Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor
Atles dels ocells nidificants de Catalunya
Què té a veure aquest títol –Ocells del més enllà– d’un dels millors treballs de Jordi Sabatés, gran pianista de jazz i música progressiva que ens ha deixat recentment, amb l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya? Hi té a veure d’una manera tangencial. I tanmateix, sempre que parlem d’ocells ho associem amb una imatge alada, una presència ingràvida, l’aire de la música dels sentits.


El més enllà… i el més ençà. I és que, si toquem de peus a terra, ens adonarem que l’obra que és objecte d’aquest comentari té 639 pàgines de gran format i pesa, exactament, 2 kilos i 800 grams, la qual cosa no és ingràvida, precisament…

L’Atles, editat per Cossetània en català amb traducció simultània a l’anglès, té com a subtítol Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980. Impulsat per l’organisme de referència en el sector, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), un total de 1.275 persones han participat, en major o menor mesura, en la recol·lecció de dades per a l’obra, des d’aportar una única dada fins a fer-se responsables dels mostrejos necessaris per a dur a terme el projecte. D’aquestes persones, 530 col·laboradors han participat en el projecte d’una manera més activa.

Aquest és el tercer Atles dels ocells nidificants al nostre país. Identifica 233 espècies que hi crien, 17 més que fa 40 anys. Aquestes espècies -9 de les quals són exòtiques, que guanyen terreny entre nosaltres- sumen entre 8 i 12 milions de parelles d’aus. L’ocell més abundant a Catalunya és el pardal comú, amb 900.000 parelles reproductores.
En el volum, cada fitxa d’espècie inclou, a més de mapes (1.500) i gràfics (500), la il·lustració de l’au corresponent, a càrrec de l’ornitòleg Martí Franch i del dibuixant i naturalista Toni Llobet.
Els atles d’ocells catalans, a l’avantguarda científica
Els atles d’ocells s’han convertit en una eina essencial per a l’estudi i la conservació de la biodiversitat, i cal dir, en aquest sentit, que els atles catalans sempre han estat a l’avantguarda científica d’aquesta mena d’obres, la qual cosa és essencialment mèrit de l’ICO en 40 anys de trajectòria. Quatre dècades de treball en equip a favor de l’ornitologia, una de les ciències de la natura més arrelades al país i de més llarga tradició. Ja el 1907, Jacint Verdaguer publicava Què diuen los aucells? I és que el poeta s’avançava al temps tot creant consciència ambiental, gairebé sense saber-ho.

Continuem escoltant Ocells del més enllà i extasiem-nos com toca amb aquest clàssic intemporal, que ho és des del 1975…