Jo no m’atraveixo a dir res, i encara menys, que sigui nou, sobre aquest immens rus, però el que han fet Oriol Broggi i Andreu Benito també ho és de descomunal, de dificultós, i tan senzill com sembla.
Una butaca, un actor, (un actoràs) i un públic que escolta atent durant 75 minuts les paraules, la vida, els retrets d’un home que ha fet del seu orgull la seva desgràcia. Una víctima del romanticisme, com tantes altres n’hi ha a la literatura, en aquest cas russa, fet destacable, i una proximitat física, que potser en algun moment et descol.loca, et definiria com un voyeur, sinó fos que ell t’hi convida, t’ho demana. Un monòleg que treballa tant el text com el silenci, aquest silenci que l’ha marcat tota la vida, i ara, davant nostre, en recull els fruits.
El treball de l’Andreu Benito és gegantí, sense exageració, és enorme i el públic ho sap, ho veu, i ho palpa als pocs minuts d’enfilar el text. Un plaer.
Adjunto un parell de crítiques: del diari Ara i de la revistaNúvol
Una coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya)
Espectacle en català. Primera representació a la Villaroel el 9 de setembre
Durada: 1 hora i 40 minuts (sense entreacte)
Sinopsi
És una comèdia escrita per Christopher Durang. La història gira entorn de les relacions de tres germans solters de mitjana edat, dos dels quals viuen junts, i té lloc durant una visita de la tercera, Masha. Discuteixen de les seves vides i dels seus amors, i Masha amenaça de vendre la casa. Alguns dels elements de l’espectacle estan inspirats o fan referència a les obres d’Anton Txèkhov, inclosos alguns noms dels personatges, l’escenari de l’obra (un hort de cirerers) i el tema de la possible pèrdua d’una llar ancestral.
“Parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”, explica David Selvas. Segons el director a l’obra “hi ha mala llet i molta saviesa perquè mostra uns personatges incòmodes, enfadats, hilarants, que tenen obsessions i tot junt acaba sent una mena d’oda aquella part més excèntrica que tots tenim però que gairebé mai mostrem”.
Fotografia promocional de l’espectacle amb el repartiment. Imatge: Kiku Piñol
El meu parer
L’obra és una mostra dels sentiments i experiències humanes des de diferents punts de vista, però que en els fons conflueixen cap als mateixos temes que els preocupan a tots els personatges: la gelosia, la felicitat, l’ambició, la sol·litud, la vellesa, el sexe… tot amb una visió irònica i humorística sanota.
Una còmedia o tragicomèdia de les que fa riure i somriure i que te l’emportes a casa. Quant a la interpretació, cito Andreu Sotorra: “Una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d’un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d’una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d’Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja). Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal”. Molt recomanable.
Albert Ribalta (Vanya) i Alejandro Bordanove (Spike)
Una copa amb les actrius, els actors i el director
En acabar l’obra vam tenir la sort de fer una copa (literalment) i xerrar amb el director, David Selvas i els intèrprets. Hi havia diversos caps de grup que organitzaven sortides col·lectives al teatre. Nosaltres som un petit grup, Gaudir la Cultura, que tot just hem començat a fer sortides col·lectives al teatre. Tothom va poder explicar les seves experiències. Una estona molt agradable.
Marta Pérez, Albert Ribalta, David Selvas, Lide Uranga, Carme Pla i Paula Jornet. Foto JSC
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura
Autoria: Laetitia Colombani
Direcció: Clara Segura Crespo
Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)
Una trena d’amistat
Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.
No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.
La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.
Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.
La Trena. Teatre Goya
Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)
Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduismei catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah,Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.
Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.
La Trena, Teatre Goya
Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.
Una mirada diferent a la vida i obra de Víctor Català/Caterina Albert.
Fitxa artística
Autoria: Anna Maria Ricart a partir de Víctor Català
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalceta
Carme Portaceli ha inaugurat la seva primera temporada com a directora artística del Teatre Nacional de Catalunya, amb un espectacle que ret homenatge a Víctor Català.
Caterina Albert, obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí, Víctor Català, per evitar els escàndols els judicis i prejudicis. La Víctor Català va ser una dona, i autora revolucionària, amb un compromís feminista on l’escriptora Caterina Albert a través dels seus contes i escrits ens detalla amb un llenguatge sublim i molt descriptiu, el patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX.
Carme Portaceli i Anna Maria Ricart posen en escena el retrat de Víctor Català/Caterina Albert, en què, des del llit, explicarà a un jove periodista records de la seva vida, alternant fragments d’algunes de les seves obres literàries des de la mirada i la personalitat d’una dona, d’una artista de qui se sap ben poca cosa perquè ella, Caterina Albert, no va voler que se’n sabés més. Ella prenia les seves decisions fora de les convencions i els condicionaments socials de l’època. La seva ànsia de llibertat , de ser sempre ella mateixa, la porta a mantenir-se apartada del món
Una proposa molt recomanable per començar la temporada de Teatre.
Una interpretació magnífica i una molt bona posta en escena.
La Víctor C. al TNC la podeu veure fins al 7 de noviembre.
Vagi per davant que no soc entesa en dansa, i menys en dansa contemporània, però sí que m’he apropat força a les arts plàstiques, pel plaer intrínsec, però també per curiositat, per saber cóm treballen els espais, els volums, cóm enquadren un pintor, un interiorista, un fotògraf o un director d’escena, per exemple.
I va arribar un festival Grec pandèmic, el del 2020, i un parell de fotografies publicitàries em van portar, sense encara saber ben bé per què, al MNAC a veure Sonoma de La Veronal. I allà mateix es va crear un vincle, que crec serà durador, doncs ja els he anat a veure fa uns dies al TNC amb Opening night una altra meravella. El que a mi m’arriba d’ells és una tècnica i coreografia acuradíssimes, però també mim, circ, antropologia, disseny, molt bon gust, tot això i molt més els porta aquest estiu al Festival d’Avinyó.
Ho comento també perquè a finals d’abril tornen a representar Sonoma al Mercat de les Flors, desprès de l’èxit de l’any passat al Grec. Jo hi torno. Quan una cosa és bona s’ha de fer saber. Ho necessitem.
Fitxa artística Autoria: Pau Carrió Direcció: Pau Carrió Amb: Laura Aubert i Pol López
Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.
Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.
Obra molt oportuna dins del debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.
L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.
L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.
Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.
En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.
No cal que us digui que estem vivint uns moments molts durs. Si quan brindàvem celebrant l’arribada d’aquest 2020 ens haguessin dit que abans d’arribar a la meitat d’aquest any estaríem patint una pandèmia com aquesta, no ens ho haguéssim cregut. Encara recordo aquells comentaris que fèiem:
–El 2020 serà un bon any! –I tant que sí! Ha, ha, ha,… –No hi ha cap dubte, un número tan rodó ens ha de portar moments rodons. Ha, ha, ha… –També els anys vint del segle passat van ser bons, no? Doncs ara també! Ha, ha, ha…
I ara estem confinats. Amb moltes persones malaltes i amb un nombre de víctimes mortals que puja dia a dia. Des d’aquí, volem enviar un missatge de solidaritat per a totes les víctimes i les seves famílies.
Pel que fa a la cultura, una de les conseqüències d’aquest confinament és el tancament dels teatres. Sense anar més lluny, jo mateix m’hauré perdut, per ara, nou o deu representacions! (cadascú té els seus vicis). Sort que companyies i sales ens estan fent una bona oferta per veure teatre per internet. És evident que no és el mateix. El teatre vist per pantalla perd molts dels seus ingredients fonamentals, tan emotius com artístics. Però malgrat tot, crec que val la pena fer-hi un cop d’ull. Aquí us faig un resum de l’oferta (que és força gran!) d’aquelles obres que, tot i la dificultat de la visió plana, d’entrada, crec que són recomanables.
Teatre Lliure
El Teatre Lliure ha engegat una campanya anomenada #LliureAlSofà en què ens aniran oferint obres ja vistes a les seves sales. A l’hora d’escriure aquesta entrada ja arribem tard a veure la primera producció (visible fins ahir dia 22) que era Hamlet dirigida per Pau Carrió i protagonitzada per Pól López (Premi Butaca 2016 al millor actor).
La següent serà una adaptació feta per Anna Maria Ricart de Jane Eyre de Charlotte Brontë, amb direcció de Carme Portaceli (temporada 2016-2017) i que va tenir els Premis Butaca 2017 a la Millor Actriu per a Ariadna Gil i al Millor Actor de repartiment per a Abel Folk. La podrem veure de dijous 26 a dissabte 28 a les 20h i diumenge 29 a les 18h.
Foto: Teatre Lliure
Segurament en podrem veure més. Hem d’estar a l’aguait!
Teatre Nacional
El Nacional ofereix la possibilitat, gràcies a Arola Editors, de llegir en format digital gratuïtament els textos de la seva Biblioteca del TNC.
A TV3 a la carta podem veure L’art de la comèdia d’Eduardo de Filipo, dirigida per Lluís Homar (temporada 2014-2015 al TNC) i interpretada per Andreu Benito, Joan Carreras, Roger Casamajor, Lluís Homar, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Quimet Pla, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Lluís Villanueva i Pau Viñals. Una comèdia molt intel·ligent amb una direcció i un repartiment de luxe.
Foto: TNC
Sala Flyhard
Aquesta petita sala de Sants també ens convida a veure teatre des de casa. Han programat tres espectacles que podem visionar fins al proper diumenge 29.
Tortugues: la desacceleració de les partícules escrita i dirigida per Clàudia Ceró (temporada 2014-1015). Va tenir el Premi Butaca al millor text teatral 2015. És una comèdia molt interessants sobre els diferents ritmes de vida d’una parella (més).
La pols, escrita i dirigida per Llàtzer Garcia (temporada 2013-2014). Reaccions dels membres d’una singular família quan el pare mor (més). Va tenir el Premi de la Crítica de Barcelona 2014 al millor text.
New Ordre, escrita i dirigisa per Sergi Pompermayer. Tres persones de classe mitjana, dos homes i una dona, que decideixen passar a l’acció per canviar el món (més).
La Calórica
La Calórica és una companyia que precisament aquesta temporada ha celebrat el seu desè aniversari. Ho han fet representant el seu primer muntatge Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I amb totes les entrades venudes. És un grup molt original i amb unes produccions molt bones. Ho podrem comprovar amb aquests espectacles, entre d’altres, visibles per la xarxa, tots d’autoria pròpia.
Bluf (2014). Barreja imaginària de novel·la gràfica, realisme íntim i comèdia esbojarrada per construir una historia múltiple sobre personatges que no volen triar per por a perdre i perden perquè no volen triar (més).
Sobre el fenomen de les feines de merda (2015). Parteixen del cèlebre article de l’antropòleg nord-americà David Graeber per construir un espectacle d’històries breus, amb una bona dosi d’humor per reflexionar sobre la feina (més).
Fairfly (2016). És una comèdia sobre la bombolla de les startups i la cultura emprenedora. Volem canviar el món? O només estem intentant canviar la nostra posició al món?. Premis Butaca 2017 al millor text teatral i al millor espectacle de petit format. Premis Max 2018 al millor text revelació i al millor espectacle de petit format. Premi de la crítica de Barcelona al millor espectacle de petit format.
Aquesta és la meva selecció. M’he deixat moltes obres que aquests dies es poden veure per la xarxa, però no podia posar-les totes. A la pàgina de Teatre Barcelona trobareu moltes més propostes.
1968, una grisa i apàtica Barcelona que només programava Els pastores i teatre de tresillo amb l’immenjable Martínez Soria. Dues nenes de 15 anys, que havien vist per televisió, per una televisió que deia unes mentides incommensurables, que a França la gent arrencava les llambordes del carrer per tirar-les a la policia dalt de cavall, que la Sorbona estava presa pels estudiants i que els obrers havien sortit de les fàbriques. Paris no era una festa, com deia anys abans Hemingway, però sí que era una oportunitat.
A la tardor, encara amb les fumarades de tot aquell brogit, que ens explicaven com podien els més grans, ens assabentem que arriba al Poliorama una obra que també havia capgirat Madrid. Un Marat Sade d’un tal Peter Weiss, que a Londres havia dirigit Peter Brook amb un èxit aclaparador. Que la porta, la dirigeix i l’interpreta en Marsillach, el que en diríem un home de teatre en majúscules, que burlava la censura amb un enginy envejable, que per cert havia fet la mili amb el meu oncle i durant molts anys li va enviar entrades quan venia a Barcelona. L’obra ja ve avalada per escàndols i disturbis durant els pocs dies que la van deixar fer a Madrid. Hi volem anar, i hi anem, acompanyades d’una mare, no fos cas que s’acabés a garrotades.
La il·lusió que ens despertava anar-hi no va ser res comparable amb l’efecte que ens causà l’entrada a l’interior del teatre. Allò no era un teatre, allò era talment el manicomi de Charenton. No es veien les llotges, ni els llums, ni les parets. Les cadires de platea i d’algun lateral (jo estava a un lateral una mica alçada i tenia una visió magnífica) també es veien retocades. Els bojos estaven tancats en gàbies, amb unes robes destrossades i unes cares demacrades pel dolor i la incomprensió, per la falta de guariments i uns carcellers monstruosos. Allò era terrible i meravellós alhora; allò era entrar en un món desconegut on tenies que deixar-te emportar, o no calia quedar-se. I tothom es quedava, com no! Si no ho havíem vist mai, no havíem sentit mai tanta angunia i plaer al mateix moment.
Els diàlegs eren avassalladors, les interpretacions més, les provocacions al públic mai vistes i ben rebudes, fins i tot quan queien octavetes des del sostre, cosa que van aprofitar els grups antifeixistes, per barrejar-les amb les seves. Parlaven de revolució, de canvis polítics, del poder, dels drets de la gent. Sade era meravellosament fastigós i Marat era el malalt lúcid. Com diu en Pou, que era un estudiant de teatre, que feia de carceller sense text, s’havia entrat en la modernitat teatral.
A Barcelona va durar més dies que a Madrid, perquè just feia poc que ETA havia assassinat al comissari Melitón Manzanas. Però poc desprès van assassinar un estudiant i les Universitats de Madrid i Barcelona es van posar en peu de guerra. El 4 de febrer es decretava l’estat d’excepció a tot Espanya. En Fraga no volia clausurar l’obra, però Peter Weiss, sí, i, tot i que se li va exigir a Marsillach que seguís, s’hi va negar. Es ben irònic que no la prohibís la dictadura, sinó el seu propi autor com a protesta a la repressió brutal a la que un estat agònic encara s’aferrava. Despès el propi Marsillach va afirmar que era la millor obra que havia fet com a director.
Poques vegades he tornat a sentir aquella barreja de sensacions tant fortes i inesperades, però allà vaig poder copsar que hi havia un món fóra del que jo vivia, que l’art i la paraula podien trasbalsar d’una manera com mai havia experimentat. Estava contenta, molt contenta.
Programa de mà del Teatre Poliorama, Barcelona 1968
Autoria: Carmen Marfà i Yago Alonso Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso Intèrprets: Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa Escenografia: Elisenda Pérez Teatre: Sala Flyhard
Ha mort l’avi. El seu únic fill no té diners per a les despeses de l’enterrament i ha d’idear algun pla per enterrar el seu pare, sense haver de pagar el preu desorbitat de la funerària.
Comentari Aquesta comèdia planteja una situació que molta gent s’haurà trobat alguna vegada. En el moment d’enterrar una persona de la família, a part del dolor per la pèrdua, cal afrontar unes despeses funeràries que, si més no, no estaven previstes. Això és el que li passa al protagonista. Els autors porten la situació a l’extrem i denuncien les convencions socials que cal assumir, en aquests moments tan tristos, si vols seguir els costums establerts.
Encara que no està al nivell de la seva primera obra Ovelles (magnífica!), Carmen Marfà i Yago Alonso han escrit una comèdia amb uns diàlegs ocurrents que us farà passar una bona estona. A més, la intimitat de la sala Flyhard, amb només 40 butaques situades a banda i banda de l’espai escènic, fa que no ens perdem cap detall de tot el que passa.
Per reflexionar sobre les despeses que apareixen després de la mort.
Autor: Davide Carnevali. Traducció: Albert Arribas. Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. Direcció: Sergi Torrecilla. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Escenografia: Claudia Vilà.
En una Barcelona poc il·lusionant, dos actors sota la direcció d’un productor poc fiable i seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els doni l’oportunitat de portar una vida digna.
Comentari Entrem al Maldà i ens trobem que han convertit l’espai habitual en un bar. Sis o set taules baixes i tres taules altes situades com els vèrtexs d’un triangle equilàter. No es veu cap escenari. Dubto on m’he de seure per veure-ho millor, perquè no sé on es farà la representació. Aquesta és la primera sorpresa que ens trobem els espectadors que hem decidit anar al Maldà, aquest antic palau del segle XVIII, a veure l’última producció de la Ruta 40.
Sergi Torrecillas, membre fundador del grup i que hem pogut admirar aquests dies com actor en l’obra de la Biblioteca de Catalunya Només la fi del món, és l’encarregat, aquesta vegada, de dirigir els seu companys en aquesta comèdia àcida sobre la precària vida dels joves actors i actrius que s’han d’obrir camí en el món del teatre i de les sèries televisives en una ciutat com Barcelona.
Comentari del programa Àrtic de BTV, recollit per El Maldà
L’acció va passant en les taules altes, situades estratègicament, de manera que els personatges semblen uns clients més del bar. Els joves, i no tant joves, aspirants han de fer feines poc estimulants esperant l’oportunitat que els pugui assegurar una continuïtat laboral i artística. Però en mig d’aquesta precarietat, se’ns presenta el personatge del productor televisiu sense escrúpols, que amb la seva capacitat de seducció, els portarà al terreny que més el satisfaci, tot afirmant, hipòcritament, que hem de renunciar al lluïment personal i pensar en el resultat col·lectiu.
Les interpretacions són molt naturals i creïbles. La proximitat dels actors als espectadors fa que es puguin captar tots els seus matisos. Segurament, la denúncia podria anar més enllà. Tot i així, el muntatge fa reflexionar sobre les dificultats que poden tenir en el món de l’espectacle, fins i tot, els mateixos actors que l’interpreten.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.