(Sidonie – Gabrielle Colette): Colette

Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.

Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?

El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.

Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.

A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.

La seva bibliografia té poca disponibilitat a les llibreries, però al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals n’hi ha una bona representació. Una bona biografia editada per Siruela és aquesta.

L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.

Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.