Joan Alcaraz
Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.
L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…
La cultura d’un llicenciat en Història
Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià, just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.
Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.
En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.
Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.
El gran amor de Raimon i Annalisa
Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…
En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!
La feina, els llocs, els amics
Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…
Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no el convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…
En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.
Gaudir la Cultura 