Paris 1900 (i II)

Viena. Sezession

L’Art Nouveau a Europa

Es converteix en un terme internacional pel mateix tipus d’art. A Paris obre una botiga-galeria Samuel Bing que importarà art japonès, objectes… un art encara molt desconegut que serà una influència definitiva. Anglaterra ja tenia el Arts & Crafts com a precursor, un moviment per recuperar les arts en plena era industrial, amb nous materials i que incidia en les diferents disciplines artístiques i artesanals, que va tenir una repercussió enorme en les arts decoratives. Els arquitectes viatjaven perquè els mecenes els hi trobaven clients arreu i es demanaven artistes “moderns”, com desprès passarà amb l’Art Decó.

Art Nouveau: França, Bèlgica i Amèrica
Modernisme: Catalunya
Jugendstil: Alemanya
Sezessionstil: Àustria
Modern Style: Anglaterra
Liberty: Itàlia

Arquitectura

La transformació de Paris que coneixem ve donada per Haussmann. Sempre en pugna amb Londres i proper a la ideologia de Napoleó III, creia en una transformació moderna de l’urbanisme, perquè la burgesia volia manifestar i exhibir el seu nou poder; Paris es quedava petita, tenia encara quasi l’urbanisme medieval, hi havia revoltes dificils de controlar, necessitava noves mesures higièniques. Aquest enorme canvi es va fer durant la segona meitat del s. XIX amb menys de 50 anys, per tant quan arribarà el 1900 quasi estarà tot fet.  El 60% de l’estructura antiga es va destruir, la qual cosa va tenir seguidors i detractors, i de ben segur es va emportar un patrimoni valuosíssim.

Les classes socials fins llavors convivien en un mateix espai i el canvi originarà la diferència per barris, desprès de les expropiacions. Es volia una ciutat per passejar-la, més saludable, amb recollida d’escombreries, per exemple, es van publicar llibres que orientaven sobre la higiene i salut, i amb més serveis ciutadans. Els Bois de Boulogne ja existia, però s’urbanitza con un gran jardí, un parc amb restaurants i sales de festes destinat al lleure de la burgesia. El Bois de Vincennes és el més popular i s’urbanitza com una còpia d’un parc anglès romàntic.

Comença el transport intern amb el metro i l’extern amb línies de tren que porten als afores industrialitzats. A la ciutat es poden moure encara amb agilitat els cotxes de cavalls i el nou cotxe, cosa que va permetre el deixar-se veure i sociabilitzar-se entre la pròpia burgesia. Els impressionistes van saber captar els diferents espais i els pinten de manera que es pot seguir l’evolució i els canvis de la ciutat. També és el moment que proliferen els grans magatzems i les galeries comercials cobertes.

Héctor Guimard va ser uns dels arquitectes del moment a la ciutat de Paris, és una arquitectura que està inserida dins de la de Haussmann, que podem considerar eclèctica, ja que era com una interpretació d’estils anteriors, perquè ve directament del classicisme. L’Art Nouveau hi conviu i s’hi insereix. En el districte 16 (63 edificis)  i a la rue de Marseille, prop del canal Saint Martin, és on hi ha la majoria dels seus edificis. Residències familiars en forma d’apartaments Hôtel Guimard, el Castel Beranger, Hotel Mezara, entre altres. Es una arquitectura que no delimita l’espai interior, el decora. Té ventilació, llum. Les formes són com una fuetada, i la natura està en les formes dividides, les parts, no el tot. Guimard havia confeccionat un catàleg de mòduls perquè els arquitectes/decoradors els mostressin als futurs propietaris, esdevenint molt importants els artesans que treballaven el ferro, la fusta, el vidre, la ceràmica, escultura aplicada, etc… el detall era tan important com el tot, es buscava l’harmonia amb tot el conjunt d’aplicacions decoratives. Es el concepte d’art total. Crear organicisme, tenen un patró d’inserir-se en el conjunt. Haussmann tenia un patró d’uniformitat de l’alçada, l’art nouveau posteriorment ho respecte, s’hi adapta. L’estructura interna dels edificis també preveu les diferents classes socials: els principals i els petits àtics. Es remarcable que sempre hi figura el nom de l’arquitecte i la data al propi edifici. Va fer entre 1899 i 1912 un total de 398 edificis a Paris, dels quals es conserven 263.

Dins dels arquitectes del moment destacariem Jules Lavirotte, amb nombrosos edificis, Georges Chedanne, constructor de les Galeries Lafayette, Louis Mamez que va fer Maxim’s, Henri Sauvage considerat un dels precursos de l’arquitectura moderna i autor de la ja desapareguda Samaritaine, entre molts altres.

Temps de diversió. Locals d’oci

Montmartre era un poble de les afores que conreava el vi, ple de molins de vent i es va annexionar a Paris a principis del s. XX. Des de finals del XIX fins la I Guerra Mundial és el període de l’anomenada Belle Époque que coincideix amb l’Art nouveau (1890-1910). Ja hem vist que a nivell de la ciutat passen moltes coses: metro, cotxe, transport urbà i interurbà, electricitat, noves mesures higièniques, algunes ja venen de la revolució industrial i de la nova planificació urbanística de Haussmann. La burgesia és la nova elit i vol fer-se valorar davant de l’antiga aristocràcia, que era la classe dels grans privilegis fins aleshores. S’ha enriquit i demana modernitat i reconeixement. Insistim en aquest aspecte, perquè serà vital en el nou ordre social.

El nous locals que van proliferant els dona la possibilitat de fer negocis, de competir. Els cercles socials es construïen en llocs idonis per crear relacions i projectar una bona imatge. I els llocs són luxosos. Ja Haussmann ho va preveure amb els grans parcs pels aristòcrates, Bois de Boulogne i el de Vincennes perquè l’obrer pogués anar a fer pic-nic, així la ciutat tenia les zones segons la classe social que l’habitava ben diferenciada.

L’habitatge també canvia per a la burgesia. Viure a ciutat, passar l’estiu a la costa o a la muntanya i el cementiri la darrera casa. Els cementiris de Paris competeixen en art funerari, l’art de l’aparença fins a la mort. Els dissenys dels grans cementiris també representen un esglaó més de l’asceens de la nova burgesia. L’arquitecte es converteix també en decorador . Els seus projectes tenen una unitat decorativa amb les arts aplicades que es desenvolupaven amb rapidesa, i tenien molt prestigi.

Comencen a aparèixer guies anuals de la ciutat, no pels turistes, pels propis parisencs. Postals i cartells publicitaris que inundaven la ciutat i els cafès. Els bars, restaurants i braseries ja existents es renoven i es decoren amb luxe i a l’última moda. Els hotels també perquè han d’acollir foranis amb motiu de l’exposició i els jocs de 1900 i posteriorment per l’empenta que té la ciutat. Els teatres i les sales de ball ja tenien molta tradició anterior, es popularitza el Music-Hall, el cabaret, els concerts. El cinema és una novetat i condiciona el reaprofitament i es converteixen sales de lleure en cinemes, i a principis del XX ja se’n fan de noves i específiques. Els edificis esportius com hipòdroms i velòdroms es converteixen en llocs d’apostes i de negocis. Édouard-Jane Niermans es pot considerar un dels arquitectes dels establiments d’oci a Paris i a la Côte d’Azur.

Les decoracions d’interiors segueixen les mateixes pautes de les exteriors amb la profusió dels vitralls i làmpares. Les temàtiques sobre flors, potser la més extesa, animals, dones, hivernacles es treballaran amb el coup de fuet i fent servir les simetries o tot el contrari, les parts, una de les característiques “noves”. També es decora amb profusió de miralls per donar profunditat. L’art nouveau deixarà d’agradar posteriorment per massa carregat, per l’afany d’exotisme que tenia amb la predilecció pel Japó. L’art decó ho va simplificar.

Encara no hi ha el concepte de Patrimoni, per la qual cosa han desaparegut molts dels edificis com la Samaritaine, o canviat com el Moulin Rouge, fins esdevenir una icona que no té res a veure amb el de l’època que describim.

Les arts decoratives

L’art Nouveau és bàsicament un moviment de França i Bèlgica, a d’altres països a part de prendre altres noms varien una mica les característiques, depenent de quina tradició vinguin. No va negar mai l’industria, perquè formava part d’ella, eren coetanis. Sí que va trencar amb l’eclecticisme i l’historicisme anteriors, que revivien de forma desordenada estils històrics i els barrejava.

A les arts aplicades, gràcies a l’impuls que tenen les arts decoratives en general, es treballa el concepte d’Art Total. Com hem vist Samuel Bing, un importador d’objectes del Japó, que aprofitarà el gust per l’orientalisme, més concretament el Japonisme, els exposa a la seva botiga, fet pel qual aquest gust augmentarà i morirà d’èxit. El declivi de la botiga vindrà amb l’arribada de l’Art Decò els anys 20. La clientela havia estat i era la burgesia enriquida, res a veure amb el concepte anterior de les Arts & Craft btritàniques, que volia democratitzar l’art, que tenia que ser bell i útil.

Les arts decoratives de Paris de l’època són molt fantasioses, perquè Paris s’havia convertit en una ciutat gris a causa de la industrialització. Els Impressionistes també s’havien interessat pel japonisme, perquè representava una obertura cap a l’exterior. Van Gogh i Touluse Lautrec eren assidus a la botiga de Bing.

Lucien Gaillard fa joies més austeres i funcionals, formes orgàniques, aus normalment, amb la natura sempre present. La joieria anterior era d’un estil neorenaixentista del XVI. Ara deixen els materials preciosos i s’inclouen pedres, esmalts, coralls, banya, ivori en incrustacions.

François-Rupert Carabin és escultor i ho aplica directament al mobiliari, creant peces amb molt volum.

Emile Gallé un artista polifacètic, mestre vitraller, ebenista i ceramista . Va ser fundador i primer president de l’Escola de Nancy el 1901.

Escola de Nancy promou les arts de la indústria (que ja havia estat molt important a l’època rococó).

Alphons Mucha el cartellisme del qual va inundar la ciutat. Va ser el publicista de Sarah Bernhardt, a part de fer decoracions d’interiors.

René Lalique considerat com l’inventor de joieria moderna, amb importants incursions en el disseny del vidre, i que va viure també per a dissenys ja de l’Art Decó.

Moda i Indumentària Paris 1900

La Indumentària és el fet de vestir i la Moda representa el concepte del canvi i de les tendències del negoci. L’alta costura com a tal neix de la mà de Charles Frederick Worth.

A la 2a meitat del s. XIX hi ha molts centres comercials que no venen encara vestits sencers, acabats, només peces secundàries, complements. Les dones tenien modistes. La moda masculina es simplifica, influència també del dandisme anglès, però la dona passa a dependre més dels canvis, de la varietat d’opcions, de la riquesa i la superficialitat. La clienta ja no mana perquè els dissenyadors li ofereixen fer a la seva mida els seu propi estil, que reivindica la figura artística i ho ensenyen amb la publicació de catàlegs i a les revistes. Ells diuen el què s’ha de portar i quines peces de roba perquè els altres ho vegin i la pròpia clienta els fa la publicitat, ells firmen com artistes. Comencen les models de carn i ossos, reals, que cada sis mesos presenten la col·lecció de l’artista, s’acceleren i s’inventen les temporades. Amb la introducció de les màquines de cosir, sobretot la Singer, tot pren un camí comercial desenfrenat, que les pròpies clientes de l’aristocràcia trobaven car. El 1868 es crea la Chambre Syndicale de la Couture que crea escola i ja determina quins modistos desfilen i quins no

Doucet, modista, erudit, col·leccionista i bibliòfil passa del gust del XVIII fins l’art decó. Va ser el primer comprador de Les Senyoretes d’Avignó de Picasso i tot el seu fons bibliogràfic està incorporat a la Bibluiothèque National de France (BNF). Redfern & Sons una casa britànica però amb seu a Paris comença a fer roba més de carrer, el vestit jaqueta. Els moviments higienistes i especialment la Rational Dress Society varen lluitar per crear una indumnetària que afavorís el lliure moviment del cos. Poiret el 1908 es deixa influenciar per la fantasia oriental imperant, però ja treu les cotilles i treballa molt amb sedes. Emilie Floge va ser una de les altres dissenyadores que des de Viena va influenciar en la moda, gràcies a les pintures de Klimt.

Els socialisme utòpic i l’amor per la natura de William Morris, que el convertiren en un dels líders espirituals del ressorgiment de l’artesania i l’estimació per la vida rural, havíen quedat ja lluny. El seu menyspreu envers les grans ciutats, les innovacions del capitalisme i la classe mitjana crearen un estil de vida i una estètica molt allunyada. Els membres dels Arts and Crafts consideraven l’activitat artesanal superior a l’alienada divisió del treball. Tot i les seves aspiracions d’organització artesanal del treball, no ho aconseguí i la realitat econòmica i comercial l’obligà a practicar la divisió del treball com qualsevol altra fabricant de l’època.

Simbolisme

Per posar una data a aquest moviment direm l’any 1881 a le Chat Noir, que va dominar el món de les arts en cornvertir-se en un lloc de creació i vanguarda. Un lloc mític que va passar a la història per ser el primer cabaret literari, artístic i musical de Paris i dels més importants d’Europa. Un punt de trobada d’escriptors, poetes, músics i pintors al encara llunyà barri de Montmartre. S’acaba amb la visió mercantilista de la civilització de finals de segle i es superposa a altres visions anomenades Mal-du-Siècle que també tenen Paris com a centre. En el Fin-de-Siècle hi ha una recreació decadent, un tedi existencial, una insatisfacció permanent, molt desencís i força introspecció; amb tots aquests components es preveu ja la gestació de les properes avantguardes. El Simbolisme no va ser mai un estil unitari, per aquest motiu es fa molt difícil definir-lo d’una manera general, perquè es nodreix d’ un estat d’ànim primer individual, i desprès col·lectiu.

Wagner havia reformulat alguns conceptes de l’art i molt poetes joves s’hi sentien certament fascinats. Des de Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé ja es volien explicar estats d’ànim, com Gauguin i Van Gogh ho feien dels aspectes musicals de l’art o de les qualitats simbòliques dels colors.

A cafès literaris com el Voltaire es comença a coure el Simbolisme literari, i un tal dia de 1891 en el comiat a Gauguin en el seu primer viatge a Oceania, es fan uns brindis, a mans de Mallarmé, que la revista Mercure de France publicarà per les actituts que desmostraven. Apareixen moltes revistes on es parla dels poetes maleïts, que són els que més valoren els simbolistes i els seus coetanis decadentistes. El resultat és críptic perquè defensen el misteri de la vaguetat. Naturalment era un moviment molt elitista, tot i que el que rebutjava era la diferència de classes a les que estava portant la industrialització. Però mai ho va fer des d’una consciència política, sinó des d’una mirada molt introspectiva. El 1892 una de les exposicions que es van fer va ser la de la Rose-Croix on hi van anar Santiago Rusiñol i Ramon Casas, els va sorprendre prou com perquè el primer s’hi adherís. Es rebutgen els naturalismes anteriors, literaris i artístics, històrics i es va el més lluny possible de l’academicisme. Arribarà a Londres, Viena, Praga… amb un intent apocalíptic i anti-positivista de la vida, que deixa pas a les forces instintives, en fí, a l’extravagància.

Amb el simbolisme neix la Femme fatale molt descrita a la literatura anterior, des de Baudelaire i Poe. Mirant directament a la burgesa que es comença a alliberar, o als moviments de les dones pels seus drets. El socialisme utòpic defensava el matrimoni per amor, no per conveniència. I la literatura europea ho comença a fer evident amb personatges femenins que manifesten el malestar per la falta d’amor o per trobar-lo fora del matrimoni, amb els problemes de consciència i socials que això comportaria. El simbolisme és un moviment que busca la inquietud, l’abisme, l’irracional i la perversió, el seu món oníric arriba molt més lluny del seu antecessor romàntic. Es un moviment obertament misogin.

Teatre, Actrius: Sarah Bernhardt

La simplicitat en la indumentària masculina ja es dona durant la segona meitat del segle XIX, fet que a Anglaterra es resol amb el Country Style, perquè els britànics no deixen el camp per anar a les ciutats, al contrari van a ciutat de forma extraordinària. Baudelaire va posar de moda la imatge del Flaneur que la fa servir per a caracteritzar l’artista amb esperit independent, apassionat, imparcial. Es relaciona amb la figura del dandy, el final de segle i l’esteticisme anglès.

Amb aquest sentit de l’art global interdisciplinari, hi ha canvis importants també a nivell escènic. Les grans avingudes multipliquen les ofertes d’oci. El segle XVIII el monopoli era del teatre per llei, la Comédie i l’Opéra on no es podia parlar, i així neix la pantomima. A finals del XIX es proclama la llibertat de teatre, comença el teatre de boulevard, els espectacles populars: les operetes i els vodevils, la dona hi comença a anar i s’alternen amb el teatre i l’opera oficials.

Fins ben entrat el segle XIX la figura de l’actriu era pejorativa, era més valorada pels seus affairs que pel seu talent. Un model és la Nana de Zola. Els actors dels teatres oficials s’havien de portar el vestuari, d’aquí que les actrius són econòmicament depenents dels admiradors masculins. Al 1900 la varietat d’espectacles és total i la dona burgesa es vol identificar amb la que hi ha dalt de l’escenari, ja ha canviat la imatge de l’actriu, que ja té pressupost de vestuari a la Comédie. A finals del XIX han crescut els estudis fotogràfics: la foto, la postal, les targetes de visita es fan molt populars i es converteixen en motiu de regal. Així la difusió de la imatge de l’actriu com una nova icona de vida ideal, ja dignificada, són models publicitàries i a imitar, es vol conèixer la seva vida privada, són ja les stars. Firmen contractes exclusius amb fotògrafs i modistes, per tant les cases d’alta costura que sorgeixen ja tenen com a models a actrius valorades pel públic.

Sara Bernhardt es sacralitza gràcies al fotògraf Nadar. Ella imposa nous gustos estètics en el vestuari i l’escenografia. Te una important biblioteca personal d’història del teatre i li preocupa la veracitat. El 1893 gràcies a diferents mecenes dirigeix al Thétre de la Rennaissance incloent l’Art Nouveau a l’escenografia i al vestuari. Ella mateixa farà de mecenes de Mucha i posa en contacte a artistes de diferents disciplines: Fouquet (joier) al mateix Mucha, a Lalique (joier i vidrier).

En aquest moment apareix la ballarina Loïe Fuller (americana) que inventa la dansa de la serpentina el 1892 a Nova York. A Paris va estar 10 anys entre el Ballet de l’Opéra i el Folies Bergère, molt implicada en el canvi de la dansa clàssica i també posa en relació a diferents personatges de la vida cultural i pública del moment. La seva dansa busca l’espontaneïtat en la coreografia, molt interessada en el contacte amb la natura, amb la Grècia clàssica i amb els avenços científics, i tot això ho vol portar a l’escena i al cinema. Es totalment autodidacta i coneix a Edison i Curie. Fa patents de sistemes escenogràfics. Isadora Duncan és deixeble seva i ja ensenya el cós.

Aquest 1900 Europeu serà l’inici de potents moviments a cavall dels enormes, a vegades sobtats, canvis que farà la societat: La 1a guerra mundial, La caiguda de vells imperis, La revolució russa, el Crac del 29, La 2a guerra mundial, l’Holocaust, i tot el que seguirà marcaran nous paradigmes en les relacions entre els països i les persones, sense aclarir si hauran servit d’alguna cosa. Sembla que no.