Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.
Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament, “En poques paraules” i “Seré breu”.
Joan Tudela
En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…
Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:
“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.
“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.
“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.
“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.
“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.
“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.
“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.
“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.
“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.
“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.
“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.
“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.
“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.
“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.
“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.
“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.
“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.
“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.
“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.
“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.
“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.
“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.
“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.
“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.
“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.
“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.
“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.
“Un aforisme és un microassaig”.
Etcètera, etcètera…
Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel.la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…..
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,……… i de manuals per resistir les tortures….. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como………”
És la frustració de moltes il.lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…..
Títol: La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874
Autors de l’edició actual: Jordi Roca Vernet (edició i estudi introductori); Ginés Puente (presentació dels documents i biografies)
Autorde l’obra original: Miquel González i Sugranyes, reproducció de l’original del 1896: La República en Barcelona: apuntes para una crónica, publicat a Barcelona per Imprenta de Henrich y Cª en comandita
Edició: Ajuntament de Barcelona, 2023, 429 pàgines
Imatge principaldel blog: Proclamació de la República a Barcelona, el 21 de febrer de 1873 a la plaça Sant Jaume, davant la façana de la Diputació Provincial de Barcelona. La Ilustración Española y Americana, 8/3/1873, Any XVII, num. X, p. 149
La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023
Tres obres en un llibre
El llibre consta de tres parts: un llarg estudi introductori de Jordi Roca Vernet, el llibre original editat el 1896 de Miquel González Sugranyes, i les biografies de les autoritats durant la Primera República a càrrec de Genís Puente.
Del republicanisme a la Primera República
La primera part, “Del republicanisme a la Primera República: milícies, obrers i federals” és un estudi introductori molt complet de Jordi Roca Vernet que permet conèixer tant els fonaments del republicanisme i del federalisme com la centralitat de la tensió entre les bases del republicanisme i les institucions en la construcció de la democràcia. Aquesta part inclou també una selecció bibliogràfica actualitzada sobre la temàtica.
Aquest estudi introductori es divideix en quatre apartats. El primer, “Els orígens del republicanisme”,Roca Vernet, descriu amb força detall, la formació i l’abast de la penetració a la societat catalana i espanyola de les idees republicanes. Resumint el text de Roca Vernet: A la Barcelona dels anys seixanta es produeix un esclat d’espais de sociabilitat informal en els quals es difondran les idees republicanes com ara tallers d’artistes que reunien pintors, dibuixants i caricaturistes; les rebotigues i pisos en què es trobaven dramaturgs, actors i literats; les societats literàries que reunien intel·lectuals i lletraferits; o cafès en els quals s’aplegaven professionals liberals de diverses sensibilitats. Però també hi haurà espais de sociabilitat formal com les societats recreatives les societats corals o els ateneus populars dedicats a l’educació i reforma dels obrers. Amb el triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com La Gloriosa, apareixeran els clubs i posteriorment els centres polítics.
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
El segon apartat: “Les armes en la política popular de les revolucions”, destaca la gran importància que adquireix la formació d’unitats armades en els processos revolucionaris del segle XIX determinada per la mobilització de ciutadans a través de l’organització de milícies ciutadanes (anomenades Nacionals, Urbanes, Guàrdies Nacionals, de la Llibertat o de la República) i de cossos francs (de civils voluntaris), i per la seva continuada presència en la política local, provincial i nacional. I conclou: La participació en aquelles unitats es percebia com la manera de fer política de les classes populars i alhora de defensar les autoritats revolucionàries, emanades dels pronunciaments progressistes o juntes revolucionàries que orientaven la construcció i consolidació del règim liberal cap a un model més participatiu, més representatiu dels espais local i provincial, i amb més reconeixement de drets i llibertats individuals. Per tant, la milícia s’erigirà com un contrapoder polític d’abast local i provincial que vigila l’acció de les autoritats municipals i governamentals, i alhora com una alternativa per assumir les funcions d’un exèrcit i d’una policia impopular.
El nou govern de Francesc Pi i Margall reuneix els Voluntaris de la República, l’exèrcit, i els cossos armats dels estats (Guies, milicians, etc.) per combatre els enemics de la República. Catalans, aragonesos, valencians i murcians estiren la República cap al federalisme. La Flaca, 2/7/1873, núm. 71, p. 2 14 15
En el tercer apartat: “L’obrerisme i la Primera República”,Roca Vernet, recorda que a Barcelona, en el Congrés obrer del 1870 es va fundar la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i es va declarar el caràcter apolític de l’organització. També destaca la rellevància de l’experiència política i sindical durant la insurrecció republicana del 1869 i les vagues del 1871 en l’espai local i regional, quan es va produir un allunyament entre republicans i obrers. I es pregunta: quina capacitat va tenir el republicanisme de mobilitzar els obrers després de la formació de la FRE ? Ell mateix descriu que: El republicanisme s’havia dividit a la dècada dels seixanta entre aquells partidaris d’una política econòmica més intervencionista de l’Estat en clau socialista que corregís el mercat o la propietat, com ara Francesc Pi i Margall, i aquells que preferien la política econòmica més liberal, sense intervencionisme, que presentava Emilio Castelar, que consideraven més moderna. […] També es debatia sobre quin model organitzatiu havien de tenir els sindicats, i es contraposava el mutualisme i el cooperativisme a l’acció més enfrontada amb la patronal, que tenia un horitzó més revolucionari. El republicanisme es va dividir al voltant d’aquesta contraposició, de la mateixa manera que ho va fer el sindicalisme.
El republicanisme federal emprarà fins i tot els símbols nacionals precedents (el patró d’Espanya, Sant Jaume “mata moros”) per mobilitzar tothom contra els carlins. La Campana de Gràcia, 27/6/1873, núm. 173, p. 1.
En el quart apartat, “La diversitat del federalisme”, Roca i Vernet descriu com el federalisme pactista estava dividit entre els partidaris del pactisme no insurreccional de Francesc Pi i Margall i els de la intransigència política que representava Valentí Almirall i Llozer. I afegeix que “Tot i les diferències, aquest era un federalisme que es construïa des de baix a partir d’una concatenació de pactes fins a construir la República Federal i, per tant, es partia de la fragmentació de la sobirania i d’una organització quasi confederal. Aquest federalisme tindrà diverses expressions que aniran des d’un projecte polític més social i municipalista a un de revolucionari i confederal basat en la supremacia dels estats en detriment de la federació republicana. Tot i així, destaca que: El federalisme pactista de Valentí Almirall o Roque Barcia va generar rebuig per la seva connotació confederal i per un exercici de la sobirania compartida, però el federalisme de Pi i Margall també va despertar una forta oposició en la mesura que consideraven que també posava en perill la unitat nacional i engendrava un factor de dissolució de la nació [espanyola].
Durant el darrer govern presidit per Emilio Castelar, les mesures autoritàries obligaran a mobilitzar tothom. En la caricatura s’arma nens, gent gran, dones i fins i tot les estàtues de l’actual plaça de Sant Jaume, però en queden exclosos aquells qui poden pagar un substitut. La Campana de Gràcia, 16/11/1873, núm. 189, p. 1
Finalment, el cinquè apartat de l’estudi introductori de Roca i Vernet analitza l’obra “La història de la República escrita per Miquel González i Sugranyes”. Aquesta història de la República va ser publicada el 1896, 23 anys després de la fi de la República amb l’objectiu d’afavorir la formació d’un relat històric que projectés més unitat entre el món republicà, allunyant-lo de la memòria construïda pel règim de la Restauració, que associava aquells mesos al caos, la violència, la divisió i la fragmentació de la nació. Per a Roca i Vernet: En el relat de González i Sugranyes també es constata el seu interès per allunyar el món obrer dels discursos més revolucionaris i apolítics vinculats a la mobilització a través de la vaga general revolucionària. El [seu] relat està impregnat del projecte reformista políticament i social que encarnava les tendències unionistes del republicanisme, encapçalades pel tercer president del govern de la República, Nicolás Salmerón,[…] el qual durant els últims anys de la seva vida, va formar part de la Unión Republicana primer i, després, el 1906, va integrar la coalició electoral catalanista Solidaritat Catalana, raó per la qual fou escollit diputat per la circumscripció de Barcelona ciutat el 1905 i el 1907.
La República en Barcelona. Apuntes para una crònica
La part central de l’obra és el llibre original de Miquel González Sugranyes, historiador i alcalde de Barcelona el 1873 La República en Barcelona. Apuntes para una crònica, editat el 1896. Aquest no és un llibre de memòries d’un vell republicà sinó un llibre d’història escrit per un testimoni, protagonista i analista alhora. Aquesta part central també inclou els apèndixs i documents de l’època amb una breu contextualització històrica a càrrec de Genís Puente.
Cada intent de proclamar l’Estat Català, el cantó català, per part des intransigents i internacionalistes serà reprimit per les milícies urbanes de l’Ajuntament de Barcelona. La Campana de Gràcia, 17/8/1873, núm. 176, p. 1.
L’estructura del llibre en 9 capítols i 164 apèndixs, cada capítol té entre 10 i 20 apèndixs documentals, demostra la vocació professional de l’autor que com a historiador d’època medieval s’enfronta a l’anàlisi dels esdeveniments de la Primera República des d’una perspectiva clarament positivista, sustentant totes les seves anàlisis o opinions amb la documentació de l’època. Gairebé la meitat de les pàgines del llibre són els apèndixs que rere la narració de cada capítol reprodueixen els documents que considera fonamentals per corroborar el seu relat. Aquestes pàgines de documentació revelen la vocació de recopilador d’evidències escrites a l’hora de compondre el seu relat de memòries, fet que l’allunya de les memòries d’altres republicans. Alhora, tot aquell ventall de fonts atorguen una rellevància cabdal a l’obra en la mesura que molts dels documents només els coneixem a través d’aquesta còpia.
Caricatura per contraposar la República dels cantonalistes, encapçalats pel general Juan Contreras San Román, que lidera la defensa del cantó de Cartagena, i la República Federal que encapçala el govern presidit per Nicolás Salmerón. La Campana de Gràcia, 10/8/1873, núm. 175, p. 1.
Les autoritats durant la Primera República
La tercera part del llibre, a càrrec de Genís Puente, són les biografiesbreus però completes de Les autoritats durant la Primera República. Hi ha les biografies dels tres alcaldes de Barcelona: Francesc de Paula Rius i Taulet; Narcís Buxó i Prats; Miquel González i Sugranyes (del 24 d’agost de 1873 a 6 de gener de 1874). Els tres presidents de la Diputació de Barcelona: Josep Anselm Clavé i Camps; Benet Arabio i Torres; i Ildefons Cerdà i Sunyer.
Els quatres presidents de govern de la República: Estanislau Figueras i Moragas; Francesc Pi i Margall; Nicolás Salmerón Alonso; i Emilio Castelar Ripoll. Els set capitans general de Catalunya i els tres governadors civils de Barcelona. Al final també hi ha un índex onomàstic, molt útil per cercar els noms entre la multitud de protagonistes.
Finalment, també inclou 9 imatges breument comentades, provinents de La Ilustración Española y Americana, La Campana de Gràcia i La Flaca. Les imatges d’aquest apunt del blog s’han extret directament d’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) i els peus d’imatge són de La República a Barcelona de Miquel González i Sugranyes, 1873-1874, Ajuntament de Barcelona, 2023.
Caricatura que representa el cop d’estat del general Manuel Pavía, que expulsa l’Assemblea Nacional (o la República) de la seu de la sobirania nacional. A terra, les taules de la llei i la reivindicació de la Llibertat. La Campana de Gràcia, 18/1/1874, núm. 199, p. 1.
Els autors
Miquel González i Sugranyes (Tarragona, 6 de gener de 1838 – Barcelona, 1924). Va estudiar Història malgrat que durant anys va treballar com a caixista en una impremta. Va donar suport a la Revolució de Setembre del 1868 i s’afilià al Partit Republicà Democràtic Federal que liderava Francesc Pi i Margall. Durant la Primera República va ser escollit alcalde de Barcelona l’agost de 1873, substituint Narcís Buxó i Prats, i va romandre en el càrrec fins al gener de 1874. Prèviament, havia donat suport a la proclamació de l’Estat Català el 9 de març de 1873 a Barcelona. Amb la Restauració borbònica es va retirar de l’esfera pública durant un temps. El 1887 va tornar a ser escollit regidor de l’Ajuntament, representant el Partit Republicà Demòcrata Possibilista.
Jordi Roca Vernet és Professor Lector Serra Hunter i coordinador del màster d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona. Doctor, premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona (2007), ha estat investigador postdoctoral a l’Institut Camões, la University of Warwick i la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat dues monografies de recerca: Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors (2011) i Tradició constitucional i història nacional (1808- 1823). Llegat i Projecció política d’una nissaga catalana: els Papiol (2011). També ha publicat, amb Núria Miquel, La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835 (2021).
Ginés Puente Pérez és Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi De Soledad Gustavo a Teresa Mañé Miravent: els orígens de l’anarco-feminisme a Espanya (1865-1939). Codirector de la col·lecció Lliure pensaments, que publica Edicions UB i Publicacions URV, ha estat professor en diferents graus a la UB, la URV i la UOC. Especialitzat en la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, ha treballat els orígens de l’anarquisme i l’anarco-feminisme, els processos migratoris cap a Llatinoamèrica i la construcció i rehabilitació de les xarxes de comunicació catalanes, entre d’altres.
Durant el govern presidit per Francesc Pi i Margall es produeixen enfrontaments entre els partidaris de la república unitària i la federal que s’interpreten en clau social, entre les elits i els treballadors. La Flaca, 1/5/1873, núm. 63, p. 2
Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo
Autor: Manuel Aguilera Povedano
Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines
Contingut: Més de 40 imatges i documents
L’autor
Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.
Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.
Manuel Aguilera Povedano
La meva ressenya
El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant li permet desenvolupar una història més completa.
Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.
Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.
Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.
Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.
Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.
Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.
Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.
Més informació
Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.
“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]
Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.
“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]
Títol:Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta
Autor: Josep Maria Aymà
Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)
Caminant sense fronteres
Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.
Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.
Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.
L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…
Josep Maria Aymà
En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.
“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.
En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.
Més informació
Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15 Sant Cugat A Fons aquí
Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbalaquí
Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873
150 anys de la República Federal
El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.
S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.
La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.
A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.
Una obra clàssica encara amb vigència
FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.
Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.
Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.
Cinc assaigs més actuals
Obres que intenten explicar o corregir mancances historiogràfiques amb nous punts de vista
ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.
Sinopsi: L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.
Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?
En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.
MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.
Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.
Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.
Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia”aquí:
NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.
Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).
Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».
Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagneraquí
PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.
Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.
Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.
SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.
Sinopsi:El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.
Dues antologies de textos
ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.
Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.
L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.
PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.
Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.
Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.
Tres biografies de republicans catalans
FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.
Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).
Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.
També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.
CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines
Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé
CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.
Contingut: Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.
Biografies d’activistes republicans espanyols
HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.
Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.
El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.
Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.
Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.
Una memòria d’un republicà català
FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.
Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.
A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».
Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?
Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal
ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.
Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.
PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.
Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.
TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.
Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.
SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.
Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.
En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.
Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí
Altres novetats bibliogràfiques
Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.
Altres novetats que no he pogut llegir són:
PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.; MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.
VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines
L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.
Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.
Ferran Cailà Martínez
I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.
Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B.B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.
El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”
En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.
Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing,el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!
Més informació
Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí
Destaquem el paràgraf següent:
Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.
Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià
Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Autor: Antoni Gelonch
Viena edicions, 2022
Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia
Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).
El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda l’existencialisme i la guerra freda.
La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.
Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…
En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.
Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.
Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.
Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.
Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968
Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.
Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.
Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï
Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.
La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.
Albert Camús: L’home revoltat
La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.
A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.
A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.
Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.
Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.
El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.
Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…
Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.
Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.
Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.
Títol: Dones i mares invisibles Autores: Sanisidro Fontecha, Guillermina; Montllor Linares, Raquel; García Aguilera, Rosario; Cruz Guerrero, Katuy; Valderrábano Alonso, Elena; Jiménez Alanzor, Silvia; Beltrán Torres, Gemma; Ruiz Magan, Antonia. Editorial: Con M de Mujer; 494 pàgines; 2022
Dones i mares invisibles
Dones i mares invisibles ha estat escrit per un grup de mares amb fills amb diversitat funcional que volem donar a conèixer la nostra realitat i així, fer visible la cura que porten les dones tota la seva vida.
L’esborrany del llibre el vam començar a escriure durant l’època de pandèmia i ens va servir per acompanyar-nos entre nosaltres. Després de tot, va ser molt terapèutic treure de dins les nostres emocions més ocultes i difícils i també ens vam adonar de la resiliència que tenim i que desconeixíem totes nosaltres.
Amb aquest llibre volem visibilitzar un rol que la societat on vivim continua perpetuant en termes de gènere: “la tasca de la cura pertany a la dona”. I aquesta tasca és invisible per la societat, i per tant, habitualment no és reconeguda ni valorada, malgrat l’enorme esforç i sacrifici personal que pot arribar a suposar.
En la mesura en què les dones ens ocupem de la cura d’una persona depenent, l’espai per a nosaltres mateixes queda molt reduït i això afecta el nostre benestar, repercutint en la nostra salut física, mental i relacional. És per això, que cal canviar la mirada de la cura entregada a la dona; i cal una nova mirada que mostri que per a fer aquesta tasca tothom és capaç d’aprendre’n. Hem de construir una societat on fer-se càrrec de la cura correspongui a tothom i on existeixin els recursos suficients per a les famílies i sobretot per a les dones que es troben en aquestes situacions. La cura és una tasca invisible, però tanmateix imprescindible i essencial.
Finalment, dir-vos també que el llibre va ser escrit en català i en castellà, tot i que finalment el títol és en català, els capítols alternen el català i el castellà en funció de la llengua original.
Dones i mares invisibles, Ed. Con M. de Mujer, 2022
Gaudir la Cultura 
You must be logged in to post a comment.