La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.
El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.
Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.
Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.
La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti (1404-1472), un influent teòric de la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.
Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medici van exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.
Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.
Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbio de clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.
Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció del gelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.
Gaudir la Cultura 