Josep Sauret
Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018
Xosé M. Núñez Seixas
Editorial Crítica, Planeta, 2018, 224 pàgines
L’autor
Va néixer a Ourense el 1966. Va estudiar a les universitats de Santiago de Compostela i Dijon. Va fer el doctorat en història contemporània a l’Institut universitari europeu de Florència. Actualment és catedràtic a Santiago de Compostela, després de ser-ho cinc cursos a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. La seva investigació se centra en història comparada dels nacionalismes, les identitats culturals europees, les migracions i la memòria de les dictadures.
El llibre
Amb títol de pasdoble i de pel·lícula folklòrica, ens trobem un llibre seriós i molt documentat. Molt interesant ja que desglossa amb molt detall l’evolució del pensament teòric nacionalista espanyol d’aquests últims anys. Interesant també ja que és el punt de vista d’un autor perifèric, no d’un militant centralista. Obtingué el Premio Nacional de Ensayo 2019 : per traçar una història del nacionalisme espanyol en els diversos corrents i manifestacions al llarg de l’Edat Contemporània. Sent una obra que es recolza en una densa trajectòria de recerca, destaca pel seu esforç de síntesi i claredat expositiva, així com pel seu rigor.
Es pregunta que és el nacionalisme i en una segona pregunta si hi ha un nacionalisme espanyol. Segons com ho definim troba que el discurs de la identitat comuna falla en molts aspectes, però en canvi si només parlem d’un grup de persones que viuen en un territori amb uns drets polítics comuns, sí que hi ha un verdader nacionalisme espanyol no equiparable en qualsevol cas al patriotisme per exemple dels Estats Units.
Una altra pregunta que sorgeix és si Espanya és un estat plurinacional. Considera les teories de Renan que seguirà Ortega y Gasset sobre les diferències entre nació i pàtria. Com és sabut no hi ha encara una totalitat absoluta de lleis comunes degut als furs, al codi civil català, a la insularitat,… i en el seu moment als territoris d’ultramar i en conseqüència falla la unitat legislativa pròpia de tot nacionalisme. Aquestes circumstàncies junt amb les guerres civils del segle XIX han fet que el nacionalisme espanyol evolucionés d’una manera molt diferent al dels altres països europeus. A Espanya, les polítiques públiques que podien ajudar a unificar varen ser molt escasses i en conseqüència els símbols nacionals identitaris no tenen la força que tenen a França o Anglaterra per exemple. L’autor, considera que les guerres colonials varen ajudar a certes classes socials a crear identitat nacional, però evidentment amb excepcions importants (recordem la Setmana Tràgica o revolució de 1909).
Nuñez Seixas, parla del naixement dels nacionalismes perifèrics a final del segle XIX oposats a la idea del nacionalisme espanyol en base fonamentalment a aspectes culturals, almenys al començament. També analitza el nacionalisme conservador que vol aglutinar amb la monarquia, la religió i més endavant la llengua, la història en comú (res d’història única) i un mirar endavant seguint la idea d’Ortega y Gasset del projecte comú.
I com es posiciona l’esquerra? Doncs no ha tingut una posició uniforme i constant. Tot i que el seu ideal és el d’un estat fort, trobem que en moments, generalment dictatorials, han ajudat als nacionalismes perifèrics.
Amb la transició i la democràcia el tema es complica. Primer sembla que es reconeix la pluralitat com a peça clau del seu ser. Després vindran els seguidors de Gonzalo Fernández de la Mora que diu que Espanya és desnacionalitza i mentre que creix el nacionalisme perifèric, fonamentalment català i basc. La reacció serà la de Luis Pío Moa, defensor de la dictadura franquista, i també José Maria Aznar i els seus seguidors, de potenciar l’ús dels símbols, la bandera, l’himne, l’idioma, la història en comú (aquí falla el cas de Portugal quan es parla de la Hispania romana), les victòries esportives,… i desprestigiar els símbols dels perifèrics: idioma, literatura, història,…reduint-los al folklore.
Ara el PSOE busca un discurs patriòtic espanyol que eviti a qualsevol preu l’etiqueta de nacionalista.
Amb aquesta idea de buscar símbols comuns, reforçant el concepte d’Espanya i buscant crear una memòria patriòtica amb voluntat integradora, trobarem la instauració per part d’un govern socialista de declarar Fiesta Nacional el 12 d’octubre, tradicional Dia de la Hispanidad, en lloc del 6 de desembre, dia de la Constitució. Evidentment, en clau positiva com un projecte d’agermanament amb Hispanoamèrica, una trobada de cultures, res de parlar de conquesta, explotació i colonialisme.
Actualment sembla que estem en una fase en què molta gent pertanyent a aquesta nació, Espanya, existent des de fa anys, es fan nacionalistes davant de la situació creada per l’enfrontament Catalunya – Espanya. Aquest xoc es observat amb expectació pel País Basc i més de lluny per gallecs, canaris,… Caldrà veure també com evoluciona el tema degut al nou factor del component migratori que estem tenint els últims anys.
El llibre està documentadíssim buscant opinions diferents d’allò què és Espanya, un estat plural, una nació de nacions, una nació integradora, multicultural, pluriètnica, nació unida i diversa,… Ens dona moltes referències del pensament de diferents polítics, intel·lectuals,…
Com a conclusió, podem dir que els nacionalistes espanyols comparteixen i han compartit la indivisibilitat de la sobirania i que l’origen de la comunitat política espanyola té fonaments culturals i polítics històrics. Posar-se d’acord en la seva antiguitat no és fàcil, però sí que comparteixen aquesta idea, tant la dreta com l’esquerra (si actualment, encara podem parlar d’aquests conceptes).
Llegir un fragment
Podeu llegir un fragment del llibre aquí
Més informació
Ressenya d’Alejandro Quiroga: Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018 de Xosé M. Núñez Seixas a Pasos a la izquierda, 29 mayo 2029 aquí https://pasosalaizquierda.com/espana-la-historia-de-una-frustracion/
Gaudir la Cultura 