Categories
Llibres

La bullanga de Barcelona. 25 de juliol de 1835

Títol: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
Autors: Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà
Pròleg: Agustí Alcoberro
Editorial: Rosa del Vents
Col·lecció: Dies que han fet Catalunya
Any: 2021,
Pàgines: 221

Sinopsi: Barcelona: la ciutat en flames


El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. AHCB Gravat

Resum i ressenya personal


El llibre de Jordi Roca I Núria de Miquel, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets.

Context històric i creixement de Barcelona


Els tres primers capítols “Els darrers temps de Ferran VII”, “La regència de Maria Cristina” i “Barcelona, 1835; el creixement econòmic” expliquen el context històric, dinàstic, demogràfic i social de l’època. Des de la Guerra dels Malcontents fins a la invasió d’Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que derrotaren les tropes liberals i restabliren la monarquia absoluta de Ferran VII que derogà la Constitució de 1812.

Exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís que derrotaren les tropes liberals el 1823 i restabliren Ferran VII que derogà la Constitució de 1812


També explica la successió dinàstica i l’amnistia de 1832 que permeté que milers de liberals retornaren al seu país, entre ells, els liberals catalans, alguns dels quals tingueren un paper rellevant durant els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona. També tracta sobre l’impacte de la primera guerra carlina a Catalunya (1833-1840), que s’inicià arran del conflicte dinàstic entre isabelins i carlins, però que es convertí en una guerra civil llarguíssima, d’efectes nefastos sobre la població. A tot Espanya morí entre 210.000 i 770.000 persones.


El darrer d’aquests primers tres capítols descriu la Barcelona demogràfica, sanitària i urbanística de la Barcelona de 1835-1849, una ciutat superpoblada amb 859 habitants per hectàrea, mentre que París en tenia 356 i Londres 86. Barcelona tenia 42 barris, 384 illes, 6.867 cases particulars, 40 convents religiosos, 27 esglésies, 27 edificis públics, 11 hospitals i cases de beneficència, 7 casernes per a la tropa i guarnició i 96 fàbriques d’indianes. I al 1843 ja hi havia 50 fàbriques que funcionaven amb vapor. Madoz recull que l’any 1841 a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 274 fàbriques de filats de cotó, 460 de teixits i 16 foneries.

Barcelona (1850) Tenia uns 150.000 habitants. Esperança de vida mitjana 39 anys entre les elits, 25 anys els menestrals i 20 anys entre els jornalers, (Estadística BCN 1849)

El 25 de juliol de 1835


El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835” narra els antecedents d’altres revoltes, bullangues i pronunciaments fora de Barcelona (Saragossa, Reus i Madrid) i els aldarulls més coneguts a la plaça de braus “El Toril” ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta. Seguits al vespre de l’assalt als convents. Almenys foren assaltats fins a 7 convents alguns d’ells totalment incendiats i 16 frares foren assassinats d’un total de 800 que vivien a la ciutat. Aquí els autors descriuen i expliquen les raons d’aquest anticlericalisme i la indiferència de la majoria dels barcelonins envers les vicissituds dels convents i dels frares. Textualment diuen: “Amb tot això, sembla que ni les autoritats ni els ciutadans no s’esforçaren gaire a protegir els convents”.


El 5 d’agost de 1835

Els capítols 5 i 6 “L’endemà de la bullanga” i “El 5 d’agost”, narren els fets dels dies posteriors a la bullanga del 25 de juliol, amb l’abandonament de la ciutat el dia 28 de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. La seva retirada fou interpretada pels seus detractors com una victòria. Pere Maria de Pastors i Sala el 29 de juliol esdevé governador militar amb un programa més conciliador i amb la participació de propietaris i altres que tinguessin una certa influència sobre el poble i l’Ajuntament.
El cinc d’agost retorna a la ciutat el general Bassa, segona autoritat militar del país. El dia 5 d’agost més de 8.000 persones cridaren contra Llauder (absent) i Bassa i la tirania, i a favor de la llibertat. Un grup armat (amb sabres, garrots, trabucs i pistoles) s’introduí per accés principal del Palau Reial, al pla de Palau. Bassa rebé un tret i pràcticament no poder dir res. I posteriorment els assaltants prengueren el cos del general mort i el llançaren pel balcó.

Aquella mateixa nit un grup força nombrós es concentraren al final del carrer dels Tallers, amb la intenció, una vegada més, de cremar la fàbrica El Vapor o Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, la primera d’Espanya a incorporar la màquina de vapor. I aquest cop ho aconseguiren.

Incendi de la fàbrica Bonaplata la nit del 5 d’agost de 1835


Deixo per al lectors del llibre que aprofundeixin en les causes i els protagonistes d’aquest fet, i cito textualment els autors: “Per tot plegat, l’expressió d’aquell descontentament seria un element puntual en el qual el llenguatge universalista i igualitari del liberalisme coincidiria amb l’empobriment de determinats grups de treballadors, que associarien amb la mecanització de la producció a través de la introducció d’una nova tecnologia com era la màquina de vapor. Per tant, la crema de la fàbrica El Vapor fou els primer acte luddista contra la mecanització vinculada a l’ús de la energia del vapor.

Nous i vells protagonistes

Els capítols 7, 8 i 9 “A la conquesta de la tranquil·litat”, “Al capdavant de la revolució” i “Les noves autoritats”, descriuen les diferents organitzacions que s’adoptaren i que suplirien a l’antiga Junta d’Autoritats que havia estat incapaç d’evitar els incidents del dia 5 i 6 d’agost. Es constituí del 8 al 14 d’agost la Junta Auxiliar Consultiva, presidida per Antoni Gironella un dels comerciants més rics de la ciutat i d’altres 11 membres, la majoria comerciants o fabricants. Entre ells, dos dels futurs alcaldes de la ciutat: Josep Parladé i Llucià, i Guillem Oliver, autor d’un manifest enviat a la Regent Maria Cristina que evocava el setge de 1714 i identificava l’absolutisme i el carlisme amb la ruïna econòmica i política de tots els sectors socials, i el liberalisme amb el progrés, que passava per la defensa de la llibertat, la igualtat i la propietat, i proposava la convocatòria de Corts Constituents. Naturalment, la demandes de la Junta foren rebutjades.
A llarg d’aquests capítols i d’altres s’explica la funció i la forta activitat de la Milícia Urbana, l’hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal. Als anys trenta, els convents es convertiren de nou en els quarters de la milícia i foren centres de reunió principal dels sectors radicals i revolucionaris. Amb els episodis revolucionaris de l’estiu de 1835, les autoritats van ampliar la base social de la milícia, mitjançant la creació de nous batallons, un dels més populars dels quals fou conegut [Batalló] de la Brusa, perquè la indumentària que duien els seus membres era la pròpia dels treballadors fabrils i artesans.


La creació de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, esperonà la creació de juntes similars a Saragossa, València, Valladolid, Salamanca, i les principals ciutats andaluses (Màlaga, Cadis, Jerez, Sevilla, Granada, Almeria, Jaén i Còrdova) i a finals d’agost La Corunya, Ferrol, Lugo, Ourense, Pontevedra i Mallorca. I al setembre es crearen les d’Alacant, Múrcia, Badajoz i la majoria de províncies espanyoles que s’havien creat recentment (el novembre de 1833).També es va projectar una Junta Central de la Corona d’Aragó, però va fracassar.
També es reivindicava el retorn de la Universitat de Barcelona i no fou fins al curs 1838-1839 que s’iniciaren les activitats a l’antic convent dels carmelites al carrer del Carme. La Universitat de Barcelona retornà definitivament el 1842 i va ser l’única institució abolida per Felip V que es va restaurar amb motiu de la revolució liberal, després de 125 anys a Cervera.

Universitat de Cervera 1714-1836. Barcelona passà 125 anys sense universitat!


Amb l’arribada al govern de Juan Álvarez de Mendizábal, liberal progressista, amb un programa reformista que volia posar fi a la guerra (carlista) i dissoldre els ordes religiosos, va suposar la dissolució o reconversió de la majoria de juntes locals o provincials. Mentre que la Junta de Barcelona tendí a radicalitzar-se. Tot i que al final, la disparitat d’opinions, la rivalitat entre sí, la falta de decisió de la majoria per sumar-se a un govern revolucionari, la por davant d’un desbordament popular i el nomenament de Francisco Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, que declarà l’estat de setge, afavoriren la dissolució de l’ara anomenada Junta Superior Governativa. El govern Mendizábal, el mateix dia del seu nomenament, aprovà l’amnistia pels fets revolucionaris de l’estiu del 1835 i l’11 d’octubre i ordenà el tancament de tots els convents. I decretà el canvi de nom de la milícia, que passà a denominar-se Guàrdia Nacional, com la seva homònima francesa.


La fi de la revolució?

En el capítol 10 “La fi de la revolució” s’explica els nous usos dels convents destruïts. Deixo per al lector del llibre la intensa i extensa reconstrucció urbanística arran d’aquesta bullanga. També s’explica textualment que […] l’esclat de violència popular contra convents i frares va ser la resposta enfront dels col·lectius que havien atemptat contra els principis que ordenaven la vida política, econòmica i moral del poble. […] Cap liberal no reivindicà la ferotgia del comportament popular, però alhora, cap d’ells no estigué disposat a frenar els processos que havien accelerat la presència de la multitud en política, com eren la desamortització, la reducció del nombre de parròquies, l’exclaustració del clergat regular o la destrucció dels convents per afavorir les noves necessitats urbanístiques, econòmiques i socials de la ciutat industrial i obrera.
En definitiva, segons els autors: La bullanga del 1835 no fou una explosió de violència popular en un moment puntual, sinó l’inici d’un procés revolucionari que comportà la fi del règim liberal fonamentat en l’Estatut Reial i el ressorgiment d’un model polític que preveia més participació de la ciutadania. […]. Mai fins llavors una revolta fora de Madrid no havia propiciat una situació revolucionària que obligués a replantejar els fonaments del règim polític.

Alguns protagonistes

Al llarg del llibre, els protagonistes directes o indirectes, elits o populars tenen sovint una breu biografia que contextualitza la seva participació o inhibició en els fets anteriors, durant l’estiu de 1835 i posteriorment. En destaco alguns dels més citats: Ferran VII; Maria Cristina de Borbón; Carlos Maria Isidro de Borbón; Ramon de Meer y Kindelán, baró de Meer; Charles d’Espagnac, comte d’Espanya; Manuel de Llauder i de Camín; Pere Nolasc de Bassa; Narcís i Josep Bonaplata i Corriol; Joan Rull i Camarasa; Joan Vilaregut; Juan Álvarez Mendizábal; Bonaventura Carles Aribau; Pere Mata i Fontanet; Ramon Xaudaró; Serafí Chavier; Juan Antonio Llinàs; Teresa Rovira; Francisco Espoz y Mina; Josep Massanet i Graner; Cebrià Munné; Rafael Degollada; Tomàs Bruguera; Antoni Ribot; Emile du Guermeur; Josefa Pouplana Gorgoll; Marià Vidal i Esteve; Antoni Gironella i Aiguals; Josep Parladé i Llucià; Guillem Oliver Salvà; Pere Blai Cornet; Miquel Arqués, l’estudiant Murri; Pere Maria Pastors; Josep Melcior Prat; Joaquín de Ayerbe; Ramon Pallejà; Josep de Castellar; Fèlix Ribas i Solà; Pascual Madoz; Antoni Ribot i Fontserè; La Milícia Urbana.


Cloenda compartida

Molts tenim al cap algunes dates assenyalades en la història de Catalunya o Universal (1640, 1714, 1789, 1871, 1936. etc), crec que 1835 podria ser també una data per recordar, a parer meu va ser un punt d’inflexió, i com diuen els autors, en què Les classes populars van determinar el rumb de la revolució liberal en la mesura que enfortiren els postulats del liberalisme progressista més radical i, alhora van despertar les pors dels liberals d’ordre, que van sentir amenaçats l’statu quo que definia el seu món.
M’he deixat al tinter de l’ordinador, molts d’altres temes tractats: el paper de les dones i la repressió que sofriren en aquesta època, els diaris i la premsa, els gravats i les pintures que il·lustren el llibre, el recorregut del mot “bullanga”, l’excel·lent bibliografia classificada per èpoques, per temes i per tractament. De cap manera voldria que aquest resum, fos un argument per no llegir el llibre que us recomano d’una manera especial, als qui no en sabíeu gran cosa i també als qui ja coneixíeu el tema i l’època.

“La Patuleia” obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s