Fonts Wallace

Durant la segona meitat del S. XIX, una època d’espectacular expansió urbana, va comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context, es van incorporar patrocinades i a iniciativa de Sir Ricard Wallace (1818-1890) les fonts esculturals Wallace, que les va encarregar, l’any 1872, a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg. Eren característiques de París, on hi havia més d’un centenar. La capital francesa en va regalar, suposadament, 12 unitats a la ciutat de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, quan era alcalde Francesc Rius i Taulet, principal impulsor de l’Exposició.

 Les originals eren i són de ferro colat, de color verd, totes elles tenen detalls diferents i amb quatre cariàtides vestides amb lleugers vestits d’estil jònic, que subjecten una cúpula expressant una veritable sensació de moviment, de cares i cossos harmoniosos i estilitzats. Les podem trobar a París i a moltes altres ciutats. Són un símbol per igual arreu del món, fonts que agermanen ciutats. Mostrant al·legories a la simplicitat, la sobrietat, la bondat i a la caritat o, també, les quatre estacions de l’any.

Tot i que a primera vista puguin semblar idèntiques, les escultures tenen detalls que les diferencien, ja sigui la posició dels genolls i els peus, la manera en què els vestits estan agafats al pit o els pentinats. La Simplicitat i la Sobrietat mostren els ulls tancats; la Bondat i la Caritat, oberts. Tenen un autèntic valor artístic i estan realitzades amb tota mena de detalls: només cal fixar-se, per exemple, en els dits de les mans i els peus, on es poden distingir fins i tot les ungles.

Corre el rumor que la ciutat estava mancada d’aigua i de fonts – A París es consumien, aleshores, 200 litres per habitant i a la ciutat de Barcelona, sols 20 litres.

Atès al seu disseny es feia molt difícil poder beure directament de la font, així que es va afegir una petita petxina o got lligat a una cadena per major comoditat d’accés, que anys més tard es varen retirar per qüestions de salubritat. Finalment, s’hi va afegir, per poder-hi beure amb comoditat, una petita pica amb un brollador.

Richard Wallace era un personatge molt ben considerat en el món artístic i del col·leccionisme d’art. Durant la guerra franco-prusiana de 1870-71 es va distingir a París per la seva activitat filantròpica: va finançar un hospital, va repartir queviures i va atendre els militars ferits durant el setge dels prussians. Entre altres fets, s’explica que també va crear un cos d’ambulàncies, el qual va pagar de la seva pròpia butxaca.

Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre les fonts com a model i símbol de germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”, i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees.

Per desgràcia, de les dotze fonts originals, només en queden tres i unes quantes rèpliques, també de ferro colat pintat, que tenen les quatre cariàtides. Hi ha una versió de la mateixa foneria, que substitueix les cariàtides per a nens a l’entrada del Parc de la Ciutadella pel Passeig de Picasso.

Fonts Wallace actuals:

Enfront de la façana del Palau Marset: o del recentment tancat cinema Comedia (Passeig de Gràcia – Gran Via), troben la mítica Font Wallace, una de les 12 originals que es van instal·lar a la ciutat durant l’Exposició Universal de 1888. Font de color verd, amb les quatre cariàtides, dues amb els ulls oberts i les altres dues amb els ulls tancats, malauradament el raig d’aigua al mig, ja no raja. Dues de les cariàtides estan amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.

Originàriament les cariàtides eren de color daurat. En l’última restauració es va pintar tota de color verd. Actualment torna a estar en males condicions.

Inicialment, estava instal·lada a Gran Via, molt a prop del núm. 18 del Passeig de Gràcia davant de l’antic i conegut Gran Cafè Torino, avui la botiga Swatch.

Rambla de Santa Mònica:

És original, situada enfront del Museu de Cera

Les cariàtides de color daurat, dues amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.

Es una de les tres originals que quedan, i que amb l’última restauració, també va ser totalment pintada de color gris. A l’esquerra de la base del peu hi ha en forma de petxina una canella i una aixeta de botó, per poder.hi beure aigua amb comoditat, avui inutilitzable.

Per sorpresa meva, en data 21 de març de 2024, passejant per la Rambla, m’he endut una sorpresa…  la font ha desaparegut.

Carrer del General Batet:

Edifici corporatiu i dels serveis tècnics d’Aigües de Barcelona, al districte de les Corts, baixant la rampa de l’edifici de vidre es troba la font original del model Wallace, de ferro colat de color negre. Antigament, estava exposada dintre dels jardins de l’edifici de l’antiga seu corporativa d’Aigües de Barcelona del Passeig de Sant Joan- Diputació, ara actual seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha una placa que explica la història de les 12 fonts Wallace, i segons consta sols se’n conserven tres d’originals, una a la Rambla Santa Mònica, la del Passeig de Gràcia / Gran Via i la d’aquest edifici de les Aigües de Barcelona a Collblanc.

Carrer Roger de Flor:

Encreuament entre Diagonal, València i Roger de Flor. És una rèplica amb les quatre cariàtides i iguales. Tota la font és de color negre.

Rambla dels Caputxins:

Sortint de la plaça Reial, pel carrer Colom i enfront de l’Hotel Orient, trobem una còpia. Es tracta d’una reproducció bastant fidel de l’original a causa d’un accident amb un camió que la va destorçar, l’Ajuntament la va fondre per posar-hi una de semblant. Les quatre cariàtides són idèntiques i amb menys detalls ornamentals que altres fonts. Tota la font és de color negre.

Carrer de la Marina – Gran Via:

Xamfrà oposat a la plaça de braus de la Monumental hi trobem una replica de la font de color negre, amb les cariàtides daurades i totes iguales.

Passeig Picasso:  

És una variant de font Wallace anomenada “dels nens”, també fabricada a França. La principal diferència amb la tradicional és que inclou quatre preadolescents, dos nens i dues nenes, en comptes de les figures femenines. Els nens tenen els cabells curts i estan pràcticament nus; només un plec de roba els tapa els genitals. Les nenes porten una cinta que els recull els cabells i una mena de túniques que deixen els pits al descobert.

Va estar situada durant molts anys a l’interior del parc de la Ciutadella, i que l’any 2010 es va traslladar a l’entrada del  Parc al passeig de Picasso, molt a prop de l’estació de França.

Certament, és d’un model bastant diferent de les originals, substitueix les cariàtides per quatre infants. Tot i que s’hi assembla molt al model autèntic, també, se la reconeix com una font Wallace.

Documentació:  Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada, en la ruta del modernisme del passeig de Gràcia, amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna / Històrics de la Rambla / Fuentes Wallace Barcelona Memory. – Barcelona Metròpoli (Jordi Diaz Callejo) –

les-fonts-wallace-entre-romanticisme-marqueting/

Fotografies: Pròpies

Les fonts Wallace desaparegudes:

 Molt a prop de l’emplaçament d’on estava situat el monument del Dr. Robert a la plaça de la Universitat, avui instal·lat a la plaça de Tetuan.

Es diu que és la mateixa que avui està situada davant del museu de la Cera. Estava localitzada en la confluència de la Rambla, passatge de la Banca i el carrer de Josep Anselm Clavé, orientada a la plaça del Portal de la Pau.

Entre la Llotja de Mar i molt a prop del monument de Barcelona al General Moragues.

Estava situada enfront de l’entrada de l’avui centre comercial “El Triangle”.

Documentació i fotografies: Barcelofília: Inventari de fonts Wallace desaparegudes – Passió per Barcelona.

El misteri de les fonts Wallace de Barcelona: hi ha diversitat de comentaris referent a les seves ubicacions de tal lloc o d’altri, o que de sobte van desaparèixer. Tot un misteri. Sols desitjo que l’Ajuntament de Barcelona es faci càrrec de resoldre el “misteri” que envolta aquest petit patrimoni, testimoni d’una època. Esperem que la raó de les “desaparicions” sigui perquè s’està fent una bona tasca de restauració, recuperació i localització i que la Ciutat pugui gaudir, un dia o altri, dels dotze exemplars.

Referent a la font situada davant del Museu de Cera que ha desaparegut, he escrit a l’Ajuntament. Resto a l’espera de la seva resposta. El misteri continua…

“Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància. Pensem que la ubicació de 12 unitats d’aquesta magnitud hauria representat un impacte urbà notable.

Cal afegir que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora”. 

Documentació: L’article sencer, sense extractar i amb les notes pertinents es pot consultar en versió digital al número 101 de la revista Barcelona Metropolis – Les Fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting – (Jordi Diaz Callejo de 5 novembre 2016).