La Gran Bretanya a la Guerra Civil Espanyola

El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent  anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.

_{D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)}

El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre  que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.

En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista  segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.

En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.

_{A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)}

En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal  durant la massacre.

En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard,  sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat  de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.

El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol.   Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura  van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.

_{A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre}

El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual  per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat.  El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi  amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.

El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.