Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música

El Glamour, l’estètica d’entreguerres (I)

Ja fa uns anys vam celebrar el centenari del naixement del cinema. Les celebracions van ser multitudinàries i arreu, perquè el cinema ha estat i és un art majoritàriament adreçat al públic més ampli. Controvertit i aplaudit, d’entreteniment o reflexiu, el gènere cinematogràfic ha acompanyat milions de persones durant els darrers cent anys, els ha commogut, els ha fet riure; ha servit per explicar els canvis que el món experimentava i s’ha atrevit a jutjar-los.  

També feia cent anys que havien nascut alguns dels homes i dones que amb el temps construirien una tipologia de personatges absolutament idonis per transmetre als espectadors, allò que la indústria que anava prenent cos sabia què volien veure als cinemes: els més grans ideals, les més baixes passions: la vida, en definitiva. Aquests actors i actrius van conformar durant els anys 30 i 40 un planter de “professionals” indispensables. Ells van apropiar-se de tants i tants personatges, propers i llunyans; van entrar a formar part de la vida quotidiana dels espectadors, i van ser àmpliament imitats. Fins i tot van apropiar-se de quelcom que qualsevol actor o actriu inútilment enveja i persegueix avui: el glamour. Inútilment perquè el glamour és un concepte intrínsecament cinematogràfic, i, de la manera com ens l’ha presentat el cinema, pertany a aquell moment concret i a les seves circumstàncies, i allà l’hauríem de deixar.  

Amb la mort de la reina Victòria el 1901 acabava un regnat tan llarg i tan ple d’esdeveniments, que juntament amb la mentalitat característica de l’època han donat com a resultat que hom parli d’Era Victoriana per a referir-se a aquest període. La qui fou reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i emperadriu de l’Índia havia estat 64 anys al tron. La literatura empren una carrera brillant, sovint per denunciar els excessos d’una industrialització salvatge.

Treball femení a l’nterior d’una fàbrica
Fotografia d’Oscar Wilde

Les característiques que havien dibuixat una societat molt concreta es van veure rellevades, entre altres, per un increment del desenvolupament tecnològic que va donar a la vida quotidiana, entre altres aspectes, un nou sentit del temps. L’electricitat, els avions i el telèfon n’eren unes de les causes. Desprès de la 1a Guerra Mundial es va viure un canvi dràstic en les formes de vida i en el sistema de valors. Els vells imperis desapareixien i nous estats es formaven a Europa, i d’altra banda els Estats Units d’Amèrica començaven a tenir una influència creixent en el vell continent. Un exemple molt important serà que les dones no volen tornar a fer només les feines de la casa. Durant els anys de guerra elles havien tirat endavant les fàbriques, les oficines, i no cal dir les escoles i hospitals. Allò que anys abans havien demanat les sufragistes, la guerra ho havia precipitat com una emèrgència.

Com a punt de referència del disseny despuntava, en general, Berlin, i de la moda, en particular, Paris. El 1925 aquesta ciutat va celebrar l’“Exposition Internationale des Arts Decoratifs et Industriels Modernes”  la qual va actuar com una vertadera caixa de sorpreses i de ressonància, tant pels dissenys que s’hi van presentar com pel ressó que van tenir dins la societat industrial occidental. Entre les dues grans guerres la força del disseny es pot considerar incomparable a la de qualsevol altre període. Va embolcallar tots els moviments artístics i es va desenvolupar en directa resposta als canvis científics i tecnològics, socials i polítics del recent estrenat segle XX, i es concreta en el que avui entenem per “art modern”.  Un art que fa de l’experimentació la seva raó de ser, en front de l’academicisme imperant a Europa fins a finals del s. XIX. Ja no es vol imitar la Natura sinó interpretar-la amb nous punts de vista. El naixement de la fotografia els havia pres el relleu.

L’Art Decó, terme emprat segons la terminologia de “art deco(ratif)”, neix exactament com un art decoratiu que tant es va emprar en la construcció d’edificis, com en el disseny industrial, les arts aplicades i la moda. Colors vius, però austers i formes decididament geomètriques van influenciar l’arquitectura, el mobiliari, la indumentària, etc. Tot era geomètric i cúbic; els contrastos de colors tenien una paleta molt àmplia: des del blanc i el negre fins els cromats i els blaus cobalt. Als edificis, la pedra llisa i el metall s’utilitzaven per donar un toc ornamental i aerodinàmic. Les cortines, els murals, els miralls, els mobles, en general, tenien els mateixos dissenys que els propis edificis, i aquests al mateix temps estaven adornats amb materials propis de la decoració d’interiors. Les influències són múltiples i diverses, perquè Europa estava vivint un moment cultural i estètic molt dinàmic i provocador. Des de la Bauhaus i el cubisme, el  futurisme, l’expressionisme i el constructivisme, els coneguts com a ismes, fins els recents descobriments de l’art egipci i asteca. Aquest gust per altres cultures també va ser alimentat per personatges com Diaghilev i els Ballets russos que van viatjar per Europa i Nova York, i van donar a conèixer altres estètiques molt properes al món eslau i oriental. Com cap altre moviment artístic anterior o posterior, l’art decó va esdevenir un fenòmen del disseny industrial, que va deixar la seva empremta en tots els atuells de la vida quotidiana.  

Imatges: Bauhaus, Picasso, Futurisme italià, E. Munch, Constructivisme rus, Ballets Russos

Als EUA hi ha ciutats on l’arquitectura (gratacels) i els dissenys d’interiors de l’art decó han deixat un important patrimoni: Nova York i Chicago, en serien un exemple explicable per la gran febre constructora que vivien. I a la vella Europa ciutats com Berlín, Brussel·les, Viena o Praga també amb una tradició arquitectònica pròpia i sensibles al món del disseny, en serien un altre, potser perquè van ser molt potents amb el seu propi Modernisme, també ho van ser per sortir-ne. Proposem donar una ullada als posters de Cassandre, als interiors de Donald Deskey, als mobles de Gilbert Rohde, a les ràdios de baquelita (material precursor del plàstic i descobert per Leo Hendrick Baekeland), als vestits del pioner Paul Poiret, als sets cinematogràfics de Cedric Gibbons, que va dissenyar l’estatueta de l’Oscar, a les fotografies de George Hurrell, a les coreografies dels musicals de Busby Berkeley, als canvis en el disseny gràfic, als dissenys d’Erte i René Lalique. Aquí us deixo una pàgina on hi trobareu diferents articles sobre l’estil del que estem parlant i que inundarà la modernitat que provoca. Aquí us presento una cronologia útil perquè és una època molt transversal en tots els sentits.

I no oblidem que el 1923 es fan les primeres gravacions comercials de jazz, una música que ja portava un recorregut a la ciutat de Nova Orleans com a conseqüència del treball a les moltíssimes plantacions de Louisiana, a les marching bands dels seus carrers, als mistrels shows dels seus locals i al ragtime que sonava als pianos.

Il·lustració de la Laura Plantation a Louisiana
Fotografia Mercè Bausili

En la indumentària dels anys 20, per posar l’exemple necessari pel que representarà posteriorment el “glamour” dels anys 30 i 40, els creadors de moda segueixen les directrius de l’art decó: del cubisme: els dibuixos geomètrics de les tel·les; de l’art egipci: la decoració i els brodats (d’aquella època data el descobriment de la tomba de Tutankhamon). La industrialització ha perfeccionat els mitjans de producció i com a conseqüència s’obtenen nous teixits i productes indumentaris de bona qualitat i de preu més assequible. Cal que citem a Sonia Delaunay com una de les més importants dissenyadores del moment. Aquesta producció presenta una forta tendència a treballar per a les classes mitjanes acomodades, pel fet que és més rendible produir de mitjana qualitat, però a més gran escala.  

Vestits dissenyats per la pintora Sonia Delaunay

Insistim que el paper de la dona canvia molt durant i després de la 1a Guerra Mundial. Amb els homes al front, han d’ocupar-se de les tasques de dins i fora de la casa. Quan ells tornen elles conserven la parcel·la de llibertat que representava haver sortit de les feines domèstiques, haver accedit al món del treball i haver aconseguit una certa independència econòmica. Les dones americanes guanyen el dret al vot el 1920 al mateix temps que el vestit femení fa un dels canvis més grans de tota la seva història amb el triomf de la línia creadora sobre la forma del cos, per tal de perseguir la comoditat que el lloc que la dona està conquerint requereix. Pensem que als anys 10 a les carreres d’Ascot una espectadora portava la primera faldilla pantaló, tot i que es considera la seva promotora la modista italiana Elsa Schiaparelli. També s’escurcen els cabells i les faldilles. Es perfecciona el maquillatge. Desapareix la cotilla i es crea una línia que aspira a la desaparició de les formes del cos femení. Això s’expressa amb el vestit camisa, que permet tota classe de moviments al cos. Tallar-se el cabell en un primer moment no va ser fàcilment acceptat, tot i que representava una recerca de comoditat i d’higiene; pensem que és la primera vegada que s’abandona el cabell llarg, sinònim de feminitat durant tant de temps, i s’insisteix  en donar “forma” als cabells, la qual cosa va fer proliferar les perruqueries que tallaven a la “garçon” i que desenvolupen la “creació” del pentinat. Els salons de bellesa difonen l’ús del maquillatge, que un estil tan sofisticat com l’art decó va acceptar ràpidament, i la cosmètica va esdevenir una gran indústria fins als nostres dies. Totes les dones, però, vesteixen iguals; la diferenciació social es fa evident només en el tall i la qualitat dels teixits i dels ornaments que agosarats joiers creen a imatge de les joies egípcies o asteques. Els dibuixants de modes presenten uns vestits rectes cobrint figures esllanguides i sense formes. Es la primera vegada que la dona comença a tenir cura de la seva silueta segons marca la moda, tal i com l’entenem ara. Clar és que des de sempre el “gust” ha marcat pautes en molts dels aspectes de la vida social, i la indumentària n’ha estat un de molt important, però potser és a partir d’aquest moment que, amb la industrialització frenètica del món occidental, pren molta més força perquè també arriba a molta més gent. Pensem en un detall: els anys 20 Madame de Vionnet és la primera modista que talla les peces de roba al biaix, fet que permet canvis molt importants en els dissenys de vestuari.  

Fotografia de Coco Chanel

El vestit masculí no experimenta canvis tan forts, malgrat serà la innovadora Coco Chanel qui adopta per a les dones les formes masculines, per tal de crear els vestits sastre amb els que aconseguirà la més alta simplicitat i elegància. La brusa de teles fines l’acompanya, per bé que comença a substituir-la pels suèters de punt.  

Carbide and Carbon Building, Chicago
Chicago Architecture Center

Seguirem… en un Glamour (i II)

Categories
Internet i blogs amics Música

Els arxius del Cercle del Liceu

Sala La Rotonda, Ramon Casas. Cercle del Liceu
Fotografia Cercle del Liceu

La Societat del Gran Teatre del Liceu està posant a l’abast públic un gran corpus documental que ressegueix la vida del Teatre, des dels seus inicis fins avui. Aquesta documentació tan extensa està formada per: partitures, programes de mà, llibrets, escenografies, cartells, documentació tècnica i administrativa, fotografies, etc…

Les noves tècniques d’identificació digital i les bases de dades, de les quals es serveixen les biblioteques i els arxius, estan permetent el tractament i difussió de l’abundant i divers material que generen els teatres d’òpera de tot el món. Des del 2011, un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la Biblioteca d’Humanitats permet anar posant en obert tota aquesta documentació. Encara no s’ha acabat d’incorporar-ho tot, però es va pel bon camí.

Arxiu Històric del Liceu

Pin commemoratiu de la nacionalització del GTL el 1936
Fotografia El País

Categories
Conferències i cursos Música

Una breu història del jazz

Vídeo de l’Ateneu Barcelonès

Descripció: Conferència cel·lebrada a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès el 8 d’abril de 2019. Conferenciant Pau Fuster, Presentació de Joan Solé Camardons.

Comentaris: No fem més extensa aquesta ressenya perquè podeu també consultar un resum i la discografia recomanada aquí.

Categories
Internet i blogs amics Música

Bachtrack

Imatge de la pàgina web

Descripció: Es tracta d’una pàgina d’extensa i cuidada informació sobre la música antiga, clàssica i els seus entorns. Ells mateixos s’anomenen el Site.

Comentaris: Tot ho trobareu aquí amb un molt bon cercador que us portarà a les programacions de les principals sales del món per conéixer les novetats en òpera, dansa, concerts, festivals, concursos etc. fins i tot informació per a viatges musicals.

Categories
Música

The Jazz at Lincoln Center Orchestra. Wynton Marsalis

Fotografia Lincoln Center

Descripció: Fundada en 1988 i dirigida per Wynton Marsalis des de 1991, The Jazz at the Lincoln Center Orchestra porta més de tres dècades dedicada en cos i ànima a revisar i reactualitzar el llegat del jazz. Marsalis i la seva orquestra fa temps que proposen ambiciosos programes que poden anar dels orígens del jazz amb Buddy Bolden i Nova Orleans com a epicentres fins a Ornette Coleman i Chick Corea, el jazz cubà i Rubén Blades. Una màquina de fer música vibrant com a poques.

Comentaris: Un dels plats forts del Festival de Jazz de Barcelona. Amb un prestigi que l’acompanya des dels seus inicis, aquesta orquestra sempre promet un viatge per la història del jazz. El seu director, a més de ser un gran intèrpret i compositor, també és un pedagog, per la qual cosa allà on va intenta mostrar l’enorme riquesa cultural que custodien les diferents formes del jazz.

Ahir va oferir diverses lliçons de jazz, davant d’un Palau entregat i ple fins dalt, i també dues mostres de suport pels qui comencen i els qui ja s’estan consagrant: de entrada, va obrir la nit, a petició d’ell, la Sant Andreu Jazz Band sota la direcció del multipremiat per aquesta tasca Joan Chamorro, que van més que justificar els premis; i desprès va fer aparéixer, tocant amb ells, en Lluc Casares, alumne seu a la prestigiosa Juilliard School i un dels millors intèrprets, reconegut arreu, que va fer gala del seu virtuosisme.

Marsalis ens va voler explicar que, quan va començar a tocar amb aquesta orquestra, ho feia amb músics de l’orquestra de Duke Ellington i que tots li van fer veure la necessitat de conservar un llegat, de mantenir el respecte pel jazz, de conservar el só. Ahir el só, aquest del que ell parlava, ens va travessar a tots. Una orquestra sòlida, amb arranjaments dels seus propis músics, que ens va passejar pels diferents estils, i sempre ben explicats. Un concert més que rodó, un plaer i un record perdurable, segur.

Pàgina Web de Wynton Marsalis

Pàgina Web de JLCO

Concert: SPACES by Wynton Marsalis April 2, 2016 Rose Theater

Palau de la Música, 28 de febrer de 2020
Fotografia Mercè Bausili
Categories
Internet i blogs amics Música

Centre de documentació de l’Orfeó Català

Fotografia del CEDOC a Memòria Digital de Catalunya (MDC)

Descripció: Situat al mateix Palau de la Música Catalana el CEDOC és un centre especialitzat en documentació musical i en especial en tota aquella documentació que agrupa la història de l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana. Per la importancia del seu fons, és considerat un dels principals centres musicals creats per una entitat civil privada a Catalunya.

Comentaris: Cada dia més els grans centres documentals, ja siguin institucions públiques o privades, ja siguin biblioteques o arxius de centres científics o humanístics, estan posant els seus fons a l’abast de la ciutadania global, perquè les xarxes així ho permeten. Allò que va néixer, fa ja molts anys, com una mesura de seguretat dels grans catàlegs, va ser la llavor que avui ens permet consultar des d’on vulguem documentació dipositada a centres de tot el món.

Estem davant d’un arxiu musical, però sobretot històric que explica la realitat social i cultural de nostre país dels darrers 150 anys. Aquí presentem la pàgina creada per a la consulta en obert del 80% de la documentació que conserven i que ja ha estat digitalitzada i catalogada per permetre-hi un accès fàcil i molt entenedor. S’inclou dins de la pàgina de la Memòria Digital de Catalunya el repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials d’institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes.

Web: CEDOC Col·leccions digitals

Palau de la Música
Fotografia Mercè Bausili
Categories
Música

Concert de Pegasus

Descripció: Grup català amb un estil molt personal, que es podria classificar dins del jazz-rock o rock progressiu. El grup va començar a principis dels 80 amb Josep Mas Portet, més conegut pel nom artístic“Kitflus” als teclats, Max Sunyer tocant la guitarra elèctrica, Rafael Escoté el baix i Santi Arisa la bateria. Actualment a la percussió els acompanya en Dan Arisa, fill del Santi.

Comentari: Aquest va ser un concert de la gira de comiat del grup, dins del marc del festival Voll-Damm de Jazz, a la sala Luz de Gas. Van interpretar temes de les primeres èpoques i d’altres de la seva última publicació al 2014. Cal reconèixer que érem un públic entregat des de les primeres notes de la seva música a vegades simfònica, a vegades amb tocs ètnics,amb melodies nítides i amb la sabia interpretació dels seus components. Es va fer curt! Ens queda l’esperança que, tal com va dir en Santi Arisa, poden haver molts concerts de comiat encara…