L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.
Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà. Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.
L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe (Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.
Gaudir la Cultura 