Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
Gaudir la Cultura 