Un cop més Carrère t’agafa per les solapes i no et deixa anar. No sé com franqueja un territori tan complex, enrevessat, dolorós i del tot inexplicable. Assistim al judici, sis anys desprès, pels atemptats del divendres 13 de novembre de 2015 a París, a la Sala Bataclan. No només a aquesta sala de concerts, també a Le Carillon i Le Petit Cambodge, al Café Bonne Bière i La Casa Nostra, a La Belle Équipe, al Comptoir Voltaire, majoritàriament al districte XI, i a l’Stade de France a Saint-Denis. 130 víctimes mortals i multitud de ferits i damnificats.
Quan comença el judici hi ha un cronista excepcional, Emmanuel Carrère que hi asistirá durant quasi 10 mesos. Ell mateix va demanar a l’Obs (Le Nouvel Observateur) que l’enviessin a fer la crònica i, de fet, els lectors d’El Pais van poder llegir-les mentre el judici s’estava realitzant. Però el llibre no es la suma de les cròniques, és la lectura de les persones, del comportament humà, del sistema judicial i del desastre que representen aquesta generació que han estat reclutats per l’estat islàmic, desprès de tants errors acumulats per Occident.
Assistim a la descripció de la sala, que s’ha tingut que crear de nou per poder encabir tantes víctimes, familiars, testimonis; de les víctimes, a algunes de les quals s’hi aproparà molt; dels acusats, els assassins, dels quals coneixerem la vida i procedència; del sistema judicial francès, com s’organitza, el sentit del treball del defensor; i la reacció a la sentència.
I tot això sense un bri de morbositat, ni de sentimentalisme, que difícil! Per això és perfectament suportable, diria més, és engrescador com a lectora situar-se al seu costat i intentar, només intentar seguir-lo, com si fossis una becària privilegiada, que es procupa que no es quedi sense paper o bolígraf. Es va passar els 10 mesos escrivint a mà damunt de les cames.
No hi va haver ni un sol moment en què em sentís temptat d'aturar-me pel camí.
