Bolonya, la rossa, la dotta, la grassa

Bolonya té moltes coses, moltes, però aquests tres atributs són certs i definitivament la identifiquen, avui i encara.

La rossa no és només pel color dels seus edificis, fets en la terracota que s’extreu de les seves canteres, un material humil que els renaixentistes van saber treballar amb l’elegància que els hi era pròpia; no obstant això, molts edificis històrics, les façanes dels quals estan pintades i no mostren terracota exposada, estan acolorides amb tons càlids de groc, vermell i taronja que augmenten la uniformitat cromàtica de la ciutat. Tanta era la terracota que hi havia que els escultors la van fer servir per esculpir els anomenats compianto o laments, un material, una terra que permetia l’exercici realista i exagerat fins i tot anterior al barroc.

Les típiques cortines de la ciutat de Bologna, que tradicionalment s’usaven com a fosques a l’estiu, són d’un color vermell viu i encara són presents a molts edificis històrics en diverses àrees del centre. Avui dia qui té una d’aquestes carpes no les pot retirar per llei perquè formen part de la història de la ciutat i de la seva imatge. Les seves arcades o pòrtics recorren 50 kilòmetres de la ciutat, els més llargs del món, des de la Baixa Edat Mitjana, quan l’increment d’estudiants va fer construir-los. Els més llargs de la ciutat i del món són els de San Luca, amb 3.500 metres de longitud i 666 arcades. Maravelles com aquestes, la Maestà de Cimabue, o l’Èxtasi de Santa Cecilia de Raffaello han dotat aquesta ciutat de nombrosos reconeixements de l’UNESCO.

També pel seu passat polític, clarament comunista durant anys, tot i que les coses han canviat i molt, i per fets lamentables com els protagonitzats per uns feixistes, que el 2 d’agost de 1980 varen perpetrar un atemptat a l’estació de tren, amb nombroses víctimes, tot i que al principi es va investigar a les Brigades Roges.

També és rossa pel Ferrari, una icona. També la Ducati va néixer just al costat de Bolonya, i moltes de les motos com la icònica Panigale són normalment vermelles. Però com que aquestes marques són molt més recents que les tradicions de la ciutat i de la regió, podem imaginar que Ferrari i Ducati hauran triat el vermell precisament perquè van néixer en una regió vermella. Se sap que Maserati va escollir el seu escut pel trident de l’escultura de Neptú que hi ha a la plaça del mateix nom.

Una ciutat de comerciants des de l’Edat Mitjana, que va saber integrar el jueus que el Reis Catòlics van expulsar de la Península, contribuint així a la prosperitat d’indústries locals, tals com la del teixit. Encara avui a la plaça major hi ha les mesures a les parets per als comerciants de roba, abans de l’arribada del sistema mètric decimal.

La dotta, en una ciutat de 400.000 habitants aproximadament, hi ha 80.000 estudiants, homes i dones que la viuen, i a tota hora. La seva universitat és la més antiga d’Europa i la més antiga del món en funcionament des dels inicis. Va néixer el 1088 per la necessitat d’unificar i reglar estudis, sobretot els de Dret, i allà es va parlar per primera vegada d’Universitas. Al palau de l’Archiginnasio, que n’era la seu, Dant i Petrarca van canviar els curs de la literatura europea.

Actualment la majoria de facultats són noves i estan en una nova “ciutat”, però els edificis històrics són d’un interès de primera magnitud perquè allà pots veure encara avui el poder intel·lectual de les seves estances: la biblioteca, les estances dels estudiants, el Teatro Anatomico, segurament visitat per un dels seus membres més cèlebres, Nicolas Copèrnic, que hi va estudiar des de 1496 fins els 1500 i on esdevindria tot un símbol d’heterodòxia i independència. Copèrnic va decidir anar a Bolonya a obtenir un títol a Legislació Canònica. Van ser anys d’estudi, en què va haver de buscar-se literalment la vida per sobreviure a causa de la manca de recursos. Va prendre classes de Grec, Matemàtiques i Astronomia, a més del seu curs oficial de Dret Canònic, i va començar a abordar la investigació que el portaria a enunciar la seva teoria heliocèntrica. L‘Aula Stabat Mater, on Rossini hi va estrenar el seu el 1842 per primer cop a Itàlia. Tots aquests edificis son considerats de visita obligada per prendre-li el pols a la història de la ciutat, que ha fet de la Universitat una icona i una manera de viure-la. Encara avui la Universitat té una de les editorials amb més renom de les universitats europees. Les llibreries també són abundants, fins i tot amb segells editorials de primera línia.

La grassa es percep immediatament passejant pels seus carrers, centrics o no, els dels Il Mercato di Mezzo que és, des de l’Edat Mitjana, un lloc de sabors i trobades, comerç, memòria i tradició gastronòmica de la ciutat. Després de la unificació d’Itàlia, es va transformar en el primer mercat cobert de la ciutat i, després de la re urbanització del 2014, ara és un espai on es poden comprar o consumir productes i excel·lents plats in situ. El Mercato di Mezzo està obert els set dies de la setmana, de 8.30 a 24.00 hores, i sovint ofereix cites de degustació i trobades relacionades amb la cultura del menjar. Als voltants botigues de queviures molt especialitzades i restaurants de cuina italiana et poden arribar a crear una fascinació que costa d’oblidar. Fins i tot una llibreria d’unes mides generores, té al seu interior un restaurant que encara ho és més. No cal parlar ara de la mortadel·la, el parmesà, les moltes classes de pasta, o la colomba de Pasqua, només fent una mica d’atenció al concepte d’aperitiu entenem el plaer de viure i menjar que té aquesta regió. Hi ha un sentit de l’abundància, del plaer, de deixar passar el temps. Tot i que quan s’aglomeren fan soroll, ho fan a poc a poc. I estan encantats del seu renom.

Desprès té un parell de veïnes no menys sumptuoses, com Ravenna i Ferrara. La de la Gala Placidia, de Justinià, del Dant i la del barri jueu més bonic que he vist mai, o El jardí dels Finzi Contini de Bassani o de De Sicca, com preferiu.