LES REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

La primera revolució proletària? La Comuna de París

Aquest breu període revolucionari ha passat a la història com la primera revolució proletària. A París es mobilitzen treballadors urbans i industrials els communards amb un programa netament socialitzant i una composició molt heterogènia: trobem proudhonistes, blanquistes, socialistes, anarquistes, en un moviment molt espontani i gens preparat. Aquesta insurrecció revolucionària es produeix durant dos mesos (de març  a maig de 1871) i durant aquest temps els revolucionaris des de l’Ajuntament (La Commune) emetrà una contínua legislació i normativa en sentit d’implantar un model (estat, societat) socialista autogestionària.

_{Napoleó III (1808 – 1873), la seva política exterior expansiva va topar amb una otència emergent com Prússia (biografiasyvidas.com) Otto von Bismarck (1815 – 1898) el canceller prussià autor màxim de la unificació alemanya (elpais.com) La successió al tron espanyol després de la revolució gloriosa de 1868 va ser el desencadenant de la guerra franco-prussiana. A la imatge  Leopold Hohenzollern, el candidat prussià (alamy.es)}

Al llarg del segle XX es va configurant i enfortint el moviment obrer. Una dat important és la creació de l’AIT, l’anomenada I Internacional l’any 1866 que acabarà  fracassant per les divisions internes entre marxistes i anarquistes; aquest divisió serà un factor important en la derrota del moviment l’any 1871. A França el punt de partida d’aquesta història se situa en el moviment revolucionari, burgés en aquest cas, de 1848, que donarà pas  a una reinstauració monàrquica i al posterior cop d’estat oportunista de Lluís Napoleó (1851) que proclamarà el segon Imperi amb una política paternalista i autoritària en l’interior i amb un desig de trencar l’aïllament internacional de França derivat de la Pau de París (1815) i afirmar el predomini europeu. En aquet context, toparà amb una potència emergent, la Prússia de Bismarck que arrossegarà França a una guerra per a la qual no estava preparada. La resposta bèl·lica prussiana serà immediata i calamitosa pels francesos que patiran derrotes contundents  a  Metz i sobretot a Sedan, durant l’estiu de 1870, on l’emperador acabarà presoner.

_{En el quadre de Wilhelm Camphausen (1878) es pot veure Bismark i Lluís Napoleó, presoner després de la batalla de Sedan (ocesaronada.net) Membres de la Guàrdia Nacional a París, la primavera de 1871 (semanariovoz.com) Cerimònia de proclamació del Nou Imperi Alemany al saló dels miralls del Palau de Versalles (wikipedia.org)}

El buit de poder a París, amenaçat pels prussians, provoca disturbis a la ciutat i la proclamació de la III República; el nou govern de Gambetta intenta continuar la lluita, però és impossible, el setge de París es completarà i durarà varis mesos, fins a finals de gener de 1871.  El 18 de gener, amb el setge asfixiant la ciutat, es proclama a Versalles el II Reich alemany, o sigui el naixement de la nova Alemanya sota el control de Prússia; això representa la màxima humiliació francesa. Els alemanys esperen a que el nou govern republicà francès prengui al poder per a procedir a negociar amb ell un duríssim armistici signat a Versalles el 26 de febrer de 1871 entre el canceller Bismarck i el nou president de la república Adolphe Thiers  que inclou la cessió d’Alsàcia i Lorena, fortíssimes indemnitzacions econòmiques i l’ocupació militar del territori com a garantia del pagament.

_{Adolphe Thiers (1797 – 1877) va ser president provisional de la III República francesa i qui va ordenar la repressió de la Comuna de París (wikipedia.org) Un dels moltíssims decrets que la Comuna publicava i penjava pels carrers de París (laicismo.org) Barricades pels carrers de París (prensaobrera.com)}

El poble de París no accepta els acords  i es produeix una insurrecció el 18 de març que proclama la Comuna; el govern de Thiers abandona la capital i continuarà la guerra contra els revolucionaris des de Versalles. El 26 de març es celebren eleccions a París i s’elegeixen els membres de l’Ajuntament (La Comuna) per dirigir els canvis revolucionaris en un context de guerra civil. Durant poc més de dos mesos, l’activitat  normativa de la Comuna serà intensa, es legislarà la separació entre l’Església i l’Estat, la condonació del deute dels lloguers del període del setge que el govern republicà obligava pagar, la prohibició del treball infantil, les pensions de les viudes i els orfes de la Guàrdia Nacional i altres mesures d’emergència. Es regularà també el control autogestionari per part dels treballadors de les fàbriques i tallers abandonants pels propietaris, així com la construcció d’escoles i l’obligatorietat de l’ensenyament. Això serà efímer i finalment les tropes republicanes entraran a París amb una intensa repressió que originarà més de 20.000 morts. La brutalitat serà tal que un reaccionari com Émile Zola que entrava a París amb les tropes, quedarà impressionat i profundament fastiguejat per la indiscriminació violenta de la repressió.

_{Un carrer a París al maig de 1871, quadre de Maximilien Luce (meisterdrucke.es) Gustave Courbet (1819 – 1877) pintor i activista socialista revolucionari, va tenir, com molts intel·lectuals, un paper important en la Comuna ( biografiasyvidas.com) El Sacré Coeur de Montmartre en construcció. Es va edificar justament a Montmartre, bressol del moviment revolucionari i com a temple expiatori dels “pecats” de la revolució (discoverwalks.com)}

El record de l’experiència  internacionalista de Paris serà tot un llegat per les futures generacions  de revolucionaris amb interpretacions diverses en funció de les característiques ideològiques dels sectors implicats en les futures revolucions obreres.

La revolució desconeguda d’Etiòpia

Per atansar-nos a aquest procés, ens situem a l’any 2019 quan el primer ministre etíop Abiy Ahmed Ali   rep el Premi Nobel de la Pau “per la seva decidida iniciativa per a resoldre el conflicte fronterer amb Eritrea”. Abiy havia format l’any anterior el Partit de la Prosperitat, hereu del desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (PDRPE) i que aglutina en un conjunt pan-etíop els partits representants de les principals ètnies que configuren el país. La realitat de l’anomenada Banya d’Àfrica és molt complexa  i els diversos països que la configuren: Etiòpia, Eritrea, Djibouti i Somàlia constitueixen una zona explosiva amb passats colonials molt diversos (França, Gran Bretanya i Itàlia) de curta durada i amb   rivalitats antagòniques i organitzacions socials i religioses molt diferents. Etiòpia és un país molt muntanyós de 115 milions d’habitants amb el sector primari com a bàsic i un sud molt problemàtic amb segueres i situacions de fam habituals. El país mai no va ser colonitzat exceptuant  la curta etapa d’ocupació pel règim feixista italià (1936 – 1941); l’extrema complexitat social amb 80 ètnies, 80 llengües i 114 subètnies es dona en un país on l’estat – nació no ha funcionat.

_{La Banya dÀfrica i els països que integren la zona. Al nord d’Etiòpia la regió del Tigré i Eritrea zona de continus conflictes (lrp.cat) Mapa de les principals ètnies d’Etiòpia. El desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop es basava en la federació de diferents partits de les ètnies: El Front d’Alliberament de Tigray (6% població); el Partit Democràtic Amhara (26% població); el partit democràtic Oromo (35% població) i el Moviment democràtic dels pobles Etíops del Sud. Els tigrins han ostentat sempre el poder (ca.maps-ethiopia.com)}

Després d’aquesta breu introducció contextualitzadora, tirem enrere per situar la nostra història i anem al sistema imperial etíop amb el darrer emperador Haile Selassie I que va regnar entre 1930 i 1974. Selassie descendent mític del rei Salomó i la reina de Saba representava la divinitat, la inviolabilitat, la tradició; exiliat durant la breu ocupació italiana, en tornar va atorgar una nova constitució que abolia l’esclavitud i establia promeses socials i un sufragi molt ampli. Selassie tindrà un paper important en la fundació l’any 1963 de l’Organització  Àfrica Unida. Malgrat tot el simbolisme que representava el Negus, les fortes contradiccions socials i les tensions polítiques, van provocar el seu derrocament l’any 1974 després d’un seguit d’amotinaments en l’exèrcit.

_{Dues fotografies de Haile Selassie I (el Negus) després del cop d’estat que va originar la caiguda de l’emperador, aquest va ser fet presoner i va morir en circumstàncies no aclarides (wikipedia.org)}

Una junta militar, el DERG formada per un seguit d’oficials i suboficials joves encapçalats per l’home fort, Mengistu Haile Mariam, es va fer amb el poder. Aviat afloraren les lluites internes dins de la revolució etíop. El sector afí a Mengistu, amb el suport de la URSS, s’imposà als sectors més reformistes que comptaven amb el suport dels EUA i el moviment insurgent d’Eritrea. La llei de reforma agrària (1975) amb  el lema “Méret iarshu”, (La terra per qui la treballa), serà l’element aglutinador i legitimador del DERG, juntament amb la unitat del país. L’aplicació de les novetats revolucionàries serà un conflicte continu entre els diversos sectors agrupats en el moviment de les forces armades.

_{Mengistu Haile Mariam (1937 – ) dictador i màxim dirigent del DERG (dictators-wiki.fandom.com) El general Aman Mikael Andom (1924 – 1974)  va ocupar le Prefectura de l’estat després del derrocament de la monarquia el 12 de setembre de 1974 fins la seva mort en un tiroteig contra els seus antics partidaris del DERG (wikipedia.org) Mohamed Siad Barre (1919-1995) en el poder a Somàlia, va mantenir una llarga guerra contra l’Etiòpia del DERG per la regió d’Ogaden amb el suport dels EUA (africafundacion.org)}

Els conflictes a la regió eren, en alguns casos, anteriors a la pròpia revolució, com les revoltes d’Eritrea o la zona del Tigré, al nord del país i en la pròpia frontera amb Eritrea.  En el context propi de la Guerra Freda, l’any 1977, tropes somalis, amb el suport dels EUA envaeixen Etiòpia en disputa per la immensa zona fronterera d’Ogaden. Les tropes de Mengistu amb el suport soviètic i de tropes cubanes (17.000 soldats) vingudes des d’Angola, derrotaran les forces somalis. De manera contínua, l’any 1978 es torna a plantejar el problema eritreu on el DERG havia perdut el control de la província; les contínues campanyes militars etíops fracassaran i l’any 1987 les forces eritrees  unides als rebels del Tigré controlaven gairebé tot el territori. Es calcula que aquest conflicte 1982 i 1992 hauria causat uns 2.000.000 de morts (entre la pròpia guerra i la fam).

_{La caiguda d’Addis Abeba el 1991 amb els tancs a la capital i el derrocament del règim de Mengistu (topfoto) Abey Ahmed, actual primer ministre d’Etiòpia i controvertit premi Nobel de la Pau l’any 2019 (infobae.com)}

Cap a mitjans dels vuitanta, és evident que la reforma agrària no funciona, fracassa la proposta de granges estatals, la fam (900.000 morts l’any 1984) i la crisi ecològica i climàtica depaupera el país i es depèn de l’ajuda internacional per a la subsistència. Les contradiccions i dificultats del règim s’accentuen amb el canvi de la conjuntura internacional de finals dels noranta amb la retirada dels soviètics del país i de totes les ajudes del bloc soviètic que està desapareixent. L’oposició interna s’aglutina en el PDRPE que contribueix al derrocament del règim marxista de Mengistu (1991). El nou govern  del PDRPE serà supervisat pels EUA i aprovarà el dreta a la independència d’Eritrea i la integració dels tigray en el govern del país. Així mateix es reconeixeran tots els pobles i ètnies d’Etiòpia i s’intentarà (amb poc èxit) la integració dels Oromo, el grup ètnic principal del país que ha mostrat al llarg dels anys voluntat segregadora.  Els problemes d’una societat complexa han portat  l’any passat a un nou estat de guerra contra els separatistes del Tigré i el Premi Nobel Abey Ahmed està en primera línia amb les seves tropes.

La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini

L’aproximació a l’Iran contemporani comença en la dinastia Qajar una família d’origen turc que governà el país entre 1785 i 1921. Amb una estructura social quasi feudal, els Qajar crearen un estat dèbil per  una societat eminentment agrària, estancada econòmicament, amb un paper fort de notables i religiosos. La penetració estrangera es va produint al llarg del segle XIX en el marc del gran joc a Àsia, entre Rússia al nord i la Gran Bretanya al sud des de la Índia. Aquí quedarà palesa la feblesa de l’estat incapaç de modernitzar mínimament les estructures ni de frenar la penetració colonial. Una gran crisi econòmica portarà a una fallida tècnica de l’Estat (1904 – 1905) que es saldarà amb més penetració estrangera i una nova constitució (1906) seguint el model belga que seguirà formalment en vigor fins l’any 1979. 

_{Mozaffareddín Xah Qajar (1853 – 1907) va ser el penúltim membre de la dinastia; en el seu mandat es va aprovar la Constitució de 1906 (wikipedia.org) Reza I Xah Pahlaví (1878 – 1944) monarca autoritari, germanòfil durant la segona guerra mundial (buscabiografias.com) Mohammad Reza Xah Pahlaví (1919 – 1980) la seva petició d’extradició no atesa per les autoritats nord-americanes va ser un dels desencadenants de la crisi de l’ambaixada (wipipedia.org) Mohammed Mossadeq (1882 – 1967) derrocat en un cop d’estat organitzat per la CIA (biografiasyvidas.com)}

La primera guerra mundial portarà a l’ocupació del país per Rússia i la Gran Bretanya, una situació financera insuportable i una mortaldat immensa (més de 2.000.000 de morts) com a conseqüència de l’epidèmia de grip de 1919 – 20. L’any 1921, un cop d’estat acaba amb la dinastia amb un nou emperador (Xah) en aquest cas Reza Xah, de la família Pahlavi que inicia una nova etapa dictatorial que intenta modernitzar el país (de fet és qui introdueix el nou nom d’Iran) en competència amb els religiosos xiïtes. L’any 1941, en plena segona guerra mundial, el país és novament envaït per anglesos i soviètics pel control del petroli. Aquest any el xah abdica en el seu fill Mohammad.  L’oposició d’esquerres entorn el partit de masses Tudeh (tendència comunista)  qüestiona la legitimitat del Xah i la concessió anglesa del petroli iranià. Un potent moviment nacionalista de les elits liberals amb el lideratge de Mohammed Mossadeq qüestiona el poder del xah i arriba al poder en unes eleccions tot plantejant el control democràtic de les concessions del petroli al país. Mossadeq és vist com una amenaça per britànics i estatunidencs que propicien un cop d’estat (1953) amb el suport del xah i enderroca el govern de Mossadeq.

_{Ruhol·lah Khomeini (1900 – 1989) clergue xiïta i líder espiritual de la revolució islàmica a l’Iran (biografiasyvidas.com) L’aiatol·là Khomeini arriba de l’exili l’1 de febrer de 1979 (lavanguardia.com) Les manifestacions i concentracions van ser massives i contínues els mesos de 1979 (wipipedia.org)}

L’acord del xah i els angloamericans és clar: l’Iran tindrà més percentatge dels guanys del petroli, però res de control que quedarà en mans de les multinacionals. La dictadura que s’hi instaura propiciarà una expansió de l’estat basada en  la producció petroliera i amb tres pilars bàsics: un fort creixement econòmic, un control militar i una policia política (Savak) fortament repressiva. El règim s’anirà tensionant ja que les classes urbanes cada cop més nombroses i mancades de poder polític constituiran una forta oposició juntament amb l’oposició religiosa. La crisi econòmica de 1973 significarà un cop molt important al règim del xah amb un lideratge religiós de Ruhol·lah Khomeini a l’exili des de 1963. La diversa oposició (constitucionalistes liberals, fedaïns  d’esquerra i islamistes i el propi clergat xiïta) organitza les protestes al llarg de la dècada dels setanta: la resposta extremadament repressiva propicia l’èxit de la revolució i el desembre de 1978 el xah abandona el país, Khomeini torna al país i l’abril del 1979 es forma un govern provisional amb un liberal (Mehdi Bazargan) al cap de l’executiu que aviat entrarà en conflicte amb els clergues encapçalats per Khomeini. El mateix any s’aprova una constitució  que converteix l’Iran en una República Islàmica, molt centralitzada, una barreja d’elements teocràtics i democràtics però supeditats en darrer terme al control del líder suprem (Khomeini) i i al Consell de Guardians de la revolució.

_{Manifestació davant l’ambaixada dels EUA a Teheran que donaria lloc a un conflicte diplomàtic molt gran (atalayar.com) Ostatges nordamericans amb els ulls embenats el primer dia de segrest, el 4 de novembre de 1979 (elmundo.es) Organigrama de l’estructura constitucional de la república islàmica. Els Consell de Guardians de la Revolució són una mena de tribunal constitucional, tot i que el paral·lelisme no és correcte (wikipedia.org) Mapa de la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) amb els guanys i pèrdues territorials (abc.com.py)}

La crisi de l’ambaixada dels EUA (novembre 1979 – gener 1981) amb un grup de 66 ostatges del personal de l’ambaixada acompanyarà el procés revolucionari, les demandes d’extradició contra el xah exiliat als EUA i els intents dels americans de trencar el setge de l’ambaixada durant el llarg segrest. Els anys següents constituiran la consolidació definitiva del procés revolucionari al qual contribuirà la llarga i sagnat guerra contra Iraq (1980 – 1989) que serà el lloc on es formarà la nova burocràcia estatal. La repressió i el control intern així com una intensa mobilització cultural amb l’islam com  a base, contribuiran també a l’èxit de la revolució que en el moment de la mort de Khomeini (1989) havia consolidat plenament el règim.