Nadie Sabe / Dare mo shiranai

Per Josep Sauret

Títol original: Dare mo shiranai
Any: 2004
Durada: 141 min.
País: Japón
Direcció: Hirokazu Koreeda
Guió: Hirokazu Koreeda
Música: Gontiti
Fotografia: Yutaka Yamasaki
Repartiment: Yûya Yagira, Ayu Kitaura, Hiei Kimura, Momoko Shimizu, Hanae Kan, Susumu Terajima

Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.

El meu comentari

A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.

Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.

La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.

Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.