La Gran Estrategia de Felipe II

Josep Sauret

La Gran Estrategia de Felipe II

Geofrey Parker

Alianza editorial. Madrid, 1998

L’autor

Geoffrey Parker (Nottingham 1943- ). Historiador britànic deixeble de John H. Elliot, que ha treballat molt l’Espanya dels segles XVI i XVII i d’una forma especial Felip II i Flandes. Catedràtic de les Universitats americanes de Illinois, Yale i Ohaio i abans de la Columbia Britànica (Canadà) i St. Andrews (Escòcia)

El llibre

Estudi molt complet. Ben documentat amb fons primàries i referències a molts altres treballs. El llibre detalla molt bé les conspiracions els diferents i minuciosos plans per les batalles, els personatges, els seus llinatges,… explica amb detall la problemàtica que es produeix amb la mort en edat jove d’alguns reis o prínceps futurs reis. Llibre irregular atès que tracta temes amb molta profunditat i d’altres els obvia. Té una bona cronologia que engloba el món que afectava a Felip II 1527(1558)-1598 i un índex que inclou noms i conceptes.

El contingut

En base a la història d’aquells anys i que ens explica, respon la pregunta que es fa en la introducció sobre l’estratègia que tenia Felip II en les seves decisions polítiques. Un rei que va governar 42 anys, que només va tenir 6 mesos tranquils sense cap guerra i que Castella va fer 4 fallides de pagament.

Una possibilitat que apunta l’autor sobre l’estratègia és que mai n’hi va haver (almenys escrita en un document) i que el testament polític de Carles I va seguir vigent durant tot el període en què va governar el seu fill com a pla estratègic. En el testament es demanava una llarga pau basada en pactes, favors,… i mantenir els territoris heretats.

França sempre es va sentir envoltada del poder espanyol, Flandes, el Franc-Comtat (o Comtat de Borgonya), Anglaterra durant un temps… i en conseqüència a part de les seves guerres internes de religió, sempre va ser un enemic de Felip II.

Una frase del llibre que donen idea del tarannà del rei i de l’opinió de l’autor que la cita al respecte de la ideologia reial.

Pongo a Dios por testigo que nunca moví guerra para ganar más reinos, sinó para conservarlos en religión y paz (Carta al comte duc d’Olivares de Felip II)

Així, no va voler fer cas a la Junta Magna quan recomanava amb insistència l’expansió de l’imperi a la Xina i al Japó.

Felip II va ser un rei totalment absolutista situat en un imperialisme messiànic i això junt amb la lentitud de les comunicacions degudes a la magnitud de l’imperi i les distàncies entre els diferents regnes, va frenar moltes decisions preses amb retard. Va substituir les lentes reunions amb la Junta, els Consejos, i els ministres per informes, teòricament per guanyar temps. Ho volia saber tot i prendre les decisions. Tenia amplia i bona informació en tots els àmbits però amb retard.

No donà autonomia als seus governadors i subordinats però va seleccionar bé als que havien de complir les seves ordres. Feia de senyor, de ministre i de secretari de manera que molts cops la decisió que prenia ja era equivocada doncs les circumstàncies havien evolucionat.

Va viatjar poc en proporció a la magnitud dels reialmes, dels temes i de la necessitat que tenia de conèixer-los in situ. Els enormes problemes immediats no li permetien pensar en el llarg termini i l’estratègia coherent amb la monarquia mundial que governava.

La defensa de la fe catòlica era el seu principal motor tot i els desacords amb el Papa, junt amb la ingerència amb la jerarquia eclesiàstica pels nomenaments de càrrecs. La unió amb Portugal el segon motor, tot i que sembla que un cop aconseguida no va saber explotar els enormes potencials guanys. Mantenir Flandes sempre va ser un interrogant.

En el segle XVI hi ha grans canvis en l’art de la guerra. Defensen millor les muralles baixes i gruixudes en forma d’estrella i rodejades de fossar. Això implica més cost per ambdós bàndols, necessitat d’exèrcits més grans per mantenir setges. Guanyar les guerres cada cop és més difícil i costós.

Països Baixos

El 50% població era urbana, tenien un govern no centralitzat mentre s’incrementava els partidaris del luteranisme. Aquesta regió sempre fou deficitària econòmicament. Espanya no va permetre cap tolerància religiosa  incrementant la Inquisició. Retard en la presa de decisions, es va mantenir el govern per control remot fins l’últim detall (intent d’ inventar el treball a distància amb comunicacions precàries).  El 1566 hi va el duc d’Alba amb un intent de finançar l’exèrcit amb l’alcabala (impost sobre vendes), lògicament nous problemes. Apareixen els mendigos del mar (protestants exiliats en general) ajudats per francesos. Hi ha intents d’assassinar a Guillermo d’Orange. El Rei surt dels països baixos el 1559 i ja no hi torna. El 1573 arriba Lluís de Requesens i intenta la pau. El 1575 hi ha una altra fallida de pagaments i Juan d’ Àustria cedeix a les peticions per aconseguir pau ja que no hi ha diners per mantenir l’exèrcit, els Estats generals reunificats tindran poder per determinar la futura organització política i religiosa. El 1577 torna la guerra fins 1609. El 1648 reconeixement de la independència de 7 províncies de les 17 que formaven els Països Baixos.

Anglaterra

La Reforma canvià les aliances internacionals. Els Països Baixos volen la pau amb Anglaterra un dels seus principals socis comercials. Hi ha pressions del Papa per envair Anglaterra. El 1570 es produeix l’excomunió d’Isabel II en una Anglaterra inestable. Hi ha un intent de substituir-la per Maria Estuardo d’Escòcia que executaran el 1587. En el temps es parla de possibles casaments de Felip amb les dues. Hi ha fracassos reiterats amb les relacions degut a donar prioritat als problemes del sud d’Europa i als Països Baixos.

Per fi el 1585 després d’anys de dubtes i que Drake hagués desembarcat a Galícia, Felipe II accepta conquistar Anglaterra. El pla era que l’armada espanyola (comandada per el Marqués de Santa Cruz) que portava els aprovisionaments es trobés en la zona del canal amb l’armada que venia dels Països Baixos (comandada pel Duque de Parma) amb el gros de l’exèrcit de Flandes que havia que desembarcar a l’altre costat del pas de Calais. Els propòsits varen fracassar més que per les tempestes que també, pels dubtes, les ordres i contraordres de Felip II que varen confondre als comandaments. També per la casi nul·la comunicació entre els caps de les dos flotes que no aconseguiren ajuntar- les a part de les causes esmentades per la manca de port en la zona a desembarcar i conquerir. Evidentment, els vaixells anglesos també varen fer la seva feina en aquest camp al no permetre gràcies a la seva artilleria el clàssic abordatge de les seves embarcacions.  Un altre motiu del fracàs seria tenir els anglesos tripulacions i vaixells (que maniobraven més ràpid i amb el casc més baix que els  permetia un millor tret artiller) més adaptats a les condicions del mar atlàntic que els espanyols i en conseqüència la superioritat numèrica de les tropes espanyoles no es va poder posar de manifest. Tampoc va servir de res la diplomàcia que amb èxit havia aconseguit neutralitzar a tots els qui podien ajudar a Isabel II.

Segons l’autor no s’ha de treure mèrits al govern anglès que dins els seus mitjans (tenien també escassos recursos econòmics) es va preparar a consciència per l’eventual batalla marina i desembarcament, sent capaç de desbaratar els plans espanyols.

El rei després de sentir que Déu l’havia abandonat i sofrir una certa depressió va tornar a fer plans per la defensa del catolicisme a Anglaterra que no varen seguir ja que començaren problemes en altres llocs. A França Enric de Navarra havia guanyat als catòlics, hi havia un nou aixecament a Holanda, el problema d’Antonio Pérez i l’Aragó i finalment, la salut del rei que era dolenta i s’acostava el seu fi.

Amèrica i colònies portugueses

L’autor en parla molt poc, sembla que l’estratègia per la primera era extreure recursos i que arribessin a Castella, per la segona mantenir la situació encara que costes diners

Prospect theory (teoria prospectiva)

Els governs i les persones que els formen tendeixen a pensar en termes de pèrdues i guanys i no en actius assumint més riscos per evitar pèrdues que per obtenir guanys.

Felip II havia sumat a les seves possessions heretades l’imperi portuguès i Filipines que costaven més que els ingressos que aportaven a la corona. Havia perdut el títol d’emperador del Sacre imperi romà. Sembla que sense saber-ho va aplicar la prospect theory.

Algunes causes per no poder mantenir l’imperi

Per problemes de recursos es feien guerres amb pocs mitjans que només encoratjaven als enemics i es perdien els recursos esmerçats sense resultats.

L’Imperi estava dispers, sense llengua, ni moneda, ni lleis, ni institucions, ni plans de defensa, ni sistema econòmic comuns. Excessius fronts oberts en tot moment.

Poca empatia de Castella i el rei amb els altres territoris, no consideraven els seus posicionaments, prepotència. Considerar que els interessos d’Espanya i de Déu eren els mateixos.

Impostos al creixement industrial, aranzels interiors, expulsió dels moriscos, encunyació de moneda de coure sobre valorada.

Conclusió

Un llibre amè que analitza amb molt detall (exemple la descripció de la flota espanyola i anglesa en la batalla d’Anglaterra) alguns aspectes de la política exterior de Felip II (a Europa) i deixa de banda d’altres tan o més importants (Amèrica i colònies portugueses). Interessant per certs aspectes de la política europea del rei, per veure com actuava respecte als seus consellers, per les relacions amb els Papes i amb altres monarquies,…