Per Joan Alcaraz
Luar na Lubre
Concert al Festival Barnasants
Paral·lel 62. Barcelona
15 de febrer del 2024
En pocs dies he pogut connectar amb Galícia per dues raons ben diferents. La darrera, les eleccions pròpies d’aquesta nació, que no han donat ben bé els resultats que, si més no la gent com jo, esperàvem. O sigui, un nombre d’escons per al Bloque Nacionalista Galego que li haguessin permès accedir a la presidència de la Xunta. I la primera, ben pocs dies abans, l’actuació a Barcelona del mític grup de folk Luar na Lubre https://luarnalubre.com/, en el marc del magnífic i sempre estimulant Festival Barnasants. Un concert de presentació del recull antològic de la reputada banda. En definitiva, una actuació de primera…
Per tant, vaig triar molt bé en anar-los a escoltar. Coneixia -i m’encantava- la seva tan emblemàtica com bella cançó Chove en Santiago, de la qual tenen versió pròpia i també una altra de conjunta amb un dels millors cantautors espanyols, Ismael Serrano. Però admeto que no els havia seguit massa més, de la mateixa manera que em refermo en el convenciment que és un luxe sentir-los. Per la seva valuosa trajectòria de prop de quatre dècades, plasmada amb vint discos -dos dels quals d’or- i més de 2.500 concerts arreu del món. Precisament, s’acaba d’editar un llibre-disc que recull tot el seu univers, amb aportacions de seixanta personalitats de la música, la literatura i el periodisme.
Plou a Santiago de Compostel·la, sí. I plou tant bé, i tant intensament, que tens la sensació que Luar na Lubre (Llum de la Lluna al bosc sagrat dels celtes) han aconseguit acabar amb la sequera… però ho han fet, ai!, a Galícia, on la pluja descarrega habitualment molt més que a la Mediterrània. Els membres de Luar na Lubre són capaços de fer aquest miracle, tal com l’altre dia vaig poder comprovar, metafòricament, al fins fa poc Teatre Barts, actual Paral·lel 62.
L’art i la tradició cèltica, en estat pur
Un recinte que, malauradament, només presentava una mica més de mitja entrada per tal d’escoltar un conjunt tan singular i amb tanta personalitat musical. L’art i la tradició cèltica, en estat pur, de la mateixa manera que també Milladoiro -grup format el 1979, set anys abans que Luar na Lubre– la representa.
En definitiva, les tan característiques gaites i un seguit d’altres instruments ens van alegrar plenament la nit, de la mateixa manera que la pujada electoral del BNG -a mi, si més no, i suposo que a la majoria o tots els membres de la banda- ens l’estimula.
Feijóo és gallec, sí, com ho eren Fraga Iribarne i -ai!- Franco. Però també ho era Castelao i ho són Luar na Lubre, Milladoiro i Ana Pontón. A Galícia s’hi juga igualment, i no per poc, el futur de l’actual estat espanyol. D’un àmbit que, si té cultures i nacions pròpies, han de poder exercir com a tals a Europa i al món.
Gaudir la Cultura 