Cliqueu aqui per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)
Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)
Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria
En acabar la Gran Guerra es produeixen moviments revolucionaris per tota Europa i en alguns casos acaben en guerres civils. Les revolucions d‘Alemanya i Hongria, produïdes en aquest context, són fortament influïdes per la revolució bolxevic.
Alemanya
A Alemanya, la situació a l’estiu de 1918 és desesperada econòmica i militarment. La manca de provisions i vitualles i la situació bèl·lica amb els fracassos i el desgast de les ofensives d’estiu i l’entrada en guerra dels EUA són un punt d’inflexió definitiu. El directori militar, poder de facto (Hindenburg i Ludendorff), és conscient de la derrota, però no aborda directament les conseqüències. Dimiteixen i deixen la “patata calenta” al parlament absent durant la guerra, esperant que el nou govern fos qui negociés l’armistici. El liberal baró Max de Baden forma govern i els socialdemòcrates (SPD), el partit majoritari, tocaran “poder” per primera vegada. El kàiser dubta i cal sacrificar-lo per evitar la revolució (el mirall bolxevic és molt present); el govern indueix l’abdicació del kàiser que fuig del país.
El general Erich Ludendorff (1865 – 1937) autèntic dirigent del Directori Militar durant la guerra (hmong.es) El mariscal Paul von Hindenburg (1847 – 1934) el vencedor de la batalla de Tnnenberg i teòric superior de Ludendorff (wikipedia.org) Maximilien de Baden (1867 – 1929) primer canceller després de la plantada dels militars (wikipedia.org) En la foto Hindenburg, Guillem II i Ludendorff durant la guerra (nuevatribuna.es) La premsa internacional del 10 de novembre de 1918 anuncia l’abdicació del kàiser (alamy.es)
Els socialdemòcrates es troben dividits des del primer moment de la guerra en un sector majoritari, el SPD, partidari de la guerra (n’havia votat el crèdits necessaris) i una escissió minoritària (USPD) que no n’era partidària. Fins i tot, un sector, l’anomenada Lliga Espartaquista, s’havia posicionat clarament en contra des de l’inici; els seus dirigents Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren a la presó i van sortir en llibertat després de l’armistici. Luxemburg, una gran teòrica, molt crítica amb els bolxevics per la seva manca de llibertat, creu, amb raó, que a Alemanya no hi ha les condicions per a una revolució a l’estil bolxevic. En el majoritari SPD destaca la figura de Friedrich Ebert, contrari a la revolució com la gran majoria de dirigents del seu partit. Però els fets avancen a gran velocitat i quan el dia 9 de novembre Guillem II se’n va del país, hi ha un gran buit de poder i una revolució que sembla que avança a gran velocitat en diferents escenaris. L’SPD nota el vertigen i un dels seus dirigents Philip Scheidemann proclama la República des del Reichstag a Berlín. Ebert no té clara la idea de República, però ha de guanyar temps i serà nomenat canceller del govern provisional el mateix dia.
Friedrich Ebert (1871 – 1925) primer canceller de la proclamada República alemanya i després primer president de la constitucional República de Weimar fins la seva mort l’any 1925 (wikipedia.org) Philipp Scheidemann (1865 – 1939) en un discurs des del balcó del Reichstag el 9 de novembre. dia que va proclamar la República (wikipedia.org) Els dirigents espartaquistes i després comunistes Rosa Luxemburg ( 1871 – 1919) i Karl Liebknecht (1871 – 1919)
Dies abans que passés tot això a Berlin, a finals d’octubre esclata l’espurna que encén la revolució: A Kiel i Wilhelmshaven s’amotinen els mariners i formen Consells de Soldats. Els obrers de les drassanes secunden els mariners i constitueixen Consells d’Obrers. El moviment i les vagues s’estenen per tot el territori i el dia 9 de novembre és una jornada de vaga revolucionària. Aquí enllacem amb els fets narrats en l’anterior paràgraf. Liebknecht, alliberat pocs dies abans, proclama la República soviètica des de l’ajuntament de Berlín, però té un molt escàs seguiment: els obrers no estan per experiències bolxevics. Dos dies després, el dia 11 de novembre el govern provisional signarà l’armistici i quedarà ja formada per a la història la “punyalada per l’esquena”: segons això, les tropes alemanyes eren invictes i havien estat els polítics d’esquerres, banquers i jueus els que havien traït el país provocant la derrota. Els intents de Liebknecht de reproduir el model soviètic seran derrotats al Reichstag on el delegats obrers, majoritàriament socialdemòcrates, desestimen les propostes de Liebknecht.
Mariners revolucionaris desfilant a Wilhelmshaven els inicis de novembre de 1918 (wikipedia.org) La fotografia inferior mostra una manifestació d’obrers a Kiel el novembre de 1918 (wikipedia.org) Barricades a Berlín el desembre de 1918 (wikipedia.org)
Per Nadal de 1918 una greu crisi sacseja el país: es produeixen enfrontaments armats entre els mariners revolucionaris i tropes governamentals; la resposta de les tropes és poc eficaç i Ebert fa un gir en la seva estratègia: per derrotar els revolucionaris i seguir amb la seva proposta institucional necessita tropes fiables que trobarà en els Freikorps, tropes irregulars ultranacionalistes, lligades a l’extrema dreta que pul·lulen pel país després de l’armistici. Els xocs de Nadal han provocat víctimes i els ànims continuen encesos. Les manifestacions són massives i ja en el mes de gener de 1919, enmig de les marxes, els Espartaquistes que, a finals d’any havien fundat el partit comunista (KPD), decideixen passar a la revolta. Ebert aprofitarà el moment per utilitzar els Freikorps que entren a la ciutat i reprimeixen les protestes de manera brutal (entre 1000 i 2000 morts) i amb Liebknecht i Luxemburg, que no havia participat en la insurrecció, brutalment assassinats. A Berlin havia acabat l’assaig revolucionari, però l’estratègia d’Ebert havia introduït la brutalització de la política, havia creat l’enemistat perpètua entre socialistes i comunistes i havia donat el bateig de foc a molts dels futurs nazis formats en les files del Freikorps.
Membres contrarrevolucionaris dels Freikorps de la Brigada Ehrhardt a Berlín (wikipedia.org) La repressió de la insurrecció revolucionària de gener, assassinats als carrers de Berlín (historiesdeuropa.cat) La Dolchstosslegende, la “punyalada per l’esquena” que va començar a circular poc després de l’armistici (wikipedia.org)
Si voleu llegir una història semblant però amb matisos diferents seguiu aquest enllaç dins del mateix blog.
Hongria
El cas d’Hongria és diferent en quant a producte de la revolució (en aquest cas serà una efímera revolució bolxevic) i del resultat final que desembocarà en una dictadura militar. Hongria formava part de la doble corona de l’Imperi Austrohongarès. Carles (I d’Àustria i IV d’Hongria) havia abdicat després de la derrota contra els italians a la batalla de Vittorio Veneto (2 de novembre de 1918). Es formen Consells de Soldats a Budapest (com els soviets a Rússia) i juntament amb polítics opositors formen un Consell Nacional; aquest moviment de novembre de 1918 és conegut com a Revolució dels Crisantems i es proclamarà la República Popular d’Hongria amb Mihály Károly un aristòcrata i terratinent que havia evolucionat a postures democràtiques. Les mancances, l’atur, la inflació són brutals, ningú reconeix el nou règim i els països veïns (txecs, búlgars i romanesos), aprofiten el descontrol del final de la guerra per envair Hongria. Aguantarà uns pocs mesos i el març de 1919 renunciarà a la presidència.
Mihály Károly (1875 – 1955) dirigent de l’efímera República Popular d’Hongria (wikipedia.org) Dues instantànies de la Revolució del Crisantem a Budapest (wikipedia.org)
El buit de poder l’ocupen socialistes i comunistes, totalment minoritaris en un país totalment agrari amb un proletariat incipient, que proclamen la República Soviètica d’Hongria (21 de març de 1919), amb el socialista Sándor Garbai com a teòric líder de la república, però amb el comunista Béla Kun com a líder real i efectiu de la República. Kun es posa en marxa i comença una ràpida activitat legislativa: s’aboleixen els títols nobiliaris, es decreta la igualtat entre homes i dones, augmenta els salaris, decreta la jornada de vuit hores, introdueix la democràcia del consells obrers, però no reparteix la terra, en un país totalment agrícola. Els pagesos no accepten les cooperatives agràries estatals que el govern promou i s’hi posicionen en contra del govern.
Proclamació de la República soviètica d’Hongria a les escales del Parlament. En el centre Béla Kun (wikipedia.org) Tropes revolucionàries partidàries de la República Soviètica desfilant a Budapest (wikipedia.org) Béla Kun (1886 – 1938) va fer una revolució proletària en un país amb poca classe obrera (wikipedia.org) Cavalleria romanesa entra a Budapest i posa fi a l’experiment soviètic i inicia uns mesos de l’anomenat terror blanc (wikipedia.org) Myklós Horthy (1868 – 1957) almirall i regent d’un país sense rei ni mar (wikipedia.org)
Mentrestant el país està assetjat per tropes estrangeres i tot i que a l’estiu la contraofensiva hongaresa té un cert èxit contra els ocupants txecs, les tropes romaneses, amb el suport de França, entren a Budapest (3 d’agost de 1919) i acaben amb el govern revolucionari. L’exèrcit romanès es retirarà, quedant-se, això si, la Transilvània i instaurant a Budapest un dictador l’almirall Myklós Horthy, cap de l’exèrcit contrarevolucionari que instaurarà un govern autoritari amb el suport de l’església i de les classes agràries. El règim d’Horthy durarà el període d’entreguerres i gairebé tota la segona guerra mundial, fins a l’any 1944, però la història d’Horthy no és el que abordem aquí. Béla Kun, per la seva part, tindrà una vida dedicada a la revolució per diversos llocs d’Europa i finalment l’any 1938 serà afussellat en les brutals purgues de Stalin.
L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848
Per entendre les revolucions de 1848, cal girar la vista enrere per tal de situar-nos en el món que aquests processos revolucionaris van qüestionar i enfonsar: l’Europa post napoleònica i el congrés de Viena (1815) defineixen el context de quasi retorn al món de l’Antic Règim. Rússia, Anglaterra i Àustria marquen una sèrie de principis clau per a la nova Europa: la recuperació legítima de les corones, sobretot pels Borbons a França, l’equilibri continental, la repressió de qualsevol contestació al nou ordre, l’abolició de les conquestes revolucionàries i la tornada al tradicionalisme. Aviat es van adonar que la reacció total era impossible i que s’havien de fer algunes concessions. Les fronteres d’Europa es van moure de manera molt significativa. A França tornà al tron Lluis XVIII el qual atorga una constitució i s’envoltà d‘un govern ultra-reaccionari. Àustria, malgrat la seva pobre aportació militar en les guerres napoleòniques, va ser amb el primer ministre Metternich el principal guanyador (concedit pels interessos de la resta de potències); Metternich es va convertir en una mena de far de les essències del Congrés de Viena. Alemanya havia passat d’una estructura microestatal de 360 estats a una Confederació Germànica amb un regne en ascens, Prússia. Rússia, amb un tsar místic semblava quedar ancorada en temps passats. Itàlia era, en expressió de Metternich, “una expressió geogràfica” amb un control directe o indirecte d’Àustria. Els vencedors continentals de Napoleó, Àustria, Prússia i Rússia, constituïren la Santa Aliança, una nova forma d’introduir la diplomàcia en els conflictes europeus i amb capacitat de resposta militar als intents de contravenir l’estatus quo. Gran Bretanya, tot i donar suport, va voler quedar al marge.et
El Congrés de Viena en caricatura de l’època: els diferents monarques vencedors es reparteixen el mapa d’Europa que aguanta estirat a terra el ministre Talleyrand, mentre Napoleó intenta separar França (okdiario.com) Lluis XVIII (1755 – 1824) primer monarca de la restauració borbònica (wikipedia.org). (buscabiografias.com) Klemens von Metternich (1773 – 1859) (wikipedia.org) Mapa de la Confederació Germànica amb els límits marcats per la línia vermella. Incorporava els diferents estats alemanys i una part de l’Imperi Austríac; Prússia, en blau, estava separada geogràficament en dues meitats que minimitzaven el seu poder emergent (gifex.com)
Malgrat els intents de les elits de Viena, la burgesia i les masses protagonitzaren al llarg de les dècades següents una mena de revolució endèmica per tot el continent: antics militars, intel·lectuals o burgesos amb una visió trans-europea: El liberalisme polític va ser el primer en qüestionar la Restauració, amb diferents estils de revolució (moderada, democràtica – radical o fent èmfasi en la qüestió social); en un primer moment van sorgir les societats secretes, els Carbonaris. El primer referent liberal europeu és el “pronunciament” de Riego a España (1820) que reinstaura la Constitució de 1812, la “Pepa”, moviment avortat tres anys després per la Santa Aliança; el moviment espanyol tindrà repercussions en altres intents, també fallits, al Regne de les Dues Sicílies (1820), el Piemont (1821), a Rússia, amb els Decambristes (1825) o a Grècia on la revolució es transformà en guerra contra els otomans i en independència l’any 1821.
Una segona tongada de revolucions liberals es produïren els anys 1830 – 31. A França amb l’arribada al tron de Carles X, rei ultra – reaccionari, es convoquen eleccions, tancades, censatàries, que són anul·lades pel triomf no desitjat dels liberals. La insurrecció posterior (juliol de 1830) farà que els burgesos agafin el control amb un nou rei, Lluís Felip d’Orleans amb principis constitucionals. Durant aquest bienni també hi haurà moviments fracassats a Polònia, Itàlia central i Bèlgica que aconseguirà la independència d’Holanda en el que serà el primer trencament del mapa europeu de Viena. Durant els anys posteriors (1831 – 1847), el liberalisme guanyarà terreny per diferents llocs d’Europa: a la Gran Bretanya amb successives reformes en sentit liberal i amb l’aparició del moviment Cartista que acabarà fracassant. A Suïssa una guerra civil (1847) arracona els catòlics reaccionaris i acosta el país cap al liberalisme. A Espanya, de manera similar la Guerra Carlina (1833 – 1840) arraconarà els absolutistes. Durant aquests anys es produeixen escissions dins del liberalisme (moderat, radicals, democràtics), naixeran de manera incipient els primers moviments socialistes i s’anirà consolidant el nacionalisme.
Lluís Felip d’Orleans (1773 – 1850) rei de França entre 1830 i 1848 (wikipedia.com) Mapa del Regne Unit dels Països Baixos tal com es va configurar al Congrés de Viena. La línia blava marca la separació de Bèlgica després de la revolució de 1830 (wikipedia.org) El general carlí Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): la seva mort va suposar un important cop pels carlins (wikipedia.org)
L’any 1848 serà el moment culminant de les revolucions liberals a Europa. La crisi econòmica dels anys anteriors, la tradició revolucionària, les reivindicacions múltiples, la participació de les masses populars i el nacionalisme creixent expliquen aquests moviments. A la França de Lluís Felip d’Orleans es produeix una insurrecció popular el 22 de febrer de 1848 que derrotarà les tropes reials i proclamarà la II República que tindrà diverses alternatives al llarg de l’any, amb predomini inicial dels moderats i radicals, unes eleccions generals on el conservadorisme del camp imposa un govern reaccionari. Això provocarà noves insurreccions urbanes, durament reprimides a l’estiu. Quan al desembre es convoquin eleccions presidencials el personatge millor situat serà Lluís Napoleó Bonaparte que guanyarà gràcies al vot rural. La posterior evolució de Lluís Napoleó serà cap a l’autoritarisme per un cop d’Estat (1851).
François Guizot (1787 – 1874) polític i historiador, lider dels doctrinaris i primer ministre del govern reialista de Lluís Felip, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23 (sapiens.cat) Quadre que mostra una concentració popular davant l’ajuntament de París el 25 de febrer. Apareix una bandera roja que els revolucionaris liberals rebutjaven (wikipedia.org) Incidents del dia 23 de febrer que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació (sapiens.cat) Lluís Napoleó Bonaparte, seria finalment elegit president de la nova República a finals de 1848 (biografiasyvidas.com)
Als estats alemanys s’ha establert l’any 1834 el Zollverein (unió duanera) entre 38 estats alemanys guiats per Prússia; al llarg d’aquests anys guanyen difusió les idees nacionalistes, lligades al liberalisme que seran durament reprimides sobretot a Àustria. La caiguda de Lluís Felip a França tensiona tota Europa; a Prússia i altres estats alemanys es produeixen revoltes al camp i es produeixen violentes lluites als carrers de moltes ciutats que obligaren a concedir una constitució a Prússia el mes de març. Es convoquen eleccions (18 de maig de 1848) i es constituirà una Assemblea a Frankfurt dominada per burgesos i intel·lectuals, molt dividida entre liberals moderats, democràtics i reaccionaris; s’elaborarà una constitució i s’oferirà la corona al rei de Prússia. A finals d’any el context internacional ha canviat a favor dels reaccionaris i el rei es nega a acceptar la corona que li ofereix l’assemblea. Prussians i austríacs es retiren de l’assemblea i les forces democràtiques seran aixafades pels prussianes: acaba el moviment revolucionari.
Mapa del Zollverein o unió duanera promoguda per Prússia (aulafacil.com) Sessió de l’Assemblea de Frankfurt en la que el líder demòcrata Robert Blum es dirigeix als diputats el juny de 1848 (wikipedia.org) Caricatura de Frederic Guillem IV de Prússia jugant indecís amb la corona imperial que li havia ofert l’Assemblea de Frankfurt (wikipedia.org)
De manera simultània, a Viena i altres ciutats esclata la revolució, de fet per tot l’imperi es produeixen insurreccions: a Praga, però també a Hongria i a Itàlia. Metternich cau i l’emperador Ferran I és obligat a acceptar una Constitució amb sufragi universal. Tot l’imperi es descontrola i sembla a punt d’ensorrar-se, l’emperador abandona Viena. Els nacionalistes de Lajos Kossuth s’alcen a Budapest, també hi ha insurreccions a Croàcia. Tots els moviments liberals fracassaran; en el cas de Viena, la derrota al novembre de 1848 portarà la coronació d’un nou emperador Francesc Josep I que aplicarà una constitució conservadora. A Hongria, Kossuth proclamarà la independència i serà la intervenció des de Rússia de la Santa Aliança (agost 1849) qui acabarà amb la resistència hongaresa.
En el nord d’Itàlia, el sentiment nacionalista en pro de la unitat s’anava estenent des de la segona dècada del vuit-cents. Aquest Risorgimento lligat als ideals del Romanticisme és clau per entendre tot el procés de les revolucions de 1848; una figura important és Giuseppe Mazzini creador de la “Jove Itàlia” (1831) que una vegada i una altra al llarg dels anys 30 i 40 aposta per la via insurreccional; de fet els anys anteriors a 1848, el clima a gran part de la península és d’una agitació permanent. El primer aixecament és a Sicília (gener de 1848) que obliga el rei a concedir una constitució. També hi ha insurreccions a Roma, Florència o Torí.
Giuseppe Mazzini (1805 – 1872): les seves idees i la seva acció política van contribuir d’una manera decisiva al naixement de l’estat unitari italià (wikipedia.org) Quadre de Baldassare Verazzi que mostra l’èpica de l’aixev¡cament dels cinc dies de Milà (historia.nationalgeographic.com) Giuseppe Garibaldi, patriota italià, (1807-1882) penetra a Roma el desembre de 1848 on serà proclamada de manera efímera la República Romana (alamy.es)
En el regne de Llombardo – Vènet es produeixen els ”Cinc dies de Milà” (18 – 22 de març de 1848), un aixecament que derrota momentàniament els austríacs. La guerra oberta declarada pel rei de Sardenya i seguida per venecians i milanesos acabarà finalment amb victòria de les tropes austríaques. A finals de 1848, la reacció triomfa pels diversos estats italians. Els intents de diversos grups democràtics a Roma o la Toscana seran sufocats per tropes franceses durant els primers mesos de 1849.
Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952
L’Egipte del darrer terç del segle XIX és un país lliurat a les potències occidentals amb uns mandataris locals que actuen tutelats pels britànics. La ruptura definitiva de l’Imperi Otomà en acabar la Gran Guerra, converteix Egipte en un protectorat. L’ocupació britànica revitalitza el sentiment nacional molt influenciat per la Nahda o renaixement àrab cultural, social i polític que ja des de mitjans del segle XIX s’estén pel país. El Wafd, un partit nacionalista, va ser influent en aquests anys i el 1922 força el reconeixement d’Egipte com a “estat sobirà independent”, malgrat que l’ocupació militar continua. L’any 1923 s’aprova una constitució amb el suport de les classes urbanes i les classes mitges camperoles. L’impuls nacionalista i cultural té dos eixos bàsics, sovint en disputa: el paper de l’Islam i la confrontació amb els models culturals exteriors. El primer eix confluirà en el naixement dels “Germans musulmans” (1928), grup reformista lluny del rigor del Wahhabisme saudita i preocupats per la creixent urbanització i els xocs culturals amb el tradicionalisme rural. La nova constitució intentarà consolidar un règim liberal amb el líder del Wafd Saad Zaghoul, però el pretès ascensor social liberal no funciona i això crea descontentament. El malestar de la societat egípcia es farà palès en la Gran Revolta Àrab de 1936 on el tema de la colonització sionista és ja un element preocupant per a la societat egípcia. L’exèrcit britànic es retirarà deixant únicament una guarnició al canal de Suez durant un període de vint anys.
Imatge a El Cairo durant la revolució de 1919 contra l’ocupació britànica (wikipedia.org) El líder egipci Saad Zaghoul que juntament amb altres membres del Wafd van tenir un paper actiu en la insurrecció de 1919 i que acabarien exiliats (wikipedia.org) Imatge de la revolta àrab a Palestina de 1936 – 1939 (wikipedia.org) L’Alt Comitè Àrab va ser un òrgan polític autoproclamat com l’únic comandament polític dels àrabs a Palestina, creat l’any 1936 i poc després prohibit pels britànics (wikipedia.org) Imatge de Sayed Darwish (1892 – 1923) cantant egipci; la música tradicional fou durant les primeres dècades del segle XX un motiu d’exaltació nacional a Egipte (wikipedia.org)
L’any 1937 mor el rei Faud que és substituït per Faruk. Amb el nou rei augmenten les tensions nacionalistes amb el Wafd. La campanya africana Italo – alemanya i la proximitat de les forces de l’Eix a Egipte aproximaran posicions entre britànics i el govern de la monarquia. L’any 1944 Faruk es desfà del Wafd. El món de la postguerra porta una crisi econòmica i social intensa amb protestes i vagues i una oposició que va des dels Germans Musulmans al Wafd o als comunistes. L’any 1948 portarà el problema de Palestina amb tota la seva cruesa i el Pla de Partició de l’ONU i la proclamació de l’estat d’Israel serà el detonant dels nous països àrabs (Síria, Transjordània i Egipte) que declararan la guerra a Israel (maig 1948). L’exèrcit egipci, mal instruït i pèssimament equipat serà fàcilment derrotat, malgrat una victòria inicial a Gaza (batalla d’al – Faluja) on destacarà un jove comandant, Gamal Abdel Nasser. La derrota farà més viu el sentiment nacionalista i les vagues i protestes s’hi estendran pel país on el règim de Faruk que torna a cridar al poder al Wafd (1950) és totalment impopular. Dins l’exèrcit es crea el Moviment d’Oficials Lliures, joves oficials de l’exèrcit que tenien com a objectiu salvar l’honra de l’exèrcit, derrocar el rei Faruk, abolir la monarquia, i substituir el govern depenent del Regne Unit. La desena d’homes que dirigien el moviment fou qui va controlar els governs egipcis que van seguir al cop d’estat del 23 de juliol de 1952. Acompleixen els objectius i el 18 de juny de 1953 es proclama la República. El febrer de 1954, Gamal Abdel Nasser es fa amb el poder total i els militars controlen totalment el govern (en crear després el Consell Revolucionari d’Autoritats).
El rei Faruk I (1920 – 1965) rei corrupte i aviat impopular entre els egipcis (wikipedia.org) Mapa del Pla de Partició de l’ONU de 1947 i el resultat de l’armistici posterior a la guerra àrab-israeliana de 1948 (wsimage.com) El Moviment d’Oficials Lliures fou l’organització clandestina militar fundada per Nasser junt amb Anwar Sadat i altres oficials, després de la derrota a la guerra (wikipedia.org) Voluntaris àrabs durant la guerra de 1948 (wikipedia.org) Gamal Abdel Nasser (1918 – 1970) principal organitzador del cop d’estat que el 22 de juliol de 1952 derrocà el rei Faruk de manera incruenta (biografiasyvida.com)
El nou estat portà al màxim el panarabisme de Nasser. El somni de Nasser era construir una gran resclosa riu Nil avall que permetés distribuir l’aigua necessària per a una gran reforma agrària. Un primer objectiu era la retirada de les tropes britàniques i la nacionalització del Canal de Suez. Aquests moviment de Nasser van provocar una intervenció colonial de França i Regne Unit amb el suport d’Israel (1956) per a defensar la lliure circulació pel canal de Suez. La guerra va ser una nova derrota militar però les noves potències emergents de la segona guerra mundial (EUA i URSS), obligaren a la coalició a abandonar el canal, per la qual cosa la derrota militar esdevingué una victòria política dels egipcis. El projecte de la nova resclosa d’Assuan no troba finançament extern ja que els nord-americans declinen llur inicial oferiment. Nasser virarà cap a la URSS ja de ple a la Guerra Freda i procedirà a una campanya de nacionalització de bens estrangers (finances, bancs, indústries, etc).
Guerra del Canal (1956): vaixells enfonsats bloquegen el pas de mercaderies durant molt anys després de la guerra (bbc.com) Nasser i el Canal de Suez: malgrat la derrota militar, el trimof polític de Nasser, derivat de la manca de suport nord-ameicana a la intervenció colonial franco-britànica, fou notable (enlacejudio.com) La resclosa d’Assuan en vista des de satèl·lit (tiempo.com) La guerra dels Sis Dies: es pot veure el mapa de la regió abans i després de la derrota àrab (bbc.com)
El nou sistema polític era un molt retòric socialisme àrab molt centralitzat amb una utòpica proposta d’unificació del món àrab en una gran República panàrab que no tirarà endavant. El panarabisme definia un gran enemic comú exterior, l’estat d’Israel amb el qual s’enfrontarà novament a la guerra dels sis dies (juny de 1967) amb una nova derrota militar que no serà el final de Nasser que encara tindrà temps d’inaugurar la immensa obra d’Assuan l’any 1970, poc abans de la seva sobtada mort el 29 de setembre de 1970.
Gaudir la Cultura 