Napoleó de Ridley Scott

Acabo de sortir del cinema. He llegit ja unes poques crítiques, des de l’estrena, i si m’he decidit a escriure dues ratlles, és perquè en aquest país tenim una certa tendència d’anar als extrems quan es tracta de valorar les obres dels altres.

Vagi per endavant que, per mi, no és una gran pel·lícula. No és Gladiator. Però és lògic, perquè tal com es planteja el guió, que existeix, i tant, esdevé erràtic. El que vol fer el director és un resum d’un personatge i d’una etapa de la història d’Europa, perquè no podem parlar d’ell si no parlem d’Europa, que no caben en encara no tres hores de metratge. Una altra manera d’enfocar-la és a partir de les imatges que coneixem tots de Napoleó, és com un catàleg raissonée de pintures del XIX, que et van passant per davant. Una altra element esencial és la relació amb la seva primera dona, Josefina. I no em semblaria un fil tan necessari donat que va tenir altres relacions, algunes de les quals no van ser gens passatgeres. I finalment les grans batalles on el director s’hi ha llençat a per totes.

Massa història, massa personatge, massa batalles, massa tot. I així anem ràpid, ràpid que ho volem explicar tot. Sort que cada salt en el temps va acompanyat d’una fosa en blanc i d’un rètol que ens indica a on estem.

Al senyor Ridley Scott no li ha d’ensenyar ningú de cinema, per tant el que fa està molt ben fet, però em resulta insuficient. Ho sé que vol fer una compilació, un resum, una aproximació, però no em val. Vull més. Vull que tingui el temps que dedica a Gladiator, el personatge no es pot comparar, ho sé, per no deixar-me aixecar de la cadira.

Sí que sé com és el personatge a partir del que m’explica. Un desgraciat misògin, devorat per una mare castradora, que no sap què és la por, ni l’educació. Un patán que té al cap el poder com si fos un Salvador. Possiblement un bi-polar. Un individu a qui Phoenix representa en la justa mesura: Inexpressiu, incòmode sempre, acomplexat, egòlatra, impertinent, agressiu, impetuós i intrèpid fins a temerari. És la imatge del barret travessat per una bala a Waterloo.

Tot i així té detalls encomiables. La batalla d’Austerlitz. La millor, on es veu quines eren les seves tàctiques. Si no les recordeu mireu els primers vint minuts de Gladiator, la campanya de Marc Aureli a la Germania. No en va algú anomena Napoleó, en algun moment, com Cèsar. En canvi la de Waterloo és un embolic massa dispers. La seqüència d’Egipte, quan fa obrir un sarcòfag, el Louvre s’ha nodrit d’aquell moment de sorpresa i incomprensió. O quan un grup d’assessors i Napoleó parlen, i ell li demana opinió a Fouché. La imatge és impagable. El rèptil de Fouché està en un clarobscur, mig amagat, i no opina, per això va arribar tan lluny. Quan apareix la mare, ens dona moltes pistes. I un breu, però magnífic almirant Nelson en la pell de Rupert Everett.

Hauria estat una sèrie memorable, si hagues pogut explicar el mateix amb temps i detall. Ara, si una cosa dona aquesta quantitat de dades i imatges quasi simultànies és el no sentit de la guerra. Es el colofó.