Edith Wharton, corresponsal

Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.

Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.

Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.

Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.

En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.

Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.

Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.

A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.

Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.

(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.