Categories
Internet i blogs amics Llibres

Montserrat i la llegenda de Fra Joan Garí

Imatge principal: Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà (Col·lecció de Joan Amades), Costumari Català. El curs de l’any, Volum V, segona edició en facsímil juliol de 1983, primera edició 1956

Us explico una petita història que em va passar ahir. Volia preparar una ressenya sobre Montserrat i vaig anar a consultar el Costumari Català de Joan Amades. La primera sorpresa vas ser que el dia 27 d’abril no hi havia cap referència a Nª Sª de Montserrat. Vaig consultar l’índex i el vaig trobar al dia 8 de setembre. Naixement de la Mare de Déu. Amb una nota que deia que “Entre les Mares de Déu trobades figura la de Montserrat, que havia celebrat la seva festa el dia d’avui, fins a data molt recent, en què fou establerta el dia 27 d’abril. El llibre del Joan Amades de la primera edició és de 1956. No he trobat encara quan passa a celebrar-se el 27 d’abril.

En el Costumari Català hi ha històries, tradicions, costums i llegendes magnífiques sobre Montserrat, entre elles una del Fra Joan Garí o Fra Garí.

Joan Amades descriu així aquest personatge: Hom creu que, cada any, a l’hora de cantar la Salve al monestir de Montserrat, surt de la seva cova l’ànima del Fra Garí, i, ràpida com el vent, baixa fins el monestir, on acut per escoltar el cant. Així que s’ha acabat, amb la mateixa rapidesa se’n torna cap al seu catau. Hi ha també qui creu que va escoltar el cant dels monjos cada dissabte. Molta gent vella l’havien ben vist.

Personatges i melodia del ball representatiu de fra Joan Garí, del barri del Raval de Barcelona. Recollit per Joan Amades. Transcripció musical del mestre J. Tomàs, Costumai Català, Volum V, pàg 23.

Podeu llegir una exel·lent narració sobre la llegenda d’aquest personatge: Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (I, la Llegenda), seguit d’un segon article sobre els símbols i les possibles interpretacions Fra Garí de Montserrat, el Canviaformes (II, els Símbols)

Portada d’una història de fill i canya de la vida de fra Joan Garí i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat que serví d’inspiració per a dictar els parlaments de la dansa dramàtica o comèdia de plaça. Biblioteca de Joan Amades: Costumari Català, Volum V, pàg. 24.

Tota aquesta informació la trobareu al web Llegendàrium. Un viatge pel floklore i les tradicions nascudes a les terres de parla catalana. Molt i molt recomanable. Cada article és una petita joia literària, etnogràfica i a més amb les millors il·lustracions que he vist sobre el tema. Els textos i les il·lustracions estan protegits, com hauria de ser també en altres casos, per tant, els heu de llegir i gaudir al web Llegendàrium.

Encara en el Costumari podem llegir textualment: També era invocada la nostra Madona contra els incendis de boscos. A mitjan segle passat (segle XIX) se’n va declarar un d’immens a Montserrat que amenaçà cremar tota la muntanya i àdhuc estendre’s terres enllà. Els monjos, que temien ser víctimes del foc van acudir a la Mare de Déu, i en un tancar i obrir d’ulls l’incendi s’apagà. Fixeu-vos que en la il·lustració del Costumari la referència a Nª Sª de Montserrat encara figura el dia 8 de setembe.

Incendi dels boscos de Montserrat, segons la capçalera d’un romanç de l’estrall. Col·lecció de Joan Amades. Costumari Català, Volum 5, pàgina 29.

Tornant al web Llegendàrium hi ha encara un altre article sobre Montserrat: Els Gegants Regirarocs de Montserrat. No deixeu de visitar i de llegir i de mirar les precioses il·lustracions d’aquest web. Us sorprendrà favorablement.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Categories
Internet i blogs amics

Sense moure el cul de la cadira – III

Corfú i prou

Durant el confinament parcial aquesta pàgina s’actualitzarà cada dia

Des d’avui dia 1 d’abril de 2020 fins que tot aquest malson marxi, i ens donem el permís de tornar a ser nosaltres, una mica millors, espero, us aniré posant enllaços de pàgines o portals que crec interessants, sense massa protocols, que no sempre es coneixen i que segur que poden fer obrir més els ulls en una cara de sorpresa. Ve de la Segona Part…..

25 d’abril de 2020

Avui voldria inaugurar aquest tercera part amb una parell de conferències que Jordi Savall ens va regalar a l’inici de curs del 2016 a l’Institut d’Humanitats de Barcelona, amb un títol tan senzill i tan immens com és Què és la música?.

Un consell: qui vulgui realment veure’l i escoltar el que ens diu, si us plau, no mòbil, pantalla gran, temps reservat i sense interferències, un bon seient i millor actitud. Com si ens trobéssim allà, amb l’avantatge del primer pla. Cada sessió són quasi dues hores de reflexions, de píndoles íntimes, senzilles i segurament desconegudes, estem davant d’evidències que potser ens obriran moltes portes i sobretot ompliran molts buits.

26 d’abril de 2020

Avui us voldria proposar un espectacle. La cuina de confinament que està fent en Nandu Jubany des de casa seva cada dia. Dic que és un espectacle perquè majoritàriament fa plats molt coneguts i desitjats, això sí, en quantitats abundants perquè són molta gent a menjar, i que la seva coneguda hiperactivitat al costat de la família ens acosten d’una manera planera, com és ell, i ens explica cóm viu la cuina i què significa, d’on ve i cóm l’hauríem de conservar. És un menú deliciós i molt fresc.

27 d’abril de 2020

Un dia com avui estaria bé poder anar a fer una visita a Montserrat, i concretament al seu Museu. Un fons interessant i divers on hi ha algunes peces importants i altres també molt conegudes. El portal, però, ens hi dona accés i ens permet a més consultar i baixar la revista El Propileu.

28 d’abril de 2020

Els podcasts són programes multimèdia, sonors o en vídeo, en un arxiu. Poden ser, per exemple, programes de ràdio que s’ha retransmés i es guarden per a l’arxiu i consulta posterior, o poden estar pensats només com a programes d’internet que hi queden custodiats per ser consumits al nostre gust. La revista Núvol avui en ens destaca uns quants d’àmbit cultural.

29 d’abril de 2020

La història es pot explicar des de moltes mirades, ja fa anys que ho sabem i hi ha historiadors memorables que ens ho estan explicant. Aqui us presento una pàgina web de la Televisió Francesa France Info i del Ministeri d’Educació destinada als educadors. Es tracta d’explicar la història a partir de les cançons, les més conegudes i universals. Amb més atenció a les franceses, òbviament. Cada cançó té informació escrita i un audio, i abasta des de l’Antic Règim fins ara. Molt ben indexada i relacionada entre les diferents entrades. Per passar-hi una bona estona.

30 d’abril de 2020

I per acabar aquesta tanda de píndoles us proposo dues sessions de preparació física i mental fetes per la companyia New York City Ballet, que tots podem fer individualment o en família. No és ballar, ni brincar és treballar el cos i la ment de forma harmònica, tranquila, senzilla i bella. Fa dies que ho he descobert i francament va molt bé, ajuda a situar moltes coses al seu lloc, i proporciona certa estabilitat emocional, que ens farà molta falta pel que ens vindrà.

Aquest mal son no s’ha acabat, per més desescalades que ens venguin, i una de les coses que hem d’assimilar és que hem de canviar de vida, sí o sí, i potser que hi anéssim pensant seriosament, si ho hem après, que NO SOM el centre de l’Univers. Ànims i a cuidar-se.

__________________________________

Ah! Seriosament, no us oblideu de fer exercici cada dia, de cantar i ballar, de llegir un bon totxo, d’atrevir-vos amb aquell llibre, de saludar els veïns des de la finestra i fer-la petar, de fer manualitats, de cuidar les plantes, de cuinar aquell plat o aquell pastís, de fer videoconferències, de mirar pelis antigues, d’escriure, de fer carícies, de prendre una mica el sol, d’escoltar música per relaxar-vos o tot el contrari, de parlar amb el gos o el gat, si en teniu, d’endreçar, canviar, regirar….

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php

Categories
Internet i blogs amics Viatges i itineraris

Projecte Afrovaca

Autora: Montse Fernández Borràs

Fotografia: Quim Arnal
Fotografia: Quim Arnal

Presentació:

El Projecte Afrovaca ha estat des del seu inici un grup de treball. Avui dia, ja és una entitat social d’ajut al desenvolupament a Burkina Faso. Han estat més de quinze anys d’experiència molt gratificants, aprenentatge, anhels i feina,  colze a colze amb els coordinadors locals i els pagesos, amb el desig de compartir i millorar les condicions de vida i els sistemes de producció de base a les comunitats camperoles de Burkina Faso. Desenvolupament endogen per a respondre als reptes locals.

El projecte representa, a casa nostra, l’oportunitat de sensibilitzar i donar a conèixer la realitat a les nostres comunitats de treball. No té personal remunerat ni a Burkina Faso, ni tampoc a Espanya. La pràctica totalitat dels recursos econòmics es destina a la cooperació rural en aquell país africà.

Què fem:

El projecte Afrovaca promou la financiació de bous de tir o vaques de cria a famílies camperoles sense prou recursos, a Burkina Faso, a l’Àfrica Occidental.

Mapa de Burkina Faso. Fotografia Viatges Banoa

El projecte està establert a les poblacions rurals a Barkunduba-Gandaogó, Kokologho, Donsin, Bingo, Bazoulé, Tanguin de Bingo i Dougoumató. Excepte l’última població, que es troba a la província d’Houet, la resta es troba a l’altiplà mossi, ben bé a la zona central del país, a una distància entre 35-60 Kms. de la capital, Ouagadougou. Són poblacions netament rurals, formades principalment per pagesos de l’ètnia mossi i per pastors i ramaders seminòmades del poble peul.

El fet de llaurar amb bous permet una millor optimització dels recursos i facilita la autosuficiència alimentària, tan en entredit sobretot en anys de sequera, cada cop mes recurrent. En paraules del propis beneficiaris, la incorporació dels bous i els seus beneficis en les tasques agrícoles els hi permet sortir del cercle de la pobresa.

En paraules de Fidel Tapsoba (camperol a Donsin) “Qui té un bou no pot dir que és pobre, no ho és….no, no és pobre”

Fotografies: Quim Arnal

La possibilitat d’augmentar els rendiments de la terra té una incidència directa en l’alimentació, nutrició i supervivència familiar, així com en la capitalització econòmica dels productors, tan necessària per impulsar millors condicions de vida en tots els seus àmbits. Alguns productors, ens assenyalen (a les enquestes de autoavaluació realitzades) un augment mitjà de la productivitat de fins a un 65 %, desprès de la introducció del conreu de tir.

Fotografies: Quim Arnal

La proposta principal del projecte és apostar per la via de proporcionar un bou o una vaca, recolzar els productors i les seves organitzacions, per acabar millorant les collites, l’alimentació i el finançament dels pagesos. Aquesta aposta arrenca el 2002 de la mà d’en Yeddam Bassième, que es va convertir en el principal valedor d’aquesta via com a primer beneficiari del projecte.

Poc desprès, en un temps curt, es van crear quatre grups Afrovaca, molt actius i compromesos, que entenen el projecte com una cosa molt pròpia i beneficiosa per al camperol i per al camp africà.

Al 2003, neix pròpiament el projecte Afrovaca o Boeufs pour l’Àfrique. 

Al llarg dels anys, els projecte s’ha sustentat amb l’entrega i el bon fer dels coordinadors locals, així com dels mateixos beneficiaris. La seva feina, voluntària i no remunerada, consisteix en una feina presencial i de suport a les comunitats que integren el grup. D’altra banda, aquesta tasca es planteja des de la participació, la gestió dels grups de beneficiaris i la presa de decisions de manera comunitària:  Qui rep un bou?, per què?, en quin ordre?… Són algunes de las qüestions a resoldre per als grups Afrovaca locals.

Grups locals Afrovaca:

BINGO –MPSF (província de Boulkiemdé)

BINGO-GAREE (província de Boulkiemde)

KOKOLOGHO (província de Boulkiemdé)

BAZOULÉ (província de Kadiogo)

TANGUIN DE BINGO (província de Boulkiemdé)

DONSIN (província de Boulgou)

GANDAOGO-WARKUNDUBÀ (província de Ganzourgou)

El primer bou del projecte va ser en benefici de Bassieme Yeddam, al qual considerem el “grand frère” de la resta de membres Afrovaca

Associació Afrovaca a Barcelona

És una petita organització, degudament constituïda des de l’any 2018, després d’un llarg període com a grup de treball. Elabora, coordina i duu a terme el projecte. La seva tasca és la d’explicar i sensibilitzar sobre la situació del camp africà, organitzar trobades i activitats, finançar les campanyes anuals, etc… 

L’activitat es centra en bona part a Catalunya. També coordina a nivell general el projecte (Burkina-Espanya), alhora que recolza iniciatives d’ajuda i desenvolupament a les zones rurals on treballem habitualment.

Col·laboradors:

Col·laboradors, amics, finançadors, que fan possible la realitat d’aquest projecte. Hi ha persones a  títol personal, famílies compromeses, altres associacions que ens donen suport, empreses, etc.

Com treballem:

El projecte Afrovaca és una cooperació duta a terme per les agrupacions locals amb el suport del grup de l’Associació Afrovaca Barcelona. És un projecte, per tant,  molt local, que és viscut com quelcom molt propi pels seus protagonistes, els pagesos. La part principal és la de finançar animals de tir o de cria, microcrèdits com accions de suport al món rural.

Al mateix temps intentem crear un marc de difusió i sensibilització sobre la difícil realitat econòmica d’aquestes zones rurals i ens brindem la possibilitat d’ajudar a transformar aquesta realitat de manera endògena, sostenible.

En paral·lel als bous, en algunes comunitats de pastors i ramaders, el projecte finança vaques de cria. Això passa a Barkundubá i Gandaogó, a on la seva població majoritària es d’origen “peul”, poble ramader. En aquest cas, els beneficiaris són persones, famílies, que van perdre tot el seu patrimoni durant les grans sequeres de finals del segle XX. Molts van perdre fins a l’última res i, des d’aleshores, es van veure obligats a sedenteritzar-se i practicar l’agricultura. En aquests casos, el pla de desenvolupament econòmic familiar gira al voltant de la llet i la cria.

Els grups locals fan una tasca permanent de suport, supervisió i transferència de coneixements. Fan la feina del dia a dia amb les comunitats camperoles de les que formen part. No hi ha retribucions ni càrrecs tècnics. Les decisions i el treball es prenen en grup, de manera comunitària. Els beneficiaris es comprometen a formar part d’aquests grups i sobretot al bon ús i finalitat dels bous obtinguts. Per això signen un contracte d´us de cinc anys de vigència.

Els candidats a obtenir un bou o una vaca en benefici han de ser degudament reconeguts per la comunitat: persones íntegres, sense altra possibilitat d’aconseguir un animal fora del projecte.

La família Afrovaca no té una forma d’organització única, cada grup gestiona les seves particularitats i adopta múltiples formes associatives i d’autogestió.

A Espanya (Associació Afrovaca Barcelona)

Realitzem tan accions de coordinació com de creació de petits projectes en paral·lel, que reforcin l’entramat aconseguit a les comunitats rurals de treball (bancs de cereals, gestió de crisi alimentària, empoderament local, etc…). Fem xerrades, conferències de divulgació, tan de la realitat camperola com del projecte en sí. Duem a terme algunes activitats ja clàssiques dins de la nostra programació, com son el Cine-Vaca o el Teatre-Vaca. Cerquem el finançament necessari a partir de donacions, bons d’ajut, o venda de productes. El nostres pressupostos comporten un principi de sostenibilitat i eficàcia: més pot ser menys o a l’inrevés. Els recursos econòmics obtinguts són utilitzats pràcticament al 100 % a la cooperació rural. No generen despeses d’infraestructura, ni de persones, ni a Burkina, ni a Espanya.

Bancs Solidaris

En els últims anys s’han creat alguns Bancs Solidaris a partir dels grups de dones dels nostres grups Afrovaca. En tenim dos a Bingo i un altre a Donsin. La seva gestió recau exclusivament en dones, amb una tresorera al capdavant. Els microcrèdits que es concedeixen son atorgats al col·lectiu femení. Encara que administren petites quantitats, els resultats són molt satisfactoris, gràcies a la contínua rotació dels diners rebuts, que es retornen  al final de cada campanya anual. Aquests bancs fomenten l’ampliació constant d’ajudes a noves beneficiaries i la seva influència a zones més amplies de l’àmbit social.

Microcrèdits

Els microcrèdits i els bancs solidaris tenen un efecte directe sobre les condicions de vida de les famílies, al seu dia a dia, i afavoreixen la participació i l’apoderament dels grups de dones Afrovaca en la gestió del desenvolupament endogen de les seves comunitats.

Les persones que es beneficien dels microcrèdits, ara mateix, superen la xifra de 200 dones, any darrera any. El compromís des del nostre país és el d’anar refinançant els bancs solidaris. Moltes d’aquestes dones, són també beneficiaries directes dels bous, o vaques adjudicats.

Filosofia

El projecte Afrovaca comparteix la filosofia del afropositivisme. Tot i els molts mals que pateix el continents africà, la seva gent, sobretot a l’àmbit rural, aconseguirà l’autosuficiència alimentària a base del seu desenvolupament endogen.

Lluita per la dignitat i la justícia social igualitària. Alerta i actua sobre els desastres del canvi climàtic, les sequeres i la desertificació, la insuficiència alimentària, i l’especulació sobre terra, aigua i collites.

Els camperols són protagonistes, actors clau del seu propi desenvolupament econòmic. El projecte Afrovaca creu en la sostenibilitat, en la implantació ponderada de tècniques adaptades en harmonia amb la realitat local i les seves circumstàncies, en el petit productor empoderat, en el seu finançament i en la millora de les seves condicions de vida.

Cronologia

2001- Es financia  la primera vaca a Wasá. Bassiem Yeddam, promotor intel·lectual de la idea que donarà peu posteriorment al projecte Afrovaca.

2002 – S’incorporen com a beneficiaris: Saidou Kabré, Yéro Zongo i Issaka Zongo. Tots quatre es converteixen en coordinadors locals del projecte.

Yèro Zongo, un dels 4 coordinadors del Projecte Afrovaca. Fotografia: Quim Arnal.

2004 – Es crea grup a Donsin i a Barkundubà, amb Paul Tapsoba i Adam Diallo al capdavant respectivament.

2008 – Es construeix el Centre de Développement Paysan, a Bingo, de la mà d’ Arquitectes sense Fronteres-Espanya.

2009 – Es comença a donar forma a tres Bancs Solidaris

2012 – Banoa Viatges es compromet amb un turisme solidari i posa en marxa “Proyecto Afrovaca, una mirada distinta sobre el Sahel”. Viatge que permet participar “in situ” del projecte i conèixer la realitat d’aquestes zones rurals de Burkina Faso.

Ruta de viatges Banoa.

2013 – Es realitza i s’estrena el documental “Si yo tuviera una vaca…” (clicant a l’enllaç podreu veure el documental) (Norma Nebot) de Boogabpp Films. Grup nou a Bazoule, amb Simón i Françoise Campaoré com a coordinadors.

2014 – Mor el coordinador de Kokologho, SaÏdou Kabré. La coordinació recau a títol familiar.

2016 –  Mor el coordinador de Bingo, Isaaka Zongo. La coordinació queda pendent d’adjudicar.

2018 –  L’1 de gener d’aquest any, el projecte ha beneficiat amb un toro, bou o vaca a 247 famílies.

Desafiaments del futur

Construcció d’un banc de cereals a Bingo a fí de poder pal·liar els efectes de les crisis alimentàries, que cada cop són més recurrents degut al canvi climàtic. Jornades d’empoderament local de la gran família Afrovaca. Seguir fent comunitat, per afrontar el futur, el seus reptes i l’evolució del projecte.

Proverbis:

“Si alguien te frota la espalda, entonces frótate tú la cara”. Proverbi burkinès.

“La mano del que da siempre està encima del que recibe”. Proverbi burkinés.

“El contenido de un cacahuete es suficiente para que dos amigos lo puedan compartir” Proverbi burkinés.

“Es aquel que está caído quien sabe enseñar cómo ponerse en pie”. Proverbi burkinés.

“La amistad es una traza en la arena; si paras de hacerla, desaparece”. Proverbi burkinés.

“Si la perdiz se lanza a volar, su hijo no se quedarà en tierra”. Proverbi burkinés.

“El calzón de hoy vale más que el pantalón de mañana”. Proverbi burkinés.

“Vale más sufrir moliendo que no tener nada que moler”. Proverbi burkinés.

“Una sola mano no recoge harina”. Proverbi burkinés.

“Sentarse sin hacer nada no elimina la espina del pie”. Proverbi burkinés.

“Lo que es difícil es Bueno, lo fàcil no da provecho”. Proverbi Mossi.

“Hay que cavar los pozos hoy para apagar la sed de mañana”. Proverbi Peul.

“El préstamo es el primer nacido de la pobreza”. Proverbi Peul.

La cultura del Mill

Burkina Faso és un país sahelià, predominantment rural, on bona part de la població es dedica al sector primari. És un país de pagesos i ramaders, a la zona de la cultura del mill, cereal que esdevé producte essencial de subsistència.

Tradicionalment, el cultiu s’ha practicat a mà, amb aixada, i amb la participació de tots el membres disponibles de la unitat familiar, gran família i veïnatge.

A diferència d’altres països de la regió, la introducció de la força animal al conreu està a uns nivells molt inferiors. Avui dia, amb els canvis sociològics i la minva dels rendiments agrícoles per la falta de pluges i nutrients a la terra, es fa insostenible el conreu sense suport animal.

La cultura del mill, amb les seves peculiaritats regionals, esdevé cada cop mes difícil d’harmonitzar amb les necessitats bàsiques dels camperols. És un cultiu primordial, intrínsecament lligat a les societats locals, però la seva viabilitat requereix de la introducció de millores tècniques i tecnològiques, finançament, organització i gestió de l’agricultura, formació i accions de pes, per pal·liar els actuals impactes climàtics.

En el poc que portem de segle, s’han patit desacostumades sequeres de força magnitud: el 2005, el 2012, el 2017, amb la fam que comporten.

Danza Wamba

Fotografies: Quim Arnal i Associació Afrovaca

Es la dansa tradicional dels Mossi, poble que ocupa la major part de Burkina Faso. Temps enrere, es reservava per a les cerimònies d’entronització o per als funerals. Avui dia, acompanya als casaments i d’altres festes populars, amb l’objectiu de divertir i  honorar els convidats.

Associació Afrovaca a Barcelona

c/Llull, 187 – 2.2.

08005 Barcelona

Contactes:

Carlos Aranda

carlosarand@gmail.com

Tel.609 62 25 19

Quim Arnal

Kim.arnal@gmail.com

Tel. 670 58 83 27

Categories
Internet i blogs amics

Sense moure el cul de la cadira – II

El cel de Corfú i una figuera amb pressa

Durant el confinament parcial aquesta pàgina s’actualitzarà cada dia

Des d’avui dia 1 d’abril de 2020 fins que tot aquest malson marxi, i ens donem el permís de tornar a ser nosaltres, una mica millors, espero, us aniré posant enllaços de pàgines o portals que crec interessants, sense massa protocols, que no sempre es coneixen i que segur que poden fer obrir més els ulls en una cara de sorpresa. Ve de la Primera Part…..

14 d’abril de 2020

Primer dia d’un desconfinament parcial, d’una barbaritat. Els que tenim la sort de no ser gens essencials des de fa uns anys farem el mateix que alguns dels que sí ho són, malgrat ningú hi pensi, només en temps de necessitat “d’amusement”. Així doncs he pogut actualitzar la meva pàgina sobre les llibreries de Barcelona i n’he incorporat les darreres que han obert, la qual cosa no vol dir que d’aquí uns mesos hagi de completar la pàgina de Memòria d’aquelles que potser hauran de tancar. Si volem que això no passi recordo un cop més el projecte col·laboratiu per mantenir-les obertes, tot i que el suport de Parlem Telecom no m’agrada gens.

15 d’abril de 2020

Aquest estiu no hi haurà turistes, entenc que per a molts és una molt mala notícia, però per a la majoria de barcelonins serà un fet novedós, i que d’alguna manera podrem gaudir-ho de nou com des de feia molt temps.

Nosaltres tampoc podrem fer gaire el turista i anar a llocs exòtics, dels quals no en sabem res, però que queda molt bé dir que s’hi ha anat, segurament a fer-ho malbé. Per tant, una de les coses que podrem fer serà visitar, explorar i sovint descobrir el país, del qual hi ha moltes coses que desconeixem profundament. Si prenem aquesta opció una de les coses que farem serà també ajudar a remuntar l’economia del territori, que prou falta farà. Així que a partir d’avui aniré posant possibles rutes, visites o activitats de diferents tipus que ens puguin reconfortar algunes sortides durant les vacances d’estiu.

Incorporo un mapa interactiu de la revista Sàpiens de la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, un mapa que fa la ruta i descriu una breu ressenya de cada una de les colònies. També de Sàpiens uns apunts sobre la història del tèxtil a Catalunya

16 d’abril de 2020

Recordo que a pocs o uns quants kilòmetres de casa, vinguem d’on vinguem, tenim el claustre gòtic més gran d’Europa, o sigui del món. El del Monestir de Pedralbes, un claustre gran i auster, tranquil que viu el seu màxim esplendor a “l’hora blava” de les 18 a les 21 h. a l’estiu, i que els dimarts i divendres es pot visitar gratuïtament i olorar les moltes plantes aromàtiques que s’hi cultiven. Le Corbusier quan va visitar Barcelona l’any 1930, en visitar el monestir va expressar “quina simplicitat més moderna!, és el millor que he vist a la vostra terra en molts anys“.

Incorporo la pàgina del Monestir dins del portal de Monestirs de Catalunya, una eina molt ben feta, ben treballada des de la història i des del turisme, on ja s’hi estant afegint també el monestirs d’Espanya, Portugal i França.

17 d’abril de 2020

Unes de les rutes que els darrers anys es proposen més són les enoturístiques, per conèixer i entendre el món del vi. Catalunya té bons vins i diverses Denominacions d’Orígen Protegides D.O.P. i la visita a les diferents comarques ens ofereixen sobre el mapa un seguit de possibilitats d’acostar-nos-hi i aprendre sobre el vi i el seu entorn. Que vagi de gust, i amb moderació.

18 d’abril de 2020

Un dels espais que ha costat molt obrir a Barcelona és el que recull l’obra de l’artista Josep Maria Subirachs, i ha costat perquè habitualment la política, l’amiguisme o les “capelletes” no són amigues de l’art, sinó tot el contrari, molt sovint perquè no hi entenen un borrall. Finalment aquesta sala, molt propera allà on ell va néixer, recull de forma representativa quina ha estat la seva àmplia trajectòria artística, i cóm l’ha transitada, des del Renaixement més loquaç fins a l’abstracció més severa.

Si la visitem no entendrem per què ha tardat tant a veure la llum, i potser sí que rumiarem amb quina estúpida facilitat estem obviant la necessitat de promoure i, sobretot d’estimar, la creació artística en qualsevol de les seves vessants. Potser desprès d’aquesta lliçó que ens ha deparat el món que hem desfet, intentarem aplicar-nos una mica encara que només sigui per treure un aprovat.

19 d’abril de 2020

Avui que fa un dia gris i plujòs parlarem de flors, dels colors i del què signifiquen. El llenguatge de les flors té els seus orígens a Orient i s’ha transmès de generació en generació i de cultura en cultura, passant per l’Antic Egipte, l’Edat mitjana, el Renaixement, fins a arribar al Romanticisme, època aquesta en què va tenir el seu màxim apogeu. A dia d’avui el significat de la flor i del color que presenta s’ha perdut, per això incorporo els coneixements de Núria Simon, florista de Vic, que ens recordarà quins són aquests significats, per a la rosa. Ah, el meu és el groc, sense dubtar-ho.

20 d’abril de 2020

Avui he estat molt enfeinada amb una altra part d’aquest blog i he decidit esperar a demà i potser oferir un parell de suggeriments.

21 d’abril de 2020

Un dels llocs que recomanaria per fer una visita d’uns quants dies seria Els Ports. Pel Parc Natural, d’una bellesa inqüestionable que es pot gaudir amb nombroses excursions, i que alguns han comparat amb el Yellowstone europeu, per la diversitat que amaguen i les vistes que ofereixen. Però també pels pobles que en formen part, amb una arquitectura molt ben conservada pels que hi viuen. No puc deixar de mencionar Arnes, com tants d’altres, amb unes vistes magnífiques als Ports i on la pedra és vida, és art.

22 d’abril de 2020

Avui us poso una obra de teatre ben recent Fairfly de la companyia La Calòrica que es va representar al Teatre Tantarantana. Molt enginyosa, corrossiva i encara millor interpretada.

23 d’abril 2020

Com que això, per a la cultura, sembla que anirà per molt llarg, us poso més teatre per veure des de casa, moltes companyies i teatres ho estan fent, i segur que val la pena revisar-ho per a aquelles obres que ens varem perdre, o alguna la volem repetir. En aquest cas és Focus. I el Teatre Lliure programa L’ànec Salvatge d’Ibsen dirigida per Julio Manrique, de dijous 23 a dissabte 25 a les 20h. / diumenge 26 a les 18h. La connexió començarà a les 19:45h. i estarà disponible fins a les 23:30h. i el diumenge, de les 17:45h. a les 21:30h.

24 dabril de 2020

La revista Descobrir acaba de publicar un article sobre possibles passejades per Collserola, i m’ha semblat interessant perquè en fa un recorregut per tota la muntanya assenyalant diferents llocs visitables, que per a alguns encara poden ser desconeguts.

Segueix amb una Tercera part i última

__________________________________

Ah! Seriosament, no us oblideu de fer exercici cada dia, de cantar i ballar, de llegir un bon totxo, d’atrevir-vos amb aquell llibre, de saludar els veïns des de la finestra i fer-la petar, de fer manualitats, de cuidar les plantes, de cuinar aquell plat o aquell pastís, de fer videoconferències, de mirar pelis antigues, d’escriure, de fer carícies, de prendre una mica el sol, d’escoltar música per relaxar-vos o tot el contrari, de parlar amb el gos o el gat, si en teniu, d’endreçar, canviar, regirar….

Categories
Internet i blogs amics

14 d’abril de 1931, la proclamació de la República catalana

La Republica Catalana fou el règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d’abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola.
Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l’acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i es fixà el procés d’elaboració d’un estatut d’autonomia que havia d’ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles.
Les successives fórmules emprades per Macià foren: primer, la proclamació de “l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Poc després digué: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics”.
Per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. A més, Macià es veié obligat des d’un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l’audiència. Val a dir, d’altra banda, que, a part l’espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l’autoritat de Francesc Macià com a part d’una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya “dins l’Estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen”). Font: Gran Enciclopèdia Catalana

14 d’abril. Dietari d’un ciutadà
(“Mirador”, 16-4-1931)

Josep Maria Planes i Martí, escriptor manresà (1907-1936). Pioner i víctima del periodisme d’investigació.


Josep Maria Planes i Martí Font: Gran Enciclopedia Catalana

14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana. Davant la magnitud emocional d’aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula. Impossible de resumir, de vertebrar en una crònica periodística, tot el que han vist els nostres ulls, tot el que ha sentit el nostre cor.

Cada ciutadà guardarà en el fons del seu pensament el record inesborrable d’aquesta diada. L’autor d’aquestes ralles, un de tants ciutadans, es limita a escriure el seu dietari d’aquest 14 d’Abril, marcat en la Història amb lletres d’or que brillaran eternament sota el cel blau de Catalunya

Dos quarts de tres de la tarda. Encara no hem sortit de casa i no tenim notícia de res del que passa. Els discos que llença la ràdio amenitzen els postres del nostre dinar. Tot d’un cop, la serpentina de música banal s’interromp i el speaker proclama la següent notícia:
A l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, ha estat proclamada la República.”
Com? La República?

Cinc minuts després, la ràdio insisteix:
Acabem de rebre la visita del representant oficial de l’Ajuntament de Barcelona, el qual confirma la proclamació de la República Catalana, presidida per Don Francesc Macià.”

Sortim de casa. El carrer presenta el seu aspecte normal. És difícil de compaginar la magnitud del moment amb aquesta aparent tranquil·litat. En arribar a la Plaça de la Universitat, la cosa ja canvia. Grups de manifestants arborant banderes catalanes i republicanes celebren la gran victòria del poble. En les solapes dels homes, en el pit de les dones, comencen a florir, com en una primavera meravellosa, llacets catalans i republicans. A la Plaça de Catalunya l’onada popular ja ha agafat unes grans proporcions. El públic volta un piquet de guàrdies de seguretat, els aplaudeix, els victoreja. “Visca la guàrdia republicana!”. Els guardes saluden, somriuen, desarmats davant d’aquesta onada de cordialitat. Poble magnífic! Ahir, eren aquests mateixos guardes els encarregats de reprimir els teus entusiasmes. Avui, ni un bri de malvolença, ni el més lleu instint de venjança entelen l’alegria del moment. Visca la República! Visca la guàrdia republicana!

La Rambla! Com descriure l’espectacle emocionant d’aquesta Rambla meravellosa. En aquestes hores inoblidables hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava el cor de Catalunya. Entre l’orgia de moviment, de llum i de color, les banderes onegen al vent, com flames vives de llibertat. En totes les cares hi ha un somriure, en totes les boques un visca! emocionat. El clam de la multitud s’enfila cap el cel com un himne de victòria.

Els cotxes, els tramvies, tota mena de vehicles s’han convertit en tribunes ambulants d’una joia embriagadora. Visca la República! Visca Catalunya! La gent, a peu dret, crida, canta. gesticula. Visca la República! Visca Catalunya! Una noia s’enfila en una cadira: Avui és el dia més feliç de la meva vida. Faig un petó a qui vulgui!

Les floristes no paren de combinar rams de flors amb els colors de Catalunya i de la República. A l’embocadura del carrer de Ferran un grup s’ha aturat i aplaudeix. Què passa? Són els empleats d’un establiment que acaben de cobrir amb paper un plafó que deia: proveedores de la real casa.
Carrer de Ferran enllà, la riuada humana augmenta. Crits, banderes, llaços… La Plaça de Sant Jaume està atapeïda de gent. Impossible donar un pas. Mil complicacions per entrar a la Casa de la Ciutat. La condició de periodistes ens franqueja el pas per una porta lateral.
Els primers companys que trobem ens conten el succeït. En Lluís Companys, junt amb l’Aragay, s’han possessionat de l’Alcaldia. El senyor Martínez Domingo, alcalde accidental, oferí alguna resistència formulària:

Jo no puc entregar la vara, sense tenir ordre. Ara, si vostès se la volen prendre per la força
L’escena es desenrotlla al saló de l’Alcaldia. La vara està posada sobre la taula. L’Aragay troba la solució justa. Agafa la vara i l’entrega a En Companys:

Té. Ja ets Alcalde.
I En Martínez Domingo: Perfectament, senyors. I, com a ciutadà, em tenen a les seves ordres…
Poc després, En Macià s’ha presentat a la Diputació. El senyor [Joan] Maluquer oposava moltes resistències a entregar el càrrec.

He estat elegit pels diputats i no abandonaré aquest lloc com no sigui per la força…
I En Macià, amb un gest magnífic, ha resolt el gran moment. Ha posat, suaument, la mà a l’espatlla del vell president:

En té prou amb això? -li ha dit.
Moments després, la República Catalana era proclamada des dels balcons de l’Ajuntament i la Diputació.

Quan hem entrat a Casa de la Ciutat, eren les cinc de la tarda. En el saló d’una de les tinències d’alcaldia, estaven dinant els herois de la gran jornada. El senyor Macià presideix la gran taula. A les seves vores, En Ventura Gassol, en Joan Casanoves, l’Aiguader, En Companys, En Lluhí, l’Aragay… La figurable venerable de l’Avi, serè, tranquil, inalterable, en aquests moments àlgids de la gran jornada, quina emoció no encomana a l’escena d’aparença banal! Un dinar modest, improvisat sobre unes taules que mai havien servit per a menjar-hi. I la gent que seu al voltant són els que acaben d’escriure una pàgina d’or en la Història de Catalunya!

Arriben una comissió d’Acció Catalana que ve a posar-se al servei de la gent que han proclamat la República de Catalunya. En Macià i En Bofill i Mates s’abracen, emocionats. Mentrestant, a fora, a la Plaça, el poble no para de cantar, d’aplaudir els oradors espontanis que sorgeixen de totes bandes. Un camió carregat d’atuells s’obre pas, dificultosament, entre la multitud. Porten els aparells per la instal·lació d’altaveus als balcons dels edificis oficials.

El Saló de Cent està pleníssim de públic. Hom espera pacientment la proclamació dels nous consellers municipals; ningú no es vol perdre aquest moment històric. Ara apareix un militar, que és entrat en triomf. Va vestit de gran uniforme, amb tots els atributs de la seva jerarquia: és el general López Ochoa, que ve a posar-se a les ordres d’en Macià i de la República.

Els fets es succeeixen amb una rapidesa vertiginosa. Ara resulta que l’Emiliano Iglesias, posant un colofó sensacional a la seva vida d’aventurer de la política, s’ha apoderat del govern civil… Una manifestació a la Model, i han est alliberats tots els presos… Moments d’angúnia. Què passarà? L’Avi venerable, una mica corbat sota el pes de tanta glòria, va a instal·lar-se a la presidència del Palau de la Generalitat. No sé què té aquesta figura, que en aquests moments palpitants de la nostra Història inspira una confiança absoluta irresistible… Estem segurs que no passarà res de mal!

Mentre al Saló de Cent és proclamat el nou Ajuntament de Barcelona i el seu Alcalde, Jaume Aiguader, des d’un dels balcons de la Diputació En Carrasco Formiguera s’adreça al poble: Tenim notícies recents de Madrid. El botxí de Catalunya ja és fora!
La notícia és rebuda amb una boja alegria. Voleien banderes, barrets i mocadors. Visca Catalunya! Visca la República! El poble ha triomfat. Cap crit venjatiu de “mori!” no enterboleix el moment. El poble és generós.

Els oradors es succeeixen en els balcons de la Diputació i de l’Ajuntament, mentre dintre dels edificis uns homes de bona voluntat treballen desesperadament per encarrilar, per solidificar la naixent República. Entre els dos edificis, el poble segella i llença a l’espai amb els altaveus de la glòria aquesta tasca històrica.

Tornem cap a la Rambla. Tot Barcelona és al carrer. Ja tot el poble és una bandera i totes les veus són un cant. Els tramvies han perdut llur forma sota el raïm humà que els ha pres per assalt. Els ciutadans s’abracen els uns als altres. Aquí, un grup d’estudiants ha hissat una noia bonica com un sol que crida “Visca Catalunya!”. Més enllà, un vell de barbes apostòliques s’ha enfilat en una cadira i llença unes visques a la República mullats en plors… Impossible descriure l’embriagament popular.

En les terrasses dels cafès, dintre dels bars i els restaurants, tothom és a peu dret. Tot són visques, i cants i barrets enlaire… I la manifestació única, inoblidable, s’escampa per tot arreu. Tot Barcelona vibra sota aquest clam de llibertat. La fantasia dels reclams lluminosos es barreja amb aquesta orgia de color; i els clàxons dels autos i els crits de la multitud… Fins a les estrelles, immòbils en el cel, deu arribar al panteix d’aquesta Catalunya renaixent!

… I encara no havíem viscut l’emoció més profunda que ens reservava aquest dia de meravella. Fou a la nit, a tres quarts de dues. Érem en una de les finestres de Casa de la Ciutat. La Plaça de Sant Jaume, estava, si és possible, més plena que mai. En aquest moment, el so vibrant de les trompetes dels soldats talla l’aire, trèmol d’emoció. Pausadament, la tropa s’obre pas entre la multitud fins a situar-se sota el balcó central del Palau de la Generalitat. Entre la multitud es fa un silenci imposant. La gent presenten la magnitud d’aquell moment únic que estem vivint i espontàniament, d’un sol gest, tothom es descobreix. I sona clara, neta, la veu d’un oficial que llegeix -en català!- la proclamació de la República de Catalunya.

Una esgarrifança d’emoció ha envaït la gentada. En els ulls dels qui tenim a la vora hi veiem perlejar unes llàgrimes. I ara ve un silenci més profund encara. Hom diria que se sent el bategar de tots els cors… va a parlar En Macià: Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint…

Alguns dels protagonistes del 14 d’abril de 1931 i altres que no ho van ser

Protagonistes més o menys destacats

Francesc Macià i Llussà. Enginyer militar i polític. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril -certament superior a les expectatives i, en tot cas, sense ell com a cap de llista per Barcelona-, el 14 d’abril proclamà la República Catalana dins la Federació espanyola, poc després que Companys proclamés la República. Nomenat president de la República Catalana pels regidors electes de l’Ajuntament de Barcelona, formà un govern provisional (15 d’abril). Com a resultat de les negociacions amb els representants de la recent proclamada República espanyola, acceptà de convertir la República Catalana en Generalitat provisional de Catalunya (17 d’abril), presidida també per ell.

Lluís Companys i Jover. Advocat, periodista i polític. Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d’Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.

Amadeu Aragay i Daví. Sindicalista, periodista, empresari i polític. El 14 d’abril juntament amb Lluís Companys ocuparen l’Ajuntament de Barcelona i proclamaren la República.

Jaume Aiguader i Miró. Polític, metge, escriptor, alcalde de Barcelona. L’estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Membre de la triomfant candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals d’abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona.

Ventura Gassol i Rovira. Polític i escriptor. Després del triomf d’Esquerra a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l’efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d’Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d’iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d’Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l’únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Joan Casanovas i Maristany Advocat i polític. Ben a contracor, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els comicis del 12 d’abril de 1931. Acompanyà Macià en la proclamació de la República Catalana, i durant els tres dies de vigència fou conseller de Defensa.

Joan Lluhí i Vallescà. Advocat i polític. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles.

Jaume Bofill i Mates. Escriptor, poeta noucentista, polític i periodista. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. Membre d’una comissió d’Acció Catalana que es posa al servei de la gent que ha proclamat la República de Catalunya. En Macià i en Bofill i Mates s’abracen, emocionats.

Manuel Carrasco i Formiguera. L’any 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià representant Acció Catalana, i l’any 1931 en proclamar-se la República és nomenat Conseller de Sanitat i Beneficència del govern de Catalunya 1931-1932 sota la presidència de Francesc Macià.

Macià Mallol i Bosch. Polític i empresari. En representació d’Acció Republicana de Catalunya el 17 d’agost de 1930 firmà el Pacte de Sant Sebastià, l’acord d’unitat d’acció dels partits republicans. Proclamada la Segona República Espanyola assumí de forma provisional el càrrec de governador civil de la província de Tarragona.

Eduardo López de Ochoa. Militar. En proclamar-se la Segona República a Barcelona, es va fer càrrec de la capitania general de Catalunya (17 d’abril de 1931), sent substituït aquest mateix any pel general Batet.

Josep Oriol Anguera de Sojo. Advocat i polític. En proclamar-se la Segona República ocupà el palau de justícia de Barcelona, i pocs dies després fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Catalunya.

Josep Maria Planes i Martí Periodista pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. Fou director de la històrica revista satírica El Be Negre. Article 14 d’abril. Dietari d’un ciutadà (“Mirador”, 16-4-1931)

Amadeu Hurtado i Miró. Advocat i polític. El 1931 fou conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya i va mantenir molt bones relacions tant amb Francesc Macià com amb Niceto Alcalá-Zamora, president del govern espanyol .

Els qui poc o molt s’hi van resistir

Emiliano Iglesias Ambrosio. Advocat, periodista i polític lerrouxista gallec. Quan es produí la proclamació de la Segona República a Barcelona el 14 d’abril de 1931, va intentar ocupar-hi la seu del govern civil, però hi fou desplaçat per Lluís Companys.

Severiano Martínez Anido. Militar, alcalde accidental de Barcelona. En proclamar-se la República a l’abril del 1931 s’exilià a França, va ésser expulsat de l’exèrcit sense cap dret.

Joan Maluquer i Viladot. Polític i jurista.  El 1930, poc abans de la proclamació de la República, fou nomenat president de la Diputació de Barcelona, des d’on lliurà el poder a Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana el 14 d’abril de 1931.

La delegació del Govern de la República Espanyola que aigualí la República Catalana

Lluís Nicolau i d’Olwer. Polític i escriptor. Participà en el Pacte de Sant Sebastià, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’Economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.

Marcel·lí Domingo i Sanjuan. Polític, periodista, escriptor i mestre. L’agost de 1930 assistí en representació del Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) a l’encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l’assoliment d’una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l’autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d’un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d’assumir les funcions de govern provisional. El 14 d’abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l’Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17.

Fernando de los Ríos Urruti. Polític, dirigent i ideòleg socialista espanyol. Participa el 1930, en el Pacte de Sant Sebastià que desembocarà en la fracassada insurrecció de Jaca, cop d’estat que pretenia d’una manera violenta la proclamació de la Segona República Espanyola, la qual cosa va suposar, el seu empresonament. Alliberat el 1931, just abans de la proclamació de la Segona República Espanyola participarà en les eleccions que se celebren al juny i obtindrà novament un escó per Granada, passant a formar part, com ministre de Justícia, del govern provisional que entre el 14 d’abril i el 14 d’octubre de 1931 formarà Niceto Alcalá Zamora. Formà part de la delegació del govern provisional de la República espanyola que negocià amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s’esdevingué el dia 17 d’abril de 1931.

Altres personatges que no hi van poder o saber participar
Antoni Rovira i Virgili, Periodista, escriptor, historiador i polític. El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, Acció Catalana Republicana, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d’abril de 1931. La forta derrota d’ARC i el triomf d’Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d’Esquerra. El 1932 fou una de les personalitats que seguí l’anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s’incorporà a Esquerra.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Centenari 1917. Les revolucions russes, la crisi espanyola i l’Assemblea de Parlamentaris

Marc històric 

La Gran Guerra (1914-1918) desembocaria en una llarga inestabilitat social i política, un primer acte de la qual seria l’esfondrament de l’Imperi dels tsars al febrer de 1917 i la proclamació de la República a Rússia, amb l’apogeu consegüent de les forces republicanes i de l’esquerra obrera. 

A Espanya, l’any 1917, es pot considerar en molts aspectes un canvi d’època, marcada per una crisi triple: política, militar i social. El desafiament polític o moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar Espanya; el desafiament militar amb  l’aparició de les Juntas Militares de Defensa; i el desafiament social amb la vaga general i revolucionària dels obrers socialistes i anarcosindicalistes, van posar en perill la monarquia d’Alfons XIII. 

L’any 1917 fou, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional, una crisi espanyola i la mort prematura d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). D’altra banda,també cal destacar l’ambient social barceloní que Amadeu Hurtado, descriu així: “El riu d’or, a finals de 1915 ja era una riuada creixent, la disbauxa transcendia totes les capes socials sense excepció, amb els luxes estridents dels nous rics que coincidia amb els temps de la gran immigració de peonada…” 

Cicle de conferències

El cicle de conferències Centenari 1917  organitzat per la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès es poden veure pel canal You Tube Ateneu. Les conferències són les següents:

  • “Les revolucions russes de 1917”. José Manuel Rúa Fernández,
  • “Viatgers catalans a la Rússia revolucionària”. Pelai Pagès Blanch
  • “Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes”. David Martínez Fiol,
  • “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat”. Manuel Pérez Nespereira.
  • “L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918)”. Jaume Comas i Gras.
  • “La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona”. Borja de Riquer i Permanyer.

Les  revolucions russes de 1917. José Manuel Rúa Fernández, historiador i professor de la Universitat de Barcelona. 6 de febrer de 2017. Més informació aquí

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària. Pelai Pagès Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa. 6 de març de 2017. Més informació aquí

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes. David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès. 5 d’abril de 2017.  Més informació aquí

Imatge- 1917. EL AÑO EN QUE ESPAÑA PUDO CAMBIAR

Va poder Espanya convertir-se en algun moment en una monarquia parlamentària a l’estil suec i haver-se estalviat dues dictadures i una guerra civil? Els autors d’aquest assaig, a diferència de Miguel de Unamuno, creuen que sí. Un segle enrere, mentre les potències internacionals s’enfrontaven en el marc de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es van donar les condicions per donar una important sacsejada a el règim de la Restauració i encarrilar el regnat alfonsí cap a una veritable democràcia. En efecte, 1917 va ser l’any en què Espanya va poder canviar. Després l’oportunitat passar. En un extens i apassionant relat amb un immens desplegament de fonts, investigació i història internacional comparada els professors David Martínez Fiol i Joan Esculies donen les claus del moment en què Espanya va tenir la possibilitat d’escriure un segle xx menys cruent. A mesura que ens endinsem en la seva lectura i coneixem els secrets dels personatges més influents del període ens plantegem els paral·lels amb la situació de crisi política actual. Se’ns apareixen polítics i demandes similars i ens assalta un dubte, si Espanya va poder canviar, per què no va canviar?

Imatge: L´Assemblea de parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel

L’Assemblea de Parlamentaris, la qual actuà i es donà a conèixer, fonamentalment, al llarg de la segona meitat de l´any 1917, fou un moviment i una aposta de reforma democràtica de la monarquia d´Alfons XIII i de l´Estat espanyol. Els autors d’aquest llibre, en el marc del centenari del sorgiment de l’Assemblea, n’expliquen la seva trajectòria i el context social, polític i econòmic en el qual es va desenvolupar.

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat. Manuel Pérez Nespereirahistoriador del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. 16 de maig de 2017. Per raons tècniques no es va poder enregistrar la sessió en vídeo. Més informació aquí

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris. Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906. A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya. Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

L’ambient cultural i social barceloní durant la Gran Guerra (1914-1918). Jaume Comas i Gras, actor i doctor en història. 12 de juny de 2017. Més informació aquí 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Borja de Riquer i Permanyer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB. 5 de juliol de 2017. Més informació aquí

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris”

Autor: Borja de Riquer i Permanyer

Categories
Internet i blogs amics Música

Ritme i melodia: George Gershwin

La música és un llenguatge, una forma d’expressió i una vivència per a tots aquells que en saben gaudir. Les músiques s’estimen des de diverses vessants: des de la creació o la interpretació; però també deixant-les que entrin a formar part de la nostra qüotidianeitat: escoltant-les i ballant-les.

Quan parlem de coses que ens agraden, que ens interessen o tot el contrari, sovint fem afirmacions inexactes, però que tothom entén. Una d’aquestes es produeix quan ens referim a la música americana, o genuínament americana. Ho diem com si ens referíssim a un gènere musical. Què volem dir exactament? Què ens passa pel cap? i per les orelles? Doncs molt possiblement, sense saber-ho, ens ve la música que va compondre un dels més grans compositors del segle XX, o la seva hereva.

George Gershwin va ser el músic que va elevar el jazz a caràcter sinfònic i li va saber imprimir el seu propi segell d’una forma contundent, fruit d’una concepció molt particular del que volia expressar: el carácter d’una època, d’una gent i d’una manera de viure.

Desprès d’una consolidada formació musical, va entrar als contorns del jazz de la mà de les notes del ragtime. Aquella música estava sonant fort i mereixia atenció, molta, com una de les que seria precursores del jazz. El classicisme europeu s’estava barrejant amb el só dels ciutadans negres americans, que ja no eren esclaus. Ritme i melodia, aquest era el secret. El públic ho va captar i ell els ho va saber fer sentir, perquè la seva música és enormement emotiva i alhora enèrgica. Gràcies a aquests components van sorgir unes partitures embolcallades d’una harmonia i d’una elegància, que és el que ens ha contagiat a les següents generacions; ens ha posat l’alegria dins els estòmacs i ens ha fet rascar amb la punta dels dits allò que, sense por, podem definir com Sublim.

Gershwin va crear també uns vincles indestructibles entre la música clàssica i la popular, ja que, després d’importants exits a Broadway, al cinema, etc., fruit d’una prol.lífica carrera com a compositor, estem parlant de més de 700 partitures, va necessitar capgirar la seva creativitat i endinsar-se, amb unes pinzellades que només ell podia donar, dins el món de la música anomenada “culta”.

Orquestres, bandes, cantants i ballarins de totes les èpoques i països han versionat, amb estils molt diferents, aquesta música, i han aconseguit que a les sales de concert o als teatres les batutes volin i els peus tinguin pressa.

Tot això per presentar la seva web oficial, sí, encara avui dia desprès de tants anys n’hi ha una. Una de les millors que he vist mai, per cóm està estructurada. No us vull avorrir explicant-la perquè crec que el millor és capbussar-hi. Potser des del punt de vista historiogràfic i pels seus admiradors la més impactant sigui el catàleg per la manera que té de presentar-nos les obres, i la de recerca de música de totes les peces. A la primera pàgina si aneu cap avall hi trobareu la biografia. També podreu escoltar fragments de totes les seves cançons interpretades també per cantants actuals, la qual cosa demostra la seva pervivència dins del món del jazz i de la música americana en general, perquè ara ja sabem què diem quan la qualifiquem així?

Rhapsody in Blue (1924) Royal Academic of Music
An American in Paris (1951) Vincente Minnelli
Shall we Dance (1937) Mark Sandrich
Summertime de Porgy and Bess (1935)

Categories
Internet i blogs amics

Pandèmies, conspiracions i falses notícies a la xarxa

El coronavirus també infecta Internet i les nostres comunicacions a la xarxa (Font: Marqueting directo)

D’epidèmies i pandèmies se n’han produït moltes al llarg de la història i més que se’n produiran dissortadament. Aquests assots de la humanitat sempre s’havien lligat a càstigs divins: la influència històrica de la religió i la capacitat de fer por a la gent per controlar-la és ben coneguda en temps passats. De tota manera, encara queden individus peculiars: Atanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astana (Kazakhstan), considera que l’actual epidèmia del Covid-19 és “sens dubte” una “intervenció divina per a castigar i purificar el món pecador i també l’Església”. D’integristes i falsos il·luminats en trobem a totes les religions i així els jihadistes interpreten la pandèmia global en clau ideològica, fent una narrativa del virus com a càstig diví contra el mal absolut (encarnat pels ateus, apòstates i croats). Potser aquestes pautes d’interpretació tenen pocs seguidors a les xarxes culturalment properes a nosaltres, però hi ha d’altres peculiaritats i foteses que hi circulen i que alguns de nosaltres no sabem si refusar o no.

La irrupció del coronavirus (SARS-Cov2, és el seu nom científic) ha donat lloc a una llarga sèrie de teories conspiratives. En un primer moment quan l’epidèmia feia estralls a la Xina, alguns la consideraven com una arma utilitzada per Trump en la seva guerra comercial amb la Xina. Posteriorment han sortit altres teòrics que giren la truita i consideren els xinesos responsables, amb el virus fabricat per ells, de l’atac i afebliment de les economies occidentals. Altres teòrics, complementaris dels anteriors parlen de virus produïts artificialment mitjançant bioenginyeria en una mena de conspiració global amb múltiples ramificacions, malgrat la quantitat d’evidències científiques que avalen l’origen natural.

De tota manera, només cal anar uns quants anys enrere per trobar ments preclares que van trobar que el culpable de la pandèmia de grip A (H1N1) de 2009 era el G8 que ho va utilitzar com un pretext per desviar l’atenció mundial de la greu crisi mundial que arribava.

Un altre camp de gurus pandèmics el trobem en els profetes que van «predir» ja fa molts anys el que passaria, com la novel·la de l’any 1981 de l’escriptor Dean Koontz.També són curioses les profecies dels Testimonis de Jehovà que troben la clau de l’actual coronavirus en l’Evangeli de Mateu i els possibles senyals de la fi del món. Sempre que hi ha alguna catàstrofe, surt d’alguna manera l’inefable Nostradamus amb les seves metàfores predictives que també tenen un cert recorregut.

Les dates i els fets indicats no concorden amb la realitat, però l’autor d’aquest fake que circula per la xarxa vincula una aparent casualitat amb alguna casuística indefinida

Però com que les pandèmies es van produint al llarg del temps, de seguida surten gurus que adapten o tersiversen les dates (no certes del tot si cerquem una mica a Internet) i les epidèmies, a una suposada casualitat casuística que ens porta a pensar que tot està perdut (a propòsit d’això, mireu una imatge superior que també corre per les xarxes aquests dies). Hi ha també els que responsabilitzen la tecnologia 5G com a inductora de la pandèmia. L’origen seria un vídeo (viral) d’un suposat doctor anomenat Thomas Cowan que explica les pandèmies cícliques que es donen al món i les relaciona amb l’electrificació del planeta.

En aquests minuts finals de la conferència Thomas Cowan correlaciona l’electrificació del planeta amb algunes pandèmies. Confon (o no) correlació de fets amb causalitat. Però malgrat tot, això s’ha viralitzat a les xarxes (YouTube.es)

Una derivada final a la que la majoria mirem amb esperança és la cerca d’una vacuna eficaç. Hi ha nombrosos grups a escala mundial treballant en xarxa més o menys connectada per trobar fàrmacs que suposin un autèntic control global de la pandèmia. Però hi ha un conjunt de recalcitrants que tenen una visió oposada de la majoria i que són una amenaça per a la tan desitjada immunitat de grup: els antivacunes que veuen la realitat de forma molt esbiaixada respecte de la majoria, tal com podem veure en aquests gràfics força eloqüents. De moment, en referència al coronavirus, s’estan calladets, però en un futur, segur que (no) actuaran com cal.

Aquests gràfics senzills expliquen molt bé la fal·làcia de l’evidència incompleta. Consisteix a citar dades individuals que semblen confirmar la veritat d’una posició i a la vegada s’ignora una gran quantitat d’evidències de casos relacionats que poden contradir la proposició (Font: Foro Económico Mundial)