La postal. Anne Berest

Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigació tardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?

D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.

Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.

No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.

Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.