LES REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Aquest curs, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, ofereix una aproximació a deu revolucions dels segles XIX i XX que, tot i ser menys conegudes que altres grans revolucions i, fins i tot, haver estat sovint oblidades de la memòria col·lectiva van resultar decisives per forjar la contemporaneïtat.

Cliqueu

Insurreccions com, per exemple, les de 1848 o les de la primera postguerra a Alemanya i Hongria, així com la Revolució Meiji al Japó o les revolucions de Mèxic i Egipte, van modificar de forma determinant el panorama geopolític d’aquell moment: van trencar equilibris i van obrir el camí a profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques. La intenció del curs és, doncs, rescatar aquestes revolucions de l’oblit i destacar-ne la importància per entendre la nostra història recent. El programa del curs (segon trimestre del curs 2021-22) és el següent:

1. La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de Turquia (Prof: Daniel Roig)

2. El naixement d’un nou país: la revolució americana (Prof: Alberto Pellegrini)

3. La revolució Meiji i la construcció del Japó modern  (Prof: Paola Lo Cascio)

4. “¡Tierra y libertad!” La revolució mexicana (Prof: Perla Dayana Massó)

5. La primera revolució proletària? La Comuna de París (Prof: José Manuel Rúa)

6. La revolució desconeguda d’Etiòpia (Prof: Perla Dayana Massó)

7. La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini (Prof: Òscar Monterde)

8. Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria (Prof: José Manuel Rúa)

9. L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848 (Prof: Alberto Pellegrini)

10. Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952 (Prof: Òscar Monterde)

A continuació faré una ressenya, sessió a sessió, de cadascun dels processos històrics  descrits, tot fent èmfasi de manera resumida en els principals fets, esdeveniments o interpretacions que permeten una ràpida aproximació als temes tractats. Si us pot servir de ganxo per incorporar-vos a posteriors edicions del curs o simplement com un petit viatge intel·lectual per ajudar-vos a entendre millor el complex món on vivim, hauré vist acomplert l’objectiu d’aquestes entrades del blog. Penseu que cada història és un tot per si mateix i que es poden llegir per separat.

La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de la República de Turquia

Tot i que la revolució kemalista i el naixement de la nova República turca s’emmarca històricament entre l’any 1922-23 i l’any de la mort de Mustafà Kemal el 1938, el procés històric cal ampliar-lo als darrers anys de l’imperi Otomà i acompanyar-lo de l’evolució personal d’aquest personatge considerat el pare de la nova Turquia.

_{Mustafà Kemal amb grau de capità (viquipedia.com) Els vilayet de l’Imperi Otomà: en vermell Salònica (viquipedia.com) El CUP (Joves Turcs) tenia com a primer objectiu retaurar la constitució de 1878 (viquipedia.com)}

Mustafà  Kemal neix l’any 1881 a la regió de Salònica, en aquells moments una de les províncies de l’Imperi Otomà. L’anomenat al llarg del segle XIX «malalt d’Europa», és una monarquia absoluta, hereditària, multiètnica i multiconfessional, amb el soldà Abdul Hamid II (1876 – 1909) exercint el poder religiós i temporal del decadent imperi. L’any 1876 es dota d’una constitució i els anys següents  es veuran un seguit d’intents de reforma per modernitzar el país que no reeixiran. En aquest context i en el sí d’una família musulmana d’avantpassats eslaus, neix  Mustafà  Kemal a Salònica. Aviat entrarà a l’Escola Militar i els darrers anys del segle XIX i primeries del segle XX, seguirà una brillant carrera militar  per diferents vilayets (províncies otomanes) des de Monestir, Constantinoble, Damasc o Macedònia. Aviat consolidarà les seves posicions polítiques progressistes i revolucionàries i formarà part d’una de les principals organitzacions clandestines, el Comitè de la Unió i el Progrés (CUP); aquesta gent coneguda a l’Imperi com els «unionistes», a Europa se’ls coneixerà com els «Joves Turcs».

_{Mustafà Kemal a Tripoli durant la Guerra de Líbia l’any 1912 (viquipedia.com) Mapa de les guerres balcàniques (1912- 13): es pot apreciar la pèrdua territorial, les franges en el mapa indiquen el repartiment territorial en contra dels otomans (buxaweb.cat)}

La coneguda com a revolució dels Joves Turcs comença amb un cop d’estat a les guarnicions de Macedònia a l’estiu de 1908 que s’anirà estenen per l’Imperi i que compta, a més del CUP, amb els liberals, republicans, socialistes i altres minories. El programa preveu la restauració de la Constitució, la modernització i les reformes en sentit secularitzador, la reversió de les constants humiliacions internacionals i una nova orientació en la política interna. Aquesta clau interna poc definida serà motiu de desavinences i, en part, del fracàs del moviment. En clau internacional tot anirà pitjor als Balcans: declaració d’independència de Bulgària (5 d’octubre de 1908), annexió de Bòsnia i Hercegovina per part de l’Imperi Austrohongarès (6 d’octubre de 1908), mobilització de tropes per part del serbis,  inici de les revoltes nacionalistes a Albània i augment del malestar italià per les seves ambicions territorials al nord d’Àfrica. Tot desembocarà en els anys següents en la guerra contra Itàlia (1912) i en les dues guerres dels Balcans (1912 – 13) que seran un desastre pels otomans amb el naixement d’Albània com a estat independent, l’expansió de Grècia al N i al NE amb l’ocupació de Salònica, l’annexió de Kosovo i part de Macedònia per Sèrbia i una nova frontera entre Bulgària i l’Imperi Otomà.

_{La guerra greco – turca (1919 -1922): el mapa mostra les principals batalles i moviments de tropes a la península d’Anatòlia (wikipedia.org) Kemal durant la guerra l’any 1921 (lasegundaguerra.org) Tropes gregues en el front (lasegundaguerra.org) Bombardeig i evaquació grega del port d’Esmirna l’any 1922 (bbc.com)}

Mustafà Kemal viurà aquests anys movent-se pels diferents teatres de guerra, guanyant prestigi  militar, allunyant-se cada cop més de la línia governamental i evolucionant políticament cap a un nacionalisme laic i occidentalitzant. Entremig de les dues guerres balcàniques tindrà  lloc un nou cop d’estat autoritari, ultranacionalista i pangermànic per part del CUP que expulsa els liberals del govern. Aquest nou govern serà qui introduirà l’Imperi a la Gran Guerra al costat dels Imperis Centrals (11 de novembre de 1914). Els resultats de la guerra seran nefastos pels otomans i el genocidi armeni va ser un element d’extrema terbolesa per al futur. L’armistici de Mudros (Octubre de 1918) posa fi a la guerra i deixa l’imperi en mans de les tropes francobritàniques vencedores. La derrota portarà a un canvi en la política exterior que serà pro-britànica amb un govern (Ferit Paixà) enfrontat amb els nacionalistes turcs. Grècia, atiada pel posicionament de Lloyd George a favor de l’expansió hel·lènica a Anatòlia, atacarà Turquia (estiu de 1920) i progressarà militarment dins la península d’Anatòlia. Aquí entra en escena Mustafà Kemal que reunirà tropes i farà la guerra al mateix temps al govern de Ferit (guerra civil) i als grecs (guerra grec-turca). Després d’una cruenta guerra de més de dos anys les tropes kemalistes expulsaran els grecs d’Anatòlia i en el tractat de Lausana (juliol de 1923) fixaran les fronteres entre Grècia i Turquia i procediran a immensos desplaçaments de població  d’origen grec i turc a ambdós costats del mar Egeu, una penosa neteja ètnica avalada per la comunitat internacional.

_{Kemal, ja convertit en president de la República de Turquia (viquipedia.com) Fotografia de les primeres 18 dones elegides com a parlamentàries a les eleccions de 1935 (viquipedia.com) Composició al·legòrica de la revolució turca amb Atatürk vetllant i conduint el procés (viquipedia.com)}

A partir de 1923, els canvis introduïts per Kemal modificaran de manera transcendental la vida turca: s’abolirà el califat, es prohibiran els partits polítics, tot iniciant un culte a la personalitat de Kemal, anomenat ara Atatürk (el pare dels turcs), es reformarà per llei la vestimenta civil, s’adoptaran el calendari gregorià i l’alfabet llatí, un nou codi civil proclamarà la  igualtat entre homes i dones i s’encararà una llarga llista de reformes que intentaran modernitzar la nova República de Turquia en sentit laic i occidentalitzant.

El naixement d’un nou país: La revolució americana

Els antecedents d’aquest complex procés històric els trobem en l’establiment a partir del segle XVII d’un seguit de colònies britàniques al llarg de la costa est de Nord-Amèrica: els 25.000 habitants de 1640 aniran augmentant progressivament i durant el segle XVIII tot ocupant progressivament nous territoris en direcció sud, territoris més fèrtils i de millor qualitat en general del que ocupaven altres potències colonials.

_{La primera expedició britànica va ser la la de Walter Raleigh (1585-90), a l’illa de Roanoke (wikipedia.org) Gravat del Harvard College fundat el 1636: des d’un començament la societat colonial va ser molt instruïda (hupd.harvard.edu) Imatge del “Gran despestar“, època d’extraordinària difusió de les idees il·lustrades i liberals (biteproject.com)}

L’estructura política de cadascuna de les 13 colònies ja incloïa a mitjans del segle XVIII una assemblea colonial, una mena de Cambra baixa que proposava lleis i que era elegida per sufragi universal masculí (sense dubte en aquest moment era la societat més democràtica del món). Es  tractava d’una societat individualista i pragmàtica molt instruïda, amb els índexs d’alfabetització més alts del món, la qual cosa facilitarà l’entrada i difusió de les idees il·lustrades i liberals. L’estructura social i econòmica era ja diversificada: les colònies del nord eren de petits propietaris agrícoles i altres dedicats al comerç, molt puritans. En el centre hi havia els grans ports (Nova York i Filadèlfia), gent dedicada al comerç i l’artesania i amb gran tolerància religiosa.  Al sud predominaven les grans i mitjanes hisendes agrícoles (arròs, tabac, sucre, cotó), amb una estructura social semblant a l’aristocràcia agrària britànica; serà sobretot en aquestes zones on durant la segona meitat del segle XVIII, l’arribada d’esclaus negres serà molt important. Els indis autòctons formaven un grup molt heterogeni que van suposar un fre a l’expansió dels colons cap a l’oest. La devastació  entre els indis durant els segles XVII i XVIII va ser molt important.

Un punt d’inflexió important és la Guerra dels Nou Anys (1756 – 1763), un conflicte mundial que  afectarà les colònies americanes i que guanyarà Gran Bretanya en la seva lluita contra França i els seus aliats. La victòria tindrà repercussions en les colònies americanes: per una banda expulsarà França de Nord-Amèrica i per altra la Corona britànica establirà la Proclamation line, els Apalatxes com a límit expansiu a l’est dels colons i també tot un seguit de taxes (impostos) consecutius a les colònies (calia pagar les despeses de la guerra). La resposta de les colònies és institucional: es neguen a pagar si no tenen representació política: «No taxation without representation». Les postures es van radicalitzant i la violència esclata. La resposta britànica són més impostos i els colons organitzen l’anomenat Boston Tea Party. La reacció britànica és histèrica:  tanquen el port de Boston i atorguen als colons francesos (Quebec Act) l’enorme territori del Quebec, cosa que indigna els colons britànics que convoquen el Primer Congrés Continental a Filadèlfia (setembre de 1774) que nega la competència del Parlament britànic, declara el boicot del productes britànics i encarrega als parlaments de cada colònia l’assumpció de govern i la formació de milícies armades.

_{“Sons of Liberty“, grup dirigit per Samuel Adams va protagonitzar diverses revoltes antibritàniques com l’assalt de la residència del governador de Massachusetts (1765) (history.com) El “Boston Tea Party” (1773), colons disfressats d’indis ven llençar tot el carregament de tea d’un vaixell a les aigües del port de Boston (timetoast.com) Quadre sobre el I Congrés Continental (lhistoria.com) A la dreta: La Carpenter’s Hall, Philadelphia, seu del I Congrés Continental (wikiwand.com)}

A partir d’aquí es desencadena la guerra amb les primeres batalles (Lexington i Concorde, abril de 1775). Un Segon  Congrés Continental a Filadèlfia (juny de 1776), proclama la independència dels estats, comença a elaborar un projecte de confederació i crea un exèrcit amb George Washington com a cap suprem; malgrat tot faran una darrera proposta al Regne Unit, l’anomenada «petició de la branca d’olivera». La resposta britànica és negativa i duríssima. El 4 de juliol de 1776, es fa pública la Declaració d’independència de la Confederació (text de Thomas Jefferson), un text fonamental de la història, tot reconeixent la igualtat, el dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de felicitat, tot assumint els principis liberals.

_{Thomas Paine publica el 1776 “Common Sense”, un breu pamflet republicà i antimonàrquic on defensa la independència, l’aixecament armat i la igualtat amb un enorme èxit, 100.000 còpies en 3 mesos (wikipedia.org) George Washington serà elegit comandant del nou exèrcit creat en el I Congrés (wikipedia.org) Thomas Jefferson, autor del text de la Declaració d’Independència (wikipedia.org) Declaració d’Independencia dels Estats Units d’Amèrica​, títol oficial és “The unanimous declaration of the thirteen United States of America” (wikipedia.org)}

França i Espanya  reconeixeran la independència i declararan la guerra a la Gran Bretanya. La seva aportació serà decisiva en el futur triomf dels americans. La guerra tindrà diverses fases i s’estendrà fins a la decisiva batalla de Yorktown (1781). En la pau de Paris (1783), Gran Bretanya reconeixerà  la independència de la Confederació i es produirà al nou repartiment colonial de Nord-amèrica amb l’entrada novament de França i Espanya. A parir d’aquest moments es redactaran les Constitucions del diferents estats, en clau liberal i s’assistirà a una primera fase (1783 – 1789), el «període crític» on es podrà constatar que la Confederació no acaba de funcionar, ja que el govern no té assignades ni clares les competències. Els federalistes aniran guanyant influència i a la Convenció de Filadèlfia (1787), elaboraran un projecte de Constitució  que assegura un govern  federal fort moderat per un president  (George Washington, per unanimitat que només farà dos mandants de vuit anys en total), amb un Parlament bicameral. La declaració de Drets (Bill of Rights) de 1791 assegurarà les llibertats individuals contra el poder del govern central. Després del període presidencial de Washington, el següent president  fou John Adams (1797 – 1801) el mandat del qual es caracteritzà per un cert retrocés en les llibertats revolucionàries. La presidència de Jefferson (1801 – 1809), significà un nou aprofundiment en la democratització de la vida publica dels Estats Units. Dos temes important quedaven pel futur: la colonització i expansió cap a l’oest i l’abordatge del problema de l’esclavitud, però això és una altra història.

La revolució Meiji i la construcció del Japó modern

El procés històric que porta el Japó a la modernitat parteix d’un cop d’estat l’any 1868 rep el nom de revolució / restauració Meiji i és un llarg procés que acaba amb el Shogunat Tokugawa, tot reafirmant la primacia de l’emperador Mitsuhito que es dirà Meiji Tennō que significa “culte a la regla”. No es tracta de fet d’una revolució en sentit estricte, ja que no hi ha cap canvi dinàstic, però si que durant els anys Meiji fins el 1912 es produeix un canvi polític que desplaça el poder cap a una oligarquia modernitzador que en molts aspectes reprodueix els canvis liberals occidentals. Es pot dir que es restaura el poder de l’emperador i al mateix temps es produeix un canvi revolucionari que afecta el poder de nous grups dirigents i de manera profunda els hàbits econòmics i socials de l’imperi.

_{Tokugawa Ieyasu va ser el fundador nidel clan i del shogunat que porta el seu cognom a inicis del segle XVII (viquipedia.org) Estructura piramidal de les classes socials de l’època Tokugawa. Les contradiccions i desequilibris del sistema s’accelerarien al llarg del segle XIX (comunidadumbria.com) Mapa feudal del Japó amb els diferents Shogun i Daimyô (pinterest.es)}

Per entendre bé el procés cal tirar enrere en el temps i situar-nos en l’Imperi Tokugawa que des de l’any 1600 s’imposa militarment en lluites entre diferents senyors feudals i implanta un nou domini de tipus també feudal que s’establirà al Japó al llarg de 250 anys. L’estructura social estamental de l’època Tokugawa era molt complexa com es pot veure en la figura superior.

L’emperador com a figura merament representativa ocupava el cim; el territori era dividit en Shogun o territoris feudals, a la cort de cada Shogunat hi havia classes guerreres: els Daimyô, els Samurai i els soldats, després els camperols i, en la base, els artesans i comerciants, poc considerats socialment. La rígida societat anirà experimentant canvis amb el temps. Els samurai, que no podien posseir terres, deixaran la seva funció militar i s’aniran  desplaçant cap a les ciutats on acabaran assumint funcions administratives o burocràtiques amb una pèrdua de poder adquisitiu que els farà dependents dels comerciants, situats molt per sota de la piràmide estamental. Aquest grup serà el fonamental en la revolució Meiji.

_{Retrat de Mutsuhito conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō, va regnar des de 1867 fins la seva mort l’any 1912 (viquipedia.org) La Missió Iwakura fou una missió diplomàtica japonesa enviada a Gran Bretanya pels oligarques Meiji a partir de 1871. Va ser important en el procés de modernització del Japó. El cap de l’ambaixada és vestit a la japonesa (wikipedia.org) Fotografia d’una altra de les missions japoneses per Europa al darrer quart del segle XIX (wikipedia.org) Quadre que mostra l’arribada dels “vaixells negres” del comodor Perry al port de Nagasaki l’any 1853 (shutterstock.com)}

A partir de 1830 les contradiccions del sistema afloren i el fan entrar en crisi. N’hi haurà motius interns (desastres naturals, fragmentació de poder, revoltes camperoles, problemes financers dels Shogun, etc) i externs (pressió de les potències colonials europees per l’obertura dels ports japonesos al comerç, feblesa diplomàtica i militar, etc). L’entrada en escena dels Estats Units (1853) farà els Shogun encara més conscients de la inferioritat japonesa i crearan divisions entre les classes militars (els daimiô) sobre la conveniència o no de modernitzar el país.  Les lluites internes entre els daimiô, els afebliran i tot plegat conduirà a un cop d’estat (1868) que derrotarà i apartarà als Shogun i imposarà una aliança entre els samurai i una part dels terratinents rics. Aquests imposaran el nou sistema (Meiji): centralitzat, amb la figura preeminent de l’emperador Mitsuhito, amb la derrota definitiva del Shogunat, amb tot un seguit de reformes socials, com ara la instrucció obligatòria o un nou model de gènere, amb la dona subordinada però incorporada a la producció a temps parcial i econòmiques com una reforma fiscal, la unificació monetària o la reforma agrària basada en l’impuls de la petita agrària la introducció d’alguns models occidentals, sobretot pel que fa al nou exèrcit nacional renovat, potent i fet a “la francesa”. Es faran fortes inversions industrials amb el capital obtingut amb les expropiacions fetes als Shogun i també en infraestructures com el ferrocarril.

_{Visió supremacista de Rússia mostrant la seva suposada superioritat sobre els japonesos en l’inici de la guerra (amazon.com) Gravat de la guerra: la superioritat japonesa va ser total (alamy.es) El tractat de Portsmouth va ser un acord de pau signat el 5 de setembre de 1905 a la drassana naval de Portsmouth, a Kittery, Maine, Estats Units, que va posar fi oficialment a la guerra russo-japonesa. El president Theodore Roosevelt va rebre el premi Nobel de la pau Premi pels seus esforços en la intermediació del pacte (greelane.com).}

La modernització es farà sense democratitzar cap estructura. La construcció de l’estat – nació japonès es farà sobre la base de la preeminència de l’estat per sobre de tot. D’aquí emergirà amb el tombant del segle XX una nova nació guerrera que demostrarà la seva potència en la guerra russo-japonesa (1904-1905) amb una victòria nipona abassegadora. El paper neocolonialista del nou Japó del segle XX començava com a culminació de la restauració Meiji.

¡Tierra y Libertad! La revolució mexicana 

La revolució mexicana va ser la primera revolució del segle XX. Per a entendre-la cal revisar el passat colonial: quan els espanyols hi arriben, la població és de 25.000.000 milions d’habitants; poc més d’un segle més tard la població s’ha reduït fins a un milió. Al llarg del segle XVIII i XIX es produeix un important creixement demogràfic. Tres-cents anys de política colonial han donat lloc a un país fortament desigual amb un problema social bàsic que és la propietat i els usos de la terra. Els antecedents immediats de la revolució els hem de buscar en l’anomenat «Porfiriat». El general Porfirio Díaz arriba al poder com  a conseqüència de la revolta de Tuxtepec (1876) i es mantindrà com a president en eleccions mitjançant eleccions tèrboles fins l’any 1911. Durant els dos primers mandats (1876 – 1884) es modernitza la indústria, es fomenten les inversions internacionals (EUA), es creen noves hisendes, però augmenten la injustícia i les desigualtats amb  masses de desposseïts de terres. El ferrocarril que es construeix en aquests anys serveix com a suport per a la política extractiva de la inversió estatunidenca en mines i terres. Durant les darreres dècades del segle XIX, el règim tecnòcrata de Díaz envelleix, la concentració de la riquesa és tal que una part de la burgesia es veu fora de l’accés al poder i les condicions de la pagesia i del proletariat de les fàbriques són  inhumanes.

_{Porfirio Díaz (1830 – 1915) va ser un personatge molt controvertit en la història de Mèxic (infobae.com) Els germans Flores Magón, opositors anarquistes al Porfiriat van utilitzar per primera Vegada l’expressió ¡Tierra y libertad! (wikipedia.org) Francisco I. Madero (biografiasyvidas.com) El pla de San Luís, era una crida a l’aixecament del poble en contra la reelecció de Porfirio Díaz (sufragioefectivonoreeleccion.weebly.com)}

En aquest context sorgeixen grups d’oberta oposició a Díaz: durant els primers anys del nou segle hi ha oposició liberal, obrerista lligada l’anarquisme (d’aquí sortirà per primera vegada el lema  ¡Tierra y libertad!») o fins i tot un Partit Nacional Antireeleccionista (1909) que afirmava l’oposició a què Porfirio es presentés a la reelecció, tot i que el propi Díaz havia manifestat  en unes deliberacions al Pearson’s Magazine (1908) la seva voluntat de no optar a la reelecció presidencial. El seu oponent serà Francisco I. Madero que serà detingut i empresonat per la policia del règim. Díaz tornarà a guanyar fraudulentament les eleccions i Madero fugirà de la presó i des de l’exili als EUA promourà el pla de San Luís de Potosí, una crida a la insurrecció armada que motivarà un aixecament en el nord del país d’un grup de fins a 40.000 homes comandats entre d’altres per Pascual Orozco  i Doroteo Arango (Francisco “Pancho” Villa”) i en el sud d’un  altre grup comandat per Emiliano Zapata.

_{Pascual Orozco (1882 – 1913) (biografiasyvida.com) Emiliano Zapata (1879 – 1919)(biografiasyvida.com) Doroteo Arango, Pancho Villa (1878 – 1923) (biografiasyvida.com) Villa i Zapata en el palau presidencial a Ciutat de Mèxic el desembre de 1914 (infob ae.com)}

El 25 de maig de 1911, Porfirio Díaz, renunciarà i marxarà a l’exili a París. El seu successor interí serà Francisco León de la Barra, mentre que Madero, des dels Estats Units, es reivindica com a president i les contradiccions entre els revoltats del nord i del sud es fan paleses, ja que Zapata no veu en el pla de Potosí la solució al problema de la terra. Malgrat tot, Madero negocia amb Villa i Zapata el final del conflicte a canvi de la seva presidència. Madero hi accedirà el novembre de 1911, amb un desconeixement profund de la realitat del país: intentarà mantenir l’estructura social, política i econòmica demanant el retorn a casa dels milicians i topant amb Zapata sobre la redistribució de les terres que, segons Madero, ha de portar al Congrés per a la discussió i aprovació. La discrepància entre Madero i Zapata serà molt forta i aquest darrer farà públic el “Plan de Ayala“, molt radical, que exigeix la devolució de les terres robades per les hisendes i la renúncia de Madero. Al mateix temps, Pascual Orozco, en el nord, fa públic el “Plan de Chihuahua” que tampoc reconeixerà Madero i exigirà reformes socials; Orozco havia vençut i apartat Villa de la direcció de la insurgència en el nord. Orozco serà  derrotat per l’exèrcit maderista comandat per Victoriano Huerta. Aquest es farà amb el poder total després de trair i assassinar Madero en uns fets que passaren a la història com la desena tràgica (9-18 de febrer de 1913). Huerta representa un cop contrarevolucionari.

_{Victoriano Huerta (1854 – 1916) general contrarevolucionari i traidor tindrà un paper important en la desena tràgica (wikipedia.org) Les dues instantànies següents mostren moments de les lluites i repressió de “La desena tràgica” (wikipedia.org)}

A l’estat de Coahuila, s’alçarà contra Huerta el governador Venustiano Carranza que tindrà el suport dels EUA i unirà tots els grups guerrillers (del nord i del sud) contra Huerta amb l’anomenat “Plan de Guadalupe“; Zapata no reconeixerà aquest pla i continuarà la lluita amb objectius propis. Huerta desapareixerà de l’escenari i les forces opositores reconeixeran Carranza; es farà una convenció a Aguas Calientes on  es reconeixerà el Plan de Ayala i les forces de Villa i Zapata entraran a Ciutat de Mèxic. per intentar imposar el Plan de Ayala. Carranza no ho acceptarà i fugirà a Veracruz on instaurarà un govern alternatiu amb suport dels EUA. En aquest ambient de dos governs, les forces de Carranza derrotaran Villa i recuperen terreny. El govern de Carranza aprovarà una constitució (1917) progressista, laica, avançada, que serà un model per a altres constitucions en tot el món. El govern de Carranza pacificarà el país i eliminarà Villa i Zapata (1919). El procés violent no acaba però, i l’any 1920, el ministre de la guerra Álvaro Obregón, es solleva  i assassina Huertas.

_{La Constitució mexicana de 1917 va ser un referent progressista i avançat per a molts països durant les dècades següents (caracteristicas.co) Venustiano Carranza (1859 – 1920) va derrocar el govern dictatorial de Huerta i va protagonitzar la segona etapa de la revolució mexicana (wikipedia.org) Álvaro Obregón (1880 – 1928) va acabar amb deu anys de violència revolucionaria durant la seva presidència; malgrat això, ell mateix acabaria assassinat (biografiasyvida.com)}

La repercussió del moviment revolucionari mexicà s’estendrà en els anys següents per Llatinoamèrica i el paper dels EUA i la geopolítica dels seus interessos comercials seran un futur on la capacitat sobirana de molts estats quedarà subordinada a aquests interessos neocolonials.