Fouché, el paradigma de la indignitat

Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.

En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.

Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.

Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.

Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.

Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.