Els orígens catalans del feixisme espanyol

Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents. Si llegim el subtítol “Los orígenes catalanes del fascismo español”, aquí comencen les novetats, perquè fins ara la historiografia espanyola sempre ha considerat que el feixisme al nostre país és un fenomen tardà que no s’inicia fins els primers any 30 i que té una arrel únicament castellana amb dos focus, un a Valladolid amb Onésimo Redondo i un altre a Madrid, amb dos tempos, el madrileny de Ramiro Ledesma per una banda, que confluirà en un primer moment amb el pucelà per a formar les JONS i el de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange per l’altra, que s’unirà amb els anteriors per a formar la primera criatura feixista espanyola, és a dir, FE de las JONS. Doncs bé, la cosa no va anar així exactament, sinó que el feixisme a Espanya té uns orígens molt anteriors, que aquest feixisme castellà seria de “segona generació” i que hi va haver un feixisme de “primera generació” o com diem ara 1.0 que va formar-se, evolucionar i créixer a la nostra ciutat. Aquesta és la primera aportació del llibre, però no l’única.

_{Personatges implicats en la gènesi de la “Capitanía Cubana”, tots tres capitans generals de Cuba: A l’esquerra Miguel Tacón (1834 – 1837) que es qui introdueix la nova autocràcia militar a l’illa (wikipedia.org) En el centre Domingo Dulce (1868 – 1869) arribà a l’illa com a nou capità general amb instruccions autonomistes del govern revolucionari de Madrid i fou relevat de forma alegal (wikipedia.org) A la dreta Francisco Lersundi (1866 – 1869) impulsor dels “Voluntarios de Cuba” que apartà Dulce i que constituí l’artefacte polític que s’explica al llibre (wikipedia.org)}

D’acord amb les tesis dels autors, la història d’aquest primer feixisme espanyol l’hem de buscar a tres ciutats i per ordre cronològic: La Havana, Barcelona i, més tard, Valladolid. Només en època més tardana s’incorporaria Madrid a la història. Un problema addicional (o inicial) és definir el que és feixisme i el que no ho és. Els autors argumenten de manera molt clara com es construeix aquest concepte al llarg dels anys, tot i la dificultat historiogràfica d’establir-hi uns límits i unes característiques clares i comunes a realitats socials i polítiques diferents. Un dels punts claus del treball és la formació del que els autors anomenen “Capitania Cubana”. Per entendre què significa això, cal transportar-se a La Havana colonial del darrer terç del segle XIX quan els negocis dels “ingenios” del sucre i l’esclavisme havien generat una classe oligàrquica molt potent i unes elits d’origen peninsular al seu costat que, per tal de mantenir els privilegis colonials, s’oposaven als desitjos autonomistes de les classes populars, fins i tot amb la formació de milícies “Els voluntaris de Cuba” que utilitzaven la violència per reprimir protestes. Aquestes van desembocar en la primera de les guerres cubanes (1868-1878), l’anomenada Guerra llarga. La Capitania militar (amb les elits

+ i els voluntaris al darrera) funcionava amb autonomia del govern metropolità, després d’ocupar el poder de forma força irregular i aquest comportament consentit de facto seguiria fins al final de l’aventura colonial l’any 1898. Aquest conjunt de poder militar autònom amb unes elits econòmiques al darrera i una milícia civil repressora és el que els autors anomenen Capitania Cubana. És en aquest context on naixerà l’espanyolisme integrista, ja que la Capitania Cubana era defensora aferrissada i sense cap mena de concessió de la integritat territorial de la pàtria, i el militarisme, entès com a autonomia total del col·lectiu per intervenir en política pel damunt del poder civil. Es definiran també dos perills interns contra el seu concepte de la pàtria: el separatisme (en el cas cubà, autonomistes i separatistes són el mateix a ulls del col·lectiu de Capitania) i el perill revolucionari (les possibles revoltes dels esclaus dels “ingenios”).

El militarisme i l’espanyolisme integrista anirien madurant a la llum del regeneracionisme que seguí al Desastre de 1898 i amb el nou experiment colonial africà que, tot i ser més antic, prengué embranzida després de la Conferència d’Algesires de 1905 que donava un petit protagonisme a Espanya en l’assignació internacional d’una franja de territori marroquí al control espanyol. Aquí és covaria una nova classe de militars, els africanistes, molts d’ells passats abans per sedàs ultramarí de Cuba. 

Amb el tombant de segle i ja immersa la societat espanyola en el trauma que representà el Desastre, Catalunya era el mirall de Cuba, amb els mateixos perills que havien dut (per la incompetència dels polítics en la visió militarista) a la pèrdua de la colònia: l’amenaça separatista (en aquest cas el naixent catalanisme de la Lliga) i el perill revolucionari (la conflictivitat obrera d’una societat industrial). Aquests factors portaran al llarg dels anys a la formació a Catalunya d’estructures de poder semblants a la Capitania Cubana abans descrita, però amb altres actors, si bé amb repartiment de rols similars. El militarisme anirà creixent al llarg dels anys, amb un intervencionisme cada vegada més descarat en la vida política i social catalana (fets del Cu-Cut!, llei de jurisdiccions, suspensions de les Garanties Constitucionals cada cop més freqüents, formació de les Juntes Militars, etc.). L’espanyolisme, sovint lligat al procés militarista, també seria un brou de cultiu amb múltiples actors, des del lerrouxisme, al carlisme o sectors dinàstics radicalitzats provinents del maurisme. Aquests i altres amb una visió integrista i més o menys reaccionària configuraran al llarg dels anys estructures protofeixistes o prefeixistes. L’ordre públic serà l’excusa per tal que el poder militar s’imposi de manera cada cop més intensa fins a superar el poder civil, arraconant-lo i arribant a actuar al seu marge.

_{A l’esquerra, Joaquin Milans del Bosch (1854 – 1936) (almendron.com) En el centre Severiano Martínez Anido (1862 – 1938) (Ateneo de Córdoba) A la dreta Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) (Mundo gráfico)}

Entre els anys 1919 i 1922 se succeïren tres dictadures de facto a Barcelona i una quarta l’any 1923 que exportà el model a tota Espanya. Les dues primeres tingueren com a protagonista militar el capità general de Catalunya, Joaquin Milans del Bosch i la tercera fou del general Severiano Martínez Anido. Durant aquests anys, el catalanisme (per ells tot era separatisme) era una amenaça, com també ho era l’anarcosindicalisme que als seus ulls amagava una revolució com la bolxevic. Les elits que hi havia al darrera (com a Cuba) eren els industrials barcelonins aplegats a la patronal, així com molts sectors de les Cambres i de la Lliga o els oficials anomenats “junteros“, grup d’oficials que actuava com un lobby de pressió corporativa ben impregnada de militarisme espanyolista. Els “voluntaris cubans” en el cas català, van anar evolucionant en el temps i variaven en funció de l’enemic intern. En tots els casos es tractava de grups violents preparats per enfrontar-se a presumptes enemics al carrer, a l’estil dels esquadristes feixistes italians. El primer grup era la “Liga Patriòtica Española” que des del final de 1918 i el març de 1919 es dedicaven a enfrontar-se a cops de bastó a les Rambles amb els catalanistes més exaltats, sempre amb el vistiplau i complicitat militar. La vaga de la Canadenca, marca el canvi de prioritats, ara focalitzaran en els de la CNT. Aquí la resposta serà doble: en un primer moment la Banda Negra del comissari Brabo Portillo i en un segon moment els ja esmentats Sindicats Lliures lligats a grups carlins i que protagonitzaren amb els grups d’acció de la CNT l’època més dura del pistolerisme. L’arribada de Primo a la Capitania de Catalunya coincidirà amb la irrupció del darrer grup organitzat ja genuïnament feixista, “La Traza“, encarat a la lluita contra el catalanisme radical i lligat a oficials “junteros”

_{Conferència en la que parla el president de la Liga Patriótica Española Jaime Bordes el març de 1918 (Archivos ABC) El general Miguel Arlegui (1858 – 1924) en la seva presa de possessió com a cap superior de policia de Barcelona. A les ordres de Martínez Anido, dirigiria la cruenta repressió contra el moviment obrer amb el suport de la patronal en el pistolerisme. Primo de Rivera l’anomenà Director General d’Ordre Públic a la seva Dictadura, però morí sobtadament d’un infart (Mundo Gráfico)}

La darrera Capitania Cubana la protagonitzarà Primo de Rivera amb el seu cop d’estat, en aquest cas un cop real, no oficiós com els anteriors. Darrere seu hi havia un conglomerat heterogeni d’elits i un grup amb projecte de convertir-se en milícia auxiliar, “La Traza”. Però les circumstàncies, el fet que darrere aquest grup hi hagués militars de les Juntes oposades als africanistes dins l’exèrcit i els equilibris entre els grups que van donar suport al cop va motivar que s’arraconessin els trazistes en benefici del Somatent. Primo necessitava un suport polític i el va anar a buscar a Valladolid on va aprofitar un grupuscle de la dreta catòlica agrària, sense carlisme de fons com els Lliures i de creació molt recent (es formà al desembre de 1923, poc després del cop d’estat) i a partir d’aquí crea la Unión Patriótica. El missatge del dictador era evident: el partit de la Dictadura no podia ser ni de Barcelona ni de Madrid, sinó de Valladolid i castellanista.

_{A l’esquerra Ramon Sales (1893 – 1936) militant carlista i líder principal dels Sindicats Lliures (wikipedia.org) A la part superior dreta: reunió de presidents del Sindicat Lliure l’any 1922 (wikipedia.org) En el centre: anys del pistolerisme, enterrament de l’inspector de policia assassinat en atemptat Antonio Espejo (1921) (wikipedia.org) A l’esquerra inferior: Els tres primers obrers anarquistes assassinats amb la “llei de fugues” (federacionanarquista.net) Inferior: Portada de l’Esquella de la Torratxa en un monogràfic sobre el pistolerisme i les dues pistoles insígnia, la Star dels pistolers dels Lliures i la Browning dels grups d’acció anarquistes (Esquella de la Torratxa)}

La història del feixisme de segona generació, tot i que el llibre l’explica d’una manera molt clara, no forma part nuclear de la recerca del llibre i per tant no entraré amb detalls i em conformaré amb les quatre pinzellades que he fet en paràgrafs anteriors.

Per a desenvolupar els arguments apuntats, l’obra s’estructura en vint-i-set capítols. Els onze primers no tenen un ordre cronològic estricte i plantegen diferents arguments per a comprendre el desenvolupament del «Fascio de Les Rambles». En canvi, els següents desenvolupen el tema de manera linial i cronològica. El llibre és un assaig interpretatiu, per la qual cosa alguns temes estan molt desenvolupats i altres només s’hi apunten somerament. Com que algunes qüestions són transversals, és reiteren informacions en diferents capítols per a facilitar la seva lectura. El text, com ja he citat, està format per una introducció, 27 capítols i unes conclusions (392 pàgines). Al final s’incorporen annexos amb els noms dels caps de govern, capitans generals de Catalunya i governadors civils barcelonins de l’època així com una relació de textos (26 pàgines). un índex d’abreviatures i sigles i un apartat de notes agrupades per capítols (67 pàgines) i una bibliografia exhaustiva. Tanca el llibre un índex general dels capítols i apartats (68 pàgines). Al començament del llibre hi ha un mapa de la Barcelona de 1930 on es mostren els llocs importants de l’assaig, tots situats a les Rambles i el seu entorn. Un total de 567 pàgines en una molt bona edició de Pasado&Presente. El redactat és excel·lent i la claredat del relat absoluta. Els autors són garantia de qualitat. Cada capítol comença amb una breu síntesi del que posteriorment es desenvoluparà i això facilita molt la lectura. Potser li manca un índex onomàstic que permeti buscar amb facilitat els molts personatges que apareixen de manera contínua en el relat.

Xavier Casals Meseguer és doctor en història i combina la docència, actualment a la URL – Blanquerna, amb la divulgació i la recerca. És autor de molts estudis sobre la ultradreta, com Ultrapatriotas (2003), i UltraCatalunya (2007). Ha analitzat les dictadures espanyoles a Miguel Primo de Rivera (2004) i Franco i los borbones (2005), així com el canvi polític català actual a El oasis catalán (2010) i Partidos y elecciones en la Cataluña del siglo XXI (2011), obra que va coeditar amb Joan Marcet).

Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i doctor en història per la Universitat de Columbia. Es va doctorar també a la UAB amb la tesi El nacionalisme radical català i la resistència a la Dictadura de Primo de Rivera (1983). Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor d’un centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) (1984) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003) i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets (2015), entre d’altres. Amb Arnau Gonzàlez ha col·laborat en diverses obres anteriors.