Quan les elits eren cultes

O quan el poder de les elits es mesurava també pels ressorts culturals que alimentaven els seus comandaments, els seus lideratges. Quan la cultura tambe significava potència.

Les tristes imatges, coreografiades i tot, que ens han ofert fa pocs dies una colla d’atrotinats “estudiants” des de les finestres d’una cosa encara més anacrònica avui, com són els Colegios Mayores, i encara més els comentaris de les seves veïnes, tan ufanes elles, m’hi ha fet pensar un cop més: així és com s’eduquen la majoria de jovent de les elits? Aquesta colla de caps de suro, per ser benèvola, han de tenir responsabilitats en un futur immediat.

No descobrirem res, res, si diem que els estudis humanistics fa temps que van de baixada, perquè precisament els han buidat de contigut, de poder, de fortalesa, d’influència. El que es valora ara és el diner, o millor dit, allò que el diner pot comprar, i precisament per aquesta falta d’atributs robustos del saber, al poder no li interessa la cultura humanística, no vesteix, pitjor, no és rendible. Seria llarguíssim veure cóm s’hi ha arribat, he citat un parell de llibres, que ja ho avisaven fa anys, i trobarem nombrosos articles a la premsa, com aquest. En aquest món frenètic i líquid tot dura el temps de redacció d’una notícia, poc més, i estem davant d’un parany.

Per remontar-nos a aquesta potencialitat que tenien les arts, la literatuta, la filosofia, la mùsica, etc. podem anar molt enrera, però jo he triat potser el moment més Magnífic de la història europea, el Renaixament italià. Del qual encara en podríem viure avui, si haguéssim entés alguna cosa.

Em va caure a les mans no fa gaire un article, titulat Galanteria o perversitat, que explicava aquest quadre del Bronzino, un quadre que li va ser encarregat per Cosme I de Medici com a obsequi pel rei de França, Francesc I, del qual el gran duc de la Toscana en coneixia els gustos i les preferències de la cort francesa de l’època. El Bronzino era, aleshores, l’artista més sol·licitat, per la qual cosa se li comissiona una pintura que havia d’assolir grans cotes de bellesa, atès que havia de ser lliurada com a obsequi al rei de França. I aquesta no és una dada fútil. Francesc I era famós per ser un gran aficionat als vicis de la carn, Té el mèrit de ser un quadre molt popular, tot i que del que es veu al que es representa, és una al·legoria, hi ha un llarg camí cultural i històric que, els que aleshores tenien accès a l’art el coneixien perfectament.

Es tracta d’una pintura manierista amb una càrrega simbòlica molt alta, i només tenint en compte el context en què la va pintar Bronzino, podem entendre per què inclou tots els elements que veiem a l’obra, que per res és el que sembla a simple vista. Com tota pintura al·legòrica, cada figura representa alguna qualitat, un vici o una virtut, i ho fa amb diversos personatges al·legòrics encaixats com a peces d’un puzle, que ocupen tots els marges i deixen una composició abarrotada però harmònica. Tot i que els personatges centrals són Venus i Cupido, els déus de les dues versions principals de l’amor, i això podria portar l’observador a pensar que és, precisament, un quadre d’amor, res més lluny de la realitat, cal fixar-se en tota la resta dels personatges per entendre quin és el veritable tema.

El que cal tenir en compte és com estan representats aquests dos protagonistes i, sobretot, en qui els acompanya. Per començar, Venus i Cupido s’abracen en ziga-zagues besant-se a la boca, cosa que és un acte d’amor, però en aquesta cas, són mare i fill, per tant es converteix en luxúria i incest pecaminós. A més, el noi li pessiga un mugró a la seva mare. I aquests són només alguns símbols de sensualitat i desig que apareixen a l’obra, però n’hi ha molts més, per exemple, els coloms i les màscares que descansen als peus. Just darrere de Venus hi ha un nen de pèl arrissat, que salta alegre, a punt de llançar roses a la parella. Es tracta de la cara feliç de l’amor, de l’alegria. Al seu turmell esquerre, porta una polsera de cascavells que al·ludeix a aquesta alegria de viure. Estem davant de la personificació del Plaer. Veiem-ho, a més, trepitjant unes espines que s’associen amb el dolor que pot arribar a causar l’amor. Tot i això, el Plaer no ho nota, per aquesta alegria de viure. Darrere d’aquesta personificació del plaer, Bronzino va pintar un rostre dolç falsament angelical d’una nena que té les mans en una disposició impossible. Estan girades del revés, el que revela la seva autèntica naturalesa: és l’engany. El seu cos és el d’una serp amb potes de lleó i cua que remata en doble agulló d’escorpí, però que ens ofereix una bresca de mel rica. En altres paraules, intenta jugar amb nosaltres i confondre’ns. L’home vell i barbut que apareix a dalt és Cronos, el déu del temps i enemic natural de l’amor. Davant seu, la personificació de l’oblit intenta tapar l’escena. Finalment, sota l’oblit trobem el personatge que enllaça amb la història del rei Francesc I de França. En els escrits de l’arquitecte i historiador renaixentista Giorgio Vasari, aquest personatge apareix identificat com la personificació de la gelosia, estudis recents hi han vist una imatge de la sífilis. Sembla que el rei no va fer gaire cas dels advertiments del quadre, perquè va morir pocs anys desprès d’aquesta enfermetat.

Doncs, sí, molt em temo que les ironitzades rates de biblioteca, els investigadors que dediquen el seu temps a interpretar el passat, els que el divulguen, els que l’expliquen s’estan quedant sense públic, i sembla que a ningú l’importa gaire. Costa imaginar un futur de només molt bons i eficients tecnòcrates. No saben el que es perden.

Sense parlar del que significaria d’iniciàtic, uns segles desprès, el XVIII sobretot a la Gran Bretanya, el Grand Tour dels nois de bones families que estudiaven i ostentarien llocs de lideratge i d’influència. Algunes dones també, poques, ja en parlarem un altre dia.