M (III)

Los últimos días de Europa

Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.

Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.

En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.

Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.