Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

BANKSY. The Art of Protest

El Disseny Hub Barcelona ens ofereix la mostra internacional d’obres originals de Banksy procedents de col·leccions privades i que arriba a Barcelona per donar-nos a conèixer el controvertit artista, la identitat del qual continua sent un misteri.

Banksy és un artista de carrer, estimat per la gent comú  i menyspreat per la comunitat. Va ser capaç de trencar tots els estereotips, convertint els carrers en museus i les parets en obres d’art.

Bomb Hugger, 2003

Els seus primers grafitis van aparèixer a les parets de Bristol a principis dels 90. Una vegada, fugint de la policía, Banksy es va haver d’estirar a sota un camió per amagar-se i s’hi va haver d’estar tota la nit. En aquell moment, va decidir que utilitzaria plantilles.

Love is in the Air (Flower Thrower) (2003)

Banksy, que mai ha aparegut en públic ni ha revelat la seva identitat, és pintor, activista social, artista del carrer, considerat un dels grafiters polítics més importants del món.

Va començar la seva obra als carrers de Bristol, la seva ciutat natal, entre 1992 i 1994 i a l’any 2000 va organitzar una exposició a Londres
Des de llavors, les seves pintades apareixen a ciutats de tot el món i a llocs de gran significat polític, com el mur construït per Israel a la Cisjordània ocupada.

També es conegut per haver-se introduït, disfressat, a famosos museus de tot el món per penjar algunes de les seves obres de manera clandestina, com la Tate Modern i el Museu Britànic a Londres i al MOMA de New York.
A la seva obra barreja imatges i frases que signifiquen contradiccions i contrastos del sistema capitalista i el consumisme.

Misteriós artista, la seva identitat omple d’intriga i mai se sap a quin lloc tornarà a increpar el món amb els seus missatges. BANKSY:
“L’Art hauria de confortar els pertorbats i pertorbar els confortables”
“Life’s too short….to take advice from a cushion”
“There is nothing more dangerous than someone who wants to make the world a better place”

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Luis Claramunt – Naufragis i tempestes

Per Josep Sauret

Luis Claramunt – Naufragis i tempestes. Espais Volart 21.01.2022—01.05.2022

Exposició antològica d’un dels pintors catalans més personals, intensos i dramàtics de l’art català i espanyol de la segona mitat del segle passat.
Luis Claramunt (Barcelona 1951-Zarautz 2000) és un pintor difícil de classificar tot i que sembla que com expressionista és on encaixa millor.
La seva trajectòria va rebre nombroses influències com és habitual: Goya, Nonell, Van Gogh, Picasso, Munch i el seu amic Barceló entre altres.

L’exposició comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000). L’exposició està organitzada cronològicament i per les diferents etapes pictòriques.
Aquesta ressenya no pretén ser cap anàlisi artística sobre l’obra de l’autor, només destacarem les obres que ens han colpit més.

Barcelona (1970-1985)

En una etapa inicial hi trobem quadres amb molt gruix de pintura, foscos, mostrant-nos visions de Barcelona d’espais concrets i particulars. Hi ha present el que ja serà una constant en la seva obra, una cadira, el mar i traços verticals generalment negres. És una etapa de pintura plana, sense gaires perspectives.

Una visió de Barcelona des de el seu estudi

Sevilla(1985-1990)

Més endavant i coincidint amb la seva estància a Sevilla reduirà gruix de pintura, introduirà més colors i la perspectiva en els quadres de paisatges. També és aquí a on s’inicia en el gran format que ja no abandonarà.

Perspectiva sobre el Guadalquivir

Estades a Marraqueix

Durant  aquesta estància a Sevilla farà viatges amb llargues estades a Marràqueix, serà la seva etapa orientalista amb influències de Delacroix, Fortuny i Barceló. Són pintures amb molt de color i llum on la presència del desert és constant. És una etapa molt creativa amb escenes amb traços estilitzats que capten les persones i com s’ocupen en la plaça Djemà-el-Fna. Uns exemples seran les imatges que es veuen en el fulletó de presentació de l’exposició i la que ve a continuació on hi veiem un ballarí ambulant.

Ballarí a la plaça

Cada cop pinta més abstracte i les pinzellades son més escasses i gruixudes. Un exemple d’això pot ser la sèrie de quadres que va fer sobre els toros i els toreros, també seguint les influències de pintors ja citats i que serveix per promocionar l’exposició en el fulletó editat i el quadre següent:

Madrid (1990-2000)

Vivint ja a Madrid passa per una etapa de traços negres sobre blanc amb molta abstracció i poc color. Sembla que coincideix amb forts dolors dentals que tenia. Cap al final de la seva vida torna a pintar amb molt color i a un dels seus temes preferits, el mar, ara entre naufragis i tempestes.

En resum, una molt bona exposició, ben presentada com ens té acostumats l’Espai Volart i que cobreix les diferents etapes pictòriques com ha que fer una bona retrospectiva.

L’Espai Volart una meravella modernista per si mateixa i que mai et canses de visitar.

Més informació

“S’acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt” Article d’Antoni Ribas Tur; Ara Cultura 21-01-2022 Aquí

“Luis Claramunt, un artista a contracorrent” per Conxita Oliver El Temps de les Arts 27 gen. 2022

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Arts plàstiques Llibres Música

7 Pecats Capitals

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: 7 pecats capitals

Format: Llibre CD

Contingut: Cançons de Joan Isaac il·lustrades per Daniel Sesé

Lletres i músiques: Joan Isaac, excepte la música de La litúrgia de l’os, que és de Daniel Sesé.

Poemes de: Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

Intèrpret: Joan Isaac

Piano i arranjaments: Antoni Olaf-Sabater

Edició: Llibres del segle

Lloc i data: Girona, gener del 2021

El meu comentari

El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…

Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.

Joan Isaac

La tradició francesa i la italiana

Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.

Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.

Transgressions ben positives

Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.

A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.       

I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.

El llibre-CD

Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Dues exposicions als espais Volart de la Fundació Vila Casas

Per Josep Sauret

Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas ens ofereixen aquesta tardor i fins a final d’any dues mostres molt diferents. Una de Daniel Enkaoua, un pintor nascut a França i que viu ara a Barcelona i l’altra, Cigarrillos París que agradarà als amants de la publicitat, basada fonamentalment en cartells publicitaris de principi de segle XX de la marca de tabac argentina propietat de l’olotí Manuel Malagrida.

Daniel Enkaoua – Visage paysage

Daniel Eukaoua, format a França i a Israel, és fonamentalment un pintor figuratiu tot i que a l’exposició hi trobem també natures mortes i paisatges. Són quadres o de gran format o molt petits. Sorprenen els de les humils verdures, alguns molt grans.

Aquesta exposició, comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, reuneix l’essència de la producció recent d’Enkaoua, a més d’obres anteriors que es consideren indispensables

Són pintures lluminoses sobre fons neutres que les destaquen. La llum en Eukaoua té molts matisos, mai és igual. Són imatges tranquil·les dins de molts colors en què hi trobem violència i tendresa al mateix temps a partir d’una pinzellada molt original. En molts casos el veiem com un impressionista més.

Mirem algunes de les obres exposades:

Tres obres de l’Exposició Daniel Enkaoua – Visage paysage a Espais Volart de la Fundació Vila Casas

“Cigarrillos París” i la publicitat moderna

La segona exposició, amb un caràcter totalment diferent, ens endinsa a més del món de l’art en el de la publicitat.

A través de la marca argentina de cigarretes Cigarrillos París amb tabac de Cuba creada per Manuel Malagrida en aquell país, hi trobem la innovació publicitària que va fer a través dels cartells publicitaris i els concursos que va fer per seleccionar-los.

El concurs dels Cigarrillos París fou convocat el desembre de l’any 1900, dotat amb 22.000 francs –en diners constants, una xifra encara no superada– i un total de 31 premis. La majoria dels originals premiats, realitzats pels millors cartellistes del moment, va ser dipositada al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.

Aquesta exposició, coorganitzada amb el Museu de la Garrotxa pretén explicar, a través dels principals cartells presentats en aquest concurs, però també de fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum.

A finals del segle XIX i principis del XX fou el moment àlgid del cartellisme en la creació de la publicitat de les marques. Malagrida en va fer ús, junt amb altres tècniques revolucionàries de l’època. Deixava de ser cert allò que  “el buen paño en el arca se vende”.

Tot ho tenia estudiat, des del nom París que era el de la principal metròpoli artística mundial i símbol de modernitat i luxe i on ell hi havia viscut dos anys, fins els homes vestits de frac i les senyores amb elegants vestits de nit.

Dos cartells ens han cridat especialment l’atenció, el primer ens mostra una festa d’una classe social alta que es diverteix tot fumant. I la segona una obra de Ramon Cases, una senyora molt ben vestida, també fumant.

Amb independència de la qualitat dels cartells i de la seva contextualització hi ha dos aspectes que voldríem destacar. Un és la tipografia emprada en els cartells: al no haver-hi el que avui en diem llibre d’estil d’una imatge comercial, els artistes cartellistes feien servir en els missatges tipografies variades i lògicament diferents. A l’exposició en trobem un bon recull.

Diferents tipografies de la marca “Cigarrillos París”

Aquesta diversitat tipogràfica no contribueix precisament a crear una imatge total i coherent com pretenia el Sr. Malagrida. Evidentment, es va superar amb la creació d’una normativa per cada producte marca.
L’altre aspecte és que a Espanya també s’ha fet ús d’imatges de persones benestants per anunciar temes relacionats amb el fumar. Atès que el tabac és un monopoli estatal, no calia anunciar un producte que no té competència, per la qual cosa hem d’anar al paper de fumar per trobar publicitat relacionada amb el tema, i aquí sí que trobem a partir de la segona meitat dels anys 20, publicitat relacionada amb què fumen la gent de una determinada classe social, persones elegants i modernes. D’una forma clara doncs, estem dient que si vols ser com ells, cal que fumis tal com ens deien des de l’Argentina uns 25 anys abans. Presentem dos vinyetes filatèliques en aquest sentit.

Vinyetes filatèliques amb publicitat sobre paper de fumar. Col·lecció Josep Sauret

En la primera hi veiem una dona vestida de festa fumant i en la segona un home també molt ben vestit, amb un elegant barret, fumant i ensenyant-nos una paquet de paper de fumar de la casa anunciadora. El missatge doncs, és repeteix anys després, fumar és símbol de persones modernes que triomfen socialment, d’aquí la importància innovadora de la marca “Cigarrillos París”.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Chagall i la Bíblia

La Creació, 1960

El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.

L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.

La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.

Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Art als hotels: Opisso a l’Astoria

Ho vaig descobrir ja fa un temps, alguns hotels de Barcelona allotgen col.leccions d’art. En aquest cas em refereixo a la del dibuixant Opisso de l’Hotel Astoria, que pertany a la cadena Derby Hotels de la qual és president Jordi Clos, impulsor de la Fundació Arqueològica Clos (1992) i del Museu Egipci de Barcelona (1994).

L’obra de Ricard Opisso és font d’informació gràfica obligada per a tot aquell que vulgui conèixer la història i els costums de la Barcelona de les quatre primeres dècades de segle XX, anys d’importants esdeveniments polítics, socials, culturals i també esportius. Opisso va ser un dibuixant de gran estil, i destacava entre els il·lustradors gràfics per la seva exigència estètica. Possiblement la seva superior capacitat pel dibuix, en relació a molts dels seus companys en les revistes satíriques i humorístiques, i el baix rendiment econòmic de les col·laboracions el van portar a deixar d’autoexigir-se. Aquest fet va ser sens dubte el motiu principal que Opisso, amb condicions artístiques innates, es perdés pel gran art i no arribés a tenir fama mundial.

Aquesta col.lecció em permet portar-vos als altres hotels de la cadena on s’hi exposen obres d’art i que les trobareu aquí, inclosos els que tenen seu a Barcelona.

Categories
Arts plàstiques Internet i blogs amics Llibres

Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte

Il·lustració principal: Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons

Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte

En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleó de Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:

  • Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.

Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.

  • Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
  • Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.

Napoleó, la revolució i els catalans d’Antoni Gelonch

Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!

Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic.  Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats  (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.

El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa?  (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya?  Perquè no  va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa  va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?

I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”

Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.

Napoleón Bonaparte d’Albert Manfred

Sinopsi:  Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.

L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.

Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).

La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.  

L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.

Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.

Vegeu la ressenya de Ramón Villa García “La gran paradoja: Napoleón I, emperador de la República” 19 Juny 2021 a Zenda Libros que podeu llegir aquí. Molt recomanable.

Categories
Arts plàstiques Conferències i cursos Música

Terceres Trobades & Premis Mediterranis Albert Camus

Per Josep Sauret

Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.

Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.

Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.

Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.

Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.

La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.

Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.

Es fa difícil resumir tots els actes,  podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noa cantant i compositora israeliana,  la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat.  Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.

Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.

Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià  i no al de la mediterrània del sud.

Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.

En resum,  debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.

Més informació

Dossier de Premsa

“Fill de menorquina, la Menorca d’Albert Camus no existeix”, publicat a El bloc de Xavier Febrés

“Edgard Morin, Noa y Menorca se conjuran para reivindicar a Albert Camus y su apuesta por el diálogo” El País, 19 de juny de 2021

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposicions fetes amb el cap

El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.

Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.

El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.

El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.

La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.