Anterior a una altra meravella de les seves, aquí Irene Vallejo ens complau amb una novel.la gens a l’ús, una novel.la èpica, d’aventures, d’amor, com les d’abans. Amb un entramat històric més que conegut: la guerra de Troia, La Il.líada, Cartago, Dido i Enees, Virgili, August, la Eneida i la fundació de Roma. Ens torna a endinsar en el món antic, que tan bé coneix i sap transmetre. Una novel.la de mites, d’acció, de personatges que ens els apropa en tota la seva “humanitat”.
Tot plegat en un bell text que barreja el mite i la poesia i que, malgrat estar situat en un passat llunyà, posa sobre la taula temes, situacions i dilemes atemporals com l’amor, el poder , el pes de la culpa i el remordiment o la violència. Al costat d’això, cal destacar el ritme que l’autora imprimeix a la novel·la i la construcció dels dos personatges principals, profundament humans en els seus dubtes i contradiccions.
Les tres veus humanes porten la veu cantant quant a la narració dels successos, mentre que la veu d’Eros, una delícia, funciona com una mena de manipulador de fils que de tant en tant s’entreté en digressions sobre allò humà i allò diví. I la veu d’un Virgili abocat a la història de Dido i Enees des de segles posteriors serveix, alhora, per introduir un element de “modernitat” en situar l’autor dins l’obra i l’autor davant de la seva obra.
I ho fa amb una de les eines que millor sap treballar, el llenguatge. En mans seves la llengua pren vida, es com un riu que travessa tots els esculls, es torna voluptuosa, suggerent, enèrgica i delicada alhora. Qui hagi llegit El infinito en un junco sabrà de què estic parlant, i qui no ho hagi fet encara, l’animo que es permeti una llaminera immersió en el passat que ens ha format.
Gaudir la Cultura 