La Plaça de Catalunya

  PART V 

En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.

La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo,  perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.

Costat esquerre – Pelai

Núm. 1:  Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.

En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.

Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…

Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.

L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi  El Triangle.  El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.

Núm. 2:   Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro SA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.

 Núm. 3:  Casa Teodor Bosch: Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.

 Núm. 4:   Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.

 Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.

L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,

“La Torre Selles Miró” d’uns 130 metres d’alçada, amb una trentena de pisos.

“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.

Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.

(vegeu part VII)

El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.

Núm. 6:  “La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.

Núm. 7:   Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.

Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.

L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.

La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.

Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.

És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.

Núm. 8:  Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.

(Vegeu part VII)

 Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920;  Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.      

Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.

Casa Agustí  Manaut   Rambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37

(Vegeu part VI)

Costat muntanya

 Núm. 9:   Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :

(vegeu part II i part VII):

L’edifici  Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia. 

Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.

El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”,  amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.

Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.

L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.

Núm. 10-11:    Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)

L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.

Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.

La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).   

El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.

Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.

Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.

Passeig de Gràcia, 2    Casa Pascual i Pons:

(vegeu part VI)

Costat dret – Vorera banda Besòs

Núm. 12:  Casa Vicenç Ferrer:  Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.

Núm. 13:  Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.

“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…

Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.

La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.

Núm. 14:   Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)

Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.

Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.

“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes”  (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).

El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.

El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis  de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.

Núm. 15:  Casa Isidre Bonsoms:  “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.

L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.

 Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.

Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer  Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.

Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.

La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.

La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…

Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús

amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça.   Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.

Costat vorera Mar o vorera Sud

Casa Manuel Baixeras /Telefònica

(vegeu part VI)

Núm. 17 – 18: solar   Casa Rosés:  1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”   

(Vegeu part VII)

Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.

La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.

Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.

Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.

En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.

Entre  1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.

Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou  Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.

Núm. 19: Casa Camps i Pàmies: (1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.

 L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.

Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919

  (vegeu part VII)

L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser  una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.

En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.

L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.

Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo: (1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).

(vegeu part VII)

L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.

Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.

Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.

(vegeu part VII)

L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina,  s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).

L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.

L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.

Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.

(Vegeu part VII- hotel Continental)

L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental.  L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.

Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.

(vegeu part VI)

Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924

Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931

Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990

Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919

Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923

Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918

Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.

Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.

La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.

(vegeu part VI)

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia.  Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.

Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.