aquest any no hi ha res concret que distingeixi els llibres produïts abans o immediatament després; fins i tot el criteri de la qualitat és enganyós, ja que exemplars realitzats abans d’aquell any als tallers venecians aconseguien una perfecció que no tenien altres obres posteriors al 1500 a causa de que estaven realitzades en impremtes més primitives i artesanals. Les característiques que distingeixen la major part dels incunables són les següents: estan realitzats en gran format, el paper és gruixut i amb imperfeccions, no porten peu d’impremta, manquen de portada, no tenen lletres capitals, els falten les divisions del text, estan foliats però no paginats, no tenen signes de puntuació i presenten un ús exagerat d’abreviatures. Pel que fa a les temàtiques tractades en aquests llibres, la majoria eren de tipus litúrgic i eclesiàstic (missals, breviaris, diürnals, etc.), també es van imprimir les primeres bíblies en llengua vulgar i les principals obres medievals de sant Agustí, sant Albert el Magne, sant Bonaventura, sant Bernat, etc.

Detall de la primera pàgina de l’incunable ‘Barcino’, de Jeroni Pau, que ingressa a la Biblioteca de Catalunya. Divendres 27 de setembre de 2019

Aquí podeu veure els incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

5. L’ evolució del llibre imprès

Al llibre dels tres segles següents a la invenció de la impremta amb prou feines es produeixen canvis tècnics significatius en comparació amb els canvis sociopolítics, religiosos i culturals (Reforma luterana, Contrareforma, Il·lustració) que tant van influir en el contingut de les obres. Inicialment, fins a mitjans del segle XVI, el llibre imprès va conviure amb el manuscrit i s’observa certa continuïtat amb el segle anterior; no obstant això, les obres van anar adquirint característiques que les anaven diferenciant dels incunables: els formats més petits, l’enquadernació i la decoració renaixentistes, l’ús més gran de la portada, la preferència per la lletra romana en comptes de la gòtica i la utilització de la calcografia en lloc de la xilografia a les il·lustracions. Així doncs, el segle XVI va suposar la consolidació definitiva de la impremta a Europa i va arribar a Amèrica. La producció del llibre es va abaratir, va augmentar la lectura i el llibre es va modernitzar. Aquests canvis es van produir a causa de l’expansió del comerç del llibre, l’augment de la producció, la diversificació de l’oferta bibliogràfica, l’Humanisme, que va capgirar la visió que l’home tenia de si mateix i del món, i va afavorir la lectura dels autors clàssics, i la Reforma i la Contrareforma, que van fer servir la impremta com a mitjà de difusió d’idees, i van representar un allunyament definitiu del sentir renaixentista.

Els temes segueixen sent predominantment religiosos. Es van realitzar importants edicions de les anomenades bíblies políglotes, en les quals es reunien els textos en diverses llengües (llatí, grec, hebreu, àrab, etc.). Van destacar especialment: la Bíblia Complutense o d’Alcalá (1514-1516), la Bíblia políglota règia o d’Anvers (1568-1572) i la Bíblia políglota d’Antoine Vitré en nou volums (1628-1655). La Vulgata clementina, considerada encara la Bíblia oficial catòlica, data de 1592. Entre els llibres laics destaquen els dedicats a l’ensenyament (diccionaris, manuals, gramàtica, etc.) i les obres dels autors clàssics (Virgili, Homer, Aristòtil, Ovidi, etc.). El primer llibre considerat un best-seller apareix el 1532, és l’Orlando furiós de Ludovico Ariosto, era el moment que els llibres de cavallers eren com una epidèmia, i va ser el llibre més venut de l’època juntament amb els escrits d’Erasme i Luter. A Espanya cal destacar l’edició de 1605 del Quixot de Cervantes, impresa a Madrid, als tallers de Juan de la Cuesta.

Libre appellat Consolat de mar. Raphael Dauder librer : estampats per Johan Rosembach, 1518

El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Juan de la Cuesta, 1605

Europa va viure una època de conflictes continus durant el segle XVII i es va originar una profunda crisi econòmica, la qual va repercutir en el llibre. El llibre va ser el mitjà de difusió d’idees, (van aparèixer les primeres censures polítiques); va disminuir el seu comerç; va aparèixer un mercat negre dels mateixos; i la producció editorial i les importacions es van gravar amb impostos molt elevats. El llibre en aquesta època era un llibre poc cuidat, amb escassa qualitat de tintes i paper; tapes poc resistents i abundància d’errades; incloïen títols molt llargs. En aquest segle van sorgir un tipus de publicacions que van ser el germen del que avui són les publicacions periòdiques. Aquestes publicacions van néixer per servir un públic que només sabia llegir en llengües vernacles (Leipziger Zeitung, a Alemanya o Le Journal des Scavants a França, per exemple).

Al segle XVIII, va tenir lloc un ampli ressorgiment de l’art tipogràfic i una preocupació més gran per la qualitat del llibre. Les il·lustracions, que es feien a la tècnica del gravat en metall i del gravat a l’aiguafort, predominaven clarament sobre el text. En general, les edicions d’aquest període van assolir uns nivells de perfecció poques vegades igualats en temps posteriors. El segle XVIII és l’anomenat Segle de les Llums i en aquest moment prevalia una mentalitat que feia de la ciència i la raó veritats inqüestionables. S’estengué per tot Europa un moviment racionalista laic que cercava el coneixement, s’interessava per la ciència i aportava una nova visió del món: la Il·lustració. Pel que fa a les enciclopèdies, les més extenses correponen al període de la Ilustració, destaquen la Cyclopaedia de Chambers (1728) i la Encyclopédie de Diderot i D’Alembert (1751-1765), entre moltes altres obres que perseguien un recull sistemàtic i ordenat del saber humà.

Les noves idees es difonien a través de tertúlies que tenien lloc a Acadèmies o Societats d’Amics. Es van aconseguir millores tècniques quant a la impremta i la tipografia: els llibres que es van imprimir eren millors i més llegibles, les tintes de millor qualitat i el paper de millor acabat. Es va introduir un nou sistema per mesurar tipus, el punt Didot (introduït per un membre de la família d’impressors Didot) era una regla per establir la mesura dels cossos tipogràfics (els processadors de textos actuals ho han heretat). A Espanya hi va haver una sèrie de canvis positius degut a la protecció i a l’impuls de les arts tipogràfiques que li va donar Carles III.

Algunes del les tipografies que la impremta i el disseny han anat creant

A Catalunya també les ciutats on, ja al segle xv, l’activitat de les impremtes era més intensa eren aquelles que acollien universitats. Així, la producció la lideraven Barcelona, València i Lleida. Algunes han sobreviscut més de 500 anys, com l’Abadia de Montserrat, que avui dia és el segell editorial en actiu més antic del món. El 1999 va celebrar el cinquè centenari del primer llibre que s’hi va imprimir. Al XVII i pel que fa a la llengua, el català cada vegada era relegat més als gèneres de consum o utilitaris, els de venda segura i probablement majoritària, recordem que eren els inicis de les publicacions periòdiques, i els grans llinatges familiars van començar a aparèixer associats al negoci de la impremta i l’edició. Al XVIII La Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) va decidir en bona part la trajectòria d’impressors i editors, i depenia de si es formava part del bàndol dels vencedors o dels vençuts. Durant aquesta etapa, editors catalans, valencians i madrilenys van començar a competir de manera ferotge per conquerir el mercat espanyol i americà. Això explicaria també la tendència dels editors catalans a abandonar la llengua pròpia.

Les biblioteques experimenten un gran creixement en incrementar-se el patrimoni escrit amb del desenvolupament de la impremta. A partir del Renaixement, es van posar al servei públic i el llibre va començar a ser considerat un instrument fonamental per fomentar la cultura i la transmissió de noves idees. A Itàlia van rebre un gran impuls gràcies a figures com Petrarca, Boccaccio o el mateix papa Nicolás V, que va fundar la Biblioteca Vaticana; amb els Médicis, el 1441 es funda la Biblioteca Marciana i el 1524 la Laurenziana, obra de Miquel Àngel. Al segle XVI van començar a aparèixer les biblioteques que després derivarien a les anomenades biblioteques nacionals: París (1522), Viena (1526), ​​Berlín (1661), Madrid (1712), Museu Britànic (1753), etc. Altres biblioteques destacades van ser la del monestir d’El Escorial (1565) a Espanya, l’Ambrosiana a Itàlia (1608) i la Mazarina a França (1643).

Vaticana, Marciana, Laurenciana, El Escorial, Ambrosiana, Mazarina.

6. El llibre de l’era mecànica

Els segles XIX i XX van suposar, com a conseqüència directa de la revolució industrial, que el llibre assolís un desenvolupament desconegut fins aleshores. Els avenços tècnics i la seva aplicació als processos productius van canviar definitivament els mètodes artesans de temps passats per sistemes mecanitzats més ràpids i efectius. Per altra banda, el llibre va deixar de ser patrimoni de minories privilegiades ja des de començaments del segle XIX i va anar arribant a tots els sectors de la població al segle XX, gràcies a la generalització de la educació i a l’auge del periodisme, que va fomentar enormement l’interès per la lectura. La novel·la per entregues dels diaris o les publicades en format llibre arrassen de tal manera que fins i tot el paper és cada cop més dolent, per la demanda que té.

Dones a principis del XX triant llibres a biblioteques populars

Com veiem el XIX va assimilar canvis dràstics que van suposar el pensament modern i el sorgiment de la societat industrial. L’expansió demogràfica i l’expansió de l’educació obligatòria a molts països europeus van fer créixer el nombre de lectors i de persones alfabetitzades. A més, la premsa va ser el motor que va impulsar els canvis tecnològics de la impremta industrial. Es va passar dels mètodes artesans als sistemes mecanitzats: en relació amb el paper es va començar a fer servir la pasta de fusta i va aparèixer el paper continu; es va inventar la rotativa; respecte a la composició, la rotativa va necessitar un altre invent fonamental, l’estereotipia; i en la il·lustració es van usar diversos procediments amb els quals es podien realitzar llibres molt il·lustrats que incitaven a la compra i la lectura.

Entre els avenços tècnics que van consolidar la mecanització de la impremta al segle XIX podem destacar, a part de la utilització de la pasta de paper i la fabricació del full de paper continu, els nous procediments de composició mecànica de textos (linotípia i monotípia), les noves premses (premsa de vapor i premsa rotativa) i les tècniques de la il·lustració (litografia, linotípia i fotogravat). Al segle XX tots aquests descobriments van anar mutant cap a noves formes cada vegada més perfeccionades que van permetre augmentar el ritme de producció i abaratir els costos.

Impremta del s. XIX

Les màquines impressores i enquadernadores es van anar automatitzant gràcies a la tecnologia informàtica. La linotípia i monotípia del segle anterior són substituïdes per la fotocomposició i aquesta, alhora, per la fotocomposició autoedició. La impressió digital sembla el següent pas lògic en aquesta evolució, però la producció mitjançant aquesta tècnica és normalment baixa i s’utilitza en tiratges petits, constitueix l’anomenada “impressió sota demanda”. Un altre fenomen d’aquest període és la comercialització massiva del llibre i els canvis que van tenir lloc a l’empresa editorial, sobretot, per l’efecte combinat de tres aspectes claus: els avenços en el camp de les arts gràfiques, que van permetre l’abaratiment del producte, fent-ho més accessible; l’educació, cada cop més generalitzada; i l’auge de la cultura a tots els àmbits socials.

Diferents formats de novel·la a finals del segle XIX

El segle passat, el XX, va ser el segle de la informàtica i d’internet i això va contribuir a fer que la indústria editorial experimentés grans canvis, especialment a partir de la segona meitat del segle. El llibre va deixar de tenir el format tradicional per adoptar noves formes. Les millores en la producció van permetre l’abaratiment i l’accés generalitzat i els nous formats i suports van plantejar grans canvis en els hàbits de lectura. El llibre va patir una sèrie de canvis socials: la generalització de l’alfabetització, l’educació i l’augment demogràfic encara es van incrementar més i van motivar l’augment de la lectura, afavorida a països desenvolupats per polítiques d’educació i als subdesenvolupats per organismes internacionals com la UNESCO. També va haver-hi avenços tècnics i mecànics que van ser desplaçats per l’electrònica, com l’escriptura, la il·lustració, la preimpressió, la impressió o l’enquadernació. I van sorgir nous suports a l’última etapa del segle: en primer lloc van veure la llum les microformes (microfilm i microfitxa); els suports magnètics, com les cintes de casset o les de vídeo; i finalment els suports òptics (CD, CD-ROM, DVD, etc.); però el veritable èxit va venir amb la irrupció d’internet i les publicacions en línia. Van aparèixer noves formes d’edició, aquest segle va veure néixer el llibre electrònic o eBook, va aparèixer als anys 90 i va suposar una revolució comparable a la del llibre imprès davant del manuscrit. Va ser una fita a la indústria editorial, ja que va incorporar tres característiques al llibre: hipertextualitat, multimèdia i interactivitat. A més, van sorgir noves formes de comercialització, va ser el segle del màrqueting i de la publicitat, va aparèixer el llibre de butxaca; el club del llibre, la venda per correu, la venda a terminis, la venda per fascicles i la venda per internet. Al segle XX la funció de l’editor es va independitzar de la de l’impressor i el llibreter. Per atendre la gran demanda de llibres, van aparèixer importants editorials que van impulsar noves vies i moderns mètodes de comercialització i distribució dels llibres. Alguns d’aquests mètodes són els clubs del lectura, la venda per correu i el llibre de butxaca. Actualment, les edicions de butxaca segueixen tenint gran èxit, el seu origen es remunta a l’any 1935, amb la col·lecció Penguin Books del anglès Allen Lane. Es tracta d’un llibre de petit format, enquadernat en rústica, molt econòmic i que sol contenir obres clàssiques i modernes ja consagrades. Els primers clubs del lectura moderns van sorgir als Estats Units a la segona dècada del segle XX amb el propòsit d’orientar a els seus socis a les lectures més recomanables. I pel que fa a la venda per correu, l’editor o el llibreter, mitjançant anuncis en premsa, a través de catàlegs o utilitzant Internet, posa els seus llibres a disposició del client.

Escola de la dona durant la II República

Pel que fa a les biblioteques, des de la segona meitat del segle XIX s’inicia el procés actual de complet desenvolupament. De mica en mica han anat sorgint diferents tipus de biblioteques (públiques, universitàries, nacionals, municipals, infantils, especialitzades, etc.) i, com a servei públic, han consolidat la seva funció activa en la difusió de la cultura. Entre els seus avenços més significatius hi ha la professionalització del bibliotecari, els nous mètodes de cooperació entre biblioteques i la informatització dels registres, i de les tasques, així com la digitalització de documents, que aconsegueix posar el línia tots els llibres que no tenen drets d’autor. Totes les biblioteques nacionals i universitàries o especialitzades ho fan, però el més conegut popularment és el que ha fet Google Books digitalitzant llibres a tot el món. En els darrers anys, si bé assistim a una expansió creixent amb noves construccions o ampliacions de biblioteques existents, s’ha de fer front al problema de la manca d’espai, com a conseqüència del constant augment d’exemplars en els seus fons, en forma de llibre o revistes tradicionals o en altres suports audiovisuals.

7. El futur del llibre

Al segle XXI s’està desenvolupant àmpliament una nova forma de llibre, el llibre digital o electrònic, també anomenat e-book. Pròpiament, un llibre electrònic o digital consisteix en un text informatitzat que pot ser llegit i/o escoltat mitjançant un equip informàtic; pot ser un ordinador, un televisor, una agenda o un lector electrònic. Aquest últim, està adquirint un aspecte en els seus últims dissenys que l’acosten cada cop més a la forma del llibre tradicional, combinant així alguns avantatges del llibre imprès (versatilitat, lleugeresa, comoditat lectora) amb la capacitat de emmagatzematge i les possibilitats hipertextuals del llibre digital. Per aquest motiu quan parlem de llibre electrònic, no hem de pensar només amb els que podem llegir amb un suport electrònic, hem de pensar en els milers que només s’estan publicant així, per donar resposta a la investigació en general i a les universitats en particular. Els convenis entre elles permeten tenir accés a plataformes de forma cooperativa, amb la qual cosa el cost del llibre s’abarateix, no ocupa lloc, i el pot consultar més gent des de qualsevol punt del món. El llibre en format electrònic s’està implantant a molts sectors professionals (Medicina, Dret, Enginyeries, Ciències, etc.) en què s’estan utilitzant molts llibres de consulta, i on es solen manejar dades i informació de diferents documents alhora. També és freqüent en edicions de mitjans educatius per les possibilitats d’interacció que permet als estudiants, a les enciclopèdies, els diccionaris, així com en edicions especials d’obres de gran valor històric o artístic. A més, els continus projectes que incideixen en el seu desenvolupament i evolució apunten cap a un brillant futur per a aquesta forma de llibre, sempre de cara a comunitats, no tant per a l’ús personal. També cal tenir en compte l’enorme potencial informatiu d’Internet, així com les possibilitats que brinda per manejar documents i eines informàtiques de tota mena. També hi ha biblioteques virtuals on es pot accedir a les obres més significatives, la pròpia xarxa funciona com una gran “biblioteca” amb la major part dels fons disponibles. Quant a la pregunta que tant interès està suscitant els darrers anys respecte a si el llibre electrònic substituirà el llibre imprès, sense entrar en les polèmiques que susciten seguidors i detractors de l’e-book, es pot avançar que ambdues formes conviuran perfectament i podran complementar-se. No s’ha de perdre de vista que tant l’un com l’altre són el resultat d’un procés tecnològic que, en el cas del llibre tradicional, ha assolit una perfecció envejable, sobretot, quant a la seva capacitat per estimular els nostres sentits i fomentar el plaer de la lectura

El llibre electrònic és un dels grans avenços de la tecnologia, la digitalització dels llibres i el seu pas del paper a la pantalla ha suposat la possibilitat de crear biblioteques enormes sense necessitat de grans espais o l’opció d’oferir milers de llibres gratuïts sense necessitat, d’adquirir-los físicament (cal ressenyar el Projecte Gutenberg). El llibre, la lectura i la indústria editorial estan experimentant canvis motivats pel progrés tecnològic. Els continguts han estat desvinculats del suport i la indústria editorial ha necessitat transformar la seva estructura logística, basada fins fa poc en la distribució física, ara, la impressió digital i les llibreries virtuals cobreixen noves necessitats.

Categories
Llibres

Una molt breu història del llibre (1)

Resumir una història de més de 5.000 anys en unes poques paraules, més que un repte sembla una gran imprudència, però, amb motiu d’un ”nou i normalitzat” dia de Sant Jordi, ho intentaré. Aquesta brevetat també la procuraré resoldre amb enllaços aclaridors, però tampoc massa extensos.

Afegiré, per començar, que crec que els tres grans moments de la història del llibre i l’escriptura són: les primeres incisions en pedres o tauletes, l’aparició dels alfabets i la invenció de l’impremta. A partir d’aquí tot esdevindrà més fàcil.

1. Introducció, l’escriptura

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia
2.2. Egipte
2.3. Grècia
2.4. Roma

3. El llibre medieval

2a part
4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

_____________________________________

1. Introducció, l’escriptura
L’origen de l’escriptura el podem vincular al canvi profund que va suposar el pas de les societats caçadores-recol·lectores a les societats agricultores i ramaderes. Aquest procés no va tenir lloc de la mateixa forma a les cinc civilitzacions en què es va anar desenvolupant (Mesopotàmia, Egipte, Vall del Indus, Xina i Mesomèrica)
Entre les cultures candidates a ser les primeres a utilitzar l’escriptura, encara no alfabètica, sol destacar-se la cultura sumèria .

L’aparició de l’alfabet va constituir un èxit decisiu després d’un llarg procés, tractant d’articular paraules en sons simples i substituir els sistemes de representació d’objectes i símbols per unitats fonètiques. Els antics egipcis ja havien ideat un sistema de jeroglífics que tenien naturalesa alfabètica, però mai van ser utilitzats per a una escriptura purament alfabètica.

Actualment, es creu que el primer sistema alfabètic va ser desenvolupat cap al 2000 a. C. per poblacions semítiques al centre d’Egipte i que es va difondre cap al nord durant més de cinc segles, sent després desenvolupat i utilitzat pels fenicis, que ho van propagar per tota la Mediterrània.

Els grecs van desenvolupar signes vocàlics per adaptar-los a la seva llengua i van originar el primer alfabet escrit d’esquerra a dreta. Assimilat posteriorment pels romans, es va constituir finalment l’alfabet llatí que és el més utilitzat avui dia.

Per fer front al repte de preservar i transmetre la cultura, tant a l’espai com en el temps, la humanitat ha hagut de trobar la manera de garantir la conservació del suport material, la integritat dels continguts. Al llarg de la història es van utilitzar suports molt diferents: la pedra, l’escorça d’arbres i les fulles de plantes, l’os i les petxines… Posteriorment: tauletes d’argila, pells, teles, papir, pergamí, seda, paper. La paraula llibre és una derivada del llatí liber, libri (membrana, escorça secundària dels arbres)

________________________________________________

2. El llibre a la antiguitat
2.1. Mesopotàmia

Mapa dels diferents imperis a Mesopotàmia

La forma de llibre més antiga que es coneix són les tauletes, consistents en petites plaques d’argila, fusta, ivori, diferents metalls que servien de suport a l’escriptura.

Probablement el primer llibre de la història va ser creat al si de la civilització mesopotàmica pels sumeris al IV mil·lenni aC, i utilitzat després com a mètode de conservació i transmissió d’informació per tot el Pròxim Orient. L’argila, abundant, entre els rius Èufrates i Tigris, es tallava en petites planxes entre 2 i 3 cm. per a les tauletes petites i fins a 30 cm. per a la gent gran. S’escrivia per les dues cares sobre l’argila humida i tova, al principi amb una canya esmolada i més tard amb un estilet de fusta o metall a manera de punxó, després es deixava assecar al sol o en un forn. A causa de les característiques de l’instrument amb el que s’escrivia, rom i de secció triangular, a aquesta escriptura se la coneix com a escriptura cuneïforme. Aquest model d’escriptura va perdurar més de 2000 anys i el seu desxiframent va ser gràcies a les aportacions del britànic Sir Henry C. Rawlinson, a mitjan segle XIX.

Pedres amb escriptura cuneïforme

Es caracteritzaven per la brevetat, l’escassa circulació i eren anònims. Tractaven temes administratius i econòmics, i alguns textos èpics, jurídics, religiosos, etc. Les primeres acumulacions d’aquestes tauletes van donar lloc a les biblioteques més antigues. Les més conegudes  d’aquesta època van ser les d’Ebla i els temples de Babilònia i Nínive (S. VII a. C.).

Les Biblioteques de Nínive i Ebla

_______________________________________________

2.2. Egipte

Mapa de l’antic Egipte i Mesopotàmia

La cultura egípcia va ser la primera a utilitzar tintes i un suport, el papir, que comparteix algunes característiques amb el paper actual com: la seva lleugeresa, aspecte exterior, color, flexibilitat, capacitat d’absorció. Va ser el suport essencial i el seu ús es va difondre a partir del segle IV aC., en època d’Alexandre el Gran, per tot el Mediterrani a través de la cultura grecoromana.

Planta del papir

Els instruments d’escriptura més utilitzats van ser primer joncs tallats al revés i després la canya. La tinta es feia barrejant minerals, carbó vegetal, aigua i goma. El llibre egipci es correspon amb el rotllo, el papir era un material molt flexible que permetia ser enrotllat al voltant d’una vareta de fusta o metall i suplanta aviat la tauleta d’argila. En principi s’escrivia per una sola cara i calia desenvolupar-lo, de manera que es descobris successivament el text escrit. La importància de la religió a Egipte i la difusió del “Llibre dels Morts”, que constituïa una autèntica guia de trànsit al Més Enllà, va suposar un desenvolupament extraordinari de l’escriptura. Els papirs es conservaven en diferents atuells o simplement s’acumulaven en biblioteques situades a temples o palaus. A Egipte, com a Mesopotàmia, la figura de l’Escriba tenia un reconeixement especial. Educats a algun temple, a més d’escriure i llegir, aprenien dret, història, geografia, matemàtiques, etc.

A la cultura egípcia també es van emprar altres materials i suports com a taules de fusta recobertes amb guix, pedra calcària, recipients de
argila, pells, etc., encara que de manera més marginal. La utilització del rotllo de papir va ser una de les aportacions més importants dels egipcis a les forma material del llibre, també per l’ús de la tinta i la inclusió d’il·lustracions com a complement explicatiu dels textos o simplement com ornament.

El Llibre dels Morts, papir
La tècnica de fer els papirs encara avui

________________________________________________

2.3. Grècia

Mapa de les diferents tribus gregues

A l’àmbit de la Grècia antiga el papir va donar pas molt lentament al pergamí, fabricat a partir de pells adobades d’animals, més resistents i fàcils d’obtenir que el papir. Es coneixia des d’antic i se sap que ja al segle II a. C. la ciutat de Pèrgam era un important centre de producció; la vitel·la, feta d’un animal més jove era la més valorada, podia ser quasi transparent.

Encara que l’obtenció del pergamí era cara, per la mà d’obra necessària i pel procés de preparació, presentava certs avantatges davant del papir:
es podia escriure per ambdues cares, esborrar allò escrit raspant i tornar a escriure de nou, era més resistent (palimpsest). Al principi el pergamí es va utilitzar en forma de rotllo, però com que tenia poca flexibilitat, va ser finalment substituït pel còdex en l’època romana, que ja començava a tenir forma de llibre, igual que la unió de diferents tauletes. De fet, el papir, les tauletes i el pergamí varen conviure durant anys fins que el pergamí es va imposar. A Roma, també.

Pergamí grec
Papir grec
Pergamí sirià

La consolidació de l’alfabet grec va facilitar la i tècnica d’escriure i la va fer més assequible. El sistema social grec i la seva democràcia permetien a qualsevol ciutadà lliure participar en el govern de la nació, sempre que sabés llegir i escriure, el que va propiciar l’ensenyament. El contingut es diversifica, i les obres deixen de ser anònimes i es reconeix la figura de l’autor. A Grècia, el llibre va adquirir la seva veritable dimensió, a causa de l’ús de l’escriptura alfabètica, la instauració de la democràcia i una notable extensió de l’ensenyament. El suport d’escriptura principal va ser el rotllo de papir (introduït al segle VII aC), i ja a l’època hel·lenística va aparèixer el pergamí de pell d’ovella i cabra. A la Grècia clàssica es van desenvolupar molts gèneres com el teatre i disciplines com la història, la retòrica o la filosofia, entre d’altres, cosa que va suposar el naixement del comerç del llibre.


Pel que fa a les biblioteques sens dubte, la referència més important, i més coneguda, de l’antiguitat va ser la biblioteca d’Alexandria, fundada per Ptolomeu I cap a l’any 290 a. C. Entre els seus fons albergava les obres de la literatura grega i traduccions al grec d’obres egípcies, babilòniques i altres literatures de l´antiguitat, fins a 700.000 volums. Es va incendiar parcialment l’any 47a. C., quan l’emperador romà Juli César va prendre la ciutat, i va desaparèixer definitivament l’any 391 d. C. durant l’imperi d’Orient de Teodosi I, per un decret que va abolir els subsidis que encara tenien algunes restes de paganisme. Va prohibir els sacrificis amb sang i es tancaren els temples pagans que foren declarats abandonats i així van poder ser demolits pels bisbes catòlics sota la direcció de Teòfil d’Alexandria per construir-hi esglésies.

Fotograma de la pel·lícula Agora d’Alejandro Amenábar, 2009

L’altra gran biblioteca de la mateixa època va ser la de Pèrgam, ampliada per Àtal I al segle II a. C. i enriquida pel seu fill Eumenes II. Tots dos pretenien emular la grandesa de la d’Alexandria. A Atenes, la primera biblioteca es va obrir cap al 330 a.C. i a partir del segle III a. C. van experimentar un notable increment tant les biblioteques públiques com les col·leccions bibliogràfiques particulars com les de Plató, Xenofont, Eurípides, Euclides, Aristòtil, etc.

______________________________________________

2.4. Roma

Mapa de les diferents etapes de l’Imperi


Les fluides relacions comercials entre Roma i els egipcis van assegurar la provisió de papir al món romà, encara que també es van usar altres materials com les tauletes de fusta, principalment per a anotacions i per a l’ensenyament. Aquestes taules es buidaven i cobrien de cera o guix sobre el que s’escrivia amb un estilet o burí.

Tauletes de cera

El llibre a Roma va ser una prolongació del grec, però Roma va aportar grans novetats: la seva llengua, el llatí; un alfabet propi; la lletra va evolucionar des de la majúscula fins a la minúscula cursiva; i va aparèixer, posteriorment la lletra uncial i l’escriptura taquigràfica. Les matèries eren les mateixes que a Grècia, però el rotllo va quedar desplaçat per donar pas, al final de l’Imperi, al llibre “modern” o còdex. En aquesta època hi va haver continguts nous com la sàtira, el dret, l’oratòria, l’assaig i la didàctica.
El còdex. Inicialment consistia en una derivació de les tauletes de fusta. Entre aquestes es van anar intercalant fulles de papir i, posteriorment, de pergamí mantenint la seva mateixa forma i donant lloc a l’anomenat liber quadratus. Amb el temps es va anar augmentant la proporció de papir i pergamí, fins que van acabar per confeccionar-se gairebé exclusivament en aquests materials. D’una forma lenta, el rotllo de papir va anar caient en desús fins que desapareix al segle V d. C.

El còdex de pergamí es va imposar per una sèrie d’avantatges: es podia consultar més fàcilment, podia contenir més text perquè es podia escriure a les dues cares, era més fàcil de transportar i  emmagatzemar, i per la seva enquadernació, es conservava millor. Roma va ser l’hereva de les tradicions grega i etrusca, pel gust pel llibre i el coneixement Els romans van contribuir decisivament a impulsar i difondre la producció i comerç dels llibres. Abans hem dit que els tres suports conviurien, el que sí que els diferencia, en general, és la utilitat que se’ls dona a cada un d’ells, depenent si eren documents oficials, legals, comercials, llibres de comptes, etc…

Es considera a Titus Pomponi Àtic, historiador, com el primer editor romà, que es va fer cèlebre per editar les obres dels seus amics, entre ells Ciceró. A la Roma Imperial es van crear les biblioteques d’accés totalment públic, i de titularitat estatal.

Recreació d’una biblioteca romana

Durant el desenvolupament del cristianisme, i als darrers temps de l’Imperi Romà, també es van crear importants biblioteques cristianes, com les de Cesarea, Hipona, Antioquia, etc. A l’Imperi Romà d’Orient, Constantí va fundar la gran biblioteca a Bizanci o Constantinopla el 330 d. C., amb obres de la literatura cristiana i altres obres considerades paganes.

Biblioteca de Bizanci actualment. Turquia

Arribats a aquest punt crec que és de molta utilitat rellegir les causes i conseqüències de la caiguda de l’Imperi Romà, el d’Occident i el d’Orient, per veure com es gesta el món feudal, i que, durant els segles que es va imposar, el progrès de la història del llibre és sostingut.

_____________________________________________

3. El llibre medieval

El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. 1986

Sempre m’ha fascinat cóm tantes i tantes obres de l’antiguitat han arribat fins nosaltres, no sabem les que s’han perdut, es clar, desprès, d’incendis, guerres, expolis i molta ignorància, encara avui. Per això inserto un parell de fotogrames de la pel·lícula que millor ho ha mostrat. Els scriptorium medievals, els cents que n’hi havia a monestirs i abadies de tot Europa, en són els responsables.

Els monestirs van ser els autèntics centres culturals on es promovia la lectura, la còpia i conservació de manuscrits. Aquests centres religiosos, funcionaven com a comunitats autosuficients produint tot el que necessitaven, per exemple, el pergamí a partir de els seus propis caps de bestiar. La producció de còdexs als monestirs es realitzava en una gran sala on s’asseien els monjos per copiar els manuscrits, a partir d’altres anteriors o al dictat d’un lector situat en una estrada. La còpia del còdex era dirigida per el magíster, es copiava la part del text convinguda i es deixaven en blanc els espais destinats a la il·luminació (inicials, títols, orles, vinyetes, etc.). Els miniaturistes traçaven les figures i il·lustracions i els il·luminadors donaven el color i, ja que eren imatges explicatives, la “llum” al text. Aviat van disposar de pupitres i eines pròpies (plomes, tintes, llapis de grafit, etc.) per garantir més rapidesa i qualitat en els seus treballs. Les enquadernacions, més o menys luxoses, consistien en un conjunt de quaderns o plecs que eren cosits i després coberts per un cuir gruixut o unes tapes de fusta, que podien incloure teles i incrustacions de pedres precioses, orfebreria amb or i plata, ivori i altres elements decoratius.

A mesura que avançava l’Edat Mitjana se n’anava cuidant més l’acabat i la presentació dels còdexs, es va perfeccionar la cal·ligrafia, les il·lustracions i els motius ornamentals. La majoria dels textos eren de temes religiosos: missals, cantorals, evangeliaris, llibres d’hores (Horarium) o els Beatus, potser els més coneguts, etc.

Llibre d’hores de Doña Eleonor de la Vega, c 1468

Al segle VIII va sorgir a França l’escriptura carolina, procedent d’una de les acadèmies fundades per Carlemany; constituïa una mostra més del afany d’aquest monarca per la unificació cultural de Europa. Aquest tipus d’escriptura es va anar imposant a poc a poc, començant pels documents oficials, i va anar substituint les anomenades “escriptures nacionals” europees (merovíngia, llombarda, visigòtica, etc.), que es feien servir des del segle VI. La lletra carolina, de formes rodones i elegants, va ser la més usada fins al segle XII. A partir de llavors, els seus trets van començar a fer-se més angulosos i va anar evolucionant cap a l’escriptura gòtica que va aparèixer al segle XIII.

Manuscrit amb il·luminació sencera i lletra gòtica

Als segles XI i XII s’assisteix a un important creixement econòmic a tot Europa que va fer prosperar un gran nombre de ciutats a les que es van instal·lar artesans, comerciants i diversos professionals. La demanda de llibres es va anar fent cada vegada més gran per a l’exercici de diferents funcions (burocràtiques, notarials, comercials, pedagògiques, etc.), va començar créixer la seva comercialització i a ser objecte de préstec o lloguer. Dos fets fonamentals per al llibre tenen lloc a partir aquests segles: la introducció a Europa del paper i les primeres universitats. El paper va ser inventat al nord de la Xina entorn al 150 aC. i, encara que les millors fibres per a la seva fabricació eren el cànem i el cotó, els xinesos van acabar utilitzant també i principalment el bambú, la morera, el jute, el lli i les tiges d’arròs; degut a la gran demanda de les dues primeres per a la producció tèxtil. Des de la seva invenció, van passar més de mil anys fins a la seva introducció a Europa per dues vies. Una va ser l’espanyola a través dels àrabs, que instal·len el primer molí de paper, portat des de Fes, a Xàtiva (1150); l’altra va ser a través d’Itàlia on el paper, procedent d’Egipte, va arribar fins a Montefano i Venècia (1276). Era més resistent que el papir i molt més barat i ràpid de fabricar que el pergamí, de manera que el seu ús es va generalitzar a partir del segle XV.

Les universitats que avui coneixem tenen el seu origen a aquesta època. A l’Alta Edat Mitjana l’educació descansava gairebé exclusivament a els centres monàstics i els seus scholae, escoles on es formava al clergat i, de manera molt restringida, a alguns privilegiats de la població civil; però l’impuls educatiu definitiu es va donar al segle XII amb el desenvolupament de les escoles catedralícies o episcopals (Chartres, Reims, París, Pisa, Siena, Oxford, Salamanca, etc.) i algunes municipals (Bolonya). I així es van convertir en les primeres universitats medievals. Des de finals del segle XII i, sobretot, a partir del segle XIII les principals biblioteques europees estaran vinculades a les universitats més prestigioses. Al món musulmà, portador d’una riquíssima tradició cultural i intel·lectual, existia un alt grau d’alfabetització, es va avançar en el coneixement del paper i també va crear importants biblioteques lligades a les mesquites i els centres d’ensenyament alcorànica. Algunes d’elles, es van comptar entre les majors biblioteques del seu temps, concretament, la de Bagdad i la de Còrdova.

Una classe a la Universitat de Bolonya, s. XV

___________________________________________

Seguirà una 2a part, el dia de Sant Jordi amb aquests continguts:

4. El llibre i la impremta manual
4.1. El llibre xilogràfic
4.2. El llibre tipogràfic
4.3. Els incunables

5. L’ evolució del llibre imprès

6. El llibre de l’ era mecànica

7. El futur del llibre

Categories
Conferències i cursos Llibres

Per entendre millor el conflicte entre Rússia i Ucraïna

He seleccionat quatre llibres: Rússia, l’escenari més gran del món de Manel Alías; Putin trenta anys després del final de l’URSS de Llibert Ferri; L’enigma rus de Xavier Roig, i l’assaig coordinat per Ruben Ruiz Ramas: Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass.

Completa el pòquer l’extens dossier d’El diari de les Idees núm.  56  Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible de la revista IDEES, i la conferència d’Abel Riu a l’Ateneu Barcelonès: Rússia i Ucraïna: Les causes del conflicte. Totes aquestes obres, d’una manera o altra tracten, retraten i analitzen alguns dels protagonistes i dels escenaris d’aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna.

Manel Alías: Rússia, l’escenari més gran del món, Ara Llibres, 25/10/2021, 464 p.

“El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’avia, l’aterratge de luri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ radioactiu que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…

L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors, Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants” (Extret de la contraportada del llibre).

Alías confessa: M’han atrapat històries “grans”-la cursa espacial, la geopolítica, els herois de guerra, els referents culturals, el món de l’espionatge- però també m’he mirat amb curiositat periodística els meus veïns d’escala, l’edifici on he viscut o l’oficina on he treballat. I he quedat sempre bocabadat.

En resum, un llibre que no és una novel·la, ni un assaig d’història, ni un llibre de cròniques però que reté el millor d’aquests gèneres. Explica i entreté mentre narra i presenta històries de personatges i de llocs singulars i únics. Molt recomanable.  

El periodista Manel Alías, el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou.

Ressenya de Júlia Costa: “Immensa i complexa Rússia” Llegir.cat

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions 1984, 320 p. 2021.

Sinopsi: La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

Llibert Ferri: “Putin no s’entén sense la humiliació que va suposar la fi de l’URSS” Ara 24/12/2021

Llibert Ferri Mateo és llicenciat en Periodisme per la UAB i va estudiar ciències socials a l’ICESB. Entre el 1987 i el 2007 va ser enviat especial de TV3 a l’Europa central i oriental i a l’antiga Unió Soviètica.

Xavier Roig: L’enigma rus, Ed. La Campana, març 2019, 216 p.

Sinopsi: Amb la seva prosa fàcil i provocadora, Xavier Roig ens fa entendre una mica més l’ànima russa, sense prejudicis. Els catalans en sabem molt, de l’arrogància i la covardia de la política europea, però L’enigma rus ajudarà el lector a entendre que Europa no és sorda només amb els catalans. «Rússia és una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma.» Winston Churchill.

Xavier Roig, l’autor de Ni som ni serem i de La dictadura de la incompetència, publica aquest llibre després d’haver viscut dos anys a Rússia i descobrir que els russos no són com Europa els retrata. Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident? Fixeu-vos en aquestes xifres: Morts combatent el nazisme durant la Segona Guerra Mundial: USA: 300.000 persones; UK: 400.000; URSS: 25.000.000. Ho havíeu sentit a dir gaires vegades? Els n’hem donat les gràcies? Quan es va esfondrar l’URSS, Gorbatxov va estendre la mà a Occident, convençut que Europa ajudaria un país devastat després de setanta anys de totalitarisme. Encara n’espera una resposta.

Xavier Roig està convençut -i ho sap argumentar amb una claredat diàfana- que és un error que Europa no miri d’atraure Rússia cap a la seva òrbita. És el que està desitjant bona part de la població russa, sí. Però no és també el que ens convindria a nosaltres?

«El valent enfocament de Xavier Roig fa que el seu llibre sigui una alenada d’aire fresc que escombra els prejudicis i els estereotips sobre Rússia que han cultivat les elits polítiques i intel·lectuals occidentals i que impedeixen bastir una aliança natural entre Europa i Rússia, vital per a totes dues.»


Ressenya d’Àlex Susanna ‘L’enigma rus’ és un dels assaigs més honestos que s’han publicat darrerament sobre Rússia. Aquí

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957). Enginyer Informàtic per la UPC i MBA. Assessor de diverses empreses internacionals. Ha viscut i ha treballat a diversos països estrangers.

Diari de les idees 56  de la Revista IDEES– “Ucraïna: l’impossible s’ha fet possible” 03 març 2022

La revista IDEES, presenta un número especial del Diari de les idees amb l’objectiu d’analitzar la situació amb una certa perspectiva més allunyada del fragor de la batalla i mirar d’entendre i explicar les motivacions i les repercussions del conflicte, tot i l’actualitat canviant pròpia d’un escenari bèl·lic, amb resultats encara incerts.

Seccions:

  1. Balanç d’una setmana de guerra i possibles escenaris
  2. Els canvis en l’escenari geopolític
  3. La ideologia neoimperial de Vladímir Putin
  4. Les conseqüències per a la Unió Europea
  5. La posició de la Xina, entre Rússia i Occident
  6. Els impactes econòmics de la crisi
  7. … I també recomanem
Foto: Mapa d’Ucraïna pintat en una paret de Maiorsk a la regió de Donetsk.

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022

Presenten: Narcís Argemí, ponent de la secció d’Història i Marta Chavarría, adjunta de la secció d’Estudis Polítics, Jurídics i Socials.

Resum: El fracàs diplomàtic més evident que ha portat a aquesta guerra ha estat la impossibilitat d’implementar els Acords de Minsk, que responien a un tractat signat per Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a principis de 2015 per a la resolució del conflicte al Donbass. Aquests acords representaven una base legal sobre la qual actuar, perquè estaven consensuats per totes les parts, com a solució política que preveia el reconeixement per part de Kíiv d’una autonomia política de les zones sota control dels rebels prorussos. La guerra és un fracàs per a totes les bandes, un fracàs multilateral, tot i que la responsabilitat de la guerra és únicament i exclusivament de Rússia. Però, com s’ha arribat a la situació actual?

Més informació aquí

Abel Riu: Rússia i Ucraïna. Les causes del conflicte Ateneu Barcelonès, 10 de març  de 2022.

Ruben Ruiz Ramas (coord.): Ucrania. De la Revolución del Maidán a la Guerra del Donbass, Comunicación Social, Salamanca, 2016, 412 p.

Sinopsi: Un rigorós estudi sobre la crisi que ha assolat Ucraïna en el context de la geopolítica internacional. Aquest llibre proporciona al lector totes les claus per entendre el desenvolupament de la crisi general a Ucraïna i de la guerra del Donbass, des del començament de la Revolució del Maidan el novembre del 2013 fins a la «congelació» del conflicte a la tardor del 2015. Signat per alguns dels experts espanyols més reconeguts en l’espai postsoviètic, el lector trobarà en aquestes pàgines una rigorosa anàlisi sobre els assumptes següents: Orígens del conflicte: la Revolució del Maidan; La Guerra del Donbass; La realitat política interna ucraïnesa i la inserció d’Ucraïna i de Rússia a l’ordre internacional; La fractura contemporània del país i les disputes al voltant de la identitat nacional ucraïnesa; L’estancament econòmic d’Ucraïna. La qüestió energètica; Sistema polític i problemàtiques socials: l’oligarquia i les seves conseqüències socials perverses; La dimensió internacional del conflicte; La política exterior d’Ucraïna: entre la UE i Rússia; La política de seguretat: la batalla geopolítica entre Occident i Rússia; L’annexió de Crimea per Rússia; Un repàs als altres conflictes congelats a l’espai postsoviètic.

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.

Es tracta d’una obra coral d’un grup d’experts que té una utilitat evident. Per al profà, perquè li proporciona elements de coneixement bàsic que fan assequible una realitat complicada. Per al lector informat, perquè ordena dades i anàlisis d’una manera que cerca la imparcialitat i l’objectivitat. I per a l’expert, ja que aporta dades útils per analitzar l’evolució del conflicte i fins i tot permet la translació a altres casos o realitat global. L’exhaustiva explicació dels fets converteix aquest llibre en un instrument essencialment pràctic. Tot i això, l’esforç dels autors a dotar l’obra d’una línia teòrica coherent, centrada en una visió crítica i transversal dels conflictes, l’acosten a un treball de caràcter híbrid.

En aquest sentit, encara que tots els autors presenten un alt nivell teòric, el coordinador de l’obra, Rubén Ruiz, en aportar també un nombre més gran de capítols, condueix amb més possibilitats un itinerari que va des d’una descripció tan bàsica com és un cronograma fins , a l’últim capítol, una anàlisi teòrica profunda que permet aplicar les teories crítiques o el constructivisme social a l’anàlisi aportada dels conflictes estudiats o fins i tot de la seva extrapolació al sistema internacional. No podem fer més que felicitar-nos per l’aparició d’un treball d’aquestes característiques, que aporta raons sobrades per a l’optimisme. Pocs estudis d’aquesta entitat s’han fet al nostre país sobre una àrea que anteriorment no ha cridat gaire l’atenció dels nostres experts. Ens trobem davant d’un treball innovador fet per un equip fonamentalment jove i en gran mesura interdisciplinar, amb escassos antecedents al món editorial i acadèmic espanyol i d’una utilitat immensa. (Resum extret de la ressenya de Francesc Serra Massansalvador, a Relaciones Internacionales número 32, Junio 2016 – Septiembre 2016, 261-265 p. Grupo de Estudios de Relaciones Internacionales (GERI) – UAM. Ressenya completa aquí http://hdl.handle.net/10486/677019).

El coordinador de l’obra és Rubén Ruiz Ramas, doctor en Ciència Política i de l’Administració per la UNED i investigador de la City University de Londres, conegut al món acadèmic per les seves nombroses aportacions als estudis de l’àrea de l’antiga URSS.
Categories
Arts plàstiques Llibres

Marianne au pouvoir

Per Josep Sauret

MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979

MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989


Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat.
L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte.
Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives.
El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur.
No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?…
Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.

En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)

Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè  els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa.  Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a  l’hora de triar quin seria el símbol definitiu. 

Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postal de l’agost  del  mateix  any  es  dissenyà  el  primer  segell  de  correus  francès  que  representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador  Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El  primer  país  que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A  grans trets consistia  en  pagar  la  correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.

Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa  CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la  visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.

La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter.
Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal.
Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort.
És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.

Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans.
Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.

La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis  en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat

Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem.
En mostrem dos de les que tingueren èxit:

Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RF
Marianne maçonnique de Paul  Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda  de la dreta  els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.

Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La  majoria  porten  un  text  a  la  base. A més de RF ja comentat,  la major part  d’inscripcions  diuen:  “A  la  gloire  de  la  Révolution  française”,  “Honeur  et  Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.

Trobarem  també  altres  tipus  de  símbols,  columnes  de  la  llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les  inscripcions  esmentades. Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És  tota  una  iconografia  que  a part  de  potenciar  la  República  i  l’estat-nació  també  ajuda  a  incrementar  el  municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals. 

Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots  els  edificis  públics.  Tot  són  símbols  que  ajuden a  una  finalitat,  crear  consciència d’estat

En  sentit  contrari,  tenim  que el  gall  cantant  davant  d’un  sol  ixent  no  triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il  est libéral plutôt que radical.

En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme,  del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les  repúbliques  burgeses  d’endolcir la  simbologia  no  reeixiran,  el  laïcisme  també  hi ajudarà  i  la Marianne amb  la  gorra  frígia es  consolidarà  com a  símbol d’identitat de la República i de França.

En  resum,  un  llibre  clàssic  sobre  el  simbolisme  republicà. Interessant  per  ajudar  a  reflexionar  sobre  la  dificultat  de  la  consolidació  dels  canvis  de  règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el  simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia  catòlica a una república laica.